Tinc quatre tipus diferents de lletra. Quan escric puc esforçar-me a fer una lletra amb la qual m'identifico, respectant majúscules i minúscules, amb els caràcters tots units i una lletra cal·ligràfica, inflada. Però a la mínima canvia a una grafia molt tensa, poc clara, incomprensible de vegades fins i tot per a mi. Aquesta última apareix inevitablement quan tinc pressa prenent apunts o m’accelero perquè vull anar al gra del que penso abans que se m'escapi.
Però no acabo aquí. Sóc capaç de reconèixer -sense comptar les múltiples variacions i combinacions entre si- fins a dos cal·ligrafies més. Una d'elles torna a la claredat del primer tipus, però cada caràcter és dibuixat autònomament, tot en petites majúscules, versals. L'última seria una barreja entre aquesta i la primera de totes. Una lletra menys comprensible, més vertical, però encara llegible. Amb cap de les quatre em sento del tot còmode, això em fa barrejar-les i combinar-les indistintament. Cap d'elles ocupa ja un lloc privilegiat que em permeti considerar-la la meva lletra. D'alguna manera ja només puc relacionar-me amb la meva lletra de manera irònica.
Hi ha teories per explicar això, com per a qualsevol altra cosa. Fer mala lletra o corregir-la depèn de com sostens la ploma, o de si per a tu és més important processar la informació que escriure-la. Depèn d'utilitzar regles i guies, ser constant. Però hi ha alguna cosa més, no és només una qüestió de mètode, sinó d'orientació. A la destresa -o la seva absència- per dominar una tècnica hi ha un moment en què et pots perdre si no prens una decisió correcta.
Segurament mai vaig voler abandonar la meva primera cal·ligrafia, però dubtar va ser el pitjor: en no adoptar cap que la substituís del tot, vaig acabar utilitzant a mitges més d'una, que és com no fer-ne servir pròpiament cap. Vaig desaprendre a escriure. Hipotecar un gest esperant que una opció preferida arribés per quedar-se. Ara només em queda una cal·ligrafia provisional que, com una pròtesi, hi és momentàniament per suplir alguna cosa que falta.
A l'inici d'Absalom Absalom! William Faulkner descriu com un dels narradors protagonistes s'ha passat la tarda escoltant a la seva tia narrar part de la història de la seva família gairebé com una fosca confidència. Hi ha un fragment clau: "Sí senyora -va respondre Quentin. Però no és això el que vol dir, va pensar ell. El que vol és que se sàpiga". La tia, Rose Coldfield (Coldfield: terra erma), és una dona marcida, condemnada a la solitud i a viure d'un passat que ningú vol ressuscitar. Tampoc ella, malgrat que desitjaria que aquests foscos secrets es sabessin -que surtin de boca del seu nebot. Hipotequem un gest quan en comptes de donar-li una forma definitiva no l’exercitem i romanem a l'espera que una altra circumstància, o una altra persona, el completi. Això, com una vida enquistada, deforma i asseca els moviments, anul·la una part del teu cos i si no s’hi posa remei entumeix la resta de les teves extremitats fins que, al final, no és que falti alguna cosa, sinó que ja no et queda res.
dailybridgerton
tangentwithtanner
titsay
prguitarman
blakekathryn