El dia 11 de juliol celebràvem el 90è aniversari del naixement d’un dels més grans tenors del segle XX, Nicolai Gedda, i el mateix dia va morir un altre dels grans tenors del segle XX., versàtil com el suec, que conreava tots els repertoris, dotat d’un instint teatral i dramàtic admirable i que sense cap mena de dubte el va fer esdevenir per sobre de les limitacions d’un timbre ingrat, d’unes sonoritats a vegades brutes, amb sons engolats o de les tibantors en l’agut en la seva etapa de maduresa, com una de les personalitats vocals més importants del segle XX i com Otello de Verdi, Énée a Les Troyens de Berlioz, Peter Grimes de Britten i Tristan a Tristan uns Isolde de Wagner, d’absoluta i personal referència. Parlo òbviament de Jon Vickers.
Jonathan Stewart Vickers, va néixer el 29 d’octubre de 1926 a Prince Albert, Saskatchewan (Canadà). Va ser el sisè d’una família de vuit fills i va alternar els estudis de medicina amb els de música. L’any 1950 va obtenir una beca per estudiar en el Reial Conservatori Superior de Música de Toronto on va tenir com a mestre al baríton anglès George Lambert, professor entre d’altres cantants de: Victor Braun, Robert Goulet, Ermanno Mauro , Joan Maxwell o Alan Woodrow. Set anys més tard va entrar a formar part de la companyia de la ROH Covent Garden de Londres on va debutar cantat “Un ballo in maschera”.
L’any 1958 va fer el seu debut al Bayereuther Festspiele cantant Siegmund en l’última gran Tetralogia de Knappertsbusch al costat de Varnay, Rysanek i Hotter, i tornaria només una altra vegada l’any 1964 també dirigit per Kna en el que seria el seu darrer any en el turó verd i el testament musical del seu referencial Parsifal. Wieland Wagner l’hagués volgut com a Siegfried en l’edició de la Tetralogia de 1966, però la mort del nét de Wagner va truncar la proposta i Vickers mai va assolir el rol.
Aquest és el testimoni d’aquell debut a Bayreuth en un final del primer acte que fa saltar les guspires de passional erotisme que quasi acaben amb un accident. Rysanek i Vickers era la incorporació juvenil a aquelles Tetralogies “Knappertsbuschianes” iniciades l’any 1956 i que van deixar el model a seguir pel futur.
L’any 1960 va ser el del debut en el Metropolitan de Nova York com a Canio a Pagliacci. El teatre novaiorquès hi va cantar durant 22 temporades i hi va interpretar: Florestan a Fidelio, Siegmund a Die Walküe, Don José a Carmen, Radames a Aida, Erik a Der Fliegende Holländer, Herman a Pikovaia Dama, Samson de Haendel i Saint-Saëns, l’Otello de Verdi, Don Álvaro a La forza del destino, Peter Grimes, l’Énée a Les Troyens, Tristán, Laca a Jenůfa, Vasek a Prodaná nevěsta de Smetana i el Parsifal. En total 277 aparicions incloent també gales i concerts.
No cal dir que va cantar a tots els grans teatres com la Scala, l’Opéra de Paris, Munich, Viena o Chicago i també va venir en tres ocasions a Barcelona, en totes tres vaig tenir el privilegi de ser-hi, dues memorables al Palau amb aquells inoblidable Tristan i Parsifal, dos cims wagnerians de la ciutat, i una al Liceu amb el tristament oblidable Samson de Saint-Saëns.
Vickers ens ha deixat un llegat important d’enregistraments discogràfics i també videogràfics que ens permeten fer-nos una excel·lent composició de lloc del seu art i la seva magnètica manera de interpretar i dir els personatges, quelcom que el situa a l’estadi dels més grans tot i ser posseïdor d’una veu a la que cal superar uns certs prejudicis estètics inicials.
Va treballar amb els grans directors. sent especialment importants les col·laboracions amb Karajan i Colin Davis, aquest darrer el va escollir per no donar un tomb radical al personatge de Peter Grimes de Britten rol pensat, creat i estrenat per Peter Pears una veu i una personalitat radicalment diferent a la del tenor canadenc i en canvi l’art i el magisteri interpretatiu que va saber atorgar al turmentat protagonista d ela primera òpera de Britten el va no tan sols complementari, sinó també referencial al costat del canònic Pears. Amb Davis també va signar la monumental versió discogràfica de Les Troyens, no debades Énée va ser un dels quatre rols definitoris de la reclinatoriable carrera operística de Vickers.
De les diverses gravacions possibles que hi ha d’aquest emblemàtic rol, jo us proposo una que segurament no agradarà als més puristes, ja que és en anglès, quelcom que certament no deixa de ser un atemptat, però comptar amb Vickers i amb Janet Baker com a Dido crec que és prou atenuant, la representació va tenir lloc al Covent Garden el 7 d’octubre de 1972 i el repartiment complert és:
Hector Berlioz
LES TROYENS (en anglès)
Cassandra- Josephine Veasey
Dido- Janet Baker
Aeneas- Jon Vickers
Coroebus- Robert Kerns
Anna- Heather Begg
King Priam- Eric Garrett
Hecuba- Noreen Berry
Helenus- John Dobson
A Trojan Messenger – William Elvin
Polyxena – Gillian Ramsden
Andromache – Romanye Grigorova
Astyanax – Simon Stebbings
Pantheus – Richard van Allan
Ascanius – Anne Pashley
Ghost of Hector – Dennis Wicks
Greek Captains – Eric Garrett i George Macpherson
Narbal – Stafford Dean
Iopas – Francis Egerton
The God Mercury – Anthony Sweeney
Hylas – Derek Blackwell
First Soldier – Michael Rippon
Second Soldier – Paul Hudson
Ghost of Cassandra – Margaret Williams
Ghost of Chorobeus – Robert Kerns
Ghost of Priqam – Eric Garrett
The schoolboys from Finchley Catholic High School
The Royal Opera Chorus
Orchestra of the Royal Opera House (leader Charles Taylor)
Director: (Sir) Colin Davis
ROH Covebnt Garden 7 d’octubre de 1972
Enllaç àudio mp3 (compressió rar)
http://www.mediafire.com/download/p5dphhg9v67k6dh/troyens72.zip
Escolteu com a meravellós tast com Vickers i Baker van cantar el duet “Nuit d’ivresse” aquí convertit en “Sweet night” (ya me perdonarás Enrique!). El control de l’emissió, la dolcesa i control del so amb unes mitges veus prodigioses i en definitiva, la compenetració amb el sempre càlid, embolcallant i seductor cant de Baker, fan del que el moment sigui veritablement màgic.
https://ximo.files.wordpress.com/2015/07/sweet-night-vickers-baker-1972.mp3
En una entrevista que us deixaré al final de l’apunt hi ha un moment que parla de la transparència i l’excel·lència vocal, que per a ell estan personificades en la gran mezzosoprano Giulietta Simionato, que com sabeu és la meva mezzo més estimada, diu:
Crec que tenia la veu més suprema sense fissures des del greu fins a l’agutque he sentit en la meva vida, i sempre va ser una alegria cantar amb ella. Jo solia dir-li, “Giulietta, m’encanta cantar amb tu perquè tota la nit prenc classes de cant.”
El comentari que em satisfà molt em permet deixar-vos un youtube magnífic on els podem veure a tots dos cantant el duo d’Amneris i Radames del quart acte d’Aida, en una vídeo de 1964 amb tot el perfum d’un peplum luxós. Fan molt de goig i al costat del cant immaculat de la intensa Simionato hi trobem la solidesa vocal i de registre d’un Vickers a qui se li entén tot, de fet a tots dos no els perds paraula, com ha de ser. Fabulosos, no em sap greu dir que ara ja no es canta així de bé, perquè sé que no m’equivoco i només cal anar a les darreres Aida per constatar-ho.
Sortosament disposem de d’enregistraments videogràfics a l’abast que ens permeten gaudir de totes les facetes interpretatives del més gran Vickers.
Comencem per la seva interpretació de Canio al costat de Raina Kabaivanska i Peter Glossop dirigits per Karajan l’any 1968
Del verisme més encès al belcanto més heroic en una versió de Norma que ja ha passat a la història com potser la més gran interpretació d’aquesta òpera per part de la seva protagonista, Montserrat Caballé. Vickers dóna vida a un Pollione extraordinàriament humà i creïble, molt més enllà de la fanfarroneria vocalment estentòria de tants tenors.
L’Otello de Vickers, com ja he dit, està considerat un dels 4 cims de la seva carrera. Va gravar-lo l’any 1960 sota la direcció de Tullio Serafin, en una prestació vocal memorable. Tretze anys més tard gravava la pel·lícula sota la direcció de Karajan, amb Mirella Freni i Peter Glossop. Més enllà de la posada en escena millorable a ulls d’ara i d’algunes petites dificultats en algun agut, no resolt de manera totalment satisfactòria per part dels enginyers de so de la “factoria karajan”, aquest Otello en el seu conjunt és fascinant. Vickers s’allunya del model oficial Del Monaco i fa el seu propi Otello, amb molta personalitat, molts matisos, dit de manera inquietant i interpretat fins el més petit detall. La imponent figura s’engrandeix amb una interpretació d’aquesta categoria.
Encara amb Karajan filmaria un altre testimoni d’un rol tan diferent com és el Don José de Carmen. Si la posada en escena de l’Otello em semblava millorable, la de Carmen em sembla un cúmul de tòpics de difícil digestió, però la personalitat del tenor canadenc i la immensitat de Grace Bumbry, així com la insuperada Micaela de Mirella Freni i l’espectacular Escamillo de Justino Díaz, fan d’aquesta filmació un altre imprescindible. Vickers fa tot un retrat psicològic magistral del complex i alhora primari Don José, amb una varietat expressiva i unes interioritats que combinen el millor dramatisme del tenor heroic amb la subtilesa dels més lírics. La gravació és de 1967
De l’any 1978 disposem d’una altra gravació complerta d’un dels personatges fetitxe, es tracta del Samson de l’òpera Samson et Dalila de Camille Saint Saëns, gravat a l’òpera de París i amb Shirley Verrett d’imponent parella. Vickers era prou intelligent com per no voler semblar a ‘any 1978 Victor Mature i composa un Samson madur atrapat entre el desig provocat per la seducció d’una Verrett encara explosiva i la crida mística i patriòtica del cabdill il·luminat. Vickers va gravar aquest rol amb Rita Gorr i la direcció de Georges Prêtre a l’any 1962. la veu no cal dir que estava en un estat de forma molt millor que a Paris setze anys més tard, però veure en escena al tenor té encara tota la força i la validesa. Aquesta gravació de la EMI roman encara com una de les referències d’aquesta òpera.
L’encontre amb Karajan és fonamental i fenomenal, amb ell va arribar a unes cotes de refinament i expressivitat com a Tristan, Florestan i Siegmund, nova poder ser Tannhäuser perquè Vickers no estimava gens el personatge i Siegfried tampoc perquè a Karajan l’interessava més el Tristan que podien fer junts que no pas el Siegfried a Götterdämmerung, que és el que interessava al tenor i que no va poder ser mai. El Siegfried jove de la segona jornada tampoc li agradava gens a Vickers (no m’estranya). El tenor canadenc si no podia admetre i entendre el personatge, no el cantava.
Al final us deixaré un enllaç d’una cabdal entrevista que Bruce Duffie li va fer al 1981 per a la revista de la Societat wagneriana americana de imprescindible lectura per saber moltes coses íntimes i transcendents del pensament de Vickers sobre la vida, el cant, la música, l’òpera i Wagner, al que qüestiona de manera veritablement sorprenent i jo diria que necessària.
Us deixo el youtube amb l’àudio de la gravació completa de Tristan und Isolde amb Karajan gravada entre 1971 i 1972. El refinament orquestral és extraordinari, la interpretació de Vickers és fenomenal, però la llàstima és que l’estupenda Dernesch no estigués a l’alçada vocal de les grans Isolde encara possibles al 1971.
Degut a l’admiració que Vickers sentia per a Birgit Nilson, a la que qualifica com la més gran wagneriana i amb qui va gaudir molt cantant aquesta òpera, us deixo el duet del segon acte.
Dels quatre rols que defineixen millor el mestrívol domini interpretatiu de Vickers ens queda Peter Grimes, el torturat, inquietant i solitari protagonista de la primera òpera de Benjamin Britten i que arran de la seva interpretació al Covent Garden va donar-lli un gir tan inesperat com admirable.
En aquest moment no disposo de la versió d’àudio del Covent Garden, ni cap altra de les moltes que va arribar a fer, a part de la versió comercial de la Philips gravada l’any 1978.
Us deixaré però un fragment de l’acte 3er en la versió videogràfica del Covent Garden de l’any 1981 dirigida per Colin Davis i Elijah Moshinsky que captiva i emociona per l’extraordinària força i la intensitat dramàtica .
El 17 i el 20 de febrer de 1979 en el Palau de la Música Catalana es van fer dues sessions de Tristan un Isolde en versió de concert patrocinades pel Patronat ProMusica que dirigia Lluis Portabella i que va reunir a Jon Vickers, Roberta Knie, Josephine Veasey, Thomas Stewart, Kurt Moll, Dalmau González i Enric Serra, amb la aleshores Orquesta Ciutat de Barcelona (OCB) dirigida per Franz Paul Decker i amb la col·laboració coral de la secció masculina de la Coral Sant Jordi i els Antics escolans de Montserrat sota la direcció de Oriol Martorell.
Jo vaig anar a la primera, que era un dissabte, i l’impacte rebut no m’ha abandonat mai, va ser una catarsi i l’única cosa que em sap greu és no haver estat més madur per saber assaborir tot allò, malgrat que l’entusiasme juvenil també va fer que ho visqués d’un amanera embogida, quelcom que amb els anys això s’acostuma a curar, malauradament.
L’èxit assolit i la quimèrica ambició de ProMusica van fer que dos anys més tard es tornés a programar una òpera wagneriana en versió de concert, aquesta vegada va ser Parsifal, que es va representar el dissabte 28 de febrer de 1981 i el dia 3 de març. En aquella gloriosa ocasió al Parsifal de Vickers el van acompanyar Dunja Vejzovic com a discutible Kundry, malgrat que Karajan l’havia coronat molt més enllà del que la seves capacitats reals mereixien i el veterà Theo Adam com a Gurnemanz, mentre que un menys conegut James Johson cantava Amfortas (substituint a l’inicialment previst), Kurt Rydl (Titurel) i Ralf Kühne (Klingsor), tot i que el gran èxit va ser per l’Orfeón Donostiarra en una actuació que jo recordo com a de pell de gallina. L’orquestra va ser una altra vegada la OCB i tot ells van torbar a ser dirigits per Franz Paul Decker que com és obvi va entusiasmar (la tornaria a dirigir al Liceu en un altre representació memorable i amb un repartiment diferent i excels)
Segurament perquè la part de tenor de Tristan és molt més exigent que la de Parsifal, o potser perquè era la primera vegada, o potser perquè en realitat el Tristan va ser millor, però el cas és que aquell 17 de febrer de 1979 m’ha quedat gravat com un dels cims wagnerians de la meva vida i el millor Tristan und isolde vist en directe fins que Daniel Barenboim a Berlín, tot i no comptar amb un Tristan de la grandària de Vickers, li va prendre el ceptre.
No tinc constància sonora de les dues magistrals sessions wagnerianes del Palau de la Música, però m’ha smeblat interessant deixar-vos un enllà de descàrrega amb una versió de la mateixa època, amb la mateixa Isolde i director que a Barcelona. Es tracta d’una versió a Chicago que entre altres coses interessants hi trobareu la curiositat d’escoltar al tenor ara imprescindible Gregory Kunde cantant el petit rol de pastor en la que deu ser la seva única aportació wagneriana a la fenomenal carrera que sembla no tenir ni límits ni fi, així com l’aparició de Richard Versalle, un tenor que després faria una certa carrera wagneriana, però que al costat de l’homenatjat i dit sigui amb tot els meus respectes, no l’hauria d’esmentar.
És el més proper que es pot trobar a aquelles versions del Palau, nou mesos més tard.
Richard Wagner
TRISTAN UND ISOLDE
Tristan – Jon Vickers
Isolde – Roberta Knie
Brangaene – Mignon Dunn
Marke – Hans Sotin
Kurwenal – Siegmund Nimsgern
Melot – Richard Versalle
Hirt – Gregory Kunde
Steuerman – Daniel McConnell
Stimme eines jungen Seemanns – William Mitchell
Chicago Lyric Opera Orchestra & Chorus
Direcció musical Franz-Paul Decker
15 de novembre de 1979
http://www.mediafire.com/download/c6ngwewpbufazrl/TUILOC79.7z
La tercera visita de Jon Vickers a Barcelona va ser per al Liceu, per interpretar el seu emblemàtic Samson de l’òpera de Saint-Saëns, al costat de Fiorenza Cossotto, Eric Serra, Santos Ariño i Ivo Vinco sota la direcció de Gabriel Chmura i la fallida producció de Lluís Pasqual. Va ser la temporada 1984/1985 i es van fer 3 representacions, els 17,20 i 23 de gener de 1985.
Jo vaig veure i patir la segona, que era la de diumenge. Mai he sentit tanta pena i vaig patir tant com aquell diumenge, i no perquè no hagués vist abans i després coses pitjors, però totes elles mai per una figura de la categoria de Vickers. Era el seu debut, com el cas de Gedda que us comentava fa dos dies, però el tenor canadenc no va fer una errada fatal, tot plegat va ser tristíssim, el declivi, i Cossotto que tampoc estava per gaires Dalila, no va ajudar gens a dignificar una vetllada per oblidar.
Amb la mort de Vickers no tan sols perdem un grandiós cantant i artista, perdem un dels darrers representants de la grandària de la interpretació musical i operística, un artista majúscul, un tenor que rebutjava l’òpera com a espectacle de diversió i entreteniment, una cosa que els que em coneixeu i seguiu IFL, m’heu sentit dir moltes vegades.
Abans de cloure aquest apunt voldria deixar-vos amb alguns fragments de interpretacions que jo crec que mereixen ser escoltades.
“Gott! Welch Dunkel hier!” del Fidelio de Beethoven dirigit per Herbert von Karajan (1970)
Recondita armonia de Tosca
È la solita storia del pastore de l’Arlesiana de Cilea
“Un dí all’azzurro spazio” d’Andrea Chenier de Giordano
Final del Samson de Handel dirigit per Decker i amb una demostració de com s’han de tractar els recitatius
“Comfort Ye, My People” de El Messíes de Handel, sota la direcció de Sir Thomas Beecham
“Gute Nacht” del Winterreise de Franz Schubert acompanyat per Geoffrey Parsons
Pur ti miro de “L’Incoronazione di Poppea” l’any 1978 a Paris, amb Gwyneth Jones cantant Popea i dirigits per Julius Rudel.
I finalment “Hostias preces” del Rèquiem de Verdi amb Montserrat Caballe, Ruggero Raimondi i Florenza Cossotto, dirigits per Sir John Barbirolli (1970).
Són fragments d’una intensa vida dedicada a l’òpera, a la música i al cant, que estic segur que potser no agradaran a tothom, com a mínim a una primera escoltada, però que denoten la gran categoria del tenor que entre 1957 i 1988 que es va retirar, va deixar una empremta com només els grans deixen.
L’entrevista de Bruce Duffie (en anglès): http://www.bruceduffie.com/vickers.html
Enllaç a la Viquipèdia anglesa: https://en.wikipedia.org/wiki/Jon_Vickers
Entrada a The Canadian Encyclopedia: http://www.thecanadianencyclopedia.com/en/article/jon-vickers/
JON VICKERS (1926-2015) El dia 11 de juliol celebràvem el 90è aniversari del naixement d'un dels més grans tenors del segle XX, Nicolai Gedda, i el mateix dia va morir un altre dels grans tenors del segle XX., versàtil com el suec, que conreava tots els repertoris, dotat d'un instint teatral i dramàtic admirable i que sense cap mena de dubte el va fer esdevenir per sobre de les limitacions d'un timbre ingrat, d'unes sonoritats a vegades brutes, amb sons engolats o de les tibantors en l'agut en la seva etapa de maduresa, com una de les personalitats vocals més importants del segle XX i com…
