1r dia entre ixaringas i pindolas
Entro a la tristura verde del pasadizo de la tercera planta. Quí va fer que es pasadizos fuesen d’esta color?
La gent d’este forniguer va d’aqui enta asti i d’astí enta allá troballando al serol del munton de fayena que ha de fer-se.
Mientres camino tot pasando cada puerta, foi golladetas enta dentro a es mundos estricallaus per las maladias, i equivocando-me, deixo a ixes mundos anieblar la serenera de la mia ment.
Torno a la mia realidat. L’infermero que m’hevan asignau no troballa hue i han de trobar-me-ne a belatro.
La mia mirada se desvia atra vegada enta el depriment gomito de color que van emplegar ta cubrir las parets i deixo dragar-me per la escurina resultant d’ixa triga de colors.
Una infermera dimpués, finalment escomienza la mia primera jornada limpiando-li el cul a un sinyor que ya teneva prou anyos.
El maitín pasa agafando-se al reloj i estirando-ne las sayetas; pero finalment, entre ixaringas i pindolas foi una pauseta ta minjar.
El pilar que empara el mio tozuel empecipia a fer-me mal de tan estar dreto i siento las cervicals reblar devant la presion como el va fer Pilar Prim.
Torno a la tercera planta i chafo el suel verde fosco que paix estar plen de molsa i plantas d’alguna montanya, i per l’ubaga d’ixa montanya camino solenco dezaga la mia infermera.
La tarde va pasando més tranquila i la mia ment ya s’ha adaptau a las amputacions, necrosis i a las parets de liedras.
I a l’incio de la nuet, justo quan arriba l’escurina, agafo es mios mals i deixo es mundos de tota ixa gent ta poder descansar-me en el mio.