UNA BIBLIOTECA PÚBLICA
Era un mesto estarri i calós [lloc rònec i merdós], en el qual jo no recordava haver-hi estat d’ençà que era un malxic molt malenqui [noi molt petit], i estava dividit en dues parts: una per als llibres de préstec, i l’altra per estar-hi llegint, plena de gasetes i de revistes, i s’hi respirava un von de vecs molt estarris [pudor d'homes xarucs], com si els seus plots [cossos] exhalessin una sentor de vellesa i de pobresa. Els txelovecs [homes] s’estaven dempeus al davant els faristols de les gasetes, esbufegant, rotant i gavorant [parlant] per a ells mateixos, tot passant fulls per llegir amb tristesa les notícies, o bé asseguts a les taules mirant les revistes, o fent-ho veure; alguns feien la becaina, i n’hi havia un parell que roncaven d’allò més gromqui [fort]. De primer, ni recordava què volia, i tot de sobte em vaig quedar garratibat en recordar que havia itat [anat] allà per esbrinar com podria esnufar sense dolor, de manera que em vaig encaminar cap als prestatges de les vestxes [coses] de consulta. Hi havia un gavadal de llibres, però cap no tenia un títol, germans, que s’adigués al que buscava. Vaig prendre un llibre de medecina, però era tot ple de dibuixos i de fotografies de ferides i de malalties horribles, i només de mirar-los em va venir basca. Així que el vaig tornar a col·locar al seu lloc i aleshores vaig treure el gran llibre, o sigui, la Bíblia, pensant que em confortaria una mica com s’havia esdevingut en els vells temps de l’estaja [presó] (en realitat, no tan vells, però a mi em semblava que havia passat una eternitat), i em vaig apropar tentinejant a una cadira per posar-me a llegir. Allà, però, només parlava de castigar setanta vegades set, i d’una colla de jueus que no feien més que renegar i tolxocar-se [pegar-se] els uns als altres, i tot allò em va provocar nàusees altre cop. De manera, doncs, que per poc no em vaig posar a plorar, i un manso molt estarri i espellifat assegut al meu davant em preguntà:
—Què et passa, fill? Per què estàs tan trasbalsat?
—Vull esnufar —li vaig contestar—. Ja n’estic tip, vet-ho aquí. La vida se m’ha fet insuportable.
Un vec estarri que llegia al meu costat féu: «Txiiit», sense alçar els glassis [ulls] d’una revista betzumni [estúpida], plena de dibuixos d’una mena de vestxes geomètriques. Aquelles figures evocaren imatges adormides en el seu subconscient. L’altre manso digué:
—Ets massa jove per pensar aquestes coses, fill. Home, si tens tota la vida al teu davant.
—Sí —vaig fer, amargament—. Com un parell de grudots artificials.
