IM Lanzarote 2014 - ‘Soto, no hay tregua’
El millor de tot plegat ha estat compartir aquesta aventura amb en VÃctor Rojas. Dit això, vamos allà …
 [He d’admetre que, malgrat tot, em costa escriure. Bé, el que em costa és ser capaç de transmetre en paraules tot allò que vull expressar i ordenar-ho com cal. Ho intentarem perquè hi ha una infinitat de moments, anècdotes, experiències i sentiments a explicar. Potser és la primera vegada que es posa a escriure la persona i no el personatge, i això també implica certa dificultat. Però de veritat que em fa molta il·lusió escriure una breu (o potser no tan breu) crònica de Lanzarote 2014, que dit sigui de pas espero que us agradi tant de llegir com a mi d’escriure]
 Dimecres 14 de maig. Falten 3 dies per l’IM i agafem un avió cap a Fuerteventura. Vol cap allà i coneixem a en Jordi Checa, un tio molt ben parit de per allà Vic. Fa pinta de ser força més pro que nosaltres, que tampoc és gaire complicat. Ja porta alguns IMs a sobre i és el primer en donar-nos un bon grapat de consells per a dissabte. Grà cies, company! Pots haver entrenat més o menys, però xerrar amb triatletes que ja saben de què va la pel·lÃcula IM és mitja vida. De tots els seus consells, ens quedem amb que els dies abans ens hem d’inflar a galetes TUC. I això fem! Arribem a Fuerteventura, taxi cap al port, dinar i vaixell cap a Lanzarote.
 Dijous al matà decidim anar a fer el circuit de natació. Fem una volta (al IM són dues). Es palpa a l’ambient un nosequè molt especial. Com nosaltres, força participants són també a la platja per inspeccionar el recorregut. No hi ha cap altre tema de conversa que l’IM. Cap! 'Qué, como lo lleváis? Bueno, a ver que tal…'. Parles amb un, parles amb l’altre i tothom té una paraula d’à nim per a tu. Quan dius que és el teu primer IM, encara et mimen més i et diuen allò de 'Mucha calma y mucha cabeza. Esto es muy largo. Y sobretodo, comer bien e hidratarse mucho'. Tothom ens diu el mateix. Serà veritat, doncs. Migdiada i a mitja tarda ens creuem l’illa i cap al club La Santa a la pasta party. Coneixem a molts altres triatletes, un munt d’anècdotes d’altres IMs d’arreu del món i més i més consells.
 Divendres. Ja ho tenim aquà això. Sortim a fer uns 15kms en bici per assegurar que tot està com ha d’estar. Preparem les bosses de les transicions. Dinar, migdiada (ja veieu que el tema siesta és innegociable) i anem a fer el check-in de les bicis. Allà l’ambient ja és un altre nivell. Petem la xerrada amb els Sanjuanes, donem un tomb per veure les bicicletes que gasta el personal i cap a casa a descansar. FinalFour de l’Euroleague, perd el Barça i apaguem la rà dio. Bona nit.
 Dissabte 17 de maig. El despertador sóna por ahà les 4 i poc del matÃ. All-in. El ritual de sempre: esmorzar l’arròs del dia anterior, plà tan, galetes TUC, torrades amb pernil dolç i potser quelcom més que no recordo. Tot això maridat amb Powerade de color blau. M’estiro al llit 20 minuts a descansar i a pensar una estona. Agafem el neoprè, ulleres, bidons, alguna barrita i som-hi! No ens deixem res? No. Pues, venga… dale gas Juani! Anem cap a la zona de boxes. Per a mi, és dels moments més especial de tota aquesta història: són les 6 del matÃ, tot fosc, tot nervis, poques paraules i molts records de quant ha costat arribar fins aquÃ. A la bici tot en ordre, ens fotem dins el neoprè i cap a la sortida. Ens situem cap al final per evitar cops. Estar a la sortida del IM de Lanzarote ja és un premi i una senyal de que algo està s fent bé a la vida. Quan l’speaker diu que ja només queda 1 minut, se’t fa el cul pepsi-cola. Tal qual. PUM! Sortida! Abraçada amb en Victor i el tÃpic ‘Vamos, eh!’.
 Entrem a l’aigua. Ja hi som! Ha començat l’IM. Too much! Primera volta del circuit, surts de l’aigua i veus un munt d’espectadors. Se’t dibuixa un somriure i és quan penses ‘esto és un IM, señora’. Segona volta. Ritme molt controlat i surto de l’aigua en 1:34. Correcte. Vaig a la carpa, em poso la disfressa de ciclista i cap a la bici. Transició lenta, però més val anar amb calma. Començo el tram de bici i tinc clar que he d’anar a un ritme inferior al que crec que puc anar. Altres triatletes m’avancen, però aquest és el meu ritme. La bici de Lanzarote és dura de collons: molt desnivell, vent, trams amb un asfalt de merda, etc. Porto un parell d’entrepans a sobre i me’ls menjo entre el km40 i el km80 combinats amb barretes i gominoles. Crec que estic menjant com cal i combino isòtonic, aigua i una mica de Coca-Cola. De cap vaig bé, el paisatge és increible (per moments, sembla que estiguis a Marte) i malgrat els kms costen de passar penso 'aquà és on volies estar'. El hashtag #thedream que de tant en tant fèiem servir a instagram era precisament això. Són més de 8 hores sol a la bici i tens temps per recordar-te de molta gent i de moltes coses. Del km80 al km120 és la part més puta del tram ciclista, però en aquest tram hi ha premi. En Victor i l’Ariadna van anar a Lanzarote per Setmana Santa i van fer el que fa tot hijo de vecino: comprar un pot de pintura i una brocha, anar cap al mirador de HarÃa i fer unes pintades a la carretera.
 Passes per allà i somrius. Allò et dona ales. Al km105 hi ha l’avituallament especial. Pares, baixes de la bici, aprofites per pixar i menjar un altre sandwich i un plà tan. Bastant guanyador fer-se l’entrepà de Nutella. Ja ho sabem per quan hi tornem. A Lanzarote s’hi torna, y lo sabes. Au, sobre la bici de nou i venga! Despres de pujar i pujar, ara toca baixar. Baixar tranquil i evitar sustos o arriscar per guanyar una mica de temps? Tenint en compte que tot just m’havien sobrat uns 15 minuts en el control de temps del km105, decideixo baixar bastant a gas. Quan penses que la part dura ja ha passat (i és veritat), et trobes amb trams que segueixen pujant, amb vent de cara i un asfalt molt filldeputa. Sort de no tenir cap punxada ni cap problema mecà nic a la bici. A tot això, vas passant per pobles on la gent surt al carrer amb la cadireta a animar-te. Tota l’illa entregada a l’IM. Els últims 20kms de la bici fan baixada, aprofito per menjar i pensar que tenim 2/3 de IM fets. Queda poc, però queda molt.
 Deixo la bici. Em trec el coulotte i em poso pantalons de running. Sóc molt fan del pantalons aquests tan curts per córrer. Em poso un munt de menjar a les butxaques de darrera i començo a correr. Tant de menjar, que n’he de tirar quasi la meitat perquè pesa massa. Comença la marató. No vull ni pensar quant temps tinc per fer-la. Corre i calla, gosdecrist! Ara el que tocava era creuar-me amb el Victor. Vas corrent i vas mirant. Ens trobem. Quantes vegades havÃem visualitzat el moment de creuar-nos en la marató de Lanzarote? Doncs això! Mini-conversa i seguim! A tot això, el Barça s’està jugant la Lliga contra l’Atlético. Part de la marató es corre per un lloc ple de bars i pregunto. Anem guanyant 1-0 i quan torno a passar 1-1. Final. Peto la xerrada amb uns quants triatletes, alguns culers i altres de l’Atlético. En fi, no hi pensem més. Ens creuem amb en VÃctor una altra vegada, a ell li queden uns 8kms. Ja ho té. Enorme. Admiració pura. A mi encara em queda. Em queda patir molt. Els primers 10km corrent i a partir d’aleshores alterno caminar i córrer. Als avituallaments camino i és just donar les grà cies a tots aquells voluntaris (n’hi ha més de 2.000) que t’ofereixen aigua, isotònic, barrites, gels, etc. A partir del km20, començo a treure la calculadora. Temps lÃmit per acabar l’IM són 17 hores. En 17 hores està la fina linia que separa la més absoluta glòria de la decepció. Cà lculs i més cà lculs. En aquell moment resulta molt complicat començar a dividir km, minuts, hores, etc. Una cosa està clara, caminant no arribo. Tinc l’estomac fet pols. Si menjo, em farà més mal l’estómac. Si no menjo, què? Vaig tirant com puc i entro en un restaurant a despenjar a Jordan de l’anella (sÃ, això és una prà ctica habitual entre els participants i en aquells moments era imprescindible fer un stop-and-go). Comença a ser negre nit. Són les 22h. Fot vent. Et passen moltes coses pel cap. I si després de 8 mesos de dedicar-hi hores i més hores i de tot un dia patint com una porca, ara va i no acabo l’IM? El puto pou. El VÃctor ja ha acabat fa estona i m’acompanya (més o menys, perquè el reglament diu que no pots acompanyar als participants) durant bona part del tram final. Mitja vida. Corro-camino-corro-camino. Passes caminant per davant d’un grup d’espectadors i et comencen a animar com bojos, et poses a correr. No hi ha opció. El VÃctor em va controlant el temps. Un dels moments que més recordo és dir-li ‘VÃctor, deixa’m tocar la medalla’. Allò ho era tot. Segueixo endavant i a falta d’un 1,5km, em diu ‘Soto, encara que caminis d’aquà al final, ja acabes segur’. [Sabeu allò que se’t comencen a posar els ulls com mig plorosos mentre escrius]. A partir d’allà , la glòria. Ja està . Ho saps tu i ho sap la gent que encara està allà al Passeig MarÃtim de Puerto del Carmen animant als últims de la classe i la complicitat és brutal. Tu ho saps i ells ho saben que acabes de petar-te un IM com un puto campeón. Segueixo caminant, fins que a falta de 300 metres, em digno a acabar l’IM corrent. Aquells darrers metres amb aficionats cridant, la música, l’speaker dient nosequè i tu que no hi caps dins teu són pura mel. Saps que sÃ. Que ara ja sà que sÃ. Mentre faig aquests darrers metres, busco al VÃctor. Abraçada adrenalÃnica pura. I ara ja sÃ! YOU’RE AN IRONMAN.
 Portar la medalla penjada del coll suposa un abans i un després. Els dies previs són plens de nervis, incertesa i d’immens respecte. Ara ja tot és diferent. Flotes. Acabes l’IM i mires la medalla. La toques. La petoneges. Ens esperem veient com arriben els darrers participant fins que es compleixen les 17 hores. Pagaria per recordar les converses post-IM que vam tenir amb en VÃctor, ValentÃ, la Mercè, etc. M’estiro 10 minuts a les hamaques que hi ha en la carpa d’Atenció Mèdica. Tot bé, però necessito estirar-me. També hagués pagat per tele-transportar-me al llit, però calia recollir tot el material i tornar cap a l’apartament. Arribem a casa i pa’l sobre. Saps que l’endemà et llevarà s i dirà s ‘por Diosito de mi vida, lo d’ahir va ser la polla’. I efectivament.
discoholicmusic
kaledo-art
kianamaiart
vaporwave
dailybridgerton
janainaart