heart(h) @llardelfoc - Tumblr Blog

Posts

forats de cel que ballen entre les branques,

vas notant la dansa dels arbres que et toca els cabells.

llavors voladores: memòries de tota una vida que et recorden els càntics d'estiu,

amagats entre les fulles.

les papallones van fent cercles invisibles per sobre d'un tot blau amb núvols lents

i tu respires

sal

es trenca el cel.

estaves escoltant els ocells. ni t'adones dels últims rajos refugiant-se.

saltant; després de contemplar-te escrutinant a tots els possibles i de saber-te efímera. són salts, un ball a les caigudes d'aigua

i mar. veus espantaocells perennes que t'aparten la mirada. sempre passes per aquí, saps? on només queden cares de lluna.

avui, et sents. i tot crema, iridiscentment. potser són aquestes, les pluges que diuen de l'infinit. "quins d'aquests miralls em quedaré?"

"així m'agrado més." vas a emprovar-te coixins. o potser per a tu són passatgeres, aquestes tempestes. (i els llamps i els colors, totes aquestes coses) aquest moment s'ha fet per tu.

"una corbata nova i a somriure tot un dia." però de ben segur que sempre tornen, si són papallones.

encantat i encantador. del revés. i quan xerrin: escolta, sí, són la música de fons que et pinta les partitures. de tant en tant veus flames kamikazes, però ja et dic que sempre marxen. i et dic moltes coses més.

"avui serà un bon dia." ningú hi pinta, ara, veus? de moment cremo jo.

potser de nit. veus els grans tresors; els teus petits espais on passa tot. la resta són els passatgers, que pinten (de vegades)

els colors de cada dia, una mica aprop i al mig, però sempre marxen

i sempre et fas llum, igualment. hi veus pardals.

amb Rodalies i un resum a les mans

Sols creixent, a la llum de la (teva) lluna. Silenciosa, (quasi) sempre menguant. Mossegues les mirades que, finalment, se t'escapen i rodolen. I m'arriben, eixugades de rosada després de la caiguda -dolça-, ben en l'aire i busques petits indicis de dubte que no trobaràs, perquè avui els núvols van sense presses, brillant el cel, la mar els canta notes blaves i no fa fred, i em mires, ens mirem.

la costa i el Sol

mai tant com aquesta nit.

baixen els rius, món endins cap a on s’alça encara la teva llum

(i que les rialles siguin el teu bressol) sí, les de la muntanya sense tardor.

que els cels ardents t’acullin en la teva fervor: un, dos, sempre. I que les estacions t’acompanyin en el teu vol.

tornes amb la llum d’aquell far encara sota el braç. escoltes les rialles del vent, ara.

agafes aire

com si volguessis saltar a l’infinit, donat a la mar blava, infinita, incandescent i enllà: al final. d’entre la cera d’aquell noi alat.

muralles extingint-se sense pressa,

lluites espectaculars de les onades pel seu ritme,

danses sense sort: seràs la teva pròpia llum,

la batalla daurada del Sol per il·luminar els racons amb les seves raons

però fins i tot el cel descansa, si ho vol. i seràs, al cim de l’oceà,  (tornaràs) per a tornar a començar

i que els tarongers t’acompanyin en el vol.

la veritat és que tinc un estel fugaç

llum de ra-c-ons,

boscos de desitjos i, aquí, sí.

segueixo línies del temps que m’esborren

“ara sempre serà així”

per tu i per mi, per la sorra d’ahir, per les tempestes a l’Infinit: son d’aigua salada, vessa i cau. Ets, i li preguntes “què vol dir ‘lluna’?” i diu,

“incandescent”.

“però és pels estels, que ara cremo?” Sóc

a les lluernes de lluna plena, al foc de mitjanit, a la llar encesa, al desig

adormit; arrels.

rellotge sense corda i vidres de miralls,

s’escampen.

ara sempre serà així: l’oceà serà el nostre camí,

el paisatge dels nostres dubtes que s’aclaren i que estenen la gran

ruta d’estupefaccions que crida “ara”

i sempre són estels en la foscor, focs de llums

que -ens- fan volar i brillen, que em cerquen, t’entenen, m’encenen, m’empaiten, m’encanten, m’atrapen, et busquen, -ets-

aquí.

batecs de corda i cendra, s’aixequen, aquí. Sóc una espurna dels meus somnis

que neixen per l’Instant, i sí.

Plouen arbres i mars -de fulles blaves-, aquí

i plouen les cançons que somniava, aquí; plouen, paraules

que oblidava, tresors que amagava, raons que incendiava, ignorava, escolto, sento, estimo, Sóc.

sento galàxies i constel·lacions, arxipèlags de mons que em lleven; (Sóc) al vent, trobant; Sóc.

Així, aquí, ara, per mi. I m’escric.

(No t'oblidis d'estimar)

La roda dels meus vents té un tambor, que crida "això! Ara sí, ara no". I fa cançons. Cerco espelmes; vols escalfor per marxar a mitges (a mig somriure). Dormo entre onades de mil versos, d'estacions, de colors: vull marxar a mig vol, amb trossos de coralls i de cel entre els cabells, entre els estels. Vull sortir i trobar-te, trobar-me, trobar-nos, més. Vols palaus de records, que t'escalfin el cor. Tornar a tornar, amb rialles a les mans, d'insolència i d'orgull de penedir-te, de divertir-te, de sentir-te, de sentir-me. Vull marxar per tornar amb els braços calents i els ulls ardent -me. Per caure content, i solcar-me.

Tan sols escolta el vent.

"Voldries

?” néixer sense escut, com

el camp de flors que ara vola

Podries

lliscar per arcs de llamps, avançar

les òrbites daurades d'algun núvol

(de les Muses a la muntanya - que giren

fent cercles,

passegen el cor

en un sol cop)

les segueixes,

resseguint la cançó dels gira-sols

si no es pon el món, serem a les onades

cobrint els dracs, les pluges, els mons perduts i els cristalls d’aigua

abans i per sempre:

tan sols per a escoltar-te,

sentir-te desitjar

com la brisa d'aquells mots

que t’acompanyen, de vegades: pugem muntanyes de mar salada

i, sí;

es desvelen suaument

mons antics i d’altres; n’escoltes

el ressò dels ocells que canten el sol i ballen

oracions

busquem sota els pètals

racons

on no hi toqui l’escalfor,

però estem sols, tu i jo.

Entre columnes de marbre

s’amaguen els meus tresors –

una il·lusió, una tempesta i percussió –

com balenes dansant a la foscor.

“forjarem gratacels amb el foc”

la pluja bull:

“per què no?”

trobarà la direcció: la fletxa em segueix sempre el cor

a constel·lacions

de mel i de fons (brillarem

fins que s’acabi l’horitzó,

entre fanals d’estiu,

com l’alba,

al Sol de mitja neu i per la nit més llarga

serà

una llança corbant l’espai, una espurna de possibles al passat, il·lusions

i un arc de llum). Vés,

allà on la lluna és més plena, avui, i espera-la, si encara vol

i que t’acompanyin els cirerers durant el vol.

tan sols.

(quasi pots veure com les llumetes s’amaguen rere la foscor -

com cometes al cel,

petits ocells

incandescents) quasi bé

podrem mirar-nos al reflex

d’aquell mar insurgent

mentre queia en perpendicular (aquell estel)

d’entre els llençols de la muntanya;

arrels.

era així, com bolcaven els satèl·lits

cap als núvols,

sense sortida

eren als laberints insolents

d’alguna dimensió,

com els pètals de la terra,

com el drac rere els fogons:

“et faré un somriure,

una catàstrofe i poesia”,

un tros de llum.

“te’l portaré fins al migdia,

a la dolçor. a l’hemisferi

de la lluna, a

la son.”

et duré rialles.

et sabré sense raons.

(fins que surti el sol)

molt més

"i molt més", només la nit més fosca ho entén. escriure-ho seria mentir-li a la lluna, saps? seria amagar-li un tresor... (tu i jo) memoritzàvem les paraules per si feia fred. (tu, que) estens el món entre frases sempre soltes de vegades; (de vegades, perquè els somnis són això) són retrats que penses, que no saps: tu vols saltar i viure entre il·lusions, entre xiuxiuejos de la mar i del cor. són records que t'atravessen la son; una imaginació censurada, les mirades del foc: "cancel·lem la fantasia, que comenci la ficció" el món és rere el teló, ja ho saps. jo volia volar i explicar-te que ets el secret més ben guardat de cada habitació però ens adormirem, ara sí; a la sorra blanca, ens escalfarem amb les onades, "escriurem mil batalles". veurem caure els infinits entre els avions, a la foscor — dos: n'hi ha dos – tan infinits que només van cremar constel·lacions.

(nit)

Paraules físiques al ventre.

Pesen.

Fires als ulls: paraules quietes, volten.

Rastres que em porten

a les nits on el cel no pot somniar.

Constant incòmode: foc, queixals.

Baixar el teló. (universos

en silenci

- per fi. onatge,

blau, cel)

Ocres!

Segons i el sol, restant

-se

a la sorra

entre les mans.

L’escapada de records; de dos en dos, els cerco.

I els veig, a l’ombra.

(platejats; ens miren,

somriuen).

només

entre copes de galàxies,

pel capvespre,

aquí.

universos sense telons, principis fosos amb flors sense pauses, sense foc als talons, estels que llisquen i dibuixen i pengen i miren i cusen els cels dels antics (encara vigilen) i suraran; monstres daurats, monstres humans, badalls de volcans, per tornar a començar: suraran pedres amb muntanyes, amb mons per a imaginar fils vermells, ninots de palla, de glaç (sense mitja part) camins de mel entre les galàxies, vents eterns. seran cançons de colors, cercles imperfectes. malsons amb cor, refranys i ressò; trombons. contes de petjades, esglaons sense tardor

ets embriagant amb aromes de pins i de mars (de set en set), tu gires; fas mitja volta i tornes cap aquí, tens sorra entre les mans. i un somni sense muralles que et tiba a l'oceà.

"pinta'm una imatge" som a un cotxe latent; es vol pondre el sol, però avui el dia és etern. "no tenim cap direcció." voltes, voltes i voltes al cel, sinistres que cauen entre silencis a batzegades. Potser un dia d'aquests trobarem la sortida (la primera passa cap a la congregació d'estels de qui en diem "nostres") - passant les oliveres, endins! just quan caigui l'hemisferi. "un dia tancaràs els ulls; mai deixarà d'haver-hi llum..." (ballàvem amb els núvols a la foscor.) Ens vestirem amb gebre, una nit més i pintarem els tarongers.

sortirà el Sol.

línies taronges dibuixen al cel: és el seu moment – tenen el reialme sencer; n'esborren el blau. pinzellades d'il·lusions, núvols de records i encara trones onades amb onades; i encara mires a la lluna, que t'avança. agafarem les petjades i les escamparem - un ventall ardent al teu univers. xiularan, els estels, i potser.

deixants de colors

has perdut el Nord; les direccions t'atrapen i et fa por començar de nou. t'apunyala la llar, la mires als ulls — saps que no hi ha rencor "Pugem (a) la lluna: silenciem-nos" caurà la nit, busques refugi. maleïm les onades que ens traeixen, aïllades. penses en el temps, però no trobes res que esclati com el sol que se t'escapa de les mans. dispares versos, però no s'aturarà. i és desfà, com l'il·lusionista que vol ser equil·librista i que es perd a la mar. abans que no surti el sol construirem un oasi i et dibuixarem un nou món — no hi haurà proeses, ni herois, ni foscor; cosirem espais amb cotó, espais per als dos; per a contra-indicacions, per a futurs millors, i per a dormir sense por. dibuixarem, a poc a poc, el nostre món sense fons.

matins de mitjanit

baixant Portaferrissa escoltes balenes al cel i tot s'esmicola, caient dolçament al terra, com gerres de malsons al teu davant. bramen sols, ignis amb lleons a les espurnes; caminem, entre bombolles imperfectes fent cercles. per amagar-me a l'oceà i aprendre't: "intentem-ho infinites vegades"

quan falta l'oxigen i no saps on és i cauen estels enlluernant-te la gravetat – on has d'anar? (falta l'oxigen, no et pots aturar) Córrer i marxar ensopegant-te, ennuegant-te ben lluny d'aquí (d'entre els estels - ni un) silenci per esclatar

Trending Blogs

Recently Viewed Blogs

heart(h)