Avui sóc aquí per parlar-te dels pares que a mi m'han tocat d'una manera més detallada. Del que visc a casa, de com ho visc, del que he viscut i del que penso que em falta per viure. Bàsicament, perquè et facis a la idea (a una mínima idea) de tot el que jo he de suportar cada dia, un radere l'altre, sense poder dir ni mu i sense tenir cap vía de escape. Ella té una ment molt tancada. Té imaginacions sobre mi. Cal començar dient que no confia en mi, gens ni mica, i això sense haver-me donat mai cap oportunitat o haver-me posat a prova, per veure si faig ves a saber quina ximpleria de les que avui en dia és normal fer a la meva edat, com per exemple tornar massa tard a casa, emborratxar-me, fumar o que em pillin alguna mentida. Una simple prova. I mai me n'ha fet cap. Simple i fàcilment ni creu ni confia en mi, perquè no li dona la gana i no hi ha més. Estic pensant que és lleig dedicar una carta a aquest tema però és que això forma part del què he d'aprendre a superar poc a poc per créixer i fer-me més forta. Ella s'imagina que si un dia em deixa anar a casa la Vito, que he de remarcar que viu a Argençola, però ni tan sols al poble sinó a les afores, envoltada de prats, camps i boscs, vaig a (no vull dir barbaritats) fer ves a saber què. I imagina't el pitjor i el més estrany que una mare es pot imaginar que la seva filla és capaç de fer quan va a casa d'una amiga que viu totalment aillada de la "societat". També s'imagina que si algun dia el meu germà m'agafa per acompanyar-lo on sigui, ell em porta de festa o a llocs surrealistes. No sé..., té una mentalitat retorçada. D'una banda considera que no he de tenir ni amics ni amigues, que no he de parlar amb ningú ni veure a ningú perquè no ho necessito. D'altra banda pensa que he de tenir moltes amistats perquè ella quan era jove també en tenia moltes (i ara penso: tu, quan eres petita, sorties al carrer. Jo no). Creu que jo no he d'anar a casa de ningú perquè ja tinc casa meva, si vull em porto una amiga a casa nostra i ja està; però un cop l'amiga és a casa nostra no fa més que posar males cares i quan ella marxa la critica i fa comentaris despectius sobre ella, i que aquell ha de ser l'últim cop que l'amiga em vingui a veure. Tu saps un munt de coses que ella em fa cada dia. Res del que jo faci estarà bé mai davant dels seus ulls, encara que estigui veritablement impecable. Jo soc una adolescent i les persones de la meva edat som, en general, caracteritzats per ser bruts i desordenats. Però jo no sóc així. Sóc neta i polida, ordenada, el meu armari mai té una samarreta fora de lloc, no puc ni veure la pols sobre les tauletes de nit o la televisió, i tampoc aguanto veure ni un sol pèl (de tots els que tinc) al terra de la meva habitació. Ella tot això ho sap. Però cada cop que entra per la porta té la necessitat de dir-me, de mala manera i si pot ser insultant-me, que ordeni l'habitació. Pot estar brillant i tot recollit: que no hi hagi res fora de l'armari ni sobre les tauletes i que faci olor a nova. Per ella la meva habitació sempre estarà desordenada i jo mai hauré ordenat ni hauré fet les coses com ella les vol. Quan no tinc classes, en especial durant les vacances, mentre ella treballa sóc jo qui neteja la casa. La majoria de les vegades em passo des de les vuit o nou del matí fins les dotze que ella torna de currar netejant. Netejant l'habitació de convidats, la del meu germà, la cuina, la sala d'estar que no és pas petita, el meu lavabo que normalment no necessita gaire feina, i la seva habitació si cal fer el llit i recollir-la una mica. També durant aquelles hores vaig a llençar les escombreries, recullo i estenc la roba que hi hagi a la rentadora i frego tots els plats de la nit anterior i les seves tasses de cafè. Passo l'aspiradora per tota la casa. I a les dotze del migdia quan ella ha d'arribar, normalment deu minuts després de l'hora en punt, trec el gos ràpid i corrents, i entro a casa just un parell de minuts abans de que ella arribi. Quan ella torna, normalment em pregunta, evidentment amb mala cara i desconfiant, què he fet durant tot el matí (insinuant que m'he passat les hores al llit sense fer res). Li ho explico i fa "ja" vacil.lant. A partir d'allà comença a cridar i parlar-me malament per tot: perquè he tret la roba de la rentadora si ella no m'ho havia demanat, perquè he baixat la persiana de l'habitació buida (tócate los cojones, després arriba mun pare i si la persiana està pujada gairebé em degolla perquè diu que entra l'escalfor del sol i per culpa meva s'escalfa tota la casa), perquè he tancat/obert el balcó, perquè no he "recollit" la meva habitació (clar que no, si no he tingut temps, és ara quan m'hi he de posar)..., i si amb molta sort he endreçat la meva habitació també, és a dir si he netejat tota la casa sencera i quan ella entra em troba estirada al meu llit, la festa es munta perquè estic estirada. Es pot saber què faig estirada? Bé, moltes altres coses... Estic allargant massa això. Com tu saps no surto de casa, mai he anat a "prendre algo" o a "donar una volta", mai he anat de compres amb una amiga, mai m'he quedat a la ciutat al sortir de l'institut per dinar amb les nenes, mai m'han deixat anar a una festa major, mai he pogut anar a unes colònies d'estiu... Mai he fet res del que la gent de la meva edat ha fet mil vegades i ja avorreix. No tinc records. No tinc records ni de la meva adolescència ni de la meva infància i és molt trist. D'aquí uns anys no tindré res per recordar o del que riure, no hi haurà bogeries de les que han fet les meves amigues, no hi haurà cap "recordes aquella vegada que...?", no hi haurà res perquè jo no hauré viscut res. Espero que quan per fi visqui la meva vida al teu costat tinguis la paciència necessària amb mi i m'acompanyis a tot el que em queda per descobrir encara. Sempre amb tu.
prguitarman
theartofmadeline
dededos
annaxmalina
jacobvanloon
gummygunk
pixelskylines
kaledo-art
