LES ARTS: IL VIAGGIO A REIMS
Per a un rossinià confés ( a part d'altres filies musicals prou conegudes i airejades) celebrar l'aniversari de Rossini assistint a una representació d'una de les seves òperes és més què ideal, un goig, i si aquesta representació és reeixida, com ho va ser la d'ahir al Palau de Les Arts de València ens situem ja en un graó quasi d'excel·lència, que ja sabeu que em costa molt d'assolir.La representació d'ahir de Il Viaggio a Reims hagués pogut vorejar la perfecció si el director musical hagués estat un veritable rossinià, però Francesco Lanzillotta em sembla que es va deixar endur per l'excel·lència de l'orquestra de la Generalitat València en lloc d'aprofitar-la, vull dir que amb una orquestra tan dúctil i amb solistes tan de relleu hagués pogut obtenir un so molt més subtil, lleuger i cristal·lí, en lloc d'aquelles sonoritats tan grandiloqüents o feixugues que en algun cas van dificultar fins i tot l'audició de les veus, que no eren pas petites.Va començar poc inspirat i va anar corregint al llarg de la representació, però en cap cas va ser capaç d'extreure aquella enjogassada lleugeresa de l'orquestració rossiniana, i si es veritat que en el Palau es van aconseguir moments catàrtics, van ser més gràcies al geni de Rossini acompanyant una encisadora melodia amb una rapa angelical i una posada en escena d'aquelles que ajuden a que la música prengui tot el protagonisme.L'equip de cantants era bo, amb un parell de les principals veus clarament millorables.Oblidats els referents de la històrica versió de la descoberta a Pesaro dirigida de manera prodigiosa per Abbado, posteriorment hem vist i escoltat bones i boníssimes interpretacions dels rols principals d'aquest gran concert líric disfressat amb una lleugeríssima i poc coherent trama dramàtica.Els cantants excel·lents (per a mi) de la versió gaudida ahir van ser: Mariangela Sicilia en una deliciosa Corinna en primer lloc. Va ser capaç ajuda, molt ben ajudada, per Michieletto i l'acompanyament deliciós de l'arpa, de crear veritable màgia vocal i deixar sense respiració durant molts minuts a un públic que va deixar d'estossegar (lamentablement algun mòbil va fer la guitza).També em van agradar molt Maria Viotti (Marchesa Melibea) tot i no ser una contralt, però va ser audible en tot el registre. La presència vocal i escènica que va lluir en el gran duo que inicia la segona part (no pas acte, ja que l'opera és d'acte únic) amb Il conte di Libenskof, va ser admirable.Preciosament el tenor que va interpretar aquest rol, el rus Sergey Romanovsky va ser un altre dels que em va agardar molt. Ja l'havia gaudit a Pesaro i ahir va demostrar una evolució notable i sobretot una entrega absoluta i sens reserves. va estar a punt d'esgarrar alguna nota sobreaguda perquè és un cantant valent que canta sense xarxa, no especula i es llança amb emocionant i comunicativa entrega. va estar molt brillant i això que la veu no és especialment bella.També em va agradar en a mi i al resta del públic que el va bravejar moltíssim, el Don Profondo del baix Misha Kiria en la seva agraidíssima intervenció a "Io Don Profondo-Vedeste Il Cavaliere" Veu i sentit teatral.Expertíssim i bon coneixedor de l'estil el baríton Fabio Capitanucci com a Barone TRombonok i també molt encertat el Cavalierev Belfiore del tenor rus i de prometedor esdevenidor, Ruzil Gatin.La soprano Albina Shagimuratova va estar bé, però potser no tant com esperava. La veu és interessant, ample i ben timbrada, però potser li va mancar una mica més de personalitat i no tan histrionisme. Va resoldre bé totes les lleugereses i sobreaguts, tot i que se n'hagués pogut estalviar algun no escrit.També va estar bé però l'ombra del gran Ramey és molt allargada, el baix-baríton Adrian Sâmpetrean en la meravellosa intervenció de "Ah! perché la connobi-Invan strappar dal core...."Noi em va agradar gens la Madama Cortese de la soprano Ruth Iniesta, molt aplaudida però de veu feridora i impostació artificiosa. Tampòc em va agradar el Don Alvaro de César San Martin, poc adequat vocal i estelísticament en un rol complicat i poc agraït. En els rols més petits van estar bé el cantants del centre de perfeccionament de Les Arts: Max Hochmuth (Don Prudenzio), Joel Williams ( Don Luigino), Aida Gimeno (DElia), FRancesca Cucazza (Maddalena), Eugeniya Khomutova (Modestina), Gonzalo Manglano (Zefirino) i Antonio (Omar Lara).L'orquestra de Les Arts mereixia un altre director, ja ho he dit, per lluir bé totes les seves capacitats, que són moltes i el Cor de la Gneralitat Valenciana em va semblar, tot i que desconec si hi hagut la natural incorporació de veus joves que necessita tot cor que vulgui mantenir l'estratosfèric nivell de fa pocs anys, que ho necessita. No és alarmant però va denotar en algunes sonoritats de les cordes femenines, que les veus no eren tan dúctils. Res alarmant per`po que caldria vigilar abans que succeeixi el que ara lamentem al Liceu.La producció escènica de Damiano Michieletto és una inofensiva genialitat del imaginatiu director italià, que aquesta vegada encerta de ple en el seu plantajament dram`+atic, en una obra que originalment té un argument molt feble com a pretext per deixar anar un reguitzell d'àries escenes genials sense cap lligam dramàtic de consistència.Michieletto ho situa ne una galeria d'Art en lloc del balneari de luxe a mig camí de Reims, molts dels personatges de l'òpera són extrets del quadre que François Pascal Simon va fer en motiu de la coronació de Charles X a la catedral de Reims, que és el motiu de l'òpera.Aquest genial pretext que té la seva culminació mentre Corinna canta "All'ombra amena" (en aquesta versió allargassada per motius del "guió"), serveix perquè Michieletto faci interactuar personatges reals: Madama Cortese aquí una sofisticada directora de la galeria "Golden Lilium" (el balneari era "Il Giglio d'Oro"), Don Profondo o la ingenua Corinna convertida en una jove estudiant, amb altres extrets de la tela del pintor, tot i que això ho sabrem al final, que es barregen amb altres coneguts protagonistes de quadres molt famosos de Velazquez, Goya, Kalo o Magritte, entre d'altres i personatges reals que visiten l'exposició, com una parella d'enamorats que es barallen i reconcilien mentre Melibea i el Conte LIbenskof canten la meravellosa confrontació vocal ""Di che son reo", entre d'altres troballes iròniques o oníriques com l'ària de Lord Sidney convertit en restaurador,Una brillant idea per a una brillantíssima òpera sense argument dramàtic que Les Arts ha presentat amb molt d'encert a un no res d'encertat de ple.Bravo!