seen from Hungary
seen from Brazil
seen from Brazil
seen from Türkiye
seen from India
seen from China
seen from Canada
seen from China
seen from France
seen from France
seen from Finland
seen from China
seen from Germany
seen from Germany
seen from United States
seen from Canada
seen from Türkiye
seen from Russia
seen from Malaysia
seen from United States
El castell de Finstergrün (Burg Finstergrün, en alemany) és una fortalesa medieval de l'estat de Salzburg, Àustria. Fou erigit vora l'any 1296 per Rudolf von Fohnsdorf, amb l'intenció que vigilés la frontera entre l'arquebisbat de Salzburg i el ducat d'Estíria.
Després d'esser destruït per un incendi el 1841, el comte Sándor Szapáry el comprà, l'any 1899, i el remodelà en estil neo-romànic.
Castello del Buonconsiglio
El Castello del Buonconsiglio és el castell més important de la ciutat de Trento, a la regió de Trentino-Alto Adigio, al nord d'Itàlia. La seva construcció es remunta al segle XIII, quan es va erigir com una fortalesa destinada a protegir la ciutat, segurament sobre les restes d’un castrum romà.
Inicialment, el seu nom significava tot el contrari de l’actual i encara a finals del segle XIV s’utilitzava el nom de Malconsey, època en què ja s’esmenta el nom de Buonconsilii. Al llarg dels segles, va ser la residència principal dels prínceps-bisbes de Trento, que el van convertir en un centre de poder religiós i polític a la estratègica àrea dels Alps.
Un dels personatges més rellevants vinculats al castell va ser el príncep-bisbe Bernardo Clesio (1485-1539), que va impulsar importants reformes i ampliacions. Durant el seu mandat, el castell es va transformar en un elegant palau renaixentista, afegint-hi decoracions refinades i la coneguda Torre dell'Aquila, on es troben els famosos cicles de frescos relatius als mesos, una de les representacions més valuoses de la vida medieval a Europa.
El castell també va tenir un paper destacat durant el Concili de Trento (1545-1563), un dels esdeveniments més significatius de la història de l'Església Catòlica. Encara que les sessions es van celebrar principalment a la catedral, el castell va acollir diverses reunions i servia com a residència per als participants d'alt rang.
El darrer príncep-bisbe, Pietro-Vigilio Thun, va haver de fugir del castell quan les tropes napoleòniques van ocupar la ciutat el 1797. Més tard, el principat va ser secularitzat i la regió va integrar-se plenament al Tirol, de manera que, sota el domini austríac, el castell es va convertir en caserna militar i va perdre part del seu esplendor original.
Un dels episodis més tràgics de la seva història es va produir durant la Primera Guerra Mundial, quan els patriotes italians Cesare Battisti i Fabio Filzi van ser empresonats i executats en el castell per les autoritats austrohongareses el 12 de juliol de 1916. Aquest fet el va convertir en un símbol de la lluita per la unitat d’Itàlia.
Després de la guerra, el Castello del Buonconsiglio va ser restaurat i fou convertit en museu. Avui dia, és una de les atraccions més visitades de Trento, oferint exposicions d’art i història, així com una visió única de la vida medieval i renaixentista a la regió.
Schloß Ort
El castell d'Ort, conegut inicialment com castell del llac (Seeschloß, en alemany), fou documentat per primera vegada l'any 909 i més tard el 1053. Originalment era un castell amb fossat, que va ser reconstruït en la seva forma actual després d'un incendi el 1626. El castell té una estructura irregular que envolta un pati triangular amb arcades de dos pisos i una escala exterior gòtica tardana, i està unit a un altre castell situat en una petita illa al llac Traunsee, a la regió austríaca de Salzkammergut.
Els primers castlans de la "Fortalesa d'Ort" van ser els senyors d'Ort, ministrals d'Estíria. El primer d'ells va ser Hartnid (o Hartneid) von Ort, besnét del comte palatí bavarès Aribo II. Els senyors d'Ort van governar la regió des del segle X fins a l’any 1244, quan l'últim dels cavallers del llinatge va ser empresonat.
El castell a la vora del llac va canviar de mans repetidament fins al 1483, quan va caure en mans de l'emperador Habsburg Frederic III, que el va concedir com a feu. A finals del segle XVI, el castell va ser adquirit per la ciutat de Gmunden, que s'havia enriquit molt gràcies al comerç de la sal. Tanmateix, a causa dels elevats costos de manteniment, la ciutat el va haver de vendre a l'emperador Habsburg Rodolf II el 1603.
El 1620, l'Alta Àustria (aleshores coneguda com a Land ob der Enns) va ser promesa a Baviera. El duc bavarès va nomenar el comte Adam von Herberstorff governador de l'Alta Àustria amb capital a Linz. El comte Von Herberstorff, que s'havia casat recentment amb la baronessa Maria Salomé von Preysing-Kopfsburg, vídua del mariscal de camp Veit zu Pappenheim, va rebre l'antic castell lacustre dels senyors de Scherffenberg.
El nou castlà va ser considerat un governant molt cruel, ja que cobrava impostos i delmes exorbitants als camperols. Quan aquests van intentar rebel·lar-se el 1625 contra ell per primera vegada, va convocar tots els seus líders a "converses pacífiques”. Un cop arribats tots els camperols, va fer que els seus soldats envoltessin 36 presumptes cabdills i uguéssin als daus per salvar la vida. Aquest esdeveniment històric va passar a la història austríaca com els Jocs de Daus de Frankenburg.
Després de la mort del comte Von Herberstorff el 1629, el castell va passar a la possessió de la seva esposa, Maria Salomé, que el va vendre el 1634 al seu gendre, Johann Warmund, comte imperial de Preysing. El castell de la vora del llac va ser reconstruït en la seva forma actual el 1634. El 1637, el senyoriu va ser elevat a comtat.
Després del 1690, el castell va tornar als Habsburg. El 1867, Leopold II de Toscana va comprar el castell de la vora del llac i el va donar al seu fill, l'arxiduc Johann Salvador d'Àustria-Toscana. En els següents trenta anys, tota la zona d'Ort va ser adquirida pels Grans Ducs de Toscana, que hi van establir la seva residència a l’exili.
L'arxiduc Johann aviat va renunciar al seu estatus nobiliari i a tots els seus títols. A partir d'aleshores es va anomenar Johann Orth i va viatjar cap a Sudamèrica amb el seu vaixell de tres pals, el St. Margaret. El 1890, el vaixell va desaparèixer i Johann Orth va ser declarat desaparegut. El 1911 va ser declarat mort i els castells van tornar a l'emperador austríac Francesc Josep.
Schloß Belvedere
La història del palau de Belvedere es remunta al segle XVII, quan el príncep Eugen de Savoia va encarregar a l'arquitecte barroc Johann Lukas von Hildebrandt la construcció d'una residència d'estiu. Les obres de construcció van començar l'any 1712, al que avui és el Belvedere Inferior (Unteres Belvedere), mentre que la construcció del Belvedere Superior (Oberes Belvedere) es va iniciar el 1717.
Després de 1716, el Belvedere Inferior va servir de línia divisòria entre la ciutat i el conjunt arquitectònic barroc. A més de la famosa Sala de Marbre, com a espai central del Belvedere Inferior, l'edifici alberga trofeus de guerra guanyats amb esforç, estàtues d'oponents empresonats i terrasses i alcoves destinades a proporcionar il·lusions òptiques de les estructures arquitectòniques.
El príncep Eugen va encarregar a Carlo Carlone, un pioner de l'estil rococó, que pintés el sostre al fresc d'una altra sala de marbre, però al Belvedere Superior, l'edificio que va adquirir la imatge més icònica del conjunt de palaus.
L'any 1718, Dominique Girard, un arquitecte francès de jardins, va ser convocat per a la construcció del Parc Barroc per la seva experiència en el disseny del jardí i la tecnologia de l'aigua.
Tanmateix, poc després de la mort del príncep el 1736, el museu va ser adquirit per la seva neboda, Maria Theresia, que va convertir el Belvedere Superior en un dels primers museus públics del món. Els interiors d'aquest palau mostren les victòries d'Alexandre el Gran.
El Belvedere Superior també inclou la col·lecció de pintures de Gustav Klimt més gran del món, així com obres d'Oskar Kokoschka, Egon Schiele, Ferdinand Waldmuller i altres mestres del moviment modernista austríac, conegut com Sezession. El 1908, el Ministeri Imperial de Cultura va adquirir la peça de Klimt més coneguda del Palau, El petó (Der Kuss).
Durant la Segona Guerra Mundial, el Palau de Belvedere va quedar greument danyat i va haver de ser renovat. L'última incorporació al complex, el Belvedere 21, va ser construït per l'arquitecte Karl Schwanze per a l'Exposició Universal de 1958 a Brussel·les.
Palais Schwarzenberg
L’any 1697, el mariscal Heinrich Franz von Mansfeld, comte de Mansfeld i príncep de Fondi, a més a més de president del Consell de Guerra Imperial sota el regnat de Leopold I, emperador del Sacre Imperi Romano-Germànic, va encarregar un palau a Viena a un dels arquitectes més renombrats de la Cort austriaca, Johann Lucas von Hildebrandt.
El mariscal, procedent d’una família de Saxònia, i amb un feu principesc al Lazio italià desprès de servir la Cort espanyola, volia una residència d’estiu amb un ampli jardí. Però el que de veritat volia era rivalitzar amb un altre gran estadista de la Cort de Viena, el príncep Eugeni de Savoia, noble d’origen francès al servei dels exèrcits austriacs, que va lluitar a la Guerra de Successió espanyola i en diverses campanyes contra els turcs.
La voluntat de Von Mansfeld de no quedar per sota del príncep de Savoia va quedar reflectit a l'elecció de l'emplaçament al costat dels terrenys del Belvedere i a l'elecció del mateix arquitecte, que s’havia format sota la tutela del seu rival i també va haver de rivalitzar amb dos dels altres gran arquitectes del Barroc austriac, Johann Bernard Fischer von Erlach i el seu fill Joseph Emanuel.
No obstant, uns anys més tard, el comte Von Mansfeld va morir i la finca, encara en construcció, va ser adquirida el 1715 pel príncep Adam Franz Karl von Schwarzenberg, qui va encarregar la terminació de l'edifici a Fischer von Erlach pare, que va fer instal·lar les primeres màquines de vapor d’Àustria per garantir el bon funcionament del sistema d’aigua del jardí. Una placa commemorativa a l'ala lateral que dóna a la Prinz Eugen Straße ho testifica avui dia.
La intervenció dels arquitectes més representatius de l’època deixa clara la importància de l’edifici. Von Hildebrandt va participar amb d’altres arquitectes als projectes de l’Abadia de Göttweig i el Palau Weissenstein i obra seva va ser el complex integrat per l’Oberes Belvedere i l’Unteres Belvedere, dos palaus rodejats de grans jardins, encarregat pel rival de Von Mansfeld quan aquest ja havia mort.
Fischer von Erlach pare, per la seva part, té com a principal obra l’església de San Carles Borromeu (Karlskirche, en alemany), projecte iniciat el 1715 que va finalitzar el seu fill. La seva monumentalitat es va inspirar en els temples més importants de la història de l’arquitectura, alguns dels quals va poder conèixer gràcies als seus viatges per Europa.
Una vegada finalitzat, el palau va romandre en mans dels Schwarzenberg (Švarcenberk, en txec), una família que tenia les seves arrels a Bohèmia i Francònia, una àmplia regió principalment situada al nord de Baviera. L’ascens d’aquesta família aristocràtica es va plasmar en els favors rebuts de la noblesa vienesa durant el segle XVIII. Al segle XIX, l’edifici va ser reformat per deixar espai a nous espais enjardinats.
Durant la Segona Guerra Mundial, el palau va patir greus danya pels bombardejos, però va ser restaurat poc després del final del conflicte i roman en possessió de la mateixa família Schwarzenberg fins a l’actualitat. Una part del palau acull un hotel de luxe i un restaurant.
El Palau Schwarzenberg és un dels palaus barrocs amb jardí més importants de Viena. Els jardins ascendents situats darrere de l'edifici inclouen estàtues de gres de Lorenzo Mattielli, gerros de pedra dissenyats per Fischer von Erlach i cascades projectades per Andrea Steinböckh. L'esplèndid interior del palau s'ha conservat en gran part. L'antic pati d'honor està ara asfaltat i serveix d'aparcament.
Schloß Hellbrunn
La ciutat de Salzburg va ser l’epicentre d’un ric estat eclesiàstic en el que l’arquebisbe esdevenia automàtic príncep i tenia autoritat secular sobre un territori que s’estenia més o menys per l’actual estat federat austríac de Salzburg.
El principat-arquebisbat es va instituir cap a principis del segle XIII, quan Eberhard II va crear diversos bisbats sota la seva autoritat feudal (Chiemsee, Seckau i Lavant).
Un dels prínceps-arquebisbes de Salzburg més destacats fou Markus Sittikus, qui va planificar la seva residència d’estiu a Hellbrunn amb l’arquitecte de la catedral, el mestre d’obres Santino Solari. Aprofitant que la muntanya Hellbrunner Berg proporcionava un gran cabal d’aigua, es va bastir un palau en el què els anomenats “Jocs d’aigua” van passar a ser es protagonistes.
Les tècniques hidràuliques aplicades als jardins de Hellbrunn inclouen enginyosos jocs aqüàtics: des de cèrvols que treuen aigua per la boca, una corona que balla impulsada per l’aigua o, una de les més conegudes, una taula de pedra amb sortidors d’aigua ocults als seients per sorprende als convidats del príncep-arquebisbe.
Dintre dels murs del palau, el parc de Hellbrunn acull 60 hectàrees d’espais verds, amb prats, estanys i parcs infantils replets de flors i un horitzó emmarcat per les muntanyes dels Alps. Originalment va ser un vedat de caça del príncep-arquebisbe.
No obstant, la riquesa episcopal derivada del negoci de la sal (Salz, en alemany) no va ser la raó de la construcció de Hellbrunn.
El predecessor de Sittikus, Wolf Dietrich, que a més a més era cosí seu, va ser el responsable de la construcció del Schloß Altenau, un altre palau d’esbarjo fora del recinte de la ciutat.
Wolf Dietrich va construir-lo per la seva amant, anomenada Salome Alt, i els seus fills. Sittikus, en prendre el poder, va rebatejar-lo com a Mirabell i va decidir bastir-ne una altra residència que fes perrdurar el seu nom i el seu poder.
La dignitat va perdurar fins a principis del segle XIX, quan va ser secularitzat i convertit en ducat sota l’autoritat de Ferdinand III de Toscana, fill de l’emperador austríac Leopold II.
Schloß Halbturn
Quan el 1701 l’arquitecte Johann Lukas von Hildebrandt va començar a planificar la construcció del palau de Halbturn, només es tractava d’un pavelló de caça i Àustria restava encara sota el ceptre de l’emperador Joseph I. Situat a terres frontereres entre les possessions austriaques i hongareses, es trobava a poca distància del llac de Neusiedl.
En acabar la construcció original, el 1711, un nou emperador assumiria el més alt càrrec del Sacre Imperi Romano-Germànic, Karl VI, que tot just acabava així la seva aventura espanyola intentant convertir-se en rei efectiu d’Espanya sota el nom de Carles III. Halbturn es convertiria en el seu pavelló de caça per als nous temps que l’esperaven.
No obstant, l’existència documentada de Halbturn es remunta almenys fins al segle XV, quan els comtes de Bazin (Bösing, en alemany, l’actual ciutat eslovaca de Pezinok) disputaren amb l’abadia de Heiligenkreuz els límits de les seves possessions. En aquella ocasió, al rei d’Hongria Mátyás Hunyadi, més conegut com Maties Corví, se li va demanar que exercís com a àrbitre i l’abadia va sortir beneficiada amb propietats i vinyes.
A la zona que envolta Halbturn hi va haver presència a l’època romana, documentada per un cementiri de l’època imperial i una vil·la romana. I es creu que al segle III ja hi havia una comunitat jueva.
El nom de Halbturn és identificat amb una torre semiderruïda o amb una fortificació malmesa. El seu origen podria haver servit per protegir el camí de Neusiedl a Altenburg (la moderna ciutat hongaresa de Mosonmagyaróvár) i d’Ödenburg (Sopron, en hongarès) a Preßburg (el nom alemany de l’actual capital eslovaca, Bratislava).
El 1516, la família comtal de Bazin es va extingir i les seves possessions van revertir a la corona. El llavors rei Lajos II d’Hongria i Bohèmia (sota el nom de Ludvík I) va llegar la finca a la seva esposa Maria, germana de l’arxiduc austriac Ferdinand I, que se’n va fer càrrec després de la mort del seu marit a mans dels turcs a la batalla de Mohács (1526).
Quan la reina Maria va morir, el 1558, la possessió de Halbturn va passar als Habsburg austriacs, que ja posseïen les corones imperial, de Bohèmia, Croàcia i Hongria.
Però tornem al segle XVIII. Durant el regnat de la filla de Karl VI, Maria Theresia, Halbturn va ser reconstruït sota la direcció de l’arquitecte Franz Anton Hillebrandt com a residència d’estiu dels regents d’Hongria, l'arxiduquessa Maria Cristina i el seu marit, Albert de Saxònia-Teschen.
Al segle XIX, el nom usual va ser l’hongarès Féltorony, evolució de Felthorom, documentat al segle XV, fins que després de la I Guerra Mundial la major part del territori que envolta el llac de Neusiedl constituí l’actual estat federat de Burgenland, incorporat a la República d’Àustria el 1921.
Schloß Schönbrunn
La història del palau de Schönbrunn es remunta fins a l’edat mitjana, però s’esclareix a partir del segle XIV. Segons la llegenda, l'emperador Matthias d’Habsburg, que va regir el Sacre Imperi Romano-Germànic durant set anys al començament del segle XVII, va ser el responsable de l’actual nom.
L’efímer emperador es trobava als voltants del pavelló de caça de Katterburg quan hi va descobrir una font que li va semblar prou bonica com per identificar-la amb aquest nom: en alemany, Brunn vol dir font i schön bonic.
El que havia estat un pavelló de caça per afrofitar la riquesa cinegètica dels boscos que envoltaven Viena va evolucionar per convertir-se en residència d’estiu de la família reial austriaca, titulars indiscutits de la dignitat imperial germànica fins a la dissolució de l’Imperi, que va trobar la seva continuació en la unió entre Àustria i Hongria a començaments del segle XIX.
Mentre tant, Àustria s’involucrà en diverses guerres al llarg del segle XVII. A la dels Trenta Anys, quan es va veure com l’exèrcit suec arribava a les portes de Viena. Davant d’Hongria, que volia obtenir la seva independència efectiva. I contra l’Imperi Otomà, que culminà el 1683 amb el setge turc de Viena, que va acabar salvant-se gràcies a tropes poloneses i cosaques.
Però Schönbrunn, nom que va ser fet servir oficialment per primera vegada quan la vídua de l’emperador Ferdinand II, Eleonora Gonzaga, s’hi va instal·lar entre el 1637 i 1642, no es va salvar del setge. Va ser l’arquitecte Johann Bernhard Fischer von Erlach el que va intervenir en aquesta transformació, encarregada per l’emperador Leopold I, contribuint significativament a l’aspecte actual.
Fischer von Erlach va ser un dels arquitectes més prolífics del barroc austriac i seva és la concepció de la Karlskirche, a Viena, fàcilment reconeguda per les dues sinuoses columnes que emmarquen la façana d’aquesta església dedicada a Sant Carles Borromeu. Schönbrunn va romandre inacabat a causa de la mort sobtada de Joseph I (1711) i fou la residència de la seva vídua Wilhelmine Amalia.
El 1728 l'emperador Karl VI va reprendre el relleu a les obres i posteriorment el va donar a la seva filla Maria Theresia. L’emperadriu va encarregar l’adaptació a l’estil rococó a Nikolaus Pacassi i hi va establir la seva residència d’estiu.
El primer que va ordenar va ser l'expansió dels apartaments imperials a l'ala est amb sales d’audiència i salons per a Maria Theresia i el seu consort, Franz Stefan von Lothringen, que ja es pogueren ocupar el 1746. La coronació del marit de Maria Theresia com a emperador romano-germànic a Frankfurt el 1745 va donar un nou impuls a Schönbrunn per convertir-se en residència imperial d’estiu, amb tot un seguit de nous edificis.
Una de les característiques del palau és el seu color groc, una tonalitat identificada amb el mateix Schönbrunn com una de les seves especificitats més singulars. Però el palau mateix no és un sol edifici. El seu immens parc i els boscos que l’emmarcan donen cabuda a d’altres peces úniques: l’hivernacle Palmenhaus de plantes exòtiques, ruïnes romanes, fonts monumentals, un zoològic… Tot presidit per la Gloriette que s’alça al lloc més alt del parc.
No va ser fins a finals del segle XIX que l’emperador Franz Joseph, que va néixer i va morir a Schönbrunn, va viure-hi tot l'any i, amb ell, una de les residents més famoses del palau, la princesa Elisabeth de Wittelsbach, duquessa de Baviera, més coneguda com a Sissi.
