DON CARLO Kristin Lewis Bryan Hymel Don Carlo ROH (C) ROH. Fotografia Catherine Ashmore
DON CARLO Ekaterina Semenchuk ROH (C) ROH. Fotografia Catherine Ashmore
DON CARLO Pohl-Abdrazakov-Lewis-Semenchuk ROH 2017 (C) ROH. Fotografia Catherine Ashmore
DON CARLO: Ildar Abdrazakov i Christoph Pohl -c-roh-photo-by-catherine-ashmore
Paata Burchuladze – Verdi: Don Carlo – Royal Opera – ©ROH, Photo Catherine Ashmore
La Royal Opera ha reposat per tercera vegada la producció (fluixeta per cert) de Nicholas Hytner del Don Carlo de Verdi, producció que també comparteix amb el MET de Nova York i que el teatre novaiorquès també la va emetre, com la inicial del ROH, en la seva temporada cinematogràfica.
La versió és la de Modena, és a dir amb els cinc actes originals, sense el ballet i cantada en italià, que malgrat no ser l’original i per tant la millor, s’hi apropa perquè al menys tenim el bellíssim acte de Fontainebleau,
En aquesta ocasió la ROH ha hagut d’improvisar a darrera hora una reestructuració del cast, ja que dos de les principals figures del repartiment van cancel·lar a pocs dies de l’estrena: la soprano nord-americana Kristin Lewis ha substituït a l’esplèndida Krassimira Stoyanova, mentre que els barítons Christoph Pohl i Simone Piazzola han substituït al inicialment previst Ludovic Tézier.
La reposició també representava el debut en es respectius rols del tenor nord-americà Bryan Hymel com a Don Carlo i la del baix rus Ildar Abdrazakov, com a Filippo II.
Mentre que la substitució baritonal s’ha resolt de manera més que satisfactòria, la de la soprano no ha igualat l’alçada verdiana de Stoyanova.
En el seu conjunt l’escoltada radiofònica resulta una mica freda, segurament perquè Bertrand de Billy només ofereix ofici i després de les direccions intenses, passionals i profundament teatrals i dramàtiques d’Antonio Pappano, la correcció poc involucrada del director francès frena la grandesa de la partitura a una decebedora correcció. L’orquestra i menys el Cor de la ROH ho resolen amb gran dignitat tot i que a vegades tenen feina per quadrar i això si no és bo mai, en un Don Carlo, encara menys.
El debut de Bryan Hymel en el rol protagonista es salda amb un esperançador èxit que de ben segur podrà reafirmar-se en un futur amb una interpretació més arrodonida,sobretot en el control de l’emissió més distingit i una homogeneïtzació dels colors, però Hymel va lluir esplendor vocal, legato i control del fraseig i els seus amplis arcs amb fermesa i un bon domini tècnic. El lament planyívol amb el que acompanya la interpretació l’ajuda en aquesta ocasió a configurar un rol tan torturat. L’acabament en agut del duo amb Posa, imitant a Corelli, se l’hagués pogut estalviar.
A Christoph Pohl només el coneixia com a notable Wolfram del Tannhäuser però amb aquest inesperat Rodrigo també confirma l’esperançadora vessant italiana de la seva carrera, amb un bon estil i una adequació al cant verdià molt més espontània que altres il·lustres col·legues i compatriotes que l’han precedit.
El debut d’Ildar Abdrazakov en el cabdal rol del Rei Felip II, m’ha semblat una interpretació en prou feines embastada, mancada del egregi i autoritari caràcter que s’ha d’imposar en els grans duos amb Rodrigo o l’Inquisidor així com en la gran escena davant la catedral d’Atocha. En les parts més intimes està més convincent i per tant la seva gran ària la resol amb força dignitat però sense transcendència i el resultat global no és reeixit o com a mínim no és el que s’espera d’un baix (ell és més baix baríton) en un dels rols més emblemàtics per aquesta corda. Decepció inesperada.
Quedar-se sense Stoyanova a pocs dies de l’estrena és un entrebanc de difícil solució perquè no anem gaire ben servits de sopranos verdianes i la búlgara és una cantant excepcional en aquests rols de lírica spinto. El recurs d’última hora ha estat Kristin Lewis una cantant de poderosos mitjans i recursos tècnics poc controlats, però sobretot amb una limitadíssima expressivitat i un sentit dramàtic poc consistent. La fredor de la seva interpretació és exasperant. Utilitza mil i un canvis de registre, un registre per altra part molt ampli que ben emès seria envejable, Els pianíssims i les mitges veus si no van acompanyats de sentit dramàtic són un exercici gimnàstic sense interès.
La poderosa i poc refinada Eboli de Ekaterina Semenchuk, una vegada ha passat l’obstacle de les agilitats de la cançó del vel, convenç, però haurem d’esperar a la tardor parisenca per escoltar una Eboli capaç de dotar a aquesta temuda pàgina, de la gràcia i picardia belcantista demanada per Verdi.
A Paata Burchuladze el feia (no sé pas on ho vaig llegir) posat en política i més li valdria dedicar-se als afers parlamentaris del seu país que no pas vociferant un Inquisidor amb una veu caduca i feridora. Sap greu, mai va ser un prodigi de distinció però si un rol podia fer amb autoritat i rotunditat vocal era precisament aquest. Ara ni això i tampoc és tan gran sobretot tenint en compte que els baixos tenen una carrera molt més longeva.
Millor Andrea Mastroni com a frare/Carlo V, amb una veu més segura i controlada.
Bé la resta en els seus rols de escassa rellevància, tret de la veu del cel que en la seva frase gloriosa en el final del concertant del tercer acte, va tenir feina en fer-se sentir.
Giuseppe Verdi DON CARLO versió de Modena (1886) en 5 actes cantada en italià)
Don Carlos ….. Bryan Hymel Tebaldo, paggio d’Elisabetta ….. Angela Simkin Elisabetta di Valois ….. Kristin Lewis Il Conte di Lerma ….. David Junghoon Kim Un monaco (Carlo V) ….. Andrea Mastroni Rodrigo ….. Christoph Pohl Filippo II di Spagna, ….. Ildar Abdrazakov La Princessa Eboli ….. Ekaterina Semenchuk Una voce dal cielo ….. Francesca Chiejina Il Grande Inquisitore ….. Paata Burchuladze Deputati fiamminghi… James Cleverton, Gyula Nagy, Simon Shibambu, David Shipley, Yuriy Yurchuk
Royal Opera House Chorus Royal Opera House Orchestra Direcció musical: Bertrand de Billy
Royal Opera House Covent Garden, Londres 17 de juny de 2017
Enllaç BBC
http://www.bbc.co.uk/programmes/b08v8lzh
Com ens succeeix aquí la majoria de vegades que els artistes prèviament anunciats salten, els resultants finals se’n ressenten, però no estic del tot segur que fins i tot amb els originals aquest Don Carlo, mancat de passió des del fossat hagués assolit les cotes esperades. Tot i així es deixa escoltar a la ROH els canvis segurament han malmès
ROH 2016/2017: DON CARLO v.1886 (Hymel-Pohl- Abdrazakov-Burchuladze-Lewis-Semenchuk;de Billy) La Royal Opera ha reposat per tercera vegada la producció (fluixeta per cert) de Nicholas Hytner…
