Anja Kampe (Senta)_Liceu Fotografia®A Bofill
Egils Siliņš (Holandès) a Der Fliegende Holländer Liceu 2017 Fotografia®A Bofill
DEr Fliegende Holländer Liceu. Producció de Philipp Stölzl Fotografia ®A Bofill
Ni després d’un mes d’assaigs i 8 representacions, la senyora Oksana Lyniv ha estat capaç de quadrar el concertant del tercer acte amb el cor dels fantasmes gravat i la resta de mortals a sobre l’escenari, tots plegats encomanats a la divina providència o Santa Cecilia per salvar el desgavell coral i orquestral, impropi d’un teatre que pretén ser de nivell. Però quina importància deu tenir això si al final ha estat victorejada amb una única i ofegada dissidència.
L’aposta del Liceu rau en les produccions teatrals per atreure a un públic que braveja al final sense fer veritable justícia al que ha ocorregut a sobre de l’escenari, igualant els que ho han fet bé o molt bé, amb aquells que han estat discrets o directament malament, quelcom que sempre és descoratjador per els que ho han donat tot, és clar. El públic del Liceu ha perdut el criteri musical i vocal que jo crec que el caracteritzava fa uns anys i ha esdevingut un públic conformista Ja no dic per el que s’ha esgargamellat bravejant a l’actriu que desdoblava a Senta pensant-se que era Anja Kampe, no, ho dic per els que han tributat un allau de bravos a Attila Jun o a Daniel Kirch, aquell que l’amic Francesc deia que seria un futur Tristan i que en prou feines pot acabar dignament el tercer acte amb un Erik de curtíssims mitjans i projecció escassa. El criteri que sovinteja el públic actual del teatre és molt més acomodatici i amable que aquell que es respirava fa uns anys en les representacions. Ara sembla que en tinguin prou amb una producció pomposa que faci assequible les més de dues hores i quart sense interrupcions (molts encara s’escandalitzen que l’holandès es representi sense pauses per fer vida social o anar a buidar la bufeta, sense recordar que totes les representacions que s’han fet des de que el Liceu és de propietat pública s’han fet com Wagner volia.
Costa entendre com el mateix públic que es va abraonar en contra del mestre Pons a Das Rheingold o Die Walküre i contra Victor Pablo Pérez a La Bohéme, per posar dos exemples d’injustícia manifesta i motivacions extra musicals, en canvi bravegés a aquesta senyora que estic convençut que si no arriba a ser una dona, no hagués aconseguit l’èxit assolit, perquè feia molt de temps que al Liceu no s’escoltava un Wagner tan mediocre, de so més brut i desequilibrat, amb la corda absolutament ofegada per la potència d’un metall cridaner i sense cap mena de tensió dramàtica en la majoria del relat, que només fa incidència en els fragments més vistosos, amb resultats d’una vulgaritat que el Liceu no havia escoltat mai en òperes de Wagner, perquè el compositor sempre havia estat ben tractat, fins i tot en els moments més difícils. Els darrers directors que hem vist dirigir aquesta òpera han estat: Sebastian Weigle, Uwe Mund, Hans Wallat, Georg Alexander Albrecht, tot ells obtenint de l‘Orquestra i el Cor del Liceu, millors resultats que la senyora Lyniv. Potser el seu gran mèrit, a banda de ser dona en un món professional d’homes, és ser assistent a Munich de Petrenko, però si amb una orquestra òbviament menys valuosa no és capaç després de tants dies de treball al capdavant, de concertar i extraure un so de qualitat i equilibrat, és que té molt poc a oferir i el Liceu si vol fer créixer l’orquestra, necessita contractar directors que aportin valor afegit, i ni en aquest cas, ni en el més simple de la “Fille” no ha estat així. És molt més important gastar-se els diners amb un director musical que en una producció, però és obvi que la direcció actual no ho entén així i per això els resultats musicals d’aquest Der Fliegende Holländer són d’una mediocritat preocupant.
Anja Kampe és una de les cantants wagnerianes més importants del moment, però o bé les Brünnhilde ja comencen a passar factura, o ahir no tenia el dia, perquè els problemes a la zona aguda van ser notoris, res a veure amb la grolleria descontrolada d’Elena Popovskaya, però problemes al cap i a la fi. Al seu favor té un cant intens i una implicació dramàtica d’impacte, aconseguint una actuació notable, però sent una cantant més valorada que Ricarda Merbeth, aquesta en la versió concertant del Festival de Bayreuth el setembre de 2013 va ser molt millor. També estic segur que amb una direcció més creativa i intel·ligent la balada hagués estat més intensa i variada, però Kampe que és una cantant musical i amb instint teatral de gran calat, va saber vorejar la mediocritat que l’envoltava, si bé els moments definitius del duo amb l’holandès i l’escena final del tercer acte, la zona aguda va quedar descoberta i fins i tot en algun moment cridada, però hi va haver en la seva vibrant actuació, molt més al seu favor i ella va ser l’única que mereixia donar una segona oportunitat a una producció operística per oblidar.
El baix-baríton letó Egils Siliņš és vocalment un holandès competent i el seu estat vocal és més favorable que el de Dohmen, però la seva expressivitat té curta volada i en cap cas dóna la transcendència, el misteri i la grandiositat del personatge original. És clar que en la producció aquest personatge és el fruit d’una bogeria. Compleix bé i si no fos que la meva exigència sempre pretén tenir el millor del millor, la seva interpretació podria dir que és correcte, però això si, insuficient.
I aquí es van acabar les alegries perquè si bé és veritat que Daniel Kirch és millor que Timothy Richards, això no el converteix en un bon Erik com ja he dit a l’inici.
Attila Jun va cantar el Daland tots els dies i entre el primer i l’últim, amb el dia que vaig mig escoltar la transmissió radiofònica inclòs, el seu cant no ha variat, és a dir, no ha millorat en la incorrecta emissió d’una veu tan gran com cant feridor.
Mikeldi Atxalandabaso i Itxaro Mentxaca van repetir, a la baixa, les prestacions del primer dia com a timoner i Mary.
L’orquestra no va cometre tantes errades com el primer dia però està clar que n’esperem molt més i sabem que ens pot donar molt més. Incomprensiblement el director de la casa no es va fer càrrec d’aquesta producció i ara estic segur que si ho hagués fet parlaría d’una altra manera d’aquesta enganyifa wagneriana.
El cor, notòriament esgotat en la vessant femenina, va treure forces de sota les pedres, quelcom que sempre s’agreix en un dels puntals de la casa que necessita amb urgència una injecció necessària i imprescindible de vitamines. La vergonyant solució de la gravació per resoldre el doble cor del tercer acte és una prova tan vergonyant com fefaent de les prioritats de la casa.
Wagner es mereix més, sobretot sent un compositor clarament a la baixa en les temporades liceistes en les que l’equip directiu no hi acaba de creure i crida al públic atrevir-s’hi, i en canvi és ben senzill, amb un director com cal i un equip vocal amb personalitat, n’hi ha ben bé prou per capgirar-ho tot.
De la producció de Philipp Stölzl ja en vaig parlar, Una idea brillant insostenible durant tot el relat, que grinyola en molts moments i que bàsicament detesto perquè traeix de manera flagrant al compositor i lletrista, convertint a Senta en una mena de Jean Hudson propensa a cantar “regnava nel silenzio”, sense possibilitat de redempció d’un holandès que no existeix més enllà de la seva ment i per tant no pot renunciar a la seva salvació, ni trobarà mai en el sacrifici de Senta, sentit a una partitura que esdevé clarament secundària. Claus Guth a Bayretuh (2004) va fer-ho molt millor en una producció que em serà difícil d’oblidar, ho dic per si algú es pensa que sóc d’aquells que ho volen tot calcat a les acotacions de Wagner, No, el que vull és que amb una música sublim tot no es torni banal.
Les fotografies que encapçalen l’apunt són d’®A Bofill, gentilesa del departament de premsa del Gran Teatre del Liceu,
LICEU 2016/2017: DER FLIEGENDE HOLLÄNDER (2) Ni després d'un mes d'assaigs i 8 representacions, la senyora Oksana Lyniv ha estat capaç de quadrar el concertant del tercer acte amb el cor dels fantasmes gravat i la resta de mortals a sobre l'escenari, tots plegats encomanats a la divina providència o Santa Cecilia per salvar el desgavell coral i orquestral, impropi d'un teatre que pretén ser de nivell.
