El canal de televisió Sky Arts va oferir per televisió de pagament el primer cicle dels tres previstos del Der Ring des Nibelungen de l’edició 2016 del Bayreuther Festspiele en rigorós directe, que juntament amb la transmissió en streaming del Parsifal inaugural suposa un canvi de política de promoció, en un moment de greu crisi no només artística, sinó segurament com a conseqüència d’ella, de venda d’entrades, com no succeïa des de feia molts i molts anys.
No tota la culpa la té aquest Ring, però és obvi que després de tres edicions aquesta caríssima aposta de la direcció del Festival no suscita gaires adhesions i en canvi continua provocant protestes sorolloses (final de Siegfried i Götterdämmerung), motiu per el qual a pocs dies de representar-se els diferents cicles encara sigui possible trobar entrades de manera oficial.
Ja es pot dir que els primers anys de la direcció de Katherina Wagner i del seu director artístic/musical, Christian Thielemann han acumulat més mediocritat i fracassos que no pas produccions extraordinàries i recordades.
Més enllà de tots els que abans de posar en entredit Wagner, Bayreuth i tot el que té a veure amb la nissaga wagneriana són capaços d’empesar-se els gripaus més indigests, és ben notori que la crisi del festival és profunda i preocupant, i ja no hi ha aquella efervescència per assistir cada estiu al Festival. A Bayreuth ja fa molts anys que no es troba el bo i millor del wagnerisme.
Katharina Friederike Wagner ha estat incapaç de donar, al menys fins ara, el tomb imprescindible per fer d’aquest festival el veritable referent en l’obra del seu besavi i treinet-se de sobre a la seva germanastra no sembla que hagi fet una jugada mestra. Compta com sempre amb una orquestra i un cor que són l’enveja de qualsevol teatre i que garanteixen un nivell estratosfèric fins i tot amb directors no rellevants, però pel que fa a cantants continua tenint les inexplicables mancances que fan que a Berlín, Londres, Paris o Nova York es vegin casts molt millors que al turó verd, fins i tot el Liceu, fins no fa gaire, presentava uns repartiments wagnerians millors que Bayreuth (la Tetralogia en còmodes capítols sense anar gaire lluny i en comparació amb la que avui protagonitza l’apunt).
Si el prestigi de comptar amb Thielemann ha d’anar associat a l’exclusió de Gatti, Petrenko o Nelssons, els darrers damnificats de l’egocentrisme i l’enveja del berlinès, el festival té un gravíssim problema que acabarà tenint efectes musicals molt negatius.
Per tot això i perquè una producció del Ring sempre suposa un repte, aquesta que es va estrenar per commemorar els 200 anys del naixement de Wagner està suposant un cim infranquejable que no ha satisfet a la immensa majoria, ja no per la peculiar producció de Castorf, sinó perquè el seu gran actiu, que era Petrenko, va saltar després de dos anys de obtenir un èxit clamorós, unànime i poc assumible pel responsable musical i artístic de la casa, que va veure com el rus alhora que el destronava del seu únic i real objectiu, la direcció de la Berliner Philharmoniker, podia parlar amb el Ring al davant, de tu a tu amb el Thielemann. Un ultratge difícil d’assumir
Sense Petrenko i amb un cast cada vegada més provincià, on els bons cantants que van iniciar la producció han anat donant pas a mediocritats poc apropiades per cantar els rols encomanats, era imprescindible que el director musical buscat amb urgència fos un expert wagnerià, tot i que ja he dit no fa gaire que per a mi hagués hagut de ser el mateix Thielemann qui hagués hagut d’agafar aquest Ring i intentar donar-li allò que Janowski per a mi, no l’hi ha pogut, sabut o volgut donar.
Repassant algun altre Ring de Janowski que tinc a l’abast diria que el que hem escoltat a Bayreuth aquest any, al menys en el primer cicle, poc tenen a veure més enllà dels seus temps ultra lleugers. Per a mi és obvi que que Janowski no es troba còmode amb un cast i una producció imposada, el canvi que sol·licita de Sieglinde no és que l’hi hagi sortit gaire bé, i per tant l’encàrrec rebut a un mes vista per debutar en un lloc suposo que durant masses anys anhelat, no l’hagués hagut d’acceptar.
Tot i així aquest Ring s’escolta millor que no pas es veu. Us confesso que jo no he estat capaç de seguir-lo com cal, i he anat fent salts fins fer una mena de Reader’s Digest dels fragments més emblemàtics, en un dels atemptats confessos més vergonyants de la història de IFL. És clar que res ajuda a empesar-se aquesta totxana, i tampoc estem davant d’un dogma de fe, ni tampoc he fet cap promesa davant les tombes del mismíssim Ricard i la poderosa Còsima/Fricka, per tant sense gaires escrúpols i sense cap mena de remordiment de consciència i/o complexa, us dic que malgrat tot el que havia llegit i el que podia intuir de les diferents i múltiples fotografies que corren per la xarxa, la visió, ni que sigui parcial, més l’audició complert d’aquest primer cicle del 2016 és un autèntic nyap, un bunyol de dimensions inassequibles.
El que ha fet Castorf no és el Ring, ni tan sols el seu Ring, és una altra cosa inspirant-se potser en el Ring wagnerià, no sé si millor o pitjor, però no el Ring amb la seva unitat discursiva, dramàtica i teatral, no això no ho és. Impossible associar el Rheingold de la ruta 66 amb la mina a Die Walkure, els cocodrils a Siegfried, l’Alemanya decadent de l’est abans de la caiguda del mur o la borsa novaiorquesa en el capvespre.
Puc acceptar que l’or ja no sigui de metall i hagi esdevingut petroli, i entenc les lluites de poder, morals o passionals que vol mostrar-nos com la majoria que ho han fet abans que Castorf, però més enllà d’un gran treballs escenogràfic que deu haver costat una fortuna, Castorf no mostra un treball teatral brillant o intens amb els personatges. tots ells semblen robots programats que no transmeten cap mena de feeling. No hi ha emotivitat en el comiat de Wotan, no hi ha passió i erotisme en el primer acte de Die Walküre on Castorf no ha sabut fer transmetre ni a Sieglinde ni a Siegmund cap mena d’empatia per fer que acabin saltant guspires. Tampoc en el gran duo que conclou Siegfried, Castorf ha volgut exaltar-nos, ans al contrari i malgrat la música excelsa i sublim ell ha volgut desviar l’atenció amb una fauna que motiva any rere any la indignació. Perquè una cosa és voler explicar la història d’una altra manera i l’altra és en fotre-se’n de Wagner i el públic.
És clar que hi ha qui ho braveja pensant ingènuament que dintre d’uns anys aquesta producció esdevindrà un clàssic com va succeir amb la de Chéreau, tant o més protestada que aquesta i ara esdevinguda un referent encara font de inspiració de tants i tants copiadors sense geni i talent. Amb aquesta això no pot succeir perquè el que ha fet Castorf, a banda de provocar i enutjar als més conservadors, és posar d’acord a la resta qe en una gran majoria hem classificat aquest treball com una frivolitat que denota el götterdämmerung del propi festival.
Hi ha en la paranoia castorfiana molts missatges d’aquells críptics només aptes i comprensibles per el seu entorn amical i del seu psicoanalista, és clar, i després hi ha claríssimes provocacions per carregar-se a Wagner a la seva pròpia casa, quelcom que no deixa de ser d’una mala educació imperdonable. Insisteixo que es poden fer moltes interpretacions d’una obra, però si no hi creus millor deixar l’encàrrec i dedicar-te a una altra cosa, a no sé que els diners que Castorf tant sembla criticar en el seu Ring, l’hagin convertit a ell mateix en un Alberich qualsevol.
Malgrat tot el que ja s’ha dit i el que us acabo de dir, cal insistir-hi perquè ens calen arguments per parlar amb coneixement de causa i perquè la transmissió del canal alemany, a banda d’omplir els interminables entreactes amb entrevistes, segurament molt interessants si domines l’idioma, i alguna que altra banalitat, també permet viure l’ambient que es respira al turó en les tardes de festival, quelcom que per a tots aquells que no hi hagin anat mai, pot ser un estímul, mentre que per a tots els que ja hem passat per l’experiència, pot ser un exercici de nostàlgia.
Tot seguit us deixo l’equip que ha fet capaç aquest Ring, però exposat per rangs i no distribuit per jornades, una manera diferent de dir-ho.
L’Equip de direcció
Direcció musical: Marek Janowski Durecció del cor: Eberhard Friedrich Direcció escènica: Frank Castorf Escenografia: Aleksandar Denić Disseny de vestuari: Adriana Braga Peretzki Disseny de llums: Rainer Casper Video: Andreas Deinert / Jens Crull
Orquestra i Cor del Festival de Bayreuth
EL CAST
EL DÉUS: Wotan: Iain Paterson (DR)/ John Lundgren (DW-S) Fricka: Sarah Connolly Freia: Caroline Wenborne Donner: Markus Eiche Froh: Tansel Akzeybek Erda: Nadine Weissmann Loge: Roberto Saccà Nornes: Wiebke Lehmkuhl (1), Stephanie Houtzeel (2), Christiane Kohl (3)
ELS MORTALS:Wälsungs
Siegmund: Christopher Ventris Sieglinde: Heidi Melton Siegfried: Stefan Vinke Neidings
Hunding: Georg Zeppenfeld
Gibichungs
Gunther: Markus Eiche Gutrune: Allison Oakes Hagen: Albert Pesendorfer Vassalls: cor del Festival de Bayreuth
Valquíries
Brünnhilde: Catherine Foster Waltraute: Stephanie Houtzeel (DW) / Marina Prudenskaya (G) Helmwige: Christiane Kohl Gerhilde: Caroline Wenborne Siegrune: Mareike Morr Schwertleite: Nadine Weissmann Ortlinde: Dara Hobbs Grimgerde: Wiebke Lehmkuhl Rossweisse: Alexandra Petersamer
Les filles del Rin
Woglinde: Alexandra Steiner Wellgunde: Stephanie Houtzeel Flosshilde: Wiebke Lehmkuhl
Els gegants
Fasolt: Günther Groissböck Fafner: Karl-Heinz Lehner
Nibelungs
Alberich: Albert Dohmen Mime: Andreas Conrad
Altres:
L’ocell del bosc: Ana Durlovski
Si voleu recuperar el que vaig dir a partir de les transmissions radiofòniques:
BAYREUTH 2016: DAS RHEINGOLD
BAYREUTH 2016: DIE WALKÜRE
BAYREUTH 2016: SIEGFRIED
BAYREUHT 2016: GÖTTERDÄMMERUNG
I és clar queda per a tots els que tinguin valor i ganes, malgrat el que jo acabo de dir-vos aquí, de passar per l’experiència de visionar aquest Ring que no sé si hi haurà alguna casa que el vulgui acabar comercialitzant.
INSISTINT AMB DER RING DES NIBELUNGEN A BAYREUTH 2016 (Janowski-Castorf) El canal de televisió Sky Arts va oferir per televisió de pagament el primer cicle dels tres previstos del…
