Castell de Burriac
El cim de la muntanya de Sant Vicenç ofereix una visió panoràmica de la plana i de la línia costanera catalana de l’anomenada baronia del Maresme, que a més a més permetia controlar el pas entre la costa i les terres de l’interior a prop de la ciutat de Mataró, la Iluro romana.
Presumiblement, l’atalaia va atreure l’atenció dels laietans, un dels pobles ibers que dominaven el territori quan els romans van arribar a la zona en la seva ampliació continua del seu Imperi.
No obstant no és fins el segle XI que apareix la primera referència històrica, un document que fa referència a la cessió del castell de San Vicenç per part de la comtessa Ermessenda de Barcelona al seu fill Berenguer Ramon I, el 1017.
L’origen del castell és possiblement una torre de defensa, però també, atés al seu nom, potser una capella preromànica consagrada al sant que dóna nom a la muntanya, que és citada a finals del segle IX en un document de venda de vinyes.
El nom de Burriac, pel qual se’l coneix actualment, data de 1313. L’origen del seu nom anterior, de Sant Vicenç, és atribuït per una part a la muntanya que corona i per una altra a la família que va posseir-lo, els Santvicenç.
Va ser precisament al segle XIV quan la propietat va recaure en la família barcelonina Desbosc. Encara només es tractava d’un castell amb funcions militars. No obstant, el rei Joan II d’Aragó el va infeudar el 1471 a Pere Joan Ferrer, que es feia dir baró del Maresme i hi va residir, la qual cosa va fer que hi fés reformes per adequar-lo a la seva nova funció residencial.
L’ampliació va fer que les dimensions del castell creixéssin fins a tenir dos recintes fortificats coronats per la torre de l’homenatge, que avui dia encara constitueix un dels seus trets identificadors en el paisatge que l’envolta.
La baronia del Maresme en mans dels Ferrer va durar menys de mig segle, doncs els Desbosc van recuperar-lo el 1532 i el van mantenir entre les seves propietats fins el 1671. Al segle següent, el XVIII, el castell va quedar abandonat.
Les noves construccions van deixar poc espai a la capella, que va quedar encaixada entre els nous edificis, tot i que la seva pervivència està contrastada fins el 1836, quan consta que s’hi va dir missa abans de que, anys després, s’enrunés, procés que probablement ja havia començat a afectar a la resta del castell. El segles XIX i XX van segellar l’estat ruïnós de Burriac.
