Ekaterina Siurina (Giulietta) Foto Premsa Liceu A.Bofill
I Capuleti e i Montecchi producció de Vincent Boussard, vestuari de Christian Lacroix. Fotografia Premsa Liceu A.Bofill
Joyce DiDonato (Romeo) Foto Premsa Liceu A.Bofill
Celso Albelo (Tebaldo) i Simon Orfila (Lorenzo) a I Capuleti e i Montecchi. Fotografia Premsa Liceu A.Bofill
Ekaterina Siurina (Romeo) Producció de Vincent Boussard. Fotografia Premsa Liceu A.Bofill
Hi ha dues maneres de veure una mateixa cosa, l’objectiva i la subjectiva, i si només fonamentem el judici en una d’elles segurament la nostra valoració quedarà coixa, per tant intentaré sense saber si seré capaç de reeixir, explicant d’aquesta manera el que vaig viure ahir al Liceu en la primera representació que he assistit aquest any de l’òpera I Capuleti e i Montecchi, amb el repartiment que encapçala l’apunt, és a dir, Joyce DiDonato infiltrada en el repartiment alternatiu, al costat d’Ekaterina Siurina i Celso Albelo.
No tenia previst assistir-hi, tot i l’interès per veure els tres cantants, pensant que en la funció d’ahir dissabte ja no hi haurien entrades sense visió disponibles, però la veritat és que la vaig comprar el dia abans i tot i que el plano mostrava molts menys verds dels que realment hi havia, el Liceu presentava una visió general acceptable, malgrat que hi havia buits en totes les zones.
El reconegut belcantista Riccardo Frizza va dirigir amb estil a una orquestra discreta, a estones espurnejant i en altres descompensada i de so afeblit, amb alguna intervenció solista en el preludi del segon acte més aviat discreta, utilitzant tempos lleugers, però no tant com solia fer anys enrere quan em va enlluernar a Pesaro, i en canvi ara sembla com si la seva carrera hagés pres una marxa més aminorada.
Va acompanyar bé i mai va obligar a forçar les veus, però vaig trobar a faltar aquella tensió que per exemple Muti dóna en la seva reconeguda versió de la ROH dels anys 80, o dit d’una altra manera, vaig trobar a faltar que el relat fos més tens , sobretot en la segona part on clarament la partitura defalleix i necessita una personalitat al capdavant per no fer decaure el discurs. Frizza no va ser capaç de dotar al finale primo d’aquella rauxa rossiniana que aquesta òpera té en molts moments, salvant les distàncies entre la genialitat i originalitat rossiniana i el conservadorisme bellinià.
El Cor del Liceu, en una intervenció sense gaire compromís, va complir i prou, sense cap daltabaix notable (algun despiste si que em va semblar apreciar), però sense cap moment de lluïment, que per altra part la partitura tampoc l’ofereix.
Joyce DiDonato és una cantant exquisida, amb un estil i una classe admirable, amb un fraseig elegant i amb una expressivitat que talla l’alè. És de les que aturen el temps i fa emmudir els estossecs (ja sé que abans d’ahir en el recital no, però ahir sí i a més a més de manera notòria. L’estil belcantista és immaculat però actualment té un problema que cada vegada va a més, només un, però greu, i aquest no és altre que el seu registre agut. A força de sovintejar una tessitura que no era la seva natural i amb l’intent innecessari de fer unes notes agudes que en la majoria de partitures que canta ni tan sols estan escrites, la seva zona aguda s’ha ressentit i ara aquesta zona ja no sona timbrada com abans, sinó que en la majoria de casos les notes no queden ben cobertes, es tensionen i sonen curtes i fins i tot calades. En canvi la zona central i la greu tenen aquell color sedós i tornassolat d’efectes quasi hipnòtics. Fins aquí l’objectivitat.
Per a mi DiDonato amb aquestes característiques particulars de la veu s’està tancant les portes al repertori que l’ha fet famosa, i això que deixo anar no és cap provocació. El belcanto per a mi, i ara això és pura subjectivitat, necessita a banda de totes les virtuts que he descrit, una perfecció tècnica en l’emissió de la veu, absolutament irrenunciable. En altres repertoris es pot fer de més o de menys, però en el belcanto exigeixo (sempre en primera persona, us adoneu, eh?) que la columna sonora sigui homogènia i que l’emissió sigui regular, dúctil i sense tensions. Segurament alguns dels aguts que fa ni tan sols caldrien, però DiDonato sap, perquè n’ha fet us i abús en el seu cant florit i ornamentat dels darrers anys, que el registre agut, tot i tractant-se d’una mezzosoprano, li donava molts rèdits. Potser la culpa és de la inimitable Bartoli, ja que totes intenten emular-la, però el cas és que ara la veu de la nord-americana es ressenteix d’aquesta auto-exigència, fins fer-li assolir unes calades tan poc idònies en el belcanto més purista, com massa constants.
Per ami el Romeo de DiDonato és insuficient i fins i tot poc satisfactori, ho dic així perquè així ho sento (subjectivitat si voleu, però al cap i a la fi acaba condicionant molt més que l’objectivitat). Canta molt bé el Romeo i encara el diu millor, però el pas del centre a l’agut i l’atac als aguts, que ahir potser cansada del recital del dia abans va evitar molt més del que és costum, és insatisfactori, molest i en més d’una ocasió, desgraciat, per tant com a belcantista m’interessa cada vegada menys.
Ekaterina Siurina té una veu magnífica, un registre generós i una emissió plena. No diria que la veu sigui especialment bonica, però té un timbre agradable, una mica acerat però no tant com és típic i tòpic en les veus eslaves. Fraseja bé i és molt aplicada i disciplinada, fa tot el que ha de fer i tot en els seu lloc. Fins aquí l’objectivitat i per això aquesta senyora, sense ser una fuori classe, és una de les cantants més buscades en el repertori belcantista per a líric lleugera.
Però el belcanto és sobretot emoció, i aquesta emoció que ha d’arribar per molts i diferents camins, en a mi escoltant a Siurina no m’arriba per enlloc. El seu cant és perfecte, i jo no diria que resulti mecànica, no de cap manera, però no hi ha emoció en el que diu i com ho diu, és allò que la majoria definim com una cantant freda, quelcom que potser molts que l’hageu vist no compartireu amb mi, però si en a mi em deixa com un glaç jo no hi puc fer més. En tenia ganes però ella me les ha tret totes.
Cadascuna té el que a l’altra li manca.
Celso Albelo és l’etern aspirant, però ara ja porta masses anys cantant com per continuar sent una promesa, ni tampoc és el cantant que s’hagi consolidat, com és el cas de Camarena, de qui en parlava fa ben pocs dies. Albelo té una veu amb molt potencial i un estil per acabar de polir. El seu fraseig no és distingit, ni té especial cura en recrear el seu cant, diu, però encara llegeix, no interpreta. No pot ser que cantant la seva cavatina d’entrada trenqui la seva línia de cant amb uns aguts ben emesos, espectaculars diria jo, però estentoris i que desvirtuen qualsevol intent d’embelliment del so i l’estil. Són coses que semblen bàsiques del primer curs de belcanto, i en canvi, després dels anys que ja fa que canta, que encara caigui en paranys impropis d’un cantant que està o estava cridat a ser un dels grans, és decebedor. Li manca una mica més de rigor, de compromís i auto exigència, perquè només amb la veu (certament esplèndida) mai n’hi ha hagut prou per fer una carrera de categoria. Albelo no és que necessiti l’oportunitat d’or, és que se l’ha de guanyar i encara no està preparat per fer el salt definitiu, i ves que no se’ns passi l’arròs.
Que Simón Orfila canti el Lorenzo, no diré allò que és un luxe, perquè en realitat per a ell no ho deu ser, ja que es tracta d’un rol poc rellevant per a ell, i un luxe mai pot ser un rol d’aquesta “dificultat”. Va sobrat
Marco Spotti arrodoneix el cast amb un Capello sense dificultat.
Esperaré a demà per parlar-vos d’aquest despropòsit escènic, ja que la veuré i patiré des d’un angle més propici al judici objectiu i subjectiu, ara bé l’estupidesa de fer-li cantar a Giulietta la cavatina enfilada a dalt del lavabo, no és el més irritant, el més irritant és que s’hagin pagat diners per portar-la aquí.
LICEU 2015/2016: I CAPULETI E I MONTECCHI (Siurina-DiDonato-Albelo) Hi ha dues maneres de veure una mateixa cosa, l'objectiva i la subjectiva, i si només fonamentem el judici en una d'elles segurament la nostra valoració quedarà coixa, per tant intentaré sense saber si seré capaç de reeixir, explicant d'aquesta manera el que vaig viure ahir al…
