El dia 17 de juny en els cinemes de mig món es va transmetre La Traviata des de La Bastille de Paris, no hi vaig poder assistir. Havia escoltat una retransmissió radiofònica de Radio France anterior i no em va cridar gaire l’atenció, segurament endut per el desencís de la inauguració de la temporada de la Scala amb la mateixa protagonista, la magnífica soprano alemanya Diana Damrau, que en aquella enrarida i esgotadora tanda de representacions va passar per dificultats, substitucions per malaltia i un esgotament final que va suposar que en el Liceu ens quedéssim sense poder gaudir de la seva Amina a La Sonnambula degut al llarg repòs que es va imposar abans d’anar al MET novaiorquès a oferir la primícia prèviament destinada a Barcelona.
Diana Damrau amb aquest Violeta parisenca es presentava a l’Òpera National, i ja sigui per aquest important estímul o per una producció gens polèmica i molt conservadora que garantia certa tranquil·litat (massa), un equip vocal solvent que l’embolcallava o una direcció d’orquestra sense genialitats, el cas és que la seva actuació va ser extraordinària gràcies a un estat vocal pletòric, però sobretot a una convicció i seguretat tant vocal com escènica. Certament a la veu li manca una mica més de plenitud, sobretot en el segon acte durant en el gran duo amb Germont i en moments d’expansió com el famós “Ammani Alfredo”, però en canvi va estar en general molt més convincent i implicada que a Milà, amb moltes ganes d’agradar i emocionar.Damrau és molt enèrgica i no es reserva, vol agradar i ho dóna tot i això en un rol tan exigent i ple de dificultats s’agraeix molt. Ho canta tot, acaba fins i tot el primer acte amb un sobreagut prou ferm i canta la segona estrofa de l’ària del tercer acte. No és la millor Violetta que recordem, no és ni prou lírica com demana el rol, ni tampoc una lleugera, la veu està en un moment de transformació, però el seu cant és magnífic, ajustat, afinat, ple de detalls, elegant i convincent. Fa un primer acte si voleu belcantista, coronat amb una escena d’entrega contagiosa, un segon més discret per carències d’amplitud i registre, mentre que en el tercer sorprèn com ja succeïa a la Scala, amb una intensitat dramàtica i emotiva molt convincents.
Francesco Demuro al seu costat queda molt pàl·lid i anònim. La veu no te cap distinció, ni personalitat, i el seu cant tampoc. Tècnicament és discret. S’esforça per fer-ho bé i és aplicat, però per a mi no és suficient i la correcció sense més no és prou al·licient per fer justícia a una Violetta com Damrau es mereix i hom espera d’un teatre com la ONP, senzillament perquè en un gran teatre esperem un gran tenor i Demuro (encara) no ho és.
Ludovic Tézier si que fa justícia al rol i a la categoria artística de Violetta, oferint al personatge tota la classe, autoritat i elegància vocal i estilística que el pare d’Alfredo requereix. Magnífic en les intencionades frases del duo, primer impositives i després més comprensives, sense deixar mai que la seva autoritat moral defalleixi. No és un cantant genial, però caram! en un moment de precarietat baritonal ell es reafirma com el representant més autèntic d’una corda en precarietat. Tot un Germont i possiblement avui sense rival.
La resta de la companyia funciona amb correcció en les seves intervencions poc rellevants.
La direcció musical prèviament havia de ser de Daniel Oren, però finalment va recaure en el jove Francesco Ivan Ciampa. Rutina i poca cosa més. L’orquestra sona bé, és clar, però aquesta òpera necessita unes tensions i uns clímax orquestrals que no es troben en aquesta versió.
La producció és molt decorativa. Agradarà a tots aquells que odien les propostes innovadores, és obra de Benoît Jacquot, que tant em va agradar en el seu muntatge de Werther amb Kaufmann i Koch. Aquí no està tan inspirat, més aviat està mancat de idees i s’estima més resoldre les escenes mitjançant elements escenogràfics de dimensions considerables amb l’intent infructuós d’omplir la immensitat d’un escenari desèrtic. Al primer acte un llit encapçalat per la Venus de Manet, donant a entendre que és Violetta, ja que aviat ens adonarem que Annina és negra tenyida!!! (no hi ha cap cantant negra que pugui fer aquest rl?) i per tant està immortalitzada en el famós quadre. Al segon acte, primer un arbre immens en el jardí de Violetta, i una escalinata a lo “Garnier”en la segona escena del mateix acte, i el llit, ara en fase de subhasta en el tercer. Els cantants no semblen gaire dirigits i Jacquot només ha tingut la gosadia, cal dir que copiada de McVicar, de fer que en el primer acte el cor estigui format per personatges masculins i només Flora i òbviament Violetta siguin les dones de la festa. A la festa a la casa de Flora, les gitanes són homes transvestits, i és clar, els toreros són senyores, aquestes i cap altra, són les gosadies estèrils de messieur Jacquot.
L’escenari de La Bastille és enorme i omplir una Traviata requereix d’un gran treball teatral, que malauradament no existeix. Qualsevol de nosaltres idearia un canvi d’escenari més treballat que el que succeeix entre el jardí de Violetta i la casa de Flora, però està clar que la ONP no ha volgut passar a la història amb aquesta nova producció que sense una cantant de la categoria de Damrau pot resultar una llosa.
Giuseppe Verdi
LA TRAVIATA
LLibret: Francesco Maria Piave
Diana Damrau (Violetta Valeìry)
Anna Pennisi (Flora Bervoix)
Cornelia Oncioiu (Annina)
Francesco Demuro (Alfredo Germont)
Ludovic Tézier (Giorgio Germont)
Kevin Amiel (Gastone)
Fabio Previati (Il Barone Douphol)
Igor Gnidii (Il Marchese d’Obigny)
Nicolas Testé (Dottore Grenvil)
Cor i orquestra de l’ÒPera National de Paris
Director del cor: Patrick Marie Aubert
Director musical: Francesco Ivan Ciampa
Director d’escena: Benoît Jacquot
Escenografia: Sylvain Chauvelot
Disseny de vestuari: Christian Gasc
Disseny de llums: Andreì Diot
Teatre de La Bastille, París 17 de juny de 2014
ENLLAÇ vídeo (3 arxius, 1 per acte)
https://mega.co.nz/#F!NcME2CII!yTUQRQwD4dOZ1ZU1NppoYQ
Aquí teniu l’enllaç que us permetrà gaudir d’aquesta representació, amb una realització televisiva discutible amb algunes tomes des de la platea, una mica desconcertants, d ela mateixa manera que Jacquot, com ja feia a Wether, trenca la quarta paret amb una intervenció des de la sala, d’Alfredo, durant el “sempre libera” de Violetta. Si en el teatre ja ho trobo discutible, per TV és desmotivant.
Estic segur que malgrat tot molts gaudireu d’aquesta Traviata, si més no, és el que en a mi m’agradaria.
LA TRAVIATA A LA BASTILLE (Damrau-Demuro-Tézier;Ciampa-Jacquot) El dia 17 de juny en els cinemes de mig món es va transmetre La Traviata…
