Me gusta Nicaragua, me gustas tú
La una del mediodía en Granada, Nicaragua.
Escric des de l'hostal Cheleros, un tipic allotjament de mochileros cheles a Granada, la ciutat colonial més maca de nica. (els accents en aquest teclat no van gaire be, aviso! :S). Portem aqui desde dissabte (16) i estem a dimarts 19 (el dia de la Revolusioooon), dema tornarem a Managua per treballar, directament ja que tot el paiis esta paralitzat avui. En aquests dies hem vist moltes coses, pero sobretot hem viscut moltes coses. Hem vist els "pueblos blancos" i el llac des del mirador de Catarina i hem sabut que és agafar un bus a rebentar en marxa. La meva concepci{o de l'espai a Nicaragua ha canviat totalment. Mama, si ja no entenia quan deies que a la meva habitació no podia entrar ningú, ara ja pots desistir, mai ho podré creure. Els autobusos són tot un món, com a qualsevol país suposo. Per comen}ar, són antincs autobusos escolars dels estats units, que quan ells ja no utilitzen els envien aquí. Un cop aquí passen pel tunnig (aquí li diuen autos modificdos). Els omplen d'enganxines, per dintre i per fora. No falten mai els escuts del Barsa, la bandera del partit, i un munt de referencies a Déu. "Cristo mi mejor amigo" i "Dios guía mi camino" han estat les que m'han agradat més, la segona sobretot tenint en compte com condueixen els autobusos. Bé, de fet la conducció és normal, no passen de 50km/h perque són vells i van a petar, pel que mola és el "arranque y despegue" i tot el sistema tarifari. Posem-nos en situació. Estem a la carretera i de sobte s'apropa un autobus amb un paio penjant per la porta (en plan escombriaire) cridant la direcció del bus per si no l'has vista al frontal del vehicle: "Masaya Masaya Masayaaaaaaaaa" és el nostre preferit. El mateix home que crida, t'intenta convencer perque entris. Hi ha vegades que veus gent que sembla que no sapigui on va ben bé, i que el del bus sigui qui els convenci que faran aquesta ruta, com si pugéssin sense estar gaire convensuts que havien d'anar a Masaya. Quan ja has decidit que sí, que vas a Masaya, has d'entrar. Ahir un paio, estant tots com sardines adalt, anava cridant per convencer a la gent : "va vacío, va vacío". Ens vam mirar i ens vam descollonar! No sé d'on surt l'espai, pero sempre hi acaba entrant tu tot tothom. Un cop estas dins com una anxoveta de l'Escala, el tiu vol cobrar, evident. I se les enginya per trobat un espai que li permeti recórrer el vehicle de punta a púnta cobrant el "pasaje". A tot aixó, quan hi ha alguna parada més aviat important, pugen els venedors ambulants... aixó ja és la gran atracció. Mai seré capas de dir tants articles seguits en tant pocs segons. Des de vigorón (un menjar contundent que exlicaré en un post dedicat a menjars) fins a jugos de tot tipus o gomas de mascar (xiclets).
Durant aquesta setmana ja hem tingut ocasió de sentir picades de puces i de mosquits, i sí, sabíem que havia d'arribar aquest moment escatológic al blog, ja he tingut la primera diarrea!hahaha Venir a Nica i no tenir-ne és com no haver vingut, així que jo ja he deixat petjada! ;)
En aquests dies he fet una cosa que feia molt que no feia, esport! Vam pujar al volca Mombacho, que recordaré tota la meva vida... 1.5h de pujada amb un desnivell de 45°...molt heavy, no sé per qué ho vam fer... vam aguantar 5 de 9. les vistes des de dalt valien la pena la veritat, peró sobretot la satisfacció i el superar-te a tu mateix. realment el meu cos no venia gens preparat per excursions així, sense avisar ni res i de primeres. pero ja diuen que ...where is the limit? com a premi per la pujada i la baixada (que també va ser molt dura pels genolls) ens vam permetre el luxe de fer un circuit de tirolines i un altre cop sentir. La sensació de volar, fent el superman, o anant de cap per avall al bell mig de la selva és genial.
També hem tingut moments durillos. Passejant per Granada, una ciutat sense perill, te n'adones que et sents diferent. I no per ser chele (blanc, de leche) sinó per ser ric. És una sensació molt desagradable que et fa pensar. Denis, cuanta razón tenias. Quina sort immerescuda tenim de viure com vivim i d'haver nascut uns km més enllá i quant li devem a aquest món. Són fets que et marquen, que et descoloquen. Sopar sota l'atenta mirada d'un jove que esnifa cola i veure com li demana al cambrer que quan retiri els plats li posi les sobres en una bossa. Ens vam avansar al cambrer i li vam oferir nosalltres. No saps on ficar-te quan algú et retira el mejar que t'ha sobrat i el posa tot junt en una bossa... ha estat un dels moments més durs fins ara.
Suposo que són totes aquestes coses les que ens fan créixer poc a poc i ens obliguen a donar gracies cada dia de la sort que tenim, i a treballar per un món més just.
I per no acabar així, un detall que m'encanta d'aquest país, la música. Hi ha música a tot arreu i aixo transmet un bon rotllo i una alegria constant. Merengue, salsa, bachata (la millor) i com no, reggeaton. A l'autobus, a l'hostal, a la botiga més cutre que puguis imaginar, al super, al taxi, a les motoretes de tres rodes que hem batejat com tuk-tuks, a toot arreu hi ha ritme!
Tornaré a escriure des de Managua suposo, o potser aquesta nit!
I recordeu, agraiïu el sostre i el mejar, acabeu-vos tot el que teniu al plat i poseu música a la vostra vida!
petons per a elles i abrasades per a ells!