Un festival de cinema peculiar: el CIM Sueca
S’apaguen els llums i comencen les projeccions. Baixa qualitat d’imatge, de producció, d’efectes especials o d’actuacions... arguments no del tot collats i rialles o expressions varies no retingudes pel públic, es van succeïnt a mesura que la vesprada avança. Descansos a intervals d’hora i mitja o dos hores, en els quals alguns aprofiten per a fugir i no tornar, mentre que altres tornen a entrar amb llistat de títols en mà i ganes de posar notes més bé baixetes, les regides per les regles del joc i a to amb el que sol trobar-se u en entrar a la sala durant eixes sessions. En aquells curts o llargmetratges menys dinàmics, intervenen bé la traducció “suecana” mitjançant subtítols, bé els comentaris d’algun dels organitzadors en veu alta, acompanyant la visualització fílmica d’observacions iròniques, pròximes o inclús alguna vegada reflexives o analítiques, i fent la situació més digerible. Aquesta és la rutina del CIM Sueca (Cinema Internacional de Merda de Sueca), focalitzat en cinema independent de sèrie B, que enguany ha dut a terme la seua sisena edició. No podem dubtar, per tant, que la seua tasca, més enllà de posar medalla a vertaderes obres del sèptim art, és recollir tot allò que no acaba d’encaixar a un sistema que adora la perfecció i el domini de tot allò relacionat amb l’elaboració d’una peça cinematogràfica. I així és que altre any ha publicat el llistat de palmarès, basat en el recompte de vots del públic de cada curt i llargmetratge projectat i mostrant la classificació detallada dels vots a la seua pàgina web. Enguany, han guanyat el premi principal (Premi S.H.I.T.) el llargmetratge “HARD WAY – THE ACTION MUSICAL”, de Daniel Vogelmann (primer musical aparegut a aquest festival) i el curtmetratge “Justicia Justiciera III KungFu Karate Annihilator”, de Rafael Dengrá; seguides ambdues d’altre premi (el Premi MORRALLA), el qual premia el curt i el llargmetratge pitjor votats; i una sèrie de premis honorífics. La majoria de vegades, la puntuació entre l’1 i el 5 pareix molt raonable, sorprenent-se u mateix de les incoherències o errades de tot tipus que apareixen a les obres participants. Però el que té de bo “tastar la merda” és que, com ocorre en embrutar-se u les mans de terra buscant algun gram d’or, pots trobar-te alguna agradable sorpresa que faça més agradable el menú: un argument realment original; uns efectes especials inexplicablement ben aconseguits; uns actors o unes actrius molt dignes, capaços de traure-li suc a l’escena més seca que s’haja vist; o inclús l’obra que s’ha valgut dels seus propis defectes per atrapar al públic entre un joc de sarcasmes autocrítics. I en algun d’aquests casos, el 5 se’t queda curt. I aleshores et preguntes com pot ser que eixe curtmetratge o eixe llargmetratge haja acabat presentant-se a un festival d’eixes característiques; què passarà al món per a que no se li òbriguen les portes a festivals on la qualitat es valore més, o sí se li hagen obert però igualment, els seus autors consideren que encaixen a aquest festival. Potser tinga que vore amb que tot siga relatiu: no veuràs igual de gran una girafa al costat d’una formiga que al costat d’un tyrannosaurus rex, per posar-nos extremistes. Però així i tot, entre l’1 i el 5 hi ha molta diferència i la possibilitat de puntuar nivells fílmics molt diferents entre ells, entre allò insofrible a allò interessant tot i no ser massa redó. Açò és el que té de bo un festival d’aquest tipus, baixar-nos del cavall sempre guanyador, el de les superproduccions de les pantalles del cine més comercial o el cultíssim de les sales més minoritàries i inaccessibles, i mullar-nos un poc d’eixes històries imperfectes. Sense esperar que ens sorprenga res del que potser veiem seguts a la butaca i, baix eixe punt de vista tan humil, acabar sorprenent-te o posar-te a riure contagiat per la bogeria del que estàs veient; o no sentir-te malament perquè se’t tanquen els ulls una estona i no els pugues obrir fins que encenguen llums, ni per tindre ganes de dir en veu alta que et sembla una merda de pel·lícula (tot i que, per descomptat, s’agraïx expressar-ho d’una manera més enginyosa i no dir simplement una paraula ja explícita al propi nom del festival i no molt atractiva per als qui escolten). Desprès de tot, no està mal admetre que solem estar més prop de la imperfecció que de la perfecció. En definitiva, un festival que de segur sempre va a trobar molt de material per a projectar, i amb un públic de notes entre sadomasoquistes, humils, lúdiques i coratjoses, que de segur tornarà l’any vinent, com la majoria ha anat fent-ho des de la primera edició, junt a cada vegada més adeptes.