Staatsoper Stuttgart - Der Spieler (recensione in italiano)
Foto ©Martin Sigmund Per i lettori poco pratici della lingua tedesca, la mia recensione tradotta in italiano
View On WordPress
seen from Malaysia

seen from Egypt
seen from United Kingdom
seen from China

seen from Canada
seen from Canada

seen from Canada

seen from United States

seen from United Kingdom

seen from United States
seen from Malaysia

seen from India

seen from Canada

seen from Malaysia

seen from Russia
seen from China
seen from United States
seen from Hong Kong SAR China
seen from China

seen from United States
Staatsoper Stuttgart - Der Spieler (recensione in italiano)
Foto ©Martin Sigmund Per i lettori poco pratici della lingua tedesca, la mia recensione tradotta in italiano
View On WordPress
Staatsoper Stuttgart - Der Spieler
Foto ©Martin Sigmund Als vierte Neuproduktion der aktuellen Saison präsentierte die Staatsoper Stuttgart Igrok (Der Spieler), Prokofjews Oper Continue reading Staatsoper Stuttgart – Der Spieler
View On WordPress
Staatsoper Stuttgart - Siegfried (recensione in italiano)
Staatsoper Stuttgart – Siegfried (recensione in italiano)
Foto ©Martin Sigmund Per quelli che hanno poca pratica della lingua tedesca, ecco la mia recensione tradotta in italiano
View On WordPress
Das ist ja Herr Alwa! Im Rahmen unserer vergleichenden Lulu-Studien nun wieder die Marlis. Es gibt hier schon einen ausladenden Beitrag dazu, dem ich gerade auch nichts hinzuzfügen weiß, außer: Am Ende sagte der Tobi: “Das ist toll!” So überschwänglich ist er selten.
Malis Petersen, Lulu al MET. Fotografia (Ken Howard/Metropolitan Opera)
(Joanna Dudley (doble de Lulu)
Johan Reuter (Jack l’esbudellador) . Fotografia: Ken Howard/Metropolitan Opera
Susan Graham (Comtesa Geschwitz) a Lulu MET. Fotografia: Ken Howard/ Metropolitan Opera.
Lulu al MET fotografia (Ken Howard/Metropolitan Opera)
El MET ha estrenat aquesta temporada una nova producció de l’òpera d’Alban Berg, Lulu. L’havia de dirigir James Levine, però el director musical del teatre novaiorquès no es va veure amb cor de fer front de manera alterna a Tannhäuser i Lulu. Finalment el director escollit va ser Lothar Koenigs. Segurament Levine hagués fet una versió esplèndida i teatral però Koenigs no ha defraudat gens i ha signat una direcció tensa, molt dramàtica, però subratllant molt bé els grans moments lírics i quasi melòdics, d’una melodia lliure, d’acord, però de gran impacte, sobretot els fenomenals interludis que serveixen per unir escenes i que com succeeix en el segon acte marquen la caiguda de Lulu, l’empresonament i la malaltia, de manera colpidora.
L’orquestra del MET, com és habitual va estar a la gran alçada que ens té acostumats , i amb una obra d’aquesta complexitat concertant, el treball de Lothar Koenigs és sensacional.
L’exigència vocal i teatral d’aquesta òpera és extrema, sobretot pel rol protagonista, una extenuant davallada auto-destructiva que la soprano que l’interpreta ha d’assumir amb una fortalesa i unes capacitats vocals extraordinàries.
La soprano alemanya Marlis Petersen (1968) després de 18 anys cantant aquest rol ha anunciat que amb aquesta producció l’acomiada. No m’estranya perquè la tessitura de Lulu l’exigeix molt, tant que la majoria dels impressionants sobreaguts farcits de coloratures de caire belcantista que farceixen els dos primers actes, sobretot el segon, voregen el crit, li costen molt, i encara que aquí la precisió no és tan exigent com si cantés un rol belcantista (en realitat hauria de ser la mateixa), seguir cantant aquest rol ja la pot perjudicar més que no pas beneficiar-la. De fet és el rol de la seva vida, i malgrat que hagi triomfat també com Zerbinetta o Kostanze, sempre serà recordada com a Lulu.
El domina de manera extraordinària i la personificació teatral és d’una convicció aclaparadora i esgarrifosa, especialment en un tercer acte absolutament colpidor.
Encara que el rol de Lulu sigui pràcticament omnipresent en escena, la partitura està farcida de dificultats i exigències molt compromeses per a tots els cantants, ja sigui en els aspectes musicals/vocals, ja sigui per l’exigència interpretativa/dramàtica/teatral.
Johan Reuter assumeix tant el Dr. Schön com Jack l’esbudellador, potser la veu és massa maca i la presència massa agradable, tant en un rol com en un altre hagués estat millor una veu més autoritària i una presència més desagradable. Costa assimilar-lo com a esbudellador, és clar que amb una gavardina menys llampant potser hagués estat més fàcil. Reuter canta molt bé, però calia donar una mica més truculència vocal a aquests sinistres personatges.
Magnífica la comtesa Geschwits de la mezzosoprano Susan Graham, fent més èmfasi en la vessant lírica d’un dels rols més agraïts pel que fa a les exigències vocals i de tessitura, cal dotar-lo de molt sentiment i aquí Graham va estar extraordinària i especialment colpidora en el comiat final.
Fantàstic Martin Winkler, vocalment i escènicament, també Paul Groves, tot i que l’exigència extrema de la seva tessitura li va acabar passant una mala jugada en el tercer acte.
No em va agradar tant l’Alwa de Daniel Brenna i el veteraníssim Franz Grundheber va suplir les evidències d’una veu cansada amb una composició dramàtica del desagradable Schigolch amb molta convicció.
Fantàstica Elizabeth DeShong en les seves tres caracteritzacions, com a modista, patge i sobretot com a noiet, fent oblidar un físic difícil gràcies a un cant i una veu esplèndida de mezzo amb sonoritats acontraltades.
Justets tant James Courtney com Alan Oke, però el conjunt de la companyia és d’una notable eficiència.
Però cal reconéixer que el gran mèrit de l’èxit també és en gran part degut a la producció del sud-africà William Kentridge que ja va triomfar amb El Nas, l’òpera de Dmitri Xhostakòvitx que fa dues temporades varem veure al cinema.
Kentridge insisteix amb la tècnica del collage i l’allau d’imatges en moviment sobreposades sobre l’escenografia, donant una visió bidimensional, com si estiguéssim llegint un diari, que és una de les moltes pretensions que té el director, intentant subratllar la potència dels titulars d’una capçalera periodística, amb els fets que es desenvolupen en l’ascensió i caiguda de Lulu.
Hi ha potser un excés de moviment visual de imatges que es succeeixen, interposen i barregen, que segurament en el teatre atabala més que en el cinema, ja que en aquest sentit Matthew Diamond, director televisiu de la representació, delimita moltes vegades l’angle de visió, i crec que quan s’aturen sovint les escenes prenen molta més força, sobretot en les darreres, on el teatre guanya terreny en front de l’espectacle purament visual.
El disseny de vestuari, de reminiscències cubistes, s’entrellaça amb els elements escenogràfics que composen el collage, ja sigui en els gravats, dibuixos o retrats de carbó, que inunden els murs plans de l’escenografia que s’abraona sobre l’escenari i aclapara de manera volguda a l’espectador.
És una producció volgudament sòrdida, brillant en quan a la concepció visual, però que transmet molta angoixa, quelcom que s’emmotlla a la perfecció amb la música.
Hi ha una inserció interessant de vídeos que ens recorden el cinema expressionista de l’època de la composició de l’òpera, i un tractament visual amb pretensions estètiques molt important. És una producció brillant i original, que s’allunya del realisme que tant agradava al MET, per explorar altres aspectes teatrals i estètics prou interessants per donar sentit a una òpera de difícil digestió, no precisament bonica i agradable, però de imponent estructura musical i dramàtica, ja sigui en els dos primers actes escrits per Berg, com en el tercer, on la música ja no és el principal atractiu, simplement perquè és obra d’un compositor que va escriure l’acte inacabat bastants anys més tard de la partitura original (Friedrich Cerha), però que no hi ha cap mena de dubte que té un impacte teatral imponent, imprescindible per concloure aquesta tragèdia sobre l’autodestrucció, carregada de sexe i violència.
Alban Berg – Friedrich Cerha LULU
Lulu…………………..Marlis Petersen Dr. Schön………………Johan Reuter Jack the Ripper…………Johan Reuter Countess Geschwitz………Susan Graham Alwa…………………..Daniel Brenna Schigolch………………Franz Grundheber Animal Tamer……………Martin Winkler Acrobat………………..Martin Winkler Painter………………..Paul Groves African Prince………….Paul Groves Physician………………James Courtney Professor………………James Courtney Policeman………………James Courtney Prince…………………Alan Oke Manservant……………..Alan Oke Marquis………………..Alan Oke Dresser………………..Elizabeth DeShong Schoolboy………………Elizabeth DeShong Page…………………..Elizabeth DeShong Theater Manager…………Julian Close Banker…………………Julian Close Journalist……………..Tyler Duncan Servant………………..Paul Corona Designer……………….Kathryn Day Girl…………………..Ashley Emerson Mother…………………Jane Shaulis Solo Performer………….Joanna Dudley Solo Performer………….Andrea Fabi
Director musical………………Lothar Koenigs
Direcció escènica……………..William Kentridge Co-Director…………….Luc De Wit Disserny de producció……..Catherine Meyburgh Escenografia……………Sabine Theunissen Disseny d evestuari………..Greta Goiris Disseny de llums……….Urs Schönebaum TV Director…………….Matthew Diamond
Metropolitan Opera House, Nova York 21 de novembre de 2015
Lulu no és una òpera que estimi gaire, sóc incapaç de posar-la a casa, ni tan sols en una versió visual (en tinc més d’una), ni tampoc és la primera vegada que visita IFL), ara bé això no vol dir que no la consideri una obra mestra que sempre em fa remoure a la butaca quan l’escolto amb angoixa, no crec que Berg esperés de nosaltres que ho féssim com aquell que es predisposa a seure a una butaca per gaudir de Madama Butterfly.
Aquesta producció del MET és un encert i ara per ara és el millor que ens ha ofert la temporada del MET al cinema 2015/2016.
EL MET AL CINEMA 2015/2016: LULU El MET ha estrenat aquesta temporada una nova producció de l'òpera d'Alban Berg, Lulu…