Benvenuto Cellini, producció de Terry Gilliam Liceu 2015/2016 Fotografia © Antoni Bofill
Benvenuto Cellini, producció de Terry Gilliam Liceu 2015/2016 Fotografia © Antoni Bofill
John Osborn (Cellini) i Kathrin Lewek Teresa al Liceu 2015/2016 Fotografia Benvenuto Cellini, producció de Terry Gilliam Liceu 2015/2016 Fotografia © Antoni Bofill
Lidia Vinyes-Curtis (Ascanio) i JOhn Osborne (Cellini) al Gran Tetare del Liceu 2015/2016 Fotografia Benvenuto Cellini, producció de Terry Gilliam Liceu 2015/2016 Fotografia © Antoni Bofill
Maurizio Muraro (Balducci) i Kathryn Lewek (Teresa) a Benvenuto Cellini Liceu 2015/2016 Fotografia Benvenuto Cellini, producció de Terry Gilliam Liceu 2015/2016 Fotografia © Antoni Bofill
Benvenuto Cellini Liceu 2015/2016 Fotografia Benvenuto Cellini, producció de Terry Gilliam Liceu 2015/2016 Fotografia © Antoni Bofill
I Hector Berlioz amb el seu Benvenuto Cellini va triomfar!, aquest és el gran titular de la primera representació de les sis programades aquesta temporada, i el triomf va ser gràcies, i ara sí, a Josep Pons al capdavant de la direcció musical, John Osborn com a l’excel·lent protagonista, el Cor i l’Orquestra del Liceu (ja tocava!) i sí, Terry Gilliam que amb aquesta barroca, excessiva, bigarrada i brillant producció es posa al públic a la butxaca des de l’obertura.
Així hagués hagut de ser la inauguració de la temporada, amb una producció important, amb una obra més important encara i un equip brillant a l’alçada del repte, un repte que no és senzill però quan les coses es fan bé i es compta amb el valors adequats en els llocs adequats, el resultat no pot ser cap altre que l’obtingut ahir després de més de tres hores de intensitat i brillantor màxima.
Deia en l’apunt preparatori que el mestre Josep Pons tenia una revàlida amb aquest Benvenuto, ja que la complexitat orquestral i concertant d’aquest òpera és extraordinària, i si la direcció no troba el punt i la tensió justa, el resultat pot ser catastròfic. Doncs bé la revalida l’ha superat amb nota, signant la millor direcció al Liceu des de que n’és director musical titular.
Amb un so orquestral ben treballat, a estones bellissím per part de la corda i les fustes, i amb una cura evident en el detall en una obra farcida de detalls orquestrals, la direcció del mestre Pons va ser neta, brillant, molt contrastada de dinàmiques i intensitats, equilibrant els complicats concertants fent que mai caigués la tensió, ni tan sols a l’inici de la segona part (quadre tercer, segon acte) quan l’obra després de l’exultant final de la primera part, decau per remuntar en darrer quadre fascinant.
El so a vegades va sonar excessiu, l’obra sembla que ho fomenti, per això jo crec que calia fer una distribució de l’orquestra en el fossat diferent, per tal de mitigar el so dels metalls, ahir quasi sense cap màcula i brillant amb autoritat, que arribava a la sala amb excessiva presència per sobre de la resta, però jo crec que re-dissenyant la ubicació, sobretot en segons quines obres amb segons quines orquestracions, es milloraria l’equilibri i la percepció sonora de l’orquestra.
En l’altre extrem i en els moments més nocturns, íntims i lírics, la direcció del mestre va ser bellíssima, amb notables acompanyaments de les àries de Cellini, o a l’inici del segon acte, en el duet entre Ascanio i Teresa, creant una atmosfera mística i enigmàtica de gran efecte.
L’orquestra, reforçada, va respondre amb seguretat i contundència, es nota que han treballat molt intensament i ahir en cap moment des de la coneguda i brillant obertura fins al final van fer patir en cap moment, transmetien seguretat. Esperem que durant la temporada segueixi la consolidació de la millora que ja va mostrar amb el mestre Oren, tot i que la complexitat era molt menor, i ara amb el mestre Pons amb una òpera orquestralment diabòlica, ha reafirmat.
També el Cor després de l’anunci de la designació de Conxita Garcia com a directora titular, ens va donar un Nabucco esplendorós i gràcies a ell les representacions es van saldar amb un èxit que amagava les carències clamoroses d’un cast deficient. Ara davant d’un repte encara més exigent han tornat a excel·lir amb una obra farcida de parts corals complexes, però compte perquè les cordes femenines ja fa temps que denoten un esgotament vocal que demana relleus joves, mentre que les masculines encara mostren una cohesió, fermesa i bellesa sonora admirables, el que no vol dir que també necessitin relleus, però no de manera tan urgent com les seves companyes.
El cast vocal l’encapçala John Osborn interpretant Cellini, un rol difícil i agraït com diu Nicolai Gedda en el programa de mà, però és clar, per triomfar cal controlar la veu amb unes línies àmplies, elegants, riques en l’expressió i flexibles per mostrar amb suficiència un cant legato, controlant les mitges veus, els reguladors i les sonoritats, que sempre han de mostrar un color homogeni tot i que sovint el cant es situï en la zona de pas, fet que si el cantant no controla bé farà que el color canvií de manera segurament maldestre.
Osborn va fer un gran Cellini, una demostració estilísticament brillant del que es coneix com a tenor francès, controlant tots els paranys que amaga el rol amb una classe contundent, un elegància en la línia i l’emissió molt notable, i això que el tenor nord-americà ha de lluitar amb una veu que no té precisament un timbre bonic, però potser precisament per això té especial cura en cantar de manera exquisida, sense violentar mai, ni quan ascendeix a aquelles notes agudes que molts tenors ataquen vorejant la crispació heroica. Bravo!, una interpretació que ja el situa en un lloc preferent coma a millor cantant de la temporada ens quedi el que ens quedi, falti qui falti.
Una mica de decepció si que vaig tenir amb la Teresa de Kathryn Lewek. Tant de bo m’erri, però em penso que aquesta soprano no farà una carrera notòria. Canta bé, com tantes, amb pulcritud i correcció, però no n’hi ha prou. La part té moment extenuants (tercera escena al segon acte), que ella resolt al límit. Fins ara havia passejat les seves reines de la nit com el rol més fetitxe de la seva carrera, vocalitat bastant allunyada d’aquesta Teresa, i si bé és veritat que en la seva ària i cabaletta de presentació va fer coses exquisides després es va anar diluint i quan el rol pren viaranys més lírics que lleugers el interès de la soprano es va anar perdent en un anonimat si voleu distingit, però en cap cas fa presagiar un talent perdurable. Repeteixo tant de bo m’erri. Va obtenir un èxit més notable del que realment és mereixia, però quan en la funció sortosament tot va rodat, el públic es mostra genuïnament generós i satisfet i és bo que així sigui.
Abans de començar es va anunciar per megafonia (allò que ens pensàvem que seria un bon costum de part de la senyora Scheppelmann de sortir davant del teló a anunciar els canvis d’última hora va durar de Nadal a Sant Esteva) que Annalisa Stroppa, l’esperat Ascanio no cantaria per problemes de salut i en el seu lloc ho faria Lidia Vinyes-Curtis, que ja estava previst que cantés el dia 16 de novembre. Què fa una soprano que a estones sembla fins i tot lleugera cantant de mezzosoprano? És un misteri. Caldria saber qui l’ha enredat a cantar en una vocalitat que no és la seva. No canta malament, ans al contrari, però dubto jo que la senyora Stolz que va estrenar la part i també cantava rols com: Léonor a La favorite, Agathe a Le freischütz (adaptació francesa de Der Freischütz), Desdémone a l’Otello de Rosisini (versió francesa), és a dir allò que després es va conéixer com una soprano Falcon, tingués gaire a veure amb Vinyes-Curtis, que a moments es confonia amb la de Lewek. D’acord que el rol no és per a una contralt i que l’exigència en el registre agut aboca quasi sempre a donar la part a mezzosopranos agudes (genial DiDonato al disc), però potser amb ella s’han passat de rosca.
Maurizio Muraro composa bé el personatge de Balducci, tot i que vocalment a vegades quedava sobrepassat pe l’orquestra, mentre que el Fieramosca de Ashley Holland queda lluny de deixar empremta.
Cal dir que la companyia és sòlida i res i ningú grinyola, però en aquestes parts una mica més destacades, a banda de la parella protagonista i Ascanio, potser faltava una mica més notorietat.
Eric Halfvarson no està per gaires alegries, té notes i moments que recorden aquell baix cavernós que feia tremolar amb la seva presència, ara les oscil·lacions vocals denoten un esgotament que priven d’atorgar a la seva interpretació l’autoritat Papal que hauria de donar. Tampoc l’ajuda gens el toc “petardo” amb que Gilliam vesteix el rol.
Les aportacions dels habituals de la casa (Vas, Lanchas, Esteve Madrid i un recuperat Antoni Comas) són la garantia que tot funcionarà com efectivament va ser. Si us he de ser franc a la distància que es troba la meva localitat de l’escenari, amb la foscor regnant i la quantitat “d’elements pertorbadors” que deambulen per l’escenari, es feia difícil reconèixer a cadascun d’ells.
I és que Terry Gilliam, que per a desesperació dels que vulguin veure gags made in Monthy Phyton potser sortiran decebuts (la culpa no es seva, és clar), ja que tot i tenir un component molt visual, respecte sortosament el llibret, malgrat el canvi a l’època victoriana i copets d’ulls contemporanis.
De totes les declaracions que ha fet aquests dies més valdria que no n’hagués fet cap, perquè Gilliam no pot deixar l’òpera tradicional de banda per crear un espectacle només visual, perquè quan la partitura no li permet posar més acció sobre l’escena, ell no ho fa, com si ho fa Herheim, per exemple, que farceix la trama d’activitats paral·leles. Gilliam i ja acostuma a passar amb tots aquells “nouvinguts” al món de l’òpera que creuen que amb quatre frases vorejant la provocació ja en tenen prou, es manté ben fidel al llibret i només quan l’acció es centra en les celebracions del Carnaval és quan deixa anar la seva fauna particular que omple l’escenari de bestiari carnavalesc fins l’extenuació visual. Que el Carnaval és una festa propensa a la transgressió, l’obscenitat i la disbauxa no hauria d’escandalitzar a ningú i si Gilliam es permet treure tot allò que escandalitza a la mentalitat victoriana no hauria de ser vist com quelcom aliè a la pròpia òpera, ja que fins i tot l’exaltació festiva de la partitura ens hi aboca. Ara bé que la figura del Papa, personificació del poder ens aparegui com la Turadot a dalt de l’escala o que la guàrdia personal deixi anar la ploma amb cops de cua per motivar la riallada fàcil del públic, en una desfilada eclesial que recorda la de Roma de Fellini, em va semblar decantar excessivament la proposta a banda frívola i còmica, deixant sense explorar aspectes més sòrdids del poder que ni tan sols queden esbossats en aquesta festiva i brillant posada en escena.
Gilliam fa un gran treball amb el moviment escènic i també amb el disseny dels personatges. A darrere de l’aparent festivitat hi ha una negror ambiental que deixa intuir situacions que jo m’hagués estimat que hagués treballat més en lloc de quedar-se en l’epidermis o buscar la riota.
Fins i tot al públic que no hagi vist mai una òpera i només assisteixi a alguna de les representacions d’aquest Cellini per ser admirador de Gilliam o l’inefable Mothy Phyton, poden entendre perfectament la trama sense la necessitat de tenir que recórrer a l’ocupació total de l’escenari, per por a que s’avorreixin. Hi ha moments que es fa difícil trobar als protagonistes en mig d’un escenari excessivament farcit per una escenografia que evoca els gravats de Piranesi, i que encotilla en excés l’escenari utilitzant massa sovint el primer pla sense deixar més profunditat a l’acció escènica.
El resultat final no té gaire discussió, és un espectacle que deixa empremta i marca en positiu una temporada. Té qualitat i ressalta els valors de l’obra que sortosament i potser per a sorpresa de molts, s’ha mostrat esplendorosa i farcida de moments gloriosos, quelcom que el màrqueting no ha destacat, a favor de Gilliam i el seu ex grup que res té a veure amb aquesta producció.
Feu-me cas, no us ho perdeu, Berlioz s’ho mereix i els que ho fan possible, també.
Les fotografies que encapçalen l’apunt són obra d’Antoni Bofill i gentilesa del departament de premsa del Liceu.
LICEU 2015/2016: BENVENUTO CELLINI I Hector Berlioz amb el seu Benvenuto Cellini va triomfar!, aquest és el gran titular de la primera representació de les sis programades aquesta temporada, i el triomf va ser gràcies, i ara sí, a…
