Parlem molt del canvi a gran escala, de la transformació de la societat a través de l’educació. Parlem de solucions i iniciatives a nivell macro, però que passa mentrestant a les vides dels ciutadans del món? Al món occidental, vivim en un món cómode on tenim tot un sol clic, però aquesta hiperconnexió amb tot i amb tothom ens fa feliços? Està clar que les noves tecnologies ens porten una quantitat inacabable de beneficis, però fem balança amb l’estrés i l’obessió que també comporta.
Navegant per la xarxa, l’altre dia vaig topar amb aquest curt: Alike. Dirigit per Daniel Martínez Lara i Rafa Cano Méndez, Alike ha guanyat el premi Goya al millor curtmetratge d'animació del 2016, entre d'altres guardons. El curtmetratge deixa clar que l'excés de rigidesa i d’uniformitat esborra a poc a poc el traç de les identitats individuals. I reivindica la necessitat d'estimular la creativitat, de donar ales i de sentir-se viu.
Sentir-se viu... quin sintagma tan curt i tan immensament ple de significat! Què és el que dóna sentit a les nostres vides? Caminem en aquella direcció?
De vegades, sembla que necessitem una desgràcia per canviar tot allò que ja veiem que no funciona, no reaccionem fins que no entrem en estat de shock, no sortim de la comoditat en la que ens hem instal·lats fins que no ens hi veiem forçosament obligats. No hauria de ser així.
Exercicim el poder que tenim, pensem què volem arribar a ser i delimitem una guia per aconseguir-ho! Busquem l’objectiu entre els nostres anhels i pronunciem els nostres reptes, perquè quan tenim un sentit per viure, tot és més fàcil.
Els reptes són l’incentiu de les nostres vides, el que ens dóna ganes per seguir avançant. Els reptes són objectius que ens marquem fruït d’una situació que no ens agrada, que volem canviar. A partir d’aquí, ens proposem una meta i dissenyem una estratègia per assolir-la.
Sabem que el camí no serà fàcil, que estarà ple d’obstacles a superar, que hi haurà trams de baixada i de pujada, i que no sempre el sol ens acompanyarà. De vegades no podrem sols. No en tindrem prou amb nosaltres mateixos. Sentirem com s'aproxima la tempesta, veurem els núvols acostar-se, notarem com l'aire es fa més dens i ens costarà respirar. Estarem perduts en un laberint que es complica o en un immens mar que no té principi ni final. No sabrem on som i menys encara on volem ser. No tindrem forces per aixecar-nos si estem estirats, per caminar si estem parats, per aturar-nos si estem fugint corrents. La foscor s'acostarà cada vegada més ràpid, la solitud voldrà fer-se un lloc, la por es començarà a apoderar de nosaltres i la tristesa ho impregnarà tot. Llavors, serà moment d’obrir els ulls o de tancar-los molt fort, d'anar al fons del cor on tenim tots els records guardats, on tenim tots els éssers estimats. I deixar que ens cuidin, caure als seus braços, que ens abracin, que ens mimin, que ens escoltin…
Encara que sigui un camí personal i intransferible, el suport del nostre enton (dels vincles afectius establerts) serà clau en el nostre procés d’aconseguir el repte. La seva mirada atenta i la seva abraçada acollidora sovint seran les forces que a nosaltres mateixos ens falten.
