El gat decapitat.
Era un marruix jai, de pèl més musc que negre. Altri l’hagués sacrificat però els últims anys les collites havien sigut un bé de Déu, la mestressa no es feia pedres al fetge per alimentar-lo amb sobralles i molt de tant en tant amb un rajolí de llet.
El masover quan s’assabentà que al mas li era destinat un sergent del regiment ocupant, com execrable convidat, arronsà les espatlles i mormolà: - hostes vingueren que de casa et tragueren. Seguint les instruccions del amo Xeixa va amagar a la barraca de la fondalada els cuixots, les llonganisses i bona part del vi més bo.
Anit passada el sergent, sadoll de vi i ratafia, tragué el sabre de sa beina i cridant: - aquest gat esta vell y ja no rata, amb una espasada ràpida i experta va decapitar el moix.
Xeixa no estimava especialment al vell gat, però mentre el veia dessagnar-se entre fortes convulsions pensà: - Això ha és una mica massa. Hores més tard, escoltà darrere la porta els roncs del sergent. Entrà i la falç, dues hores esmolada, caigué de ses mans amb fort terrabastall. L’invasor, embriac com era, no es mogué.
A peus del llit, sobre el bagul, al costat de la cuirassa, l’espasa sangonosa reposava desembeinada, nua. Després de fer-ho, encara temorenc, a la gatzoneta, contemplà un quart llarg el sergent ajusticiat; per fi reaccionà i recollint un farcell ja preparat sortí a la nit i es fongué amb la negror conduint las seves passes cap a les valls del nord.
