«Nosaltres, els homes moderns, delicadíssims, susceptibilíssims, tractem i som tractats amb altíssim respecte, ens imaginem, en efecte, que aquesta delicada humanitat que representem, aquesta unanimitat assolida en l’indulgència, en la servicialitat, en la confiança mútua, és un progrés positiu, i pensem que amb això hem arribat a estar molt més lluny i molt per sobre dels homes del Renaixement. Però cada època pensa així, i li cal pensar així. […] D’altra banda, no hi ha dubte que nosaltres, els moderns, amb la nostra humanitat tan embuatada, que procura no topar mai amb cap pedra, oferiríem als contemporanis de Cèsar Borja un espectacle de morir-se de riure. En efecte, som, sense voler-ho, desmesuradament ridículs amb les nostres “virtuts” modernes… La minva dels instints d’hostilitat i de desconfiança (i en això consistiria prou el nostre “progrés”) representa tan sols una de les conseqüències de la minva general de la vitalitat.»
~Friedrich Nietzsche, Crepuscle dels ídols~