4.9.20
Haarlem. Hem tornat i ha vingut la tardor d’un cop; agradablement, segons com. Amb això, han deixat d’aparèixer llimacs al terra de la cuina quan es fa de nit (sempre d’un en un, individuals).
Veig el jardí i sé que a la nostra propera casa és molt probable que no en tinguem, i per tant que aquesta escena recurrent de la rutina —jo mirant pel vidre de la sala a les fosques, buscant alguna cosa mental entre les fulles— no es repetirà. En vindran d’altres que la reemplaçaran; en un sentit pràctic, almenys, no a la memòria. Les coses que hem vist son nostres i son el que som; som el que son.
El que venia a dir és que si volgués escriure un poema sobre aquesta casa —un poema d’aquests d’ara, tan tallats tots del mateix patró— hi esmentaria el parquet, el lli, i totes les marques de la teva presència: un jersei que penja del pom de la porta de l’armari, la nota de color d’una bossa rosa o taronja, el determinat ordenament d’un conjunt d’objectes, el punt d’aroma deixat per una crema feta servir la nit abans, un coixí de ratlles blaves. Tots els detalls insignificants que en el seu conjunt formen una idea de llar —la nostra— i, justament per això, esdevenen preuats, gairebé innegociables.
També l’olor lleugerament alienant, gens familiar, de quan hi he entrat després d’un període llarg d’absència; la sensació de vertigen que em dona un sostre que intueixo potser mig pam més alt que un d’espanyol. I també la sempre inescapable pols, i els llimacs i les aranyes.
S’acosta un temps d’adéus, i amb ells la recol·lecció, i les converses amb què fixarem un fragment més d’història personal. La mirada del record serà inevitablement arbitrària, però definitiva, i amb això avançarem cap a un nou lloc, el proper, esforçadament.
