A la tarda, un diari és una fàbrica. Havent dinat, tothom fa cap a la redacció, s’omplen totes les taules i no queda ni un ordinador per als becaris que han d’anar pidolant un racó per aquí i per allà. Els redactors intenten vendre els seus temes als caps de secció abans de posar-se a escriure, els caps de secció van a dibuixar les seves pàgines a compaginació i les notícies que no paren de sorgir durant la tarda s’empenyen les unes amb les altres per fer-se un lloc en el paper. Tot sembla qüestió de vida o mort, i tot allò que és urgent passa per davant del que, poca estona abans, semblava el més important. Tothom considera que el que està fent ell és primordial i hi ha una sensació generalitzada -però mai verbalitzada- d’estar salvant el planeta. A mesura que s’escolen les hores, el desori creix, el mal humor s’encomana i fa la sensació que si als quiròfans es treballés amb el mateix neguit que a les redaccions, als cementiris ja faria temps que no s’hi cabria.