Per si mai em moro...
[Com afronto les pèrdues i què fer si mai em moro]
Retorno. No és que avui hagi trobat el temps que m’havia mancat darrerament per escriure, de fet, puc assegurar que en tinc menys disponible que mai. Però bé, com era costum quan escrivia, avui diumenge a la tarda després de totes les converses viscudes durant la setmana, tocava passar per aquí.
A Occident -ja m’enteneu, a casa nostra, a prop-, no parlem mai de la mort. És un tema tabú que amaguem i secretitzem en el nostre ésser interior. Avui però, em ve de gust fer-vos una reflexió al voltant de la concepció que en tenim. Ningú ens atrevim massa a parlar del que passaria si moríssim sobtadament, d’un dia per l’altre, sense haver-nos acomiadat. Ens fa tanta por i respecte que no volem ni formular frases sobre el tema. Com a molt, la conversa durarà uns segons i algú la tallarà amb un: “ai, va, no parlem d’això”.
Ens han acostumat a viure la vida sense aturar-nos a pensar en què tot té un final. Ens han acostumat a viure el final com a una tragèdia inesperada, alguna cosa que no havia d’arribar mai, i no pas com una frontera natural de totes les vides en cada ésser viu. Sovint, a més, en el moment que la mort arriba, col·loquem en mans de la Religió les preguntes i respostes que no ens havíem atrevit a fer mentre la persona vivia. Com si aquesta tingués la clau per a tot.
La mort ens aterra perquè no hem aprés a viure-la com a una etapa més de la vida. Tots tenim una limitació final que pot venir precedida de vellesa, malaltia i mort, o bé, trencant tots els esquemes lògics i apareixent a deshora. Ja sabeu de que parlo, del nen que mor esperant un trasplantament o del jove en accident de trànsit, per exemple. Una mort que no tocava per lògica vital. Què això passi, desgraciadament, és del tot inevitable, no podem fer-hi res. Així doncs, per què no parlar-ne? Per què no acceptar-ho com una etapa més?
Aquesta setmana jo comentava que, si mai em moro, no m’agradaria veure una cerimònia de dol on tothom està consternat. No m’agradaria veure en els ulls dels qui estimo la tragèdia i la ràbia del qui no entén el perquè. La mort no és un accident fortuït, sinó una cosa del tot inevitable que ens acaba passant a tots. Parlar de la mort i acceptar-la, trobo, ens ajuda viure la vida més intensament. Acceptar que algun dia morirem per acceptar plenament la vida del dia a dia.
Si algun dia em moro, de fet, m’agradaria que es celebrés una mena de festa, una reunió d’amics si preferiu dir-ho així, on es parlés de tot el que hem viscut junts. Però no una reunió de plorera i lectura de poemes -m’encanta la poesia, però ja m’enteneu el que vull dir- sinó una conversa animada de terrassa de bar on es recorden les anècdotes divertides d’algú que aquell dia no ha vingut. No vull ni vetlles ni cerimònies religioses on es plantegi la pèrdua d’algú com un fet solament negatiu.
Les persones desapareixen de les nostres vides. No sempre el motiu és per mort. Les persones marxen de les nostres vides per canvi de lloc de residència, per feina, o simplement, perquè troben algú millor amb qui compartir la vida. De cada relació n’extraiem aprenentatges positius i negatius. La gràcia de tot plegat rau en utilitzar-los per al nostre propi interès, que ens ajudin a créixer com a persones. Que allò, bo i dolent, que ens ha deixat aquella persona ens serveixi per a ser millors. La mort és una desaparició inevitable més. Un aprenentatge.
Com afrontar-la doncs? Com el moment de resumir un llibre, amb un somriure d’orella a orella, que ha estat ple d’espais de temps i vivències al costat d’aquella persona. Quedar-nos les anècdotes que ens feien feliços.
“Juga a perdre la por i escriu a qualsevol paret de casa teva tots els noms que han omplert de llum la teva vida, per dir-los un a un i no sentir-te mai ni abandonat ni sol.” M.M.P. P. Na. As.