Portava molts anys creient que les dificultats que encara tenia es podien fer desaparèixer, que simplement era qüestió de temps.
I d'esforç. Que el temps combinat amb un esforç continu serien clau per acabar amb les últimes dificultats psicològiques per haver viscut una infà ncia i adolescència solità ries, per culpa d'un passat marcat per l'angoixa social. Que simplement es tractava d'insistir, de no defallir.
Altres vegades pensava que algunes de les dificultats que tenia a la feina també podien desaparèixer a mesura que el temps, la experiència i l'esforç per identificar què és el que faig malament donessin els seus fruits.
Quan vaig ser conscient que tinc menys energia per passar el dia que la resta de gent jove de la meva edat, tambĂ© vaig creure que havia de millorar la meva alimentaciĂł o alguna cosa aixĂ.
En general he estat creient que allò que no acabava de quadrar es podia superar. Perquè aquesta fins ara ha estat la meva experiència: perquè grà cies a una combinació similar de força de voluntat i immensa bona sort (de trobar-me en un espai segur a partir dels 16) vaig aconseguir resultats similars, com ara restaurar la meva autoestima en perdre l'ansietat social per començar, i aprendre a relacionar-me amb normalitat després d'haver fet un gran esforç per canviar els patrons que no funcionaven.
AixĂ que es tractava de continuar amb el mateix optimisme, la mateixa predisposiciĂł a millorar.
Descobrir que sóc autista em genera de primeres un dol: em torno molt conscient que allò que sincerament creia que en el futur aconseguiria superar, en realitat no ho puc superar.
A mesura que llegeixo o miro a internet sobre autisme i altes capacitats, o sobre neurodivergència en general, me n'adono que hi ha igualment altres coses que sà que puc canviar i que abans passava per alt.
Creure's neurotĂpica implicava creure que no has d'introduir adaptacions s a la teva vida, perquè per què hauria de fer aquestes adaptacions, si no hi ha cap motiu en particular?
Per exemple ara em trobo fent servir més els auriculars per tapar els sorolls i les converses al tren, i veig que això millora la meva vida. Abans considerava que no hi havia cap motiu real per estar tan irritada amb els sorolls, que no era racional, per tant m'aguantava.
Aixà que després del dol inicial, sento alleujament. Ara sé què és el que em passa. Ara puc fer servir la informació en el meu benefici. Puc deixar de fer-me llum de gas, de fer-me creure que determinada cosa que no és bona per a mi en realitat sà ho és.
Devon Price, al llibre Unmasking autism: "Asimilé la idea, común a muchos niños y niñas "superdotados", de que el potencial intelectual de un individuo le pertenece a la sociedad, no a sà mismo, y que le debe su excelencia al mundo para justificar su rareza".
En realitat encara té més sentit en versió original: many gifted children feel they owe the world greatness to justify their oddness. Altes capacitats conceptualitzades com a gift implica precisament aquesta idea que després has de treballar de valent per ser mereixedor d'aquest regal, que deus haver rebut tu per alguna raó, i per tant no pots simplement desaprofitar-lo.
La rabina Shoshana afegeix: "kids like me conjure a fantasy that we are destined for greatness to make sense of our unusual gifts, vulnerabilities, and our unexplained sense of difference". I bĂ sicament la grandiositat infantil resultant (com a sĂmptoma) es combina de mala manera amb la vulnerabilitat social i la falta real d'autoestima.
Quan penso en la meva infĂ ncia, profundament marcada per la exclusiĂł dels meus companys i la giftedness, veig que aquesta combinaciĂł que en aquell moment em semblava necessĂ ria (perquè el fet que m'excloguessin em forçava encara mĂ©s a centrar-me en el que considerava el meu "destĂ") en el fons no era altra cosa que un camĂ de dolor!
Usualment, quant més exclosa em sentia més em refugiava en tot allò que, sent també rar, es veia molt més destacable. Era totalment agredolç. La soledat i l'amargor de l'exclusió, i cert tipus d'odi i desconsol escriuxidor es barrejaven indescriptiblement amb els pics d'eufòria que em feien tocar el cel cada cop que aconseguia fer (amb el meu special interest) coses molt destacables, fora del que s'esperava per edat, i amb l'orgull i el fervor de tenir ja una direcció ineludible, un sentit de la vida extraordinari i ja ben definit.
Crec que una de les millors decisions que vaig prendre fa molts anys Ă©s deixar de prendre'm seriosament la giftedness.
En realitat sempre m'han resultat estranys "els altres", "la gent normal", "els nens normals". Des d'un punt de vista com el nostre, Ă©s molt fĂ cil adonar-se que si els neurotĂpics no fossin majoria, que si els que haguessin desenvolupat la psiquiatria haguessin estat els neurodivergents en general o els autistes en particular, les lògiques patologitzadores serien molt diferents.
Sent peque em sobtava molt que els altres nens no sentissin l'entusiasme que jo podia arribar a sentir per un tema o habilitat en particular. A mesura que creixĂem i els altres demostraven mĂ©s i mĂ©s avorriment o desinterès pels continguts escolars o per aprendre en general, mĂ©s em sobtava que no fossin capaços de mantenir entusiasme o de poder fer connexions creatives entre temes o matèries. Pobrets, els falta alguna cosa, aixĂ no es pot viure, pensava jo sincerament. El meu propi special interest, que llavors encara no amagava (el dibuix de còmics inventats per mi) era tal motiu d'orgull per a mi i d'enveja per a la resta que simplement no podia entendre per què els altres no feien l'esforç de trobar una passiĂł equivalent.
En aquestes, la resta de nens es dedicaven al que llavors es posĂ©s de moda entre la poblaciĂł infantil. La meva inflexibilitat al respecte deia: aquests musicals sĂłn bastant dolents, per tant no tinc per què mirar-los, o bĂ©: si una cosa es posa de moda i desprĂ©s simplement passa de moda Ă©s perquè en sĂ no tenia res d'aprofitable per començar. I aixĂ, em quedava fora de les converses al pati però l'Ăşnic que podia veure era una preocupant tendència general a adoptar, sense criteri clar, costums aleatoris prefabricats pel mercat.
Arribats a l'adolescència, veient que el desig d'agradar i encaixar motivava en gran mesura les accions dels meus companys i companyes, tambĂ© em deia que dependre d'aquesta necessitat de validaciĂł externa era d'alguna manera sĂmptoma de buidor interna.
Absurd, oi? Potser resulta graciĂłs, potser horrible. Com tambĂ© resulta horrible en igual mesura patologitzar per part de la psiquiatria els interessos especials, com si fossin una cosa negativa. Negativa des del punt de vista neurotĂpic, Ă©s clar.
AquĂ una gracieta relacionada
Me enseñaron que estaba mal ser arrogante, asĂ que tenĂa que fingir que era modesto.
Me enseñaron que estaba mal ser frĂo y sin sentimientos, asĂ que tenĂa que fingir que era cariñoso y simpático.
Me enseñaron que estaba mal ser escandaloso e irritante, asĂ que tenĂa que fingir que era agradable y callado.
Me enseñaron que estaba mal ser infantil, asĂ que tenĂa que fingir que era maduro.
Me enseñaron que estaba mal ser torpe, asĂ que tenĂa que fingir que era sereno y seguro de mi mismo.
Me enseñaron que estaba mal ser atontado, patĂ©tico, asĂ que tenĂa que fingir que era independiente.
Me enseñaron que estaba mal ser demasiado sensible, asĂ que tenĂa que fingir que era fuerte.
Me enseñaron que estaba mal ser dĂ©bil, asĂ que tenĂa que fingir que era duro.
Me enseñaron que estaba mal ser raro, asĂ que tenĂa que fingir que era normal.
Quan vaig arribar a l'institut volia fer amics d'una vegada, però alhora em preocupava moltĂssim tornar a ser objecte de bullying. Sabia que no podia comptar amb els adults, i en realitat ni jo mateixa creia tenir cap dret a considerar que allò havia estat bullying de veritat.
Vaig decidir no cridar l'atenció sota cap concepte. L'assetjament no va continuar, però jo em movia sota l'amenaça constant que tornés a passar. Vaig intentar adoptar una forma de ser normal /modesta / simpà tica / agradable i callada / madura / serena i segura de mi mateixa / independent / forta / dura. Era impossible.
En tota l'ESO vaig aconseguir un únic amic, algú amb qui em podia permetre mostrar-me una mica. Mai no del tot. Estava tan limitada de moviments que no podia relacionar-me en condicions, no podia fer altra cosa que fingir que res no m'importava i anar superant un any rere l'altre a l'espera d'alguna cosa millor. La ansietat social era escruixidora. La disfòria identità ria ocasionada per estar fingint ser qui no era, també. I la soledat. I la inseguretat. I el terror.
Posteriorment vaig desitjar que ningú de l'ESO em recordés, perquè el contrari implica que algú encara em té present com aquell fracà s, aquella desferra solità ria incapaç, aquella empollona recalcitrant, aquella esquerpa desgraciada, perquè per no voler semblar vulnerable me'n vaig anar a l'altre extrem.
Vaig decidir aprofitar la oportunitat d'anar a Barcelona per fer batxillerat artĂstic i deixar enrere aquell institut. Sabia que havia de fer el que fos per a que aquella desesperaciĂł no es tornĂ©s a repetir.
I llavors, en aquell entorn nou, als 16 anys, vaig fer unmasking (desenmascarar el meu autisme).
Sense saber quines implicacions tenia. Perquè internament sabia que era el correcte.
Encara ho trobo motiu d'alegria i de fascinaciĂł. Com Ă©s possible que aconseguĂs reunir el valor per fer que els meus trets neurodivergents sortissin a la llum?
Devon Price escriu sobre una persona que va viure una experiència similar: "EmpezĂł a desenmascararse antes de descubrir de dĂłnde venia la necesidad de ponerse una máscara. La disonancia que habĂa en su vida era tan notable que no necesitĂł un diagnĂłstico de Autismo para saber que la sensaciĂłn era insostenible y que las cosas tenĂan que cambiar".
Vaig escriure sobre aquest procés incansablement a tumblr a partir dels 18. No entenia del tot el que havia aconseguit, però sabia que era molt gran i que prà cticament m'havia canviat la vida sensiblement a millor. Només sabia que per fi podia ser feliç, que havia agafat les regnes de la meva pròpia vida i que de cop em sentia com qualsevol protagonista d'una novel·la d'aventures o d'un coming of age extremament formatiu en el context d'una escola d'arts plà stiques. Però ningú més al meu voltant semblava entendre o compartir aquest entusiasme. Òbviament el meu canvi havia passat desapercebut a la nova gent del meu voltant, que no coneixia la meva versió enmascarada i profundament infeliç d'abans. Alhora, la gent que em coneixia d'abans em seguia tractant com si res no hagués passat i jo fos algú amb qui no valgués la pena relacionar-s'hi gaire, i intentar demostrar el contrari es revelava sovint inútil o contraproduent.
La experiència més transformadora de la meva vida va ser entomada per la resta amb normalitat, simplement perquè per poder fer-ho vaig haver de canviar d'escenari social.
Vaig necessitar anys d'escriure i (sobre?)analitzar per processar i trobar sentit al canvi que acabava d'engegar.
Avui aquesta recerca ha acabat.
Veure l’escena en què jutgen a Tyrion Lannister (temp 4 de Joc de Trons) I l'acorralen fins que explota: “Yes, I am guilty of being a dwarf! I’ve been on trial for that my whole life!” m’ha fet sentir identificada a tants nivells!
Jo acuso la mestra de parvulari que gairebé va aconseguir que em diagnostiquessin, perquè el fet destacable de ser l’única profesional que va intuir que alguna cosa no rutllava no la va salvar pas de ser una mestra horrible en general amb els nens petits, i de tractar-me de forma molt qüestionable a mi en particular. Jo l’acuso, perquè essent l’única adulta de referència que realment ho sabia, es va comportar com si jo per aquest fet em mereixés un tracte degradant -cosa que potser orienta sobre com es tracta generalment a la gent amb diagnòstics des de la psiquiatria, i com potser és millor no haver rebut el diagnòstic el 2002-.
Jo acuso a certes mestres de primĂ ria que mai no van ajudar-me a revertir l’assetjament escolar que estava patint, perquè “simplement era massa sensible”, i que per tant em van fer llum de gas durant anys, a la prĂ ctica fent-me creure que ho mereixia. Vaig trigar moltĂssim a veure que aquella situaciĂł sĂ havia estar bullying, concretament quan als 22 vaig llegir la definiciĂł exacta i vaig concloure que sempre s’havien complert els 3 criteris per a que el bullying es poguĂ©s considerar tal.
Jo acuso especialment a cert mestre d’educaciĂł fĂsica, que permetia que nens i nenes m’insultessin davant seu totes les sessions quan em mostrava lenta o maldestra, potser realment es pensava que aquell maltractament em faria espabilar.
Jo acuso, però menys enèrgicament (perquè els responsables eren els adults), als nens i nenes que hi van participar.
Jo acuso en general a tot aquell que va propiciar que una nena petita que era feliç, sensible i segura de sĂ es convertĂs en una preadolescent cagadubtes incapaç de verbalitzar el mĂ©s mĂnim desacord, i finalment en una jove alexitĂmica. Jo acuso aquells que en diferents moments de la meva vida em van fer adoptar una conducta hipervigilant, aquells que em van fer entendre que mĂ©s valia amagar-me. Aquells que em van fer creure que era normal ignorar les meves necessitats.
Jo acuso a la societat que va permetre el meu sofriment i el de tants altres que sĂłn com jo.
Agraeixo a la meva famĂlia per haver estat sempre un espai segur.
Agraeixo sincerament a aquella gent tan agradable del servei d’atenció precoç NO haver-me diagnosticat el 2002, perquè “a aquesta nena no li passa res”. Que sapigueu que les hores que passava jugant amb vosaltres em van fer molt contenta i ja llavors us estava agraïda perquè ser allà implicava menys hores amb l’horrible mestra de parvulari. A més, la frase “a aquesta nena no li passa res” implica que és quan l’entorn és segur i adient, que a la nena no li passa res.
Agraeixo a la mestra de 1r de primĂ ria per tractar-me tant bĂ© i per permetre’m explorar les meves capacĂtats per primer cop sense por, en un clima escolar (que llavors encara era) adient.
Agraeixo als nens misfits del pati, que sempre eren d’altres edats, que m’acollissin.
Agraeixo als meus special interests haver-me donat confiança i moltes altres coses en els moments més durs. Encara que en altres moments em féssiu sentir tan diferent.
Agraeixo al professor de castellĂ de l’ESO que em diguĂ©s que quan anĂ©s a batxillerat artĂstic estarĂa millor i trobaria gent com jo. En comptes de desaconsellar l’artĂstic, com altres sĂ feien.
Agraeixo al meu amic de l’ESO que estigués al meu costat a partir de segon. Durant molt temps era ell qui em va separar de la desesperació absoluta. Amic, sé que tu també amagaves el teu autisme.
Agraeixo a les amigues que vaig fer a partir dels 16 el simple fet que existiu.
Agraeixo a Tumblr haver dipositat el meu llarguĂssim procĂ©s de recerca de respostes, que va començar als 18, i ja que estic, agraeixo el fet que no sigui una xarxa social massificada amb dinĂ miques fastigoses.
Agraeixo ser autista perquè és una part essencial de qui soc.
