Van seure en una taula petita de cafeteria de cafès d’importació que hi havia a Vilafranca. De lluny se sentia com el cambrer (que es feia dir barista) explicava a una clienta que no li podia servir un cafè curt de cafè perquè allà feien els cafès amb la càrrega curta, típica d’expresso, i si la modificava, també ho feia l’essència del cafè. Com sempre i per guanyar seguretat, va parlar dels seus textos.
–M’agrada la història del metro –seia de costat, traient les cames per un cantó de la taula i repenjant el colze sobre la taula, en la mateixa direcció que les seves cames. La mirava.
–Saps que no li he dit a ningú que el tinc? – va moure el coll, primer cap a una espatlla i després cap a l’altra, com volent estirar les cervicals massa ràpid. Li costava mirar-lo, es va dir que ho havia de fer.
–No siguis burra. Fot-li, que està molt bé –El barista els hi va deixar dos cafès.
–Llavors no escriuré merdes reals– va mirar com marxava el barista, aquest cop no s’havia aturat.
–Doncs amb un perfil fals.
Va fer un glop llarg de cafè, es va cremar una mica –I que la gent sàpiga el que he fet amb la llista compartida?
–Calla! És veritat lo de la llista?
–Que sí. –Ara el podia mirar.
–A veure, ensenya’m l’Spotify.
Va treure el mòbil, va obrir l’Spotify Premium, va buscar la pantalla on sortien totes les llistes de reproducció que tenia i li va donar. Ell el va agafar amb cura, com si es tractés d’alguna cosa valuosa i el va examinar durant una estona. Finalment va dir:
–Haha, o sigui que fas llistetes de reproducció amb els tios del Tinder és cert, eh?
–Quines cançons que et posa... –Seguia remenant l’aplicació.
–Ja, és que és músic, tot són cançons de culte de grups que no conec, només la de Radiohead. Has vist que li he posat la de Ni más ni menos?
–Un moment! –va girar el la pantalla del telèfon cap a ella, mentre senyalava un punt amb el dit– Si escoltes al David Bisbal!
–Bueno és que és al Royal Albert Hall. Va, dona’m el telèfon.
–Uala, tia. No sé què em sorprèn més: que tu escoltis al David Bisbal o que el David Bisbal hagi fet un concert al Royal Albert Hall.
–Bueno, és que... A veure, sí. Hi ha un directe al Royal Albert Hall del Bisbal i la Rosario on versionen la cançó de Lucia del Serrat, que és un temazo.
El noi no va fer gaire cas al “temazo” i la conversa és va perdre com un viatge amb autocar on coneixes el destí però no el trajecte. Quan ella va arribar a casa va pensar que havien parlat durant molta estona, amb un interès per temes corrents que mostren les persones que s’atrauen en certa manera, no sempre li era fàcil identificar-ho. I llavors, va pensar, però, que només es podria enamorar d’homes que sabessin apreciar directes com aquell al Royal Albert Hall, fossin de qui fossin. O dels que s’atrevissin a reconèixer que la cançó de Rosas, de la Oreja de Van Gogh és un temazo.
