Sobre l'etern retorn, o de com vaig esdevenir una estrella del pop català
Vaig al gra. Si mai teniu previst convertir-vos en qualsevol mena de personatge públic que duri en el temps, ja podeu anar construint uns xarxa d'informadors. La finalitat és tenir informació suficient ('intel·ligència', en diuen ara en una meravellosa mala traducció de la paraula anglesa 'intelligence') com per a saber quin és l'impacte tant del personatge com el de l'obra.
La vanitat, com la música i l'ego, són intangibles. Calen, doncs, agents sublimadors que els passin de l'estat vaporós a l'estat sòlid per a fer-los accessibles als sentits.
Efectivament, si tens un ego prou gran per pretendre entrar a l'arena pública necessites una xarxa d'espies, el teu propi servei secret. Perquè existir és l'únic èxit possible de l'escenari on no es dissimulen els defectes bíblics (egoisme, ambició desmesurada, adorar vedells d'or com a ídols...). I com pots saber que existeixes? Amb 'intel·ligència'.
Sí senyor, Catalunya és Virgínia. I Langley, el teu “trasero”. Ain't life grand?
(Atenció, aquest paràgraf té arestes discutibles filosòficament i cosmològicament parlant, però si aguanteu us fareu una idea clara del que us estic dient. Si voleu més informació aneu a la Bullipèdia. Ja m'enteneu).
En quatre paraules. La idea de l'etern retorn és present en quasi totes les cultures.
La idea bàsica és que el temps no és lineal sinó circular (o en forma d'espiral). Per tant tot el que passa és susceptible de tornar a passar. I qui som o creiem ser, tornarà a encarnar-se en les mateixes circumstàncies. Les derivades de tot plegat, i vaig al gra, són múltiples i molt variades. Ramificacions que afecten des dels models cosmològics, la filosofia, la teologia i sí, el meu nou disc (què us sembla, tinc prou ego per a ser personatge públic?).
Baixem de les altures. De res.
Ara fa molts anys que no ho llegeixo. Però no fa tant no era estrany llegir aquest tipus de notícia: 'Gos perdut en un càmping de Bèlgica per una família del Vendrell apareix dos mesos després al domicili familiar de la vila on fou nat Pau Casals'.
Les hipòtesis sobre aquest tipus de retorn són diverses.
La primera és que el menjar per a gos de Bèlgica en aquelles èpoques no valia res (o que la carn de gos valia molt).
La segona és que el ca en qüestió patís algun tipus de retard i que sols sabés caminar en línia recta, i que per alguna triple casualitat es perdés precisament per culpa d'aquest retard, però que alhora ho fes amb la gran sort d'agafar el rumb mil·limètricament perfecte que el portés a casa. La tercera casualitat seria que en realitat no va tornar (recordeu, retard...) sinó que el pobre gos hauria seguit caminant fins a Mallorca, però per sort, el tiet (el germà d'ella, ara ja traspassat) que vivia al costat i que estava de baixa simulada (amb retribució en diferit), el va veure i el va aturar. Els dos van sortir per la tele.
La tercera opció, la que tots preferim, és que el gos va tornar perquè necessitava l'afecte dels seus amos. Quan va tornar tot allò que abans s'excusava com a instint o costum va esdevenir afecte real i mesurable. Els amos sabien ara del cert que el seu afecte per al gos era real. Ara ja podien tenir fills.
Anar a tocar en directe a un estudi de televisió sempre és complicat.
L'estudi és per definició un espai neutre i modular. Quatre peces molt ben dissenyades que ordenades de forma diferent conformen entorns irreconeixibles entre si.
No és un entorn natural on cantar-hi, però alhora és un altaveu tan potent que és un privilegi poder-lo utilitzar. I sobretot que et convidin a fer-ho.
L'equip dels Matins ho van fer amb mi, i agraït vaig pujar al cotxe amb el Monxo i l'Elisabet. Som-hi! (Amb la inherent preocupació que tots els vents de la cadena de producció audiovisual ens anessin a favor).
La història de l'actuació als Matins ja us l'explicaré un altre dia. Aquesta columna no va d'això. Sols cal dir-vos que si mai us demanen d'anar-hi, no ho dubteu. I sobretot aneu-hi a tocar en directe. Fa goig conèixer un equip tan dedicat i orgullós de la feina que fan. Són magnífics.
Mentre la Melero em feia un parell de preguntes em vaig fixar que portava quatre idees escrites sobre la caràtula. La meva curiositat malaltissa va fer que quasi perdés la concentració intentant esbrinar què hi posava. Després la casualitat va fer que al fotograma que il·lustra l'actuació en streaming s'hi veiés perfectament les anotacions a què faig referència. (Si les voleu veure perfectament mireu uns quants segons a l'inici del video).
http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/5091271
Surts de la tele i els missatges comencen a arribar. Jo sé que ha anat bé perquè conec molt bé el Monxo i l'Elisabet, i sobretot la mirada crítica de l’estimada Empar.
Marxem de Sant Joan d'Espí. L'estudi ja desmantellat i a punt de ser reconfigurat en vés a saber què. La realitat de la cançó que he interpretat ('Des del far') ja ha desaparegut un cop transmutada en impulsos electromagnètics.
Abans d'arribar al peatge de Martorell ja som record. Aviat serem oblit. Algun dia dubtarem si res de tot això va existir. Vapor.
Sí. Sé que és necessari tenir un servei d'informació propi perquè en tinc un.
És així (i no, la història de com va passar no us l’explicaré) com em va tornar a les mans el disc amb les anotacions de la Melero. Però el fet és que això va passar.
L'etern retorn, un altre cop.
Poder tenir les seves anotacions entre els dits va sublimar l'experiència. El gas, el vapor, va esdevenir cristall.
I jo, sense descartar la possibilitat que el gos patís un retard, vaig existir i per tant vaig esdevenir oficialment una estrella del pop català.
blakekathryn
pixelskylines
kaledo-art
2087