#bernard richter

[nofatclips]

Altötting by Andreas Hykade

[joaquimblog]

TEATRO ALLA SCALA 2026: PELLÉAS ET MÉLISANDE (RICHTER-BLANCH-KEENLYSIDE-RELYEA-LEMIEUX-MAIFREDI;CASTELLUCCI-PASCAL)

Pelléas et Mélisande. Teatro alla Scala de Milà, producció de Romeo Castellucci 2026. Fotografia de Monika Rittershaus gentilesa del teatre. Ahir dissabte 9 de maig, va tenir lloc la darrera de les sis representacions de la nova producció de l’òpera Pelléas et Mélisande al Teatro alla Scala de Milà, després de vint-i-un anys d’absència de l’obra cabdal de Debussy al Piermarini. Scala TV la va…

View On WordPress

[mozart2006]

Festspielhaus Baden-Baden - Don Giovanni

Foto ©Michael Bode Dopo un’ entusiasta accoglienza di pubblico e di critica al Vicenza Opera Festival, la nuova produzione del Don Giovanni allestita da Iván Fischer Continue reading Festspielhaus Baden-Baden – Don Giovanni

View On WordPress

[persinsala]

Don Giovanni

Il visionario Don Giovanni di Robert Carsen ha ritrovato il palcoscenico alla Scala con una direzione puntuale di Paavo Järvi. Delle joyeuses retrouvailles per un Mozart modernissimo

(more…)

View On WordPress

[joaquimblog]

Manon al Grand Théâtre de Genève, producció de Olivier Py

Manon al Grand Théâtre de Genève, producció de Olivier Py

Patricia Petibon (Manon) Grand Théâtre de Genève, producció de Oliver Py

Patricia Petibon (Manon) Producció de Olivier Py

Bernard Richter (Le Chevalier des Grieux) a Manon Producció de Olivier Py

Olivier Petibon (Manon) i Bernard Richter (Le Chevalier des Grieux) al Grand Théâtre de Genève

Pierre Doyen (Lescaut), Bernard Richter (Le Chevalier des Grieux) i Patricia Petibon (Manon) Producció de Olivier Py

Avui més que proposar-vos una representació d’òpera, que òbviament també, us proposo una interpretació modèlica, una interpretació que dóna sentit a cadascuna de les paraules, els gests i les notes que canta, tot és interpretació i interiorització del personatge en un “tour de force” d’aquells que galvanitzen a tots els que envolten l’artista i està clar que al públic, que davant  d’un treball artístic com aquest no pot fer altra cosa que aixecar-se a aplaudir rabiosament i amb gratitud d’haver estat partícip de l’entrega absoluta d’un artista a un rol.

Tot això és el que fa Patricia Petibon interpretant la Manon de Massenet en una representació que va tenir lloc al Grand Théâtre de Genève el 29 de setembre passat, retransmesa pel Canal Arte. No estimo o millor seria dir no estimava gaire a aquesta senyora, les seves excentricitats per fer-se un lloc en un moment on Natalie Dessay ho copava tot en la vocalitat que les unia, m’irritava. Per acabar-ho d’adobar em va arribar una gravació de la DG on la soprano francesa participava amb l’Orquestra Nacional de España quan Josep Pons n’era el director, on dedicava el disc a España i on mai he sentit tanta vergonya escoltant un CD que pretenia ser seriós. Després és cert que quan ha vingut al Liceu (Lulu i Lucio Silla), a banda d’altres actuacions que he pogut veure en vídeo i que en moltes ocasions he portat a IFL, la soprano m’ha sorprès positivament, però mai com en aquesta Manon on fa una creació portentosa en una producció gens fàcil del sempre excèntric Olivier Py que proposa coses molt interessants al costat d’altres absolutament ridícules.

A la fabulosa actuació de Petibon no l’acompanya ningú a l’alçada del que es mereix, El des Grieux de Bernard Richter és una insignificança al seu costat. El tenor que m’havia interessat en aquell Der Fliegende Holländer dirigit per Minkovski al Palau de la Música, on cantava els breus rols del timoner i el mariner, apuntava maneres tot i ser un escolanet vocal i fins i tot amb una semblança física amb Vogt. Ençà d’aquella actuació (juny del 2013) la veu no sembla que hagi evolucionat gaire i d’aquell aspirant a escolanet wagnerià ens hem quedat amb un des Grieux vocalment pàl·lid, d’aguts fixats, blanquinosos i amb tendència al crit. Ni l’estil francès és l’adequat ni la tessitura del rol s’adequa a les seves possibilitats. Petibon en tots els duos se’l menja amb patates, especialment a Saint-Sulpice on la soprano canta una de les versions més personals, passionals i eròtiques que jo hagi vist i escoltat mai. Ell sol abans de ser cruspit per la fera, canta un “Je suis seul!…Ah! fuyez, douce image” de pisarrí, justet de tessitura, amb dificultats i apurat en la zona del passatge, per oblidar.

La resta formen un equip de secundaris complidor, tampoc és que calgui gaire més, però al costat de Petibon tot queda empetitit.

La direcció musical del letó Marko Letonja m’ha agradat força, ja que té vida, passió i tensió. Hi ha moments extraordinaris i personals, potser amb un tempo molt discutible a “Adieu notre petite table” o en la secció central del duo de Saint-Sulpice, on el tempo és més que lent, lentíssim, però cal veure en ambdós casos la immensa Petibon perquè aleshores s’entén tot. És curiós que sent un director eslau m’agradi més en el repertori francès (esplèndids Contes d’Hoffmann a la Scala, per exemple), que no pas en el rus on mai m’ha convençut.

Pel que fa a Olivier Py i el seu món prostibulari tan proper a aquella Lulu vista al Liceu, amb accions paral·leles que en el teatre acostumen a desconcentrar, però que per a la televisió estan subjectes a l’arbitrarietat o censura del regidor, té moment especialment brillants, sobretot quan concentra el drama, ja que extrau tot i més dels cantants, però en altres escenes més corals vol mostrar-nos tantes coses que dispersa en excés el focus de interès, és clar que quan Petibon està en escena, per molts cossos nus que deambulin per l’escenari, no pots deixar de mirar i admirar el gran treball de la soprano francesa, que obeeix fil per randa, tot el que li fan fer amb una dedicació i entrega admirable.

Jules Massenet MANON Opera en 5 actes llibret de d’Henri Meilhac i Philippe Gille, basat en L’histoire du chevalier des Grieux et de Manon Lescaut de l’Abat Prévost

Patricia Petibon – Manon Lescaut Marc Mazuir – Monsieur de Brétigny Omar Garido – Der Wirt Bálint Szabó – Le Comte des Grieux Seraina Perrenoud – Javotte Mary Feminear – Poussette Marina Viotti – Rosette Bernard Richter – Le Chevalier des Grieux Pierre Doyen – Lescaut Rodolphe Briand – Gillot de Morfontaine

Chœur du Grand Théâtre Director del cor: Alan Woodbridge Orchestre de la Suisse Romande Director musical: Marko Letonja

Director d’escena: Olivier Py Disseny de vestuari: Pierre-André Weitz Escenografia: Pierre-André Weitz Disseny de llums: Bertrand Killy

Grand Théâtre de Genève, 23 de setembre de 2016

Aquí guardem un record inoblidable de la millor Dessay, Petibon n’és una més que digne successora, fins i tot amb una veu més ample i amb un registre més extens, potser per això i perquè ara ja no la té per sobre, Petibon se’ns ha fet gran en tots els sentits i sense tenir que compatir amb ningú ara mostra un potencial que mai m’hagués arribat a pensar que fos tan valuós.

Gaudiu-la!

Grand Théâtre de Genève 2016/2017: MANON (Petibon-Richter-Doyen;Py-Letonja) Avui més que proposar-vos una representació d'òpera, que òbviament també, us proposo una interpretació modèlica, una interpretació que dóna sentit a cadascuna de les paraules, els gests i les notes que canta, tot és interpretació i interiorització del personatge en un "tour de force" d'aquells que galvanitzen a tots els que envolten l'artista i està clar que al públic, que davant  d'un treball artístic com aquest no pot fer altra cosa que aixecar-se a aplaudir rabiosament i amb gratitud d'haver estat partícip de l'entrega absoluta d'un artista a un rol.

[guycourtheoux]

L'ENLEVEMENT AU SERAIL à l'Opéra Garnier , 19 représentations jusqu'au 15 février

L’ENLEVEMENT AU SERAIL à l’Opéra Garnier , 19 représentations jusqu’au 15 février

Un des opéras les plus célèbres de Mozart de retour à l’Opéra Garnier.

L’Enlèvement au sérail fut le premier grand opéra en langue allemande construit tel un Singspiel, cette forme théâtrale typiquement germanique alternant parties chantées et parlées, et fut créé à Vienne en Juillet 1782.

Dans une Turquie totalement fantaisiste, un jeune seigneur espagnol, Belmonte, cherche à retrouver sa…

View On WordPress

[joaquimblog]

Brandon Jovanovich (Florestan)

Sylvia Schwartz (marzelline)

Robert Gleadow (Rocco)

Minkovski, Gleadov, Brimberg i Jovanovich

El 3 de juny de l’any 2013 vaig descobrir amb una joia immensa a Ingela Brimberg, la sensació va ser d’impacte, ja que la soprano sueca té una veu molt important i sobretot un cant incisiu, intens i càlid. No s’acaba d’entendre com a hores d’ara encara sigui una soprano relativament desconeguda i vist el panorama wagnerià i la misèria generalitzada a Bayreuth, no s’enten com no forma part d’algun dels seus repartiments, però aquest dilema ja és un clàssic.

Avui us porto un magnífic vídeo (imatge espectaculars) del Festival de Verbier, amb la soprano sueca interpretant el rol de Leonora a Fidelio, dirigida per un dels “seus” directors, el francès Marc Minkovski, que recordeu que és qui la va portar al Palau per cantar aquella Senta inoblidable, acompanyada per els sorprenents Les Musiciens du Louvre.

Aquí l’orquestra és la impetuosa, juvenil i engrescadora formació del festival suís, amb joves promeses i futurs talents que aprofiten la estimulant experiència estiu rere estiu, dirigits per grans directors i compartint protagonisme amb solistes de gran nivell.

El Beethoven que dirigeix Marc Minkovski és tot vitalitat, nervi i exaltació revolucionària i és clar, els joves músics el segueixen amb devoció. El director francès fa una magnífica concertació, molt vigorosa i dramàtica, però en els moments d’expansió lírica també sap donar les textures orquestrals molt embolcallants per a unes veus notables, tret del Florestan de Brandon Jovanovich massa líric i amb dificultats diverses, tècniques també, tot i un esforç valuós per fer graduacions expressives en un rol massa sovint maltractat per tenors insuficients. Jovanonovich sembla més Jaquino que Florestan.

Notable el Rocco de Robert Gleadow, que ara per ara no és baix, com a molt baix baríton, però canta magníficament i també l’interpreta de manera convincent malgrat ser versió de concert.

Evgeny Nikitin, que també és un habitual de Minkovski (recordeu que tenia que cantar l’holandès del Palau al costat de Brimberg), canta un potent Don Pizarro, temible i imposant. Quina llàstima que no canti a Bayreuth, ja que en el Holandès podria demostrar una gamma expressiva que li priva aquest rol malèfic beethoviana. L’emissió a vegades tendeix a la fixació, però ell ho intenta evitar sempre. és una gran veu i in cantant apreciable.

Molt adequada la Marzelline de Sylvia Schwartz, encara que la seva veu no m’ha semblat gens seductora, però la cantant té classe i distinció en el fraseig i fa un bon contrast amb la poderosa Leonore de Ingela Brimberg.

El Jaquino de Bernard Richter és molt correcta sense més i el gegantí Don Fernando de Charles Dekeyser, amb una bona veu de baix tot i tenir els greus una mica sords, és poc expressiu i rígid.

La Collegiate Chorale respon amb enèrgica, dúctil i exultant prestació a la direcció de Minkovski.

Estic convençut que la majoria gaudireu molt d’una versió que no sent escenificada és “teatral” i el luxe d’escoltar a Ingela Brimberg és ja un motiu de festa, tot i que la impressió d’aquesta veu en directe no la produeix la gravació.

Ludwig van Beethoven FIDELIO

Don Fernando: Charles Dekeyser Don Pizarro: Evgeny Nikitin Florestan: Brandon Jovanovich Leonore: Ingela Brimberg Rocco: Robert Gleadow Marzelline: Sylvia Schwartz Jaquino: Bernard Richter Collegiate Chorale Verbier Festival Chamber Orchestra Director: Marc Minkowski

Salle des Combins 26 de juliol de 2014 Versió concertant sense subtítols

ENLLAÇ VÍDEO (un únic enllaç)

https://mega.co.nz/#F!zVViFYiJ!gHQBySVGr7ZO67rsyRNwNw

Demà us parlaré, si Déu i la pluja ens respecta, del concert de l’estiu, és a dir Jonas Kaufmann a Peralada.

VERBIER 2014: EL VÍDEO DE FIDELIO ( Jovanovich-Brimberg-Gleadow-Schwartz-Nikitin-Richter;Minkovski) El 3 de juny de l'any 2013 vaig descobrir amb una joia immensa a Ingela Brimberg…