Manon Lescaut MET Alagna Opolais acte 1er. Fotografia Ken Howard/MET
Manon Lescaut MET Alagna Opolais acte 2on. Fotografia Ken Howard/MET
Manon Lescaut MET Alagna Opolais acte 3er. Fotografia Ken Howard/MET
Manon Lescaut MET Alagna Opolais acte 4at. Fotografia Ken Howard/MET
Sense Jonas Kaufmann i amb Roberto Alagna que debutava en el rol, la Manon Lescaut de la temporada novaiorquesa transmesa als cinemes no era per a mi una proposta gaire estimulant, potser perquè aquesta és una òpera que si no compta amb una parella protagonista veritablement amb les vocalitats, estils i personalitats adequades, té tots els números per passar sense pena ni glòria, que és el que va acabar passat ahir.
Kristine Opolais sembla que sigui la Manon pucciniana dels nostres dies (ROH, Munich) i en canvi ja ens va demostrar en aquest dos teatres que la seva veu no és, ni de bon tros, la més adequada per un rol difícil i complex de transmetre a l’espectador, tant per la progressió dramàtica/interpretativa que comprèn en un mateix rol a una adolescent somiatruites, a una dona sensual, capritxosa i passional i finalment a una exclosa social condemnada i agonitzant, com per l’evolució vocal dels dos primers actes i els dos darrers, que necessiten una soprano que sempre ha de ser lírica, flexible però amb una amplitud de registre que ha de cobrir amb suficiència un ampli trajecte sense canviar el color i sobretot, sense deixar de cantar, no parlant mai com a recurs per cobrir allò que no es té o no se sap fer.
La soprano letona fa un goig que aclapara, quelcom que ajuda molt a fer creïble el personatge. Amb un físic de contundent bellesa i seducció eròtica, Opolais amb aquesta esclatant bellesa no en té prou per ser una veritable Manon, perquè Puccini va escriure el rol per a una soprano intensa, no per a una model de passarel·la, i ella té una bonica veu de lírica limitada, però té clamoroses limitacions estilístiques, és a dir, li manca el fraseig càlid que caracteritza a les grans sopranos puccinianes i sobretot li manca el cos necessari per omplir les grans frases enmig d’un gruix orquestral que l’engoleix o l’obliga a forçar la veu fins al crit o fins trencar l’homogeneïtat de l’emissió. Res que recordi a Tebaldi o Freni, per exemple.
Curiosament després dels tres primers actes de preocupant i anodina distància, fredor i insuficiència vocal i estilística, amb una especial i lamentable menció per una “L’ora, o Tirsi, è vaga e bella” per oblidar i impropia d’una soprano presumptuosament rellevant, va cantar un quart acte esplèndid, tant per l’entrega vocal com per la intensitat dramàtica/interpretativa. La interpretació de “Sola, perduta, abbandonata” i l’escena final, van ser, ara sí, veritablement emotives, intenses i més homogènies. Massa tard però millor així.
http://1080.plus/LODIdAK036o.video
Roberto Alagna arriba tard al Des Grieux puccinià, o millor seria dir que no arriba perquè la seva veu, com succeïa en el seu oblidable Calaf a la Turandot a Orange, no és l’adequada. Al contrari del que succeïa a la seva companya de repartiment, el seu cant és càlid i el fraseig és sempre apassionat, molt puccinià, però no per a una vocalitat que l’obliga a obrir el centre i el greu en els moments més dramàticament intensos, quelcom que sempre passa factura en el registre agut. Alagna va lluir durant molt anys un registre agut envejable, tant que fins i tot sobreeixia la nota en lloc de calar-la com acostumen a fer tots els cantants, però ahir li costava molt emetre els aguts mantenint la veu sempre ben recolzada i amb l’emissió controlada. Els aguts resultaven forçats fins a extrems propers al crit, i potser per això es va inventar un agut al final del tercer acte (altres tenors ho han fet amb resultats igualment discutibles però amb esclatant suficiència), amb l’intent de salvar una interpretació molt treballada i voluntariosa, però insuficient i frustrant. Va tenir problemes de quadratura amb Luisi i no precisament per culpa d’una direcció poc curosa. No crec que sigui un rol que repeteixi gaires vegades més.
Massimo Cavalletti va ser un Lescaut massa limitat i Brindley Sherratt un esplèndid Geronte, com també ho va fer molt bé Virginie Verrez com a solista del deliciós madrigal del segon acte.
Zach Borichevsky va cantar de manera correcte, sense més i sense fer-me albirar un futur gran tenor com ha passat alguna vegada. La resta en rols petits i intervencions anecdòtiques van complir amb suficiència.
La direcció musical va anar a càrrec de Fabio Luisi, és a dir, una garantia segura de qualitat, potser no de genialitat. Luisi acompanya bé i crea un bon embolcall sonor, però potser no va saber crear més passió sobre l’escenari i Puccini la necessita.
L’orquestra del MET ajuda molt amb la seva qualitat, mentre que el Cor fa uns quants dies que trobo que no està a l’alçada d’altres temporades.
Ja coneixíem la producció fallida de Richard Eyre, estrenada al Festival de Baden-Baden l’any 2014. A Nova York no ha millorat res i fins i tot ha provocat a Brindley Sherratt (Geronte), principal víctima perjudicada per les inclements i incomprensibles escales, a fer una queixa formal davant de les càmeres que cobrien la transmissió. Ho vaig dir aleshores i no em vull repetir. La contundència del llibret fa inviable segons quines transposicions d’època, però clama al cel que els deportats del tercer acte en el port de Le Havre en la França ocupada pels nazis, marxin justament amb vaixell a Amèrica, i per tant en el quart acte no tinguem manera lògica de saber on han anat a parar, en mig d’un edifici bombardejat.
El segon acte, a banda de l’inclement escala, és el més ben resolt, sent la lliçó de dansa la perla d’una producció lletja, farragosa, opresiva i al cap i a la fi, insignificant, oblidada i llençada a la paperera de reciclatge.
Hi ha coses un director de prestigi com Eyre no hauria de fer, com tampoc s’hauria d’admetre que torturi als cantants pujant i baixant unes escales de verticalitat difícil mentre s’ha de cantar.
Havent passat fa dies l’equador de les transmissions cinematogràfiques de la temporada novaiorquesa, em sembla que puc dir amb coneixement de causa, que aquest any el resultat no està resultant gaire engrescador. Ens en queden tres i una d’elles, la propera, no sembla garantir resultats gaire diferents als obtinguts ahir, ja que una Butterfly amb Opolais de protagonista sembla una provocació.
Giacomo Puccini
MANON LESCAUT
Llibret de Marco Praga/Domenico Oliva/Luigi Illica/Giuseppe Giacosa/Giulio Ricordi
Manon……………….Kristine Opolais
Des Grieux…………..Roberto Alagna
Lescaut……………..Massimo Cavalletti
Geronte……………..Brindley Sherratt
Edmondo……………..Zach Borichevsky
Innkeeper……………Philip Cokorinos
Solo Madrigalist……..Virginie Verrez
Madrigalist………….Maria D’Amato
Madrigalist………….Christina Thomson Anderson
Madrigalist………….Stephanie Chigas
Madrigalist………….Rosalie Sullivan
Dancing Master……….Scott Scully
Solo Dancer………….Martin Harvey
Sergeant…………….Brandon Cedel
Lamplighter………….Andrew Bidlack
Captain……………..Richard Bernstein
Director musical……………Fabio Luisi
Director d’escena…………..Richard Eyre
Escenografia…………Rob Howell
Disseny de vestuari……..Fotini Dimou
Disseny de llums…….Peter Mumford
Coreografia………..Sara Erde
Metropolitan de Nova York 5 de març de 2016
Us deixo amb un petit tast del duo del segon acte, molt més engrescador del que va ser en realitat, possiblement per això tallat.
Les properes i últimes cites al MET 2015/2016 són el proper mes d’abril: El dia 2 Butterfly, el dia 16 Roberto Devereux i finalment el 30 l’Elektra, recordeu que aquesta darrera en la mateix aproducció que està previst que es presenti la temporada vinent al Liceu.
EL MET AL CINEMA 2015/2016: MANON LESCAUT Sense Jonas Kaufmann i amb Roberto Alagna que debutava en el rol, la Manon Lescaut de la temporada novaiorquesa transmesa als cinemes no era per a mi una proposta gaire estimulant, potser perquè aquesta és una òpera que si no compta amb una parella protagonista veritablement amb les vocalitats, estils i personalitats adequades, té tots els números per passar sense pena ni glòria, que és el que va acabar passat ahir.