Sondra Radvanovsky (Elisabeth) a Roberto Devereux Fotografia Ken Howard/MET
Elina Garanca (Sara) a Roberto Devereux MET
Mariusz Kwiecien i Matthew Polenzani a Roberto Devereux MET 2016 Fotografia Ken Howard
Roberto Devereux Metropolitan Opera Producció David McVicar Fotografia Ken Howard
Una setmana després de l’emissió cinematogràfica de la setena representació en la història del Metropolitan de l’òpera Roberto Devereux de Gaetano Donizetti, ja puc parlar-ne a IFL.
Sembla ben estrany que una de les millors obres del opus donizettià no s’hagués representat fins ara al teatre novaiorqués, però finalment i enmarcat en aquest projecte de portar la trilogia Tudor al MET, després de l’Anna Bolena (amb Netrebko) i Maria Stuarda (Joyce DiDonato), s’ha estrenar Roberto Devereux amb la fantàstica interpretació de la soprano Sondra Radvanovsky, que prèviament ja havia cantat a Nova York les altres dues produccions d’aquesta trilogia, sent en aquesta darrera on ha assolit per a mi el seu gran triomf en el repertori belcantista, potser per que de les tres és la més evolucionada i podríem dir que la més pre verdià, i tots sabem que el repertori verdià és el repertori natural i ideal per a la frondosa vocalitat de la soprano nord-americana.
El MET va encarregar aquest projecte a Maurizio Benini com a director d’orquestra i David McVicar com a responsable de les produccions d’escena.
Maurizio Benini ha demostrat amb escreix que és un director expert en el repertori belcantista, que prioritza la importància del cantant i el cant, sense oblidar la tensió dramàtica i atorgant una presencia orquestral més enllà d’aquella immensa guitarra que tan sovint associem a Bellini & Donizetti associats.
El director italià dóna cos a la sumptuosa orquestra del MET però sense aclaparar, dona ritme però sense ofegar i deixant respirar, atorga àmplies frases sense avorrir i sempre mantenint la subtilesa i l’elegància que mai pot abandonar el repertori belcantista, tot i estar més a prop de l’imminent aparició verdiana que del cant rossinià tan present encara en Anna Bolena la primera òpera de la trilogia Tudor.
El cor en una actuació equilibrada i sense gaire compromís tècnic, va mostrar un color i una homogeneïtat absent en les darreres retransmissions al cinema.
Però per tal de que una òpera de Donizetti sigui un èxit cal comptar amb un equip de cantants de gran nivell i possiblement amb aquest Roberto Devereux el MET ha reunit un dels millors cast possibles avui en dia.
Sondra Radvanovsky ja he dit abans que per a mi signa la seva millor interpretació belcantista que jo l’he escoltat fins ara, incloses Norma (Liceu), Maria Stuarda i Anna Bolena (MET) o Lucrezia Borgia (Canàries). Potser perquè la reina Elisabeth és un rol amb unes característiques dramàtiques hereves del belcantisme més pur però que ens apropa a les imminents heroïnes verdianes. És clar que ha de dominar un cant ornamentat, però més que la puresa i la perfecció elegant de la línea de cant, és important que aquest cant sigui dramàticament evolucionat i expressiu, no només en els recitatius que avancen l’acció dramàtica, sinó també en les àries i cabalettes que no són només un pur lluïment vocal, sinó un veritable tour de force vocal i teatral.
Ella no posseeix un timbre sedós, més aviat la veu d’herències eslaves posseeix un timbre incisiu i acerat que no l’ajuda en els moments de més estàtica filigrana belcantista, però Radvanovsky té la veu idònia, el registre i el color per cantar aquests rols donizettians, altra cosa és l’estil, però sobretot és una artista molt notable i sap que molt més que Anna Bolena i Maria Stuarda, la reina Elisabeth li permet fer una demostració teatral d’alt voltatge. Ella ha estudiat bé a Beverly Sills, la primera soprano que en època moderna va fer d’aquest rol una creació teatral, a banda de vocal i estilística, escènicament definitiva. Hom pot creure que només dominant la part escènica, fent magníficament el tremolor parkinsonià, coixejant i traient-se la perruca a la l’escena final per mostrar l’alopècia de la famosa reina, ja tens guanyada gran part de l’escena final, però no, Radvanovsky després de tota una representació notable, no exempta d’alguns dubtes en l’afinació exacta, es reserva en la part vocal i musical una grandiosa escena final, plena de belcanto, de reguladors, de sons quasi inhumans, de pianíssims preciosos i efectius, però també de força i d’un aclaparador domini vocal i musical, quasi us diria que el gran guinyol escènic pot despistar i no deixa apreciar la immensitat d’aquesta interpretació vocal. Immensa Radvanovsky.
El personatge titular, que no protagonista, va anar a càrrec del tenor Matthew Polenzani, que signa un Devereux preciós, cantat amb molta elegància i distinció en el fraseig, amb molt de gust i tenint molta cura en no forçar mai la línea, no caient mai en temptacions de forçar l’emissió per semblar més heroic i fins i tot verista, com alguns Devereux han vestit aquest rol. La veu és d’un líric lleuger, però cantant d’aquesta manera, sense forçar, cobreix bé el registre i no canvia el color, arribant a la seva gran escena de forma esplèndida i cantant de forma exemplar.
De tot el cast, per a mi la que va cantar millor, sense cap mena de dubte és la mezzosoprano letona Elina Garanca, que una vegada més demostra que per a ella en aquest repertori no hi ha límits ni paranys. Tot ho fa fàcil, tot ho fa bonic, tot ho fa aparentment sense cap esforç, de manera elegant i distingida, cobrint els extrems del seu ampli registre amb exultant suficiència i envejable bellesa vocal.El belcanto de Garanca és un luxe.
Mariusz Kwiecien és un altre belcantista notable, però a diferència de Garanca, la seva veu mostra alguna feblesa en la zona aguda i algun que altre símptoma d’esgotament, potser li cal una mica de repòs o d’alentiment del ritme de treball. És un baríton líric que ha assumit alguns rols que el sobrepassen i això sempre corre els risc de passar factura. Està a temps de rectificar perquè barítons com ell no en tenim gaires.
Bé la resta del cast amb rols molt més anecdòtics, si bé Brian Downen amb una veu peculiar fa una recreació escènica de Lord Cecil, molt notable, gràcies segurament a David McVicar.
I és que McVicar ja immers definitivament en els muntatges que no molesten i que llueixen, lluny d’aquella agressivitat i transgressió de les seves produccions de fa anys, ha entès que per fer diners cal doblegar-se a certes normes i convencions, i ara ha esdevingut un director de la plantilla del MET que signa quasi sempre treballs de gran valor estètic, amb un vestuari d’un rigor històric aclaparador, un disseny de llums molt efectiu i una escenografia d’impacte que emmarquen un treball amb els cantants que identifiquen molt bé els perfils dramàtics, i que per a aquells que tenen aptituds teatrals, són un vehicle de lluïment complementari al vocal.
McVicar situa l’acció en un teatre isabelí, on la cort assumeix el rol de públic i els personatges principals són actors de la seva pròpia tragèdia. L’escenografia és única i serveix per a totes les escenes amb lleugers canvis d’atrezzo, i sobretot perfila de manera efectiva les situacions del llibret, no cometen cap transgressió, ni cap re-lectura dramatúrgica, ni per suposat cap canvi d’època. McVicar s’ha domesticat, no molesta a ningú i deixa que el protagonisme acabi sent del cantants, no oblidant la part visual, estètica i teatral, quelcom es miri com es miri, resulta provocadorament transgressor.
Gaetano Donizetti ROBERTO DEVEREAUX llibret de Salvadore Cammarano/François Ancelot
Elisabetta (Queen Elizabeth)……………..Sondra Radvanovsky Sara (Sarah)……………………………Elina Garanca Roberto (Robert Devereux, Earl of Essex)…..Matthew Polenzani Duke of Nottingham………………………Mariusz Kwiecien Lord Cecil……………………………..Brian Downen Gualtiero (Sir Walter Raleigh)……………Christopher Job A Page…………………………………Yohan Yi A Servant of Nottingham………………….Paul Corona
Director musical………………………………Maurizio Benini
Direcció escènica……………………………..David McVicar Escenografia……………………………David McVicar Disseny de vestuari………………………..Moritz Junge Disseny d ellums……………………….Paule Constable Coreografia…………………………..Leah Hausman TV Director…………………………….Gary Halvorson
Metropolitan Opera House de New York, 16 d’abril de 2016
Un tast d’alguns moments d’aquest Roberto Devereux.
L’avantatge de’escriure l’apunt amb una setmana de retard és que ara i aquí ho podem rememorar, sobretot perquè en Kiko m’ha ajudat, com sempre desinteressadament, déu el beneeixi!.
TEMPORADA DEL MET AL CINEMA 2015/2016: ROBERTO DEVEREUX Una setmana després de l'emissió cinematogràfica de la setena representació en la història del Metropolitan de l'òpera…