Željko Lučić (Macbeth) Fotografia de Marty Sohl/Metropolitan Opera
Anna Netrebko (Lady) Fotografia de Marty Sohl/Metropolitan Opera
Anna Netrebko (Lady Macbeth) Fotografia de Marty Sohl/Metropolitan Opera
Željko Lučić and Anna Netrebko al Maccbeth del MET Fotografia de Marty Sohl/Metropolitan Opera
René Pape, Claudia Waite, Joseph Calleja, Željko Lučić i Anna Netrebko al Macbeth del MET 2014 Fotografia de Marty Sohl/Metropolitan Opera
El MET de Nova York, superat un estiu tens i reivindicatiu de lluita entre el col·lectiu de treballadors i la direcció del teatre que va arribar a amenaçar en fer un locaut, finalment ha pogut presentar la nova producció de Macbeth de Verdi, òpera que ha servit per inaugurar la temporada alhora que brindar l’oportunitat de que Anna Netrebko cantés la seva segona Lady, sense cap mena de dubte el motiu principal d’interès malgrat que la resta del cast és realment important.
Macbeth és una de les millors òperes de Verdi, i és que està més que demostrat que quan s’apropava a Shakespeare les seves òperes esdevenien magistrals (llàstima d’aquell Lear desitjat i mai composat). Aquesta òpera necessita de dos cantants excepcionals, baríton i soprano, i dos bones veus, baix i tenor, i és clar, d’un equip de direcció a l’alçada.
El MET ha comptat amb Fabio Luisi, el seu segon director titular després del inamovible James Levine. El director italià ha fet una versió magnífica, potser en algun moment amb tendència a la morositat, però tenint molta cura de la progressió i tensió dramàtica i fent lluir el so sumptuós de l’orquestra novaiorquesa. Acompanya bé als cantants, però no li ha estat possible aconseguir que Lučić i Netrebko compenetressin en els dos duos, on cadascú anava a la seva.
Pel que fa al cor ha tingut bones intervencions en les nombroses ocasions en que intervé, sent el “Patria opresa” del darrer acte on s’ha esplaiat a gust, gràcies també a un d’aquells moments on el mestre Luisi ha allargassat, potser en excés, el tempo.
De totes les vegades que he escoltat a Željko Lučić, el baríton protagonista del rol de Macbeth i sembla que el baríton verdià del MET, aquesta ha estat en la que menys m’ha agradat. El baríton serbi té una veu consistent però limitada, li falta amplitud i força en els meus moments més dramàtics, i ell intenta arribar-hi forçant la veu, permanentment en el llindar del crit. Forçar permanentment la veu per semblar dramàtica acaba passant factura i esgotant l’emissió que sovint es decolora. No sembla un cantant que crei al seu voltant gaire empatia i en els dramàtica i musicalment imponents duos amb la soprano, no ha sigut capaç de crear cap complicitat, mentre que en l’escena del bosc, en les aparicions s’ha esgotat de manera més que ostensible. Com actor és d’un únic registre, si bé en el Macbeth no li escau del tot malament, llàstima que el personatge sigui tan ric i amb tantes possibilitats expressives i dramàtiques i que ell no les aprofiti, Compleix, però és molt poca cosa.
Escolteu com va cantar la seva darrera ària “Pietà, rispetto, amore” en la funció del 3 d’octubre de 2014.
https://ximo.files.wordpress.com/2014/10/macbeth.mp3
Les possibilitats vocals d’Anna Netrebko semblen no tenir límits, i encara que el registre greu sigui en moltes ocasions forçat i vulgui també demostrar tenir un centre dramàtic que no té (no confondre amb volum), els poderosos mitjans i l’empenta de la seva actuació fa que la seva Lady sigui a moments notable i en altres no defalleixi. Força fins vorejar el crit, però té recursos tècnics amb escreix i si fos més aplicada, encara resoldria millor el seu rol, però com que com ella mateixa diu, està “crazy”, va una mica, o molt, a la seva bola i tira pel dret. On m’ha agradat més és en l’escena del somnambulisme, potser perquè els seus mitjans de lírica i la facilitat per apianar li ha permés fer coses que a les ÑLady dramàtiques els hi costa més, tot i així totes les seves intervencions les resolt amb generositat, però amb la dosi quasi sempre habitual de vulgaritat i la Lady en a mi em sembla que no pot ser vulgar. Confondre l’entusiasme amb la manca de polidesa interpretativa és desaprofitar una ocasió d’or, i en lloc de parlar d’una interpretació global, m’ha donat la sensació que el personatge que fa Netrebko es limita a les seves àries, desatenent els altres moments.
Nertrebko és un volcà en permanent erupció, sense matisos, sense la sibil·lina manipulació d’un personatge immers en una espiral incontrolable. Ella en aquest sentit m’ha semblat lineal i només en la darrera escena m’ha semblat que la veu prenia una dimensió més dramàtica i humana, lluny de l’enlluernadora exhibició d’una veu prodigiosa.
És conegut que Verdi va dir en referència a la soprano que havien triat a Florència per l’estrena d’aquesta òpera “aquesta senyora és una dona bella i jo vull que al rol aparegui com un personatge lleig i dolent. Ella canta massa bé, com un àngel, però el que jo desitjo és un so aspre, sufocat, dur i fosc. Lady Macbeth ha de ser com el mateix dimoni“. No sé que pensaria Verdi d’Anna Netrebko en aquesta producció on la caracteritzen de vamp dels anys 50, desbordant carnalitat i bellesa sobreeixida. La veu de Netrebko per altra part és bellíssima i si alguna cosa la caracteritza és l’absència d’asprositats vocals.
Així va cantar la seva escena de sortida ·Ambizioso spirto tu sei, Macbetto…Vieni, t’affretta” el dia 3 d’octubre al MET.
https://ximo.files.wordpress.com/2014/10/lady.mp3
En la seva segona ària la dramàtica “La luce langue” és on la veu de Netrebko denota la manca d’un instrument realment dramàtic, amb canvis de color i respiracions aleatòries per poder falsejar la veu adequadament.
https://ximo.files.wordpress.com/2014/10/lady-2.mp3
Netrebko resolt amb suficiència aclaparadora l’escena del brindis, amb trinat, picats i el que faci falta, mentre que treu el millor de si mateixa en l’ària final “Una macchia è qui tuttora!”, on les dramàtiques van més apurades i en canvi ella ha extret moment bellíssims, amb l’ascensió en pianíssim a l’agut que tantes calen ostentosament, ella quasi no.
Així la va cantar el dia 3
https://ximo.files.wordpress.com/2014/10/lady_macchia.mp3
Posar-li pegues és inútil. Poques Lady tornarà a fer, ja l’ha fet dues vegades i com va succeir amb Anna Bolena, passarà a millor vida. Ella va atresorant rols a la col·lecció però no insisteix amb aquests que són tan “perillosos” per la seva vocalitat, amb la qual cosa sembla difícil que acabi fent una Lady complerta, dramàticament més treballada i distingida. Ara el seu objectiu és Norma, sense oblidar Elsa, i tot allò que se li passi pel cap ja que ho pot fer tot, tindrà èxit, ara bé, que ho faci realment inoblidable és una altra cosa.
Els altres dos rols com sabeu són molt menys rellevants però tenen un parell d’àries d’aquelles que tots els cantants de les respectives cordes volen cantar, i normalment tots triomfen, com ha estat el cas, ja que tant René Pape com Joseph Calleja han signat versions de manual.
Pape és un cantant que tendeix a adotzenar-se, però el seu Banquo, lluny de ser només un tràmit, m’ha agradat. Aquí el teniu cantant “Come dal ciel precipita”. Potser no serà la versió de referència, però té la noblesa, la línia i la serenor que ha de tenir, i la veu del baix alemanyés bellíssima, rodona i càlida.
https://ximo.files.wordpress.com/2014/10/banquo.mp3
Pocs tenors deuen haver fet una versió galdosa de “Ah, la paterna mano”, és una ària tan maca com agraïda i un tenor amb gust i distinció pot fer-ne una creació, com ha estat el cas del tenor maltès Joseph Calleja, que l’ha cantat amb tanta precisió i preciosisme, que quasi m’he oblidat de l’emissió caprina.
https://ximo.files.wordpress.com/2014/10/macduf.mp3
En rols més irrellevants ha complert el tenor de dimensions generoses Noah Baetge, mentre que la Lady in Attendance de Claudia Waite ha mostrat que els seus inicis operístics es remunten forces any enrere.
El prestigiós Adrian Noble (director executiu de la Royal Shakespeare Company del 1990 al 2003) signa una producció decebedora. Una producció d’aquelles que vol ser moderna, però acaba treien torxes de foc per il·luminar la nocturnitat del Palau en una ambientació contemporani (meitat del segle XX), o exhibeix unes corones dignes de la reialesa de la baralla de cartes espanyola o de Cavalcada dels Reis Mags de l’Orient.
L’escena inicial de les bruixes feia preveure una originalitat que no ha acabat de quallar i on el treball dels personatges quasi bé m’ha semblat inexistent. No he sabut trobar un nexe d’unió entre moltes escenes tot i ser sense solució de continuïtat, mentre que les banderes onejant m’han recordat els muntatges de Giuseppe de Tomasi al Liceu dels anys 80, on sempre acabava sortint una bandera voleiant per sobre dels coristes.
L’escenografia tenia algun moment interessant, però la quasi nul·la creació teatral i alguna que altra solució poc adient a una modernitat que sembla buscar tant si com no Mr Noble, m’han fet enyorar la vista la darrera vegada al Liceu, realitzada per Mrs. Phyllida Lloyd, amb molta més força i enginy teatral.
Giuseppe Verdi
MACBETH
Llibret de Francesco Maria Piave/Andrea Maffei
Macbeth……………..Željko Lučić
Lady Macbeth…………Anna Netrebko
Banquo………………René Pape
Macduff……………..Joseph Calleja
Malcolm……………..Noah Baetge
Lady-in-Attendance……Claudia Waite
Physician……………James Courtney
Manservant…………..Christopher Job
Duncan………………Raymond Renault
Fleance……………..Moritz Linn
Murderer…………….Richard Bernstein
Herald………………Seth Malkin
Warrior……………..David Crawford
Bloody Child…………Ashley Emerson
Crowned Child………..Jihee Kim
Chorus and Orchester Metropolitan Opera House
Director musical……………Fabio Luisi
Direcció musical…………..Adrian Noble
Escenografia i vestuari…………….Mark Thompson
Disseny de llumms…….Jean Kalman
Coreografia………..Sue Lefton
Metropolitan Opera House, Nova York 11 d’octubre de 2014
ENLLAÇ àudio mp3 (representació del 3 d’octubre de 2014)
https://mega.co.nz/#F!68UQCBrJ!9gMd7v-b1Zn0w5t-gjXjiw
Demà preparem La Traviata i d’aquesta manera completarem un cap de setmana verdià en commemoració del 201 è aniversari del naixement del mestre (10 d’octubre).
EL MET AL CINEMA: MACBETH El MET de Nova York, superat un estiu tens i reivindicatiu de lluita entre el col·lectiu de treballadors i la direcció del teatre que va arribar a amenaçar en fer un locaut, finalment ha pogut presentar la nova producció de…
