L’equip de direcció del darrer Lohengrin a Bayreuth, és a dir el director teatral alemany, Hans Neuenfels i el director musical francès, Alain Altinoglu tornen a coincidir, ara a Munich, en la producció de Manon Lescaut de Puccini, estrenada al novembre passat a la capital bavaresa i que havia de protagonitzar Anna Netrebko amb Kaufmann, i que per desavinences amb Neuenfels la soprano russa va abandonar, sent ja aleshores Opolais qui se’n va fer càrrec del rol protagonista .
Opolais s’implica fins el moll de l’os en fer creïble dramàticament el seu rol en mig de la fauna amb la Neuenfels envolta a la parella protagonista. Vocalment el rol la sobrepassa per dalt i sobretot per baix (més patètica del que caldria en el quart acte), la veu desapareix sovint i només quan sobrepassa la zona central i abans d’arribar a la zona més aguda, té una certa consistència lírica, però no se’n surt ja que els límits evidents de la seva tessitura per omplir amb suficiència vocal l’exuberant exigència pucciniana, no ho fan possible. En els aguts hi deixa de mica en mica la vida, i amb els greus no hi ha manera de fer-ne un decent. Em va agradar més a la ROH que aquí
Kaufmann està en un bon estat de forma, el que no vol dir que cantant Des Grieux sigui on més m’agrada, ho he dit moltes vegades, en els seus Puccini els hi manca llum solar. Tanmateix no se m’acut cap tenor actual que ho pugui cantar amb aquesta amalgama de recursos i matisos expressius, ara bé els aguts denoten segurament les conseqüències d’una agenda farcida i algun cas amb rols que l’obliguen a forçar el registre d’una veu que continua sent la d’un tenor líric. Esplendorós en el quart acte.
Magnífic el Lescaut de Markus Eiche, per veu i ímpetu juvenil. Mentre que Roland Bracht canta un veterà Geronte, tant que no li queda veu de res. Té la presència, això sí, i Neuenfels el respecte.
Dean Power destaca en un estudiant convertit en mestre de cerimònies del circ de Neuenfels i Okka von der Damerau fa el músic del segon acte, de manera sorprenent sense que li facin fer cap animalada.
M’agrada més Alain Altinoglu dirigint Puccini que Wagner. El director francès fa una creixent progressió dramàtica en un tercer i quart acte esplèndids.
No m’interessa gens el món estètic del director alemany Hans Neuenfels que de manera intencionada refreda l’emotivitat passional d’una història d’amor intensa amb un distanciament proper al món de l’absurd, convertint tot el que envolta a la parella amb una nosa ridícula farcida de titelles, autòmats, clowns asexuats (homes i dones del cor van vestits iguals i portant les mateixes ridícules perruques que els uniformitza), mentre que la galeria dels personatges secundaris conformen una fauna de difícil classificació i pitjor digestió, que no ens ajuden a situar en cap de les escenes que participen. A Neuenfels no l’interessa res del que passa tret dels dos protagonistes, potser per això el “millor” d’aquest nou rave són els duos de Manon i Des Grieux, sobretot el del quart acte, quan la producció desapareix i ens trobem davant d’un escenari buit i dos cantants que podrien estar assajant, sense res que pertorbi, distregui o ens allunyi de Puccini. Ja ho hagués pogut fer així tota l’òpera, hi haguéssim sortit guanyant i a la Staatsoper li hagués sortit més econòmica.
Anar en contra de la pròpia música, tan passional i emocional, amb una proposta tan distant no funciona i sobretot perjudica molt la complicitat entre el públic i escenari, només parcialment creïble durant el quart acte on només Manon i Des Grieux omplen el no res. No tindré en compte un detall desconcertant, les ungles dels peus Llàstima que Manon porti en mig del desert vital i en agònica resistència, les ungles vermelles dels peus, un descuit o una perversió més?
Algunes de les coses que necessito saber: Per què el mestre de dansa és un simi i perquè el cor de cortesans són tots clergues?, Per què un muntatge tan simbòlic cau en banalitats com intentar seguir aspectes formals de la historia, una vegada el mestre de ball és un simi no té cap sentit intentar seguir aspectes formals de l’argument original, penso jo, per tant que surtin policies, encara que siguin armats amb arcs i fletxes, o que hi hagi una deportació, encara que estigui envoltada d’un fauna tan friki, no té cap sentit.
En a mi potser em falta bagatge cultural per entendre o acceptar aquest despropòsit o senzillament m’estimo més no perdre ni mig minut més del meu temps en aquest estúpid exercici del pertorbador Neuenfels.
Parlar d’escenografia no seria correcte, més aviat caldria dir que la no-escenografia consisteix en un escenari completament negre emmarcat per un requadre florescent que delimita espais i distancia qualsevol intent d’aproximació, amb elements de mobiliari i atrezzo, que com el vestuari, intenta inquietar i per si de cas, recordar al públic els orígens d’aquest nyap.
No insistiré més amb aquest director, tant és que ompli el Lohengrin de ratolins, com que intenti despullar la passional música de Puccini de tota emotivitat situant accions i personatges en l’asèpsia d’un laboratori d’idees. Deu ser molt difícil cantar “Tu, tu, amore tu” en mig de tanta negror conceptual o fer escena sense trencar-te de riure amb el pobre Ulrich Reß homenatjant el planeta dels simis.
Giacomo Puccini
MANON LESCAUT
Manon Lescaut, Kristine Opolais
Lescaut, Markus Eiche
Il cavaliere Renato Des Grieux, Jonas Kaufmann
Geronte di Ravoir, Roland Bracht
Edmondo, Dean Power
L’oste, Christian Rieger
Il maestro di ballo, Ulrich Reß
Un sergente, Christoph Stephinger
Un lampionaio, Petr Nekoranec
Un comandante, Evgenij Kachurovsky
Un musico, Okka von der Damerau
Bayerisches Staatsorchester
Chor der Bayerischen Staatsoper
Dircetor del cor, Sören Eckhoff
Dircetor musical, Alain Altinoglu
Director d’escena, Hans Neuenfels
Escenografia, Stefan Mayer
Disseny de vestuari, Andrea Schmidt-Futterer
Disseny de llums, Stefan Bolliger
Konzeptionelle Mitarbeit, Yvonne Gebauer
Dramaturgia, Benedikt Stampfli, Rainer Karlitschek
Nationaltheater, Staatsoper München 31 de juliol de2015
Enllaç a la pàgina de la Staatsoper de Munich
https://www.staatsoper.de/opernfestspiele/stueckinfo/manon-lescaut/2015-07-31-19-30.html
El youtube (de moment actiu)
Quan el que més m’agrada d’una producció és quan no sembla una producció (quart acte), tinc un problema, però al cap i a la fi penso que aquestes produccions passaran i arribarà al dia que els que ho vegin amb la distància deguda, es faran un tip de riure.
Ja sabeu que si voleu insistir en detalls que se us hagin pogut escapar sempre podeu intentar-ho AQUÍ .
Finalment recordeu que avui s’ha publicat el primer dilema del concurs del mes d’agost. (al capdamunt de la columna lateral dreta del blog)
MANON LESCAUT A MUNICH (Opolais-Kaufmann-Eiche;Neuenfels-Altinoglu) L'equip de direcció del darrer Lohengrin a Bayreuth, és a dir el director teatral alemany, Hans Neuenfels…
