#gyula orendt

[derring-do]

Lessons in Love and Violence (Royal Opera, 2018)

[verdiprati]

The Glyndebourne Hippolyte et Aricie (or “Fridge Rameau” as I fondly call it) is so near to my heart that the Staatsoper Unter den Linden’s brainy new production is a tough sell to me. (Apparently it has something to do with “post-humanism and the Anthropocene”? And mirrors and lasers.) So I don’t know that I will watch the livestream this Saturday—which seems to be geoblocked, by the way. But folks should know about it; the music sounds fantastic in this preview clip.

[verdiprati]

Mostly Mezzo Mondays: Hannigan, Genaux, Kožená, and some seasonal concerts

Mostly Mezzo Mondays: a recurring (though not weekly) feature where, on Monday nights, I blog a list of the upcoming broadcasts that have caught my eye on World Concert Hall. My interests: baroque vocal music, art song recitals, and a list of favorite singers.

To be honest, the clips of Michael Jarrell’s Bérénice on the Opéra de Paris YouTube channel do not entice my interest in listening to the radio broadcast, but I have all respect for Barbara Hannigan doing her new music thing and I thought some of my Tumblr friends would like to know about the broadcast. Deferred broadcast Wednesday, December 5 on France Musique.

This is more my usual thing: Vivica Genaux sings arias by Hasse, Broschi, Porpora, Vivaldi, and Handel. Live broadcast Friday, December 7 on ABC Classic FM. (Note that the broadcast, coming from Australia, falls early in the day in the Western hemisphere.)

Magdalena Kožená sings the central role of Phèdre in Rameau’s Hippolyte et Aricie, in an ausverkauft new production for the Berliner Staatsoper by Aletta Collins. The other stars include Anna Prohaska (Aricie), Reinoud Van Mechelen (Hippolyte), and Gyula Orendt (Thésée). Video livestream Saturday, December 8 on Arte Live Web. 

This is the season when the orchestras represented on World Concert Hall offer more Messiahs and Weihnachtsoratoriums than you can shake a stick at. None has jumped out at me as unmissable so far, but some personal fave baroque interpreters who are popping up in these Christmassy concerts include Katherine Watson and Iestyn Davies, Sherezade Panthaki and Richard Croft, and Karina Gauvin.

[joaquimblog]

Barbara Hannigan as Isabel in Lessons in Love and Violence, The Royal Opera © 2018 ROH. Photograph by Stephen Cummiskey

Ocean Barrington-Cook as Girl, Barbara Hannigan as Isabel, Stéphane Degout as King and Samuel Boden as Boy & Young King in Lessons in Love and Violence, The Royal Opera © 2018 ROH. Photograph by Stephen Cummiskey

Production Photo of Lessons in Love and Violence, The Royal Opera © 2018 ROH. Photograph by Stephen Cummiskey

Stéphane Degout as King and Gyula Orendt as Gaveston in Lessons in Love and Violence, The Royal Opera © 2018 ROH. Photograph by Stephen Cummiskey

Samuel Boden as Boy & Young King, Ocean Barrington-Cook as Girl, Barbara Hannigan as Isabel in Lessons in Love and Violence, The Royal Opera © 2018 ROH. Photograph by Stephen Cummiskey

Desprès de l’extraordinària Written on Skin, s’esperava amb ànsia la nova òpera del compositor anglès George Benjamin i la veritat és que nio ha decebut gens. Lessons in Love and Violence, basada en l’obra de Christopher Marlowe Eduard II, és una demostració més que estem davant no tan sols d’un dels musics contemporanis més interessants , sinó possiblement davant del compositor d’òpera més dotat per tornar amb vigor,a connectar el gran públic amb l’òpera contemporània, ja que la categoria de la música, l’habilitat per connectar dramàticament amb el públic, mèrit sense cap mena de dubte compartit amb el seu llibretista habitual, Martin Crimp i l’instint teatral que només els grans operistes posseeixen, el fan encapçalar el poc habitual rànquing de compositors contemporanis que obtenen el reconeixement del públic i la crítica, fet que motiva que els grans centres operístics vulguin estrenar les seves òperes i que en el cas de la colpidora Written on Skin, es reposi després de l’estrena, fet absolutament sorprenent i molt poc habitual que l’emmiralla amb els grans compositors del passat operístic pel que fa a la disputa de l’estrena de les seves òperes en els principals teatres, com el de la reposició de la seva obra, que potser no podem dir encara que hagi esdevingut de repertori, però que denota un interès del públic que normalment dóna l’esquena a la música contemporània i que en el cas de Benjamin, tot i no posar les coses fàcils a l’espectador més mandrós, té l’habilitat per envoltar la seva proposta d’un equip artístic imponent per obtenir òptims resultats.

La música de Benjamin és creativa, innovadora en la forma, suggeridora en l’exposició i rica en les textures, colors i atmosferes, d’una orquestració original que defuig qualsevol escola o tendència. per crear el segell propi, quelcom que només els veritablement dotats saben fer.

Lluny d’aquell estaticisme colpidor i fascinant de Written on Skin amb l’inquietant tercet protagonista, l’acció dramàtica d’aquestes Lessons suposa en aquest sentit un canvi radical de tractament estètic, si bé el món sonor té el segell de qualitat creativa  i estilística de Benjamin. La seva música no recorda a ningú i beu de tots, no hi ha referències i el tractament melòdic és original i innovador, tan aviat et deixes seduir i et capbusses en l’acció tot flueix amb naturalitat i una progressió i tensió dramàtica extraordinària. Una bona òpera sempre té un bon llibret i en aquesta ocasió el gran tàndem Benjamin-Crimp torna a fer diana. Crimp condensa l’acció i els 27 personatges de Marlowe en prop d’hora i mitja d’acció escènica i una dotzena de caràcters. Això dota a l’acció un dinamisme i una fluïdesa molt gratificant, i l’enginy teatral del music i llibretista fan que l’acció i la tensió no decaiguin mai.

Part One, Scene 1: Palace, King’s Apartments

Part One, Scene 2: Palace, Isabel’s Apartments

Part One, Scene 3: Palace, A Theatre

Part One, Scene 4: Palace, Private Apartments

Part Two, Scene 5: Mortimer’s House

Part Two, Scene 6: Prison

Part Two, Scene 7: Palace, A Theatre

Tot i que al Liceu ja va quedar ben palès que la música de Benjamin fascina igualment sense la posada en escena, no hi ha dubte que la vessant teatral és molt important i ell ha apostat per repetir amb la gran Katie Mitchell, que ofereix un espectacle visual, estètic i teatral de gran voltatge. L’acció contemporània no desvirtua per a res les conflictives i malaltisses relacions entre els personatges, entre la lluita de poder i la manipulació, exposada de manera mestrívola  en un treball d’actors formidable i envoltada per una estètica escènica elegant i atractiva, que fascina a l’espectador i embolcalla de manera altament gratificant a la música i al llibret. Tot juga a favor per oferir una  òpera en les condicions més favorables per atraure al públic.

Disseny exquisit amb una única escenografia canviant i un disseny de vestuari elegant i auster, envoltat d’un disseny de llums que doten la vessant visual d’una elegàbcia extraordinària.

I és clar falta el principal si parlem d’òpera, els cantants i la ROH suposo que seguint les indicacions de Benjamin ha comptat amb un equip de primera encapçalat per la musa de l’òpera contemporània, la grandiosa Barbara Hannigan, que demostra una vegada més la seva versatilitat i domini de les capacitats tècniques vocals, que fan fàcil el que Benjamin proposa. És clar que el compositor angl`’es sap escriure molt bé per a les veus i mai els fa fer exercicis gimnàstics. Les veus mai estan crispades com tantes vegades patim els soferts espectadors i sobretot els maltractats cantants. Hannigan posseeix un talent interpretatiu extraordinari i és innegable que quan ella està en escena el pol d’atracció el té ella.

Extraordinaris també els dos barítons: el Rei a càrrec de Stéphane Degout, per qualitat vocal i l’evolució interpretativa, així com el Gaveston interpretat de manera sibil·lina per Gyula Orendt. Per a la corda de tenor Benjamin reserva els rols de Mortimer a càrrec de Peter Hoare i el del fill del rei, a càrrec de Samuel Boden, magnífics ambdós.

La resta de rols, tots ells més petits es tan magníficament integrats en aquesta maquinària escènica i musical perfecte que formen l’equip guanyador format per Benjamin,Crimp i Mitchell, sense oblidar a Hannigan.

No us ho perdeu si podeu aconseguir el streaming, és una de les coses més estimulants que veureu aquest any, n’estic segur.

George Benjamin LESSONS IN LOVE AND VIOLENCE Òpera en dos actes i set escenes amb text de Martin Crimp

King: Stéphane Degout Isabel: Barbara Hannigan Gaveston / Stranger: Gyula Orendt Mortimer: Peter Hoare Boy / Young King: Samuel Boden Girl: Ocean Barrington-Cook Witness 1 / Singer 1 / Woman 1: Jennifer France Witness 2 / Singer 2 / Woman 2: Krisztina Szabó Witness 3 / Madman: Andri Björn Róbertsson

Orchestra of the Royal Opera House Concert Master: Sergey Levitin Director musical: George Benjamin

Director d’escena: Katie Mitchell Escenografia i vestuari: Vicki Mortimer Disseny de llums: James Farncombe

Royal Opera House, Covent Garden 26 de maig de 2018

Sortosament els teatres que coprodueixen aquesta joia són: Dutch National Opera, Hamburg State Opera, Opéra de Lyon, Lyric Opera of Chicago, Gran Teatre del Liceu, Barcelona i el Teatro Real, Madrid, per tant ben aviat ho gaudirem a casa.

ROH 2017/2018: LESSONS IN LOVE AND VIOLENCE DE GEORGE BENJAMIN Desprès de l'extraordinària Written on Skin, s'esperava amb ànsia la nova òpera del compositor anglès George Benjamin i la veritat és que nio ha decebut gens.

[operaexplorer-blog]

Priceless love: Wenders stages "Les Pecheurs de Perles" in Berlin with Peretyatko, Demuro, Orendt

Priceless love: Wenders stages “Les Pecheurs de Perles” in Berlin with Peretyatko, Demuro, Orendt

What to expect when one of the notorius movie directors decide to become opera stage director? What to expect when the opera he has decided to stage is his life-long earworm? Probably, highly rewarding performance with long-lasting aftertaste, – and even more – as when 3 times Oscar nominated, winner of 84 cinematogaphic awards and 60 times nominee Wim Wenders joins forces with outstanding Daniel…

View On WordPress

[joaquimblog]

Anett Fritsch (Comtessa d’Almaviva) Fotografia ® A Bofill gentilesa del Departament de premsa de GT Liceu

Gemma Coma-Alabert (Cherubino) Fotografia ® A Bofill gentilesa del Departament de premsa de GT Liceu

Kyle Ketelsen (Figaro) i Elena Copons (Susanna) Fotografia ® A Bofill gentilesa del Departament de premsa de GT Liceu

Gyula Orendt (Comte d’Almaviva i Elena Copons (Susanna) Fotografia ® A Bofill gentilesa del Departament de premsa de GT Liceu

Le Nozze di Figaro Fotografia ® A Bofill gentilesa del Departament de premsa de GT Liceu

Vaig assistir a l’assaig pre-general de Le nozze di Figaro i ahir a la darrera representació de les 7 programades aquesta temporada i curiosament ahir semblava més un assaig pendent de rodatge i en el pre-general tot semblava més lligat. Potser el fet de que ahir Susanna i Cherubino fossin les del repartiment alternatiu (també ho van cantar el dia 10) podia influir, però em va sorprendre que hi haguessin tants dubtes entre el fossat i l’escenari, perquè el pre-general del dia 4 de novembre.

Josep Pons ha aconseguit que l’orquestra del Liceu ofereixi un so pulcre, polit i en definitiva mozartià, sobretot gràcies a una corda molt motivada i corpòria, i a unes fustes (imprescindibles en l’orquestració de Mozart) càlides i de resultats feliçment curosos i de qualitat, que van mantenir l’estructura refinada i un so genuí, que amb la distribució concentrada en el centre del fossat i aquest molt més alçat del que és costum a la casa, atorgava una sonoritat més abrupte, fins i tot podia semblar agressiva, que recordava les interpretacions més historicistes, allunyades de classicisme més amable i dolç.

El principal problema de la direcció del mestre Pons és que semblava més preocupat en quadrar i que tot quedés ben controlat, net i transparent, que no pas en oferir un relat dramàtic intens. Això segurament va propiciar un cert distanciament i una manca d’emotivitat en moments on a banda de l’embolcallament agradable, hi mancava l’alè dramàtic i una certa tensió que en la primera part (primer i segon acte) va causar un cert tedi, que sortosament es va superar en la segona part, sobretot en el tercer acte, per a mi ahir, el més reeixit.

Veurem si aquesta nitidesa es manté en la cabdal Elektra que ens espera a partir del 7 de desembre, on es tan imprescindible com en Mozart, malgrat que el teixit sigui radicalment diferent. El que età clar és que l’orquestra millora i aquest era un dels objectius del fitxatge del mestre Pons, esperem que pugui acabar l’encàrrec que va rebre, ja que tot va tant lent que em temo que no acabi fent-se del tot.

Discreta actuació del cor, correcta però amb unes sonoritats més aviat gastades i que preocupen, ja que el compromís coral a Le nozze és discret.

Vocalment la reina de la festa va ser la soprano Anett Fritsch que en una elecció feliç, hàbil i oportuna de la senyora Scheppelmann, que davant dels problemes que presentava la soprano prevista la va anar a cercar per salvar in extremis les representacions. Fritsch és una cantant molt distingida que canta Mozart de manera excelsa, amb una veu consistent i càlida, al servei d’un fraseig aristocràtic,  degudament melancòlic i un registre extens, que a l’assaig va lluir amb més precisió que en la representació d’ahir, on fins i tot de manera lleu, em va semblar que desafinava en algun moment. Res important perquè els seus valors són importants i s’imposen tan aviat comença a cantar. Va estar millor en el “Dove sono” que el “Porgi amor”, sent en qualsevol cas i en totes dues àries,  una autentica delícia.

Ahir Susanna era Elena Copons i comparada amb Mojca Erdmann a l’assaig, no entenc com no va ser ella des d’un bon inici la protagonista del primer cast. Potser Copons no té encara la personalitat escènica per fer que la seva Susanna sigui el motor de la representació, com ho hauria de ser sempre aquest personatge en aquesta òpera, però vocalment va estar esplèndida amb una emissió agradable, càlida i expressiva. A la gran ària del quart acte potser li va mancar una mica de misteri i màgia, amb els sons aguts una mica més flotants, però en el seu conjunt em va semblar una prestació esplèndida.

En canvi em va decebre el Cherubino de Gemma Coma-Alabert, una cantant que sempre m’ha cridat l’atenció i que em va agradar tant en el darrer Niklause liceista, però Cherubino necessita una puresa vocal associada a la passional joventut, que no vaig trobar en la mezzosoprano catalana. Bonitatibus amb una veu amb poca projecció per les dimensions del Liceu, vestia les segones estrofes de les àries amb unes variacions estimulants que sorprenien als desprevinguts, Fritsch també ho va fer ahir en el “Dove sono”, Coma-Alabert, no, es va mostrar més escolàstica, però la sonoritat no l’afavoria, tot i que el rol com la italiana, el feia teatralment molt bé.

Maria Riccarda Wesseling va cantar Marcelina, bé, però en tot moment jo tenia al cap la genial interpretació que ens havia deixat fa uns anys Begoña Alberti. Alehores la pregunta és fàcil, Cal portar una cantant de fora per cantar aquest rol? La producció obvia la seva ària del quart acte “Il capro e la capretta”, per tant alleugereix el darrer acte d’aquell reguitzell d’àries, algunes bellíssimes, però que resten teatralitat a un acte que massa sovint sembla un concert, i també alleugereix l’exigència per  aun rol que queda massa secundari.

Rocío Martínez té una veu petita que corre molt bé. Per definir-la diria que és la Barbarina perfecta, una veu molt juvenil, guspirejant i que quant canta somriu. Una delícia.

El compte de Gyula Orendt és escàs d’imponent presència i autoritat. És clar que no el compararé amb Fischer-Dieskau, però és que per a mi el Comte és això, un cant imponent, elegant i que imposa, i el baríton hongarès/romanès no ho aconsegueix i fins i tot en algun moment va quedar cobert per l’orquestra en la gran ària del tercer acte “Hai già vinta la causa – Vedrò mentr’io sospiro“. La seva petició de perdó al final de l’òpera va ser potser el millor d’una prestació discreta.

El baix-baríton nord-americà Kyle Ketelsen repetia el seu Figaro que ja va cantar en l’estrena d’aquesta producció l’any 2008.Controla i domina el rol, amb simpatia i convicció fent que tothom estigui pendent de la seva actuació. Vocalment queda una mica just en la part baixa i no és un prodigi en el cant ornamentat, però sap fer-se amb el personatge.

Valeriano Lanchas ara canta el Bartolo després d’haver fet el jardiner Antonio (2008). Jo crec que ara se l’aplaudeix més del que mereix, tot i que sap dissimular les carències estilístiques, que les té, amb una actuació escènica extravertida i podríem dir que vistosa.

També el tenor granadí José Manuel Zapata, sense l’ària del quart acte “In quegl’anni in cui val poco“ , és un “animal escènic” que fa que estiguem pendent del que fa, amb una bis còmica innata. La carrera d’aquest tenor s’ha malaguanyat limitant-se a unes intervencions molt més ambicioses del que va semblar pocs anys enrere. Com a Basilio està magnífic.

Don Curzio va ser Vicenç Esteve Madrid, un altra dels habituals de la casa, un imprescindible en aquests rols que s’han de fer creibles malgrat la curta durada del seu moment de glòria al tercer acte.

Finalment Antonio va ser Roberto Accurso, amb una veu poc definida i amb una actuació teatral marcada per la direcció, de coreografia incomprensible.

En el programa o més ben dit el full de sala no hi figura el nom de les dues coristes que intervenen en l’escena de les noces del tercer acte. Lamento no mencionar-les, van estar bé.

La producció de Lluís Pasqual sense Lluís Pasqual i a càrrec de Leo Castaldi no ha variat, tot i que en el quart acte el que eren miralls i que oferien uns jocs interessants, han passat a ser plafons pintats que encotillen l’escena. És l’acte més difícil de resoldre teatralment i en la producció original era el més sorprenent, ja que els tres primers són molt clàssics tot i l’ambientació en els anys 30 del segle passat.

El vestuari (Franca Squarciapino) femení no em va agradar el 2008 i tampoc ara i m’ha semblat que el disseny de llums ha minimitzat les arbitrarietats de la producció original.

És una producció que no molesta gens, ni inquieta, ni sorprèn. El segon i el tercer acte són bells, amb una llum càlida i una fredor minimalista en el mobiliari “bellugadís”, que concentra de manera encertada l’acció al centre de l’escenari.

Podríem dir que l’edició 2016/2017 de Le nozze di Figaro no passaran a la història del teatre. Molta pulcritud i una comtessa molt més que notable.

LICEU 2016/2017: LE NOZZE DI FIGARO Vaig assistir a l'assaig pre-general de Le nozze di Figaro i ahir a la darrera representació de les 7 programades aquesta temporada i curiosament ahir semblava més un assaig pendent de rodatge i en el pre-general tot semblava més lligat.

[lietofinelondon]

Oimè ! Non parlo Italiano

Oimè ! Non parlo Italiano

Review – Orfeo (Royal Opera House at The Round House, Friday 16 January 2015)

Orfeo – Gyula Orendt Euridice – Mary Bevan Sylvia – Susan Bickley First Pastor – Anthony Gregory Second Pastor (Apollo) – Alexander Sprague Third Pastor – Christopher Lowrey Charon – James Platt Pluto – Callum Thorpe Prosperina – Rachel Kelly Nymph – Susanna Hurrell

Director – Michael Boyd Designer – Tom Piper Lighting…

View On WordPress