De la mateixa manera que l’òpera ha trobat un filó important amb les retransmissions al cinema, el teatre de text o el musical també han començat a obrir una possibilitat de negoci, amb les retransmissions en diferit dels espectacles del West End londinenc i des de fa ja uns anys es poden veure algunes de les grans produccions del Nathional Theatre, de la Royal Shakespeare Company o alguns dels títols del teatre musical. I és en aquesta vessant del teatre musical que ahir vaig anar a veure el The King and I que es va representar aquest estiu passat i per una curta estada al Palladium de Londres i que només ahir es va retransmetre als cinemes
Es tracta de la premiada producció de Bartlett Sher estrebada a New York l’any 2015, amb la gran Kelli O’hara com a Anna Leonowens i Ken Watanabe com el Rei de Siam.
Parlar de The King and I és venir-te al cap Yul Brynner, el rol que va estrenar el carismàtic actor d’origen rus l’any 1951 a Broadway i que a banda de immortalitzar-lo també al cinema cinc anys més tard sota la direcció de Walter Lang i la glamurosa i encisadora Deborah Kerr amb la veu de Marnie Nixon, va representar 4525 vegades al teatre, per tant és més evident que tots els altres actors que interpreten el rei tenen una mica o molt a aprendre i copiar de la grandesa del petit Brynner.
L’actor japonès Ken Watanabe fa un esplèndid rei, però tot i intentar d’allunyar-se del referent no pot evitar en els moments culminants de copiar més que d’imitar els gests si bé no tan exagerats coms els que feia Brynner que semblava que degut a la seva petita estatura exagerava per poder tenir més notorietat. Watanabe canta més que Brynner que recitava sobre música.
Kelli O’hara és una delícia, una joia encisadora que t’atrapa des de la primera escena i té la privilegiada facultat de guanyar-te per la personalitat artística i les grans dots d’actriu, a banda de la veu privilegiada que arrodoneix una de les actrius amb més talent dels darrers anys en els escenaris del teatre musical. Comparable a les grans i motiu sense cap mena de dubte per reposar els grans i mítics títols dels musicals clàssics, perquè amb ella tenen garantit una gran part del triomf.
És evident que tots esperàvem el gran moment del “Shal We Dance?” el punt d’inflexió d’aquesta joia de Rodgers & Hammerstein II en el que la tensió, l’atracció, el sexe i el joc de poders es tensionen al màxim al ritme contagiós d’una polca memorable que fa voleiar al costat de les emblemàtiques faldilles de Miss Leonowens les fantasies de totes les platees. I és en aquest precís i gloriós moment del millor i més genuí teatre musical on O’Hara es creix com a gran protagonista d’aquest constant duel de submissió fingida, que esclata amb aquest triomf absolut que et ha oblidar la veu de Gertrude Lawrence i l’encís de la Kerr. Què gran és O’Hara.
La resta són nimietats al costat dels dos protagonistes.
Vaig trobar a faltar una presencia vocal més rotunda per a la Lady Thiang, ja que Ruthie Ann Miles sembla més una minyona que no pas la primera dama.
Tampoc la parella d’enamorats, Tuptim (anodina veu i presència de Na-Young Jeon) mentre que Dean-John Wilson que interpreta a Lun-Tha, mostra moltes hores de gimnàs i poques de tècnica de cant de, ja que canta a batzegades els dos moments més tendres i ensucrats.
La producció de Bartlett Sher de qui ja havíem vist la reeixida South Pacific, també amb una aclaparadora O’Hara i darrerament moltes produccions pel MET no totes amb el mateix encert, és tot un encert.
No hi ha aquell luxe que hem vist de les fotografies de l’estrena ni de les reposicions posteriors, però sap crear els ambients monumentals amb només suggeriments, cortines i elements escenogràfics determinats.
La coreografia de Christopher Gattelli basada en l’original de Jerome Robbins és elegant, tot i que el llarg ballet de la cabana de l’oncle Tom orientalitzada, es fa massa llarg, tot i que no es pot prescindir d’aquesta escena perquè motiva el desenllaç.
El que em va semblar més lamentablement fluix va ser la part orquestral, tant la direcció tova i poc dramàtica de Stephen Ridley, com l’adaptació de l’orquestració original de Robert Russell Bennet, amb una orquestra que deu ser la meitat de la prevista originalment, treuen notorietat a una proposta digne que en el cas de la protagonista situa aquesta interpretació en un lloc gloriós.
Tots els detalls a:
https://kingandimusical.co.uk/
EL THE KING AND I DEL PALLADIUM DE LONDRES AL CINEMA (KELLI O’HARA-KEN WATANABE) De la mateixa manera que l'òpera ha trobat un filó important amb les retransmissions al cinema, el teatre de text o el musical també han començat a obrir una possibilitat de negoci, amb les retransmissions en diferit dels espectacles del West End londinenc i des de fa ja uns anys es poden veure algunes de les grans produccions del Nathional Theatre, de la Royal Shakespeare Company o alguns dels títols del teatre musical.
