Austeritat i magnificència. Aquesta és la sensació inicial de l'escenografia d'Oncle Vània. Tres gegantins pallers estan suspesos a l'aire damunt uns taulons de fusta rebaixant la inabastable alçada de l'escenari del Teatre Municipal de Girona i, alhora, empetitint als protagonistes. A part d'això, unes parets recobertes de fusta ens mostren l'interior d'una casa humil, de pagesos, que van entrant i treient taules i cadires. I res més.
I aquí, en aquest espai, transcorren tres hores de la nostra vida. Tres hores que semblen cinc minuts de tan ben trabades com estan, de tan ben interpretada com està la tràgica història d'aquesta família vinguda a menys en la qual tots són desgraciats i tots es maleeixen per no haver sapigut aprofitar el seu passat. Perquè són els espectres d'aquest passat no viscut (que deia Derrida) els que fan embogir a Vània, els que el fan agafar la pistola per intentar arreglar allò que ja no es pot arreglar. I potser per això falla en els seus intents d'assassinar al professor: el passat no es pot canviar, l'hem d'arrossegar fins al final dels nostres dies per molt mal que ens faci.
Les interpretacions són convincents, encertades, feixugues quan convé, lleugeres quan ho requereix l'acció. Així, després de crear una tensió inicial, ens sorprenen en el canvi del primer acte ballant l'oncle Vània amb la Léna seguint una melodia improvitzada a la guitarra per Ilia. I aquesta transició, que en alguna altra obra hauria resultat barroera, forçada, aquí esdevé natural, creïble. Aquesta és la gran virtut d'aquest muntatge i d'aquests actors: tot és creïble. Tots ells ens arriben. Tots ells ens transmeten la seva frustració. Tots ells ens obren els seus malmesos cors i ens els posen davant dels nostres ulls.
Una obra impressionant, malmesa només per la pantalla dels subtítols que ens havia de facilitar la comprensió del text rus. Una pantalla situada massa amunt, tant que el públic assistent havia de moure el cap d'amunt a avall per combinar l'acció amb la lectura. Una pantalla que, a més, i això sí que resulta imperdonable, ens mostrava errors ortogràfics i gramaticals. Confussions constants entre singular/plural, masculí/femení, que distreien encara més de l'acció que s'estava produïnt deu mil metres més avall. Una pantalla que, massa sovint, no anava al ritme dels diàlegs i que romania encallada en una frase curta mentre el personatge seguia parlant.
Una gran obra, doncs, una boníssima interpretació, però uns greus problemes de traducció.