L’entorn personal d’aprenentatge i els desconnectats
Un Entorn Personal d'Aprenentatge (en anglès: Personal Learning Environment, PLE) és el conjunt d'elements (recursos, activitats, fonts d'informació) utilitzats per a la gestió de l'aprenentatge personal. Més concretament, Linda Castañeda i Jordi Adell defineixen un PLE com "el conjunt d'eines, fonts d'informació, connexions i activitats que cada persona utilitza de forma assídua per aprendre". Pel que fa a les seves aplicacions pedagògiques, Adell en descriu 3 qüestions específiques: permeten als estudiants fixar els seus propis objectius d'aprenentatge, faciliten la gestió dels seus aprenentatges, tant pel que fa als continguts com als processos involucrats i generen canals de comunicació amb altres en el procés d'aprenentatge. Totes aquestes consideracions contribueixen a l’autoregulació de l’aprenentatge per part dels estudiants, donant-los de més autonomia i apel·lant a la pròpia responsabilitat per avançar. També dona més marge per aconseguir una personalització de l’aprenenatge, ja que cada alumna segueix el seu ritme i els propis interessos. En tot el procés, pren especial rellevància l’avaluació i l’autoavaluació, per tal que l’estudiant sigui conscient del punt en el que es troba a l’hora d’establir objectius i línies de treball.
Castañeda i Adell assenyalen en un PLE tres components principals:
Eines i mecanisme per accedir a la informació. En formarien part les fonts documentals d'informació, els llocs i els mecanismes mitjançant els quals les persones s'informen de manera habitual o excepcional en diversos formats. Exemples d’eines en serien: blocs, wikis, newsletters, canals de vídeo, pàgines web, llista de RSS, o bé activitats com conferències, lectura, revisió de titulars, visualització d'audiovisuals.
Eines i mecanismes per crear, modificar, reflexionar sobre la informació. En aquest component del PLE, s'integren les eines i espais en què s'utilitza la informació aconseguida; són els llocs en els quals es dóna sentit i es reconstrueix el coneixement a partir de la reflexió sobre aquesta informació, generant “nou” coneixement. Alguns exemples poden ser blocs, wikis, quaderns de notes, canals de vídeo, presentacions visuals, pàgines web...
Eines, mecanismes i activitats per relacionar-se amb els altres, per compartir i reflexionar en comunitat. A partir d’aquestes eines es crea una comunitat d’aprenentatge virutal fruit de l’intercanvi de coneixements, experiències, comentaris i valoracions. Aquest entorn social configura la Xarxa Personal d’Aprenentatge (PLN per les seves sigles en anglès). En aquest component i trobaríem eines de programari social, seguiment de l'activitat en xarxa, llocs de xarxes socials. trobades, reunions, fòrums, discussions, congressos..
No hi ha dos PLE iguals, les necessitats i les interaccions de cada individu defineixen el seu PLE singular. Construir aquest esquema de relacions ajuda a la creació de la pròpia xarxa de recursos. Per aquest motiu, vam dissenyar el nostre PLE gràcies a l’eina Mindomo. Aquí teniu el meu.
En fer-lo, em vaig adonar de la importància de ser conscient d’on traiem la informació i quines són les nostres fonts principals, com la gestionem i amb quines eines tan digitals com analògiques, i, sobretot, amb què ens relacionem amb els altres virtualment. Com a mestres, ens ajudarà a organitzar els recursos i a analitzar-ne l’ús que en fem. Com a estudiants, els permetrà la definició d’unes vies clares per on caminar en aquest bosc virtual sovint tant confús, immens i abstracte, a la vegada que els fa conscients del propi procés d’aprenentatge (competència d’aprendre a aprendre). En altres paraules, el PLE existeix per sí sol, la xarxa d’interaccions amb altres usuaris es crea directament fruit de les nostres relacions virtuals. Ara bé, el que converteix el PLE en una eina d’aprenentatge és la conscientització del procés.
En ocasions, es compara el PLE amb les biblioteques ja que els dos són bancs de recursos per a l’obtenció d’informació. La diferència, però, és ben clara: a internet tothom pot publicar, tothom pot crear coneixement. Aquesta facilitat d’una banda, comporta la democratització de la cultura, però, de l’altra, ens exposa a la vulnerabilitat de l’engany (qui ens assegura que el que estem llegint és verídic i contrastat?) i a la contaminació per excés d’informació (infoxicació). El món virtual i les noves tecnologies juguen sovint amb aquestes dobles conseqüències, l’essencial és navegar amb el màxim de sentit crític possible i contrastant el que ens arriba rigorosament.
Però quan parlem dels perills de la xarxa, no només ens referim a aquell que fan referència a l’obtenció d’informació, també n’hi ha relacionat amb la creació de perfils falsos o suplatació d’identitat, o alertes que concerneixen les relacions socials i la dependència de l’aprovació dels altres. Alguns opinen que la tecnologia forma massa part de la nostra vida fins a nivells perjudicials per la nostra salut tant física com emocional. En aquest context, neixen els desconectats, una nova tribu urbana que han decidit posar fre a la voràgine d'internet i tallar amb la hiperconnectivitat, han decidit apartar-se de la vida virtual per dedicar-se totalment a la vida real. En aquesta notícia publicada per El Mundo, en podeu llegir més detalls. També us deixo l’article de La Vanguardia que concreta en l’experiència d’un jove doctor en filosofia.