Després de la #SetmanaKnopfler que el #SM ha dedicat al guitarrista de Glasgow, que acabà amb la crònica (que podeu consultar aquí, al blog) del concert a El Poble Espanyol, el nostre sommelier recupera el fil argumental de les seves recomanacions i avui ens en presenta una de ben curiosa.
El Sommelier Musical va néixer i créixer musicalment a quatre bandes: per una banda, els Dire Straits, Frank Sinatra, Roy Orbison, Elvis Presley o The Travelling Wilburys, acompanyaven els seus matins de dissabte i de diumenge a casa del seu pare; per una altra, Etta James, Bing Crosby, Dean Martin, Dinah Washington o Glenn Miller amenitzaven els migdies i les tardes de diumenge a casa dels seus avis paterns, abans, durant i després del dinar quinzenal; a més a més, els Ara Va de Bo, en Xesco Boix i el Sac de Gemecs, el feien cantar durant els llargs viatges en cotxe a l’estiu, gràcies a la solidaritat de la seva mare i del seu pare Joan (alternant-los amb Joaquín Sabina, Víctor Manuel i Ana Belén, Serrat, Labordeta, Violeta Parra, Cecilia o Simon & Garfunkle); i, finalment, sense perdre connexió ni amb uns ni amb d’altres, Pete Seeger, Bob Dylan, Joan Baez, Peter, Paul & Mary, i un altre llarg etcètera.
Explica el Sommelier que un dels moments bonics de la seva relació amb la música fou quan començà de posar noms i cares als autors i als grups originals de les cançons que cantava de petit en català (adaptades, traduïdes o fent-ne una versió) a l’esplai, a les eucaristies, a l’escola o al saló de casa. Aquest fou un dels motius pels quals es decidí de començar a comprar discos, una mica com a homenatge a tota la gent que, de més petit o de més gran, li havia regalat moments de felicitat. I com a homenatge, també, a aquells que l’introduïren en la música, i a un temps que al maleter sempre hi havia espai per a una guitarra.
Fa uns mesos, passejant per la FNAC (perquè el Sommelier diu que a la FNAC hi va a passejar), va ensopegar amb un disc de Joan Baez: Gracias a la Vida (A&M Records, 1974). El subtítol era interessant, tot i que no pas estrany: Joan Baez canta en español. Molts artistes transatlàntics ho han fet (encara que només hagi estat una estona): Pete Seeger, Nat King Cole, Diana Krall, Elvis Presley (fins i tot), Queen... Com pertoca, va anar a buscar uns auriculars amb lector de codi de barres per poder escoltar-ne part del contingut, abans de procedir a la compra. I de sobte sonà el següent:
El material (que a molta gent de ben segur li semblarà poc interessant o atractiu) és tota una troballa (tot i que molt coneguda, sobretot per una generació molt concreta). Sentir una artista amb un reconeixement i un ressò internacionals com els de Joan Baez cantar en català el 1974, que el franquisme encara resistia; i que sigui precisament amb El Rossinyol, una cançó popular catalana (d’origen rossellonès) que fa referència a la pena que sentien les joves, víctimes dels casaments pactats entre famílies, quan el 1974 el masclisme encara governava amb vehemència l’ordre social de les coses, és molt interessant i significatiu de la sensibilitat de Baez respecte de les injustícies de tota mena.
Gracias a la Vida, de fet, és un dels discos més coneguts de Baez (tot i que als EUA no tingué gaire d’èxit). El publicà en suport del poble xilè, que patia cada vegada més els efectes d’una dictadura horrible i sanguinària capitanejada per Augusto Pinohcet. De fet, moltes de les cançons del disc són originals de Víctor Jara (com la que dóna títol a l’àlbum).
El llibret és senzill i més aviat poc generós... Però conté una dedicatòria de l’artista que mereix que reproduïm:
“Hasta el último Rincón donde alcance mi cantar...
Para vosotros que estáis sentados alrededor del hogar doméstico, tranquilos entre vuestros familiares, canto dulcemente.
Para vosotros que andáis volando de un lugar a otro para llevar el compàs del mundo, canto suavemente.
Para vosotros que sois inocentes o estáis dormidos, canto para despertaros.
Para vosotros que os levantáis antes del amanecer para trabajar en los campos y en las fábricas, canto con humildad.
Para vosotros que os encontráis enterrados en las profundidades de las prisiones, canto en voz alta para que me oigáis a través del ladrillo y hierro.
Para vosotros que os negáis a disparar el arma bajo órdenes, canto con los ojos y el corazón rebosantes.
Para vosotros que emitís aquellas órdenes, lloro. El día que aprendáis a no dar esas órdenes terribles, os cantaré.
Para vosotros que os fuisteis a las montañas y nunca volvisteis, canto y lloro.
Mientras sigan jugando niños en las calles, cantaré, lloraré y reiré.”
Joan Baez dedicà aquest disc al poble xilè i al seu pare, “que me ha dado mi apellido latino y todo el optimismo de que puedo hacer alarde”. I tot aquell optimisme i aquella esperança i aquelles ganes de viure i aquell somriure etern en el rostre de Baez, són ben presents en un disc intens, emocionalment potent i que, escoltat amb atenció, et convida a cantar, a plorar, a riure... A viure.
