Slowhand at 70: Live at the Royal Eric Hall
Són les 21:51 h i arribo a la porta dels Cinemes Full HD de Cornellà de Llobregat. O d’El Prat de Llobregat. O del riu Llobregat. Aquesta zona fronterera encara no la domino, i això que és casa meva. Manquen 9 minuts perquè comenci la transmissió en diferit del concert que Eric Clapton va fer el mes de maig d’enguany al Royal Albert Hall de Londres, per celebrar els seus 70 anys. Estic nerviós. No és el Palau Sant Jordi, no és un concert en directe, ni tan sols un concert en diferit, sinó una selecció del concert del 21 de maig d’enguany al Royal Albert Hall. Però és que des del 2004 -l'any que va morir George Harrison- que no el veig.
A la sala només hi ha 11 persones. Una noia diu, sorneguera, “quin èxit”. Penso que és una pena que siguem tan pocs, però a la vegada em sento un privilegiat. La primera vegada que el vaig veure, el 1995, al Palau Sant Jordi hi havia 19500 persones que havíem pagat 3800 pessetes per un concert de blues. De blues del Delta del Mississipí, sense ni un sol èxit del Clapton en solitari. Tan del Delta que Steve Gadd va haver-hi un moment que va deixar la bateria per tocar la washboard (un instrument de percussió que originàriament era una taula de rentar). I l’endemà també es va omplir. I avui som 11 persones que hem pagat 8 euros per veure en Clapton en una sala de cinema de 183 localitats.
Són més de les deu i ja ens han anunciat les properes estrenes que es podran veure a les diverses sales del recinte. No han passat cap tràiler, però. Avui el cinema és sobrer. Avui la pel·lícula ens la farem en Clapton i nosaltres.
El show comença amb una introducció conduïda per “The Professor of Pop” Paul Gambaccini, “The Great Gambo”. Breu ressenya biogràfica i una nota destacada: Clapton ha tocat al Royal Albert Hall més de 200 vegades. És, amb diferència, el músic que més vegades ho ha fet. Andy Fairweather Low (que ha fet més de 550 concerts amb Clapton) ens recorda que després de les 24 Nights -Clapton hi oferí 24 concerts en un mes- algú començà a dir que haurien de canviar el nom del recinte pel de Royal Eric Hall. M’hi jugo un pèsol que a la reina Isabel II no li sabria greu.
Acompanyen Gambaccini en la introducció, Paul Carrack (que avui estarà al Hammond i al cor), Andy Fairweather Low (guitarrista), Chris Stainton (que avui serà el pianista), i els periodistes Hugh Fielder i Paul Sexton. Moltes paraules amables, molts elogis i una consideració prèvia de Fairweather i Gambaccini: podem estar tranquils que estarem entre amics.
Comença el concert a les 22:14 h amb “Somebody’s Knocking”, de JJ Cale. Clapton deu moltes coses a JJ Cale, que va morir fa dos anys. I què millor que obrir el concert amb una cançó seva. No serà l’únic homenatge de la nit, però, i de seguida entra “Key To The Highway” (Big Bill Broonzy /Charlie Segar) en mode shuffle. Clapton situava al número 2 del seu set list una cançó que va tocar moltes vegades amb BB King, una setmana després de la mort del rei dels Blues Boys. Segueix amb “Tell The Truth” (Bobby Whitlock), de l’època de Derek and the Dominos, i tot plegat comença a pujar de to. Sharon White, una de les coristes, ens regala un trosset de “solo” vingut de les estrelles. Michelle John, l’altra corista, l’acomanya per sota, però a l'alçada de les circumstàncies. Clapton sap triar molt bé les companyies. Sempre n’ha sabut (pel que fa a la música…). I l’espectacle continua amb “Pretending” (Jerry Linn Williams), del disc Journeyman. Clapton presumeix d’agilitat i els seus dits es mouen a gran velocitat per primera vegada en tota la nit. Slowhand en estat pur (però avui no li petarà cap corda entre els dits). Juga amb el pedal Cry Baby i tot plegat agafa un to funky que ens recorda que, com apuntava Hugh Fielder en la introducció, Clapton és, per damunt de tot, un músic, i se sent tan còmode fent jazz com fent blues com fent rock. Com fent funk.
A l’escenari es fan uns segons de silenci. Clapton afina la Stratocaster i entra "com metall caigut del cel" (heavy metal) Hoochie Coochie Man, de Willy Dixon. Tornem al blues. No hi ha en Muddy Waters, però Paul Carrack fa els cors des del Hammond. És curiós veure Paul Carrack fent cors des del Hammond… Com quan Clapton es feia acompanyar de Phil Collins a la bateria. Estrelles acompanyades d’estrelles… Però encara resulta més estrany de veure el públic del RAH assegut sense moure ni una pestanya. Jo no paro de moure’m ni de cantar des de la butaca de la sala 18 del multisala.
Clapton, en tot cas, no desaprofita les bones companyies i crida “the magnificent Paul Carrack”, que ens interpreta (a la veu i al Hammond) “You Are So Beautiful”, de Billy Preston i Bruce Fisher. Quines coses: Carrack la interpreta al Hammond i a la veu cantant, i Preston està considerat el millor intèrpret de Hammond de tots els temps. Va acompanyar sovint EC, com en la gira One More Car, One More Rider que el va portar al Sant Jordi al 2001 (la penúltima vegada que el vaig veure en directe), i va morir el 2006. La cançó, però, és coneguda pel gran públic per la versió que Jim Price va fer per a Joe Cocker, inclosa en l'àlbum I Can Stand A Little Rain. Joe Cocker va morir no fa encara un any, i aquest és el merescut homenatge que li fan Clapton i Carrack. És la primera balada de la nit.
A continuació és el torn de Nathan East, el baixista que l’acompanya des de finals de la dècada dels 80. Entra tot sol amb el baix, ningú sap què ha de venir, però tenim olfacte per a aquestes coses i de seguida percebem les aromes de “Can’t Find My Way Home” (Steve Winwood), de l’època de Blind Faith. És un dels clàssics “bonics” d’EC que, com a l’After Midnight -concert en directe del 1988-, canta East amb la seva veu serena i finíssima. És un moment de pell de gallina. Tothom està en forma. Sembla ben bé que estiguem en una de les 24 Nights. “You are the reason I’ve been waiting all these years”, diu la cançó. Doncs sí. I Nathan East que es regala i fa (i canta) un “solo” amb el baix. Ja sabem del cert que la nit serà memorable.
I arriba el primer plat fort: “I Shot The Sheriff”, i Slowhand rejoveneix 50 anys. Amb permís de Marley, deu ser de les poques vegades que una versió supera un original tan difícilment superable -se me n’acut una altra i també és de Clapton: Knockin’ on heaven’s door-. I Clapton es deixa anar cantant i ens recorda aquelles paraules de Mark Knopfler: “per mi (Eric Clapton) és una mena de Ray Charles blanc”. I la veritat és que cada vegada que tira el cap enrere i que tanca els ulls mentre toca ens hi fa pensar... Però no hi ha temps per a imaginacions i arriba un altre “solo” de Clapton i les primeres notes són el riff de “Layla”. Alerta que s’acosta… Això, Clapton (i també Knopfler) ho sap fer molt bé: te l’ensenyo, te l’amago, ara la veus, ara no hi és. És un prestidigitador. I definitivament sembla que tota la banda hagi rejovenit 50 anys.
I un altre “thank you” dels seus i agafa la Martin, l’acústica. I és com si entréssim al saló de casa seva. Nathan East ha agafat el contrabaix i és el torn de “Driftin´ Blues" (Charles Brown/Johnny Moore/Eddie Williams), un standard que EC va incloure al disc From The Cradle (1994) en una versió gairebé nua sensacional, tot i que en directe l’havia tocat en diverses ocasions. Els ulls blaus de Paul Carrack brillen des del Hammond. Li toca el “solo” i tenim un pensament per l’enyorat Billy Preston, i el recordem ballant “Will It Go Round In Circles” al mig de l’escenari en la gira One More Car, One More Rider. Però Carrack aquesta nit està realment finíssim.
Una imatge de Clapton es projecta darrere seu, enorme. Som al Royal Eric Hall (de casa seva).
I ara entra “Nobody Knows You When You’re Down And Out” (Jimmy Cox) i gairebé sembla que soni millor que a l’Unplugged (1992). I no és poca cosa, que va ser Disc de l’any.
Aquesta cançó és sensacional. La lletra, la música… La trobareu interpretada per Bessie Smith a la llista El llarg dinar de Nadal -de l'obra de teatre homònima de La Ruta 40 (@LaRuta40)-, del perfil del Sommelier Musical a Spotify. Podeu fer-hi un cop d’oïda.
I mentre escric aquestes línies entra “Tears In Heaven” amb aires de reagge. Silenci. Aquesta cançó (i “Circus”), Clapton sempre la toca diferent que les altres. Si abans érem a casa seva, ara som a les seves entranyes. Però la vida continua, Clapton ens ho ha ensenyat, i en prepara una de grossa… Una “intro” amb la Martin. No la deixa, no agafa la “Strato”… És com en aquella nit amb en Knopfler al Music For Montserrat… Com a l’Unplugged… I arriba ella, el seu amor (i el de George Harrison): “Layla”. Amb un groove que… Una de les millors cançons d’amor de la història. Sensacional. Regala el “solo” a Paul Carrack i mentrestant marca el famós riff de la Stratocaster amb una Martin que ja la voldríem a casa. I un fade out… Però encara no… Ara l’ensenyo, ara l’amago… Quina nit, estimats!
Portem una hora i tretze minuts de concert i Clapton torna a la Fender Stratocaster. Cal tornar a posar a tothom dempeus a ballar. “Let It Rain” (Eric Clapton/Delaney & Bonnie), de l’època de Delaney & Bonnie & Friends. I després de la marxa, “Wonderful Tonight” (Eric Clapton), un altre hit, perquè aquesta nit és realment meravellosa. I ho demostren les llàgrimes d’emoció d’una noia del RAH que el realitzador tria mesuradament.
Acaba la balada i EC torna a jugar a fet i a amagar. “Intro” d’aquelles de “que sí, que no, que sí” i sona “Crossroads”, de Robert Johnson. “Crossroads” és un tema dels que molen, com voleu que us ho digui. I ara sí que la gent del RAH no s’aguanta, a la cadira. És evident que Clapton no és en Springsteen. Ni en Jay Kay. Però quina manera de tocar, quina potència, quina intensitat, quin groove… No són pocs els que diuen que, després de les diverses desintoxicacions, Eric Clapton no tornà a tocar amb la potència que ho feia als 60 i 70, quan sorgí per primer primera vegada la pintada “Clapton is God” en una paret de l’estació de metro d’Islington. Però avui Clapton no està per miraments i esclata.
Es fa el silenci. Tête a tête de Clapton i Nathan East. Què deuen cuinar? Steve Gadd, el baterista, crida “one, two, three, four!” i ja sabem que es tracta de “Cocaine” (JJ Cale).
El públic ho celebra dempeus i comença l’apoteosi. EC juga amb el Cry Baby i la Stratocaster. Una parella balla davant de l’escenari com si estiguessin a Woodstock. Ella sembla una Janis Joplin de Channel. Els anglesos també tenen sang a les venes. Més i tot que nosaltres avui, que sóc l’únic que canta i que no para quiet a la butaca. Tothom al RAH s’aixeca. “Solo” de Chris Stainton al piano. Progressió a tot drap, a tot volum. Quin final, família… Quina festa d’aniversari… Slowhand diu que s’ho ha passat pipa i que espera que nosaltres també. I entra Andy Fairweather Low amb la seva Gibson L-5 CES EB. Canta Paul Carrack. És el bis: “High Time Went”, també de JJ Cale. Andy Fairweather Low fa el primer “solo”. Aquí hi ha espai per a tothom. Com ens ha dit Gambaccini en la introducció, estem entre amics. El realitzador ens mostra un detall per a experts: Paul Carrack marca amb el dit índex de la mà esquerra que és l’última volta. Clapton la remata amb una sortida de traca i mocador. I ja està, s’ha acabat. 116 minuts en els quals Eric Clapton s’ha despullat de cap a peus, ens ho ha ensenyat tot. I com si tingués 20 anys. Només ens resta esperar que no es retiri com anunciava fa uns mesos i que en prepari una altra de grossa per als 75. Aleshores correrem a comprar les entrades. Perquè la propera haurà de ser en directe, després del que hem vist avui. En directe al Royal Eric Hall.
kaledo-art
blakekathryn
jacobvanloon
dededos
ellievsbear
pixelskylines
areudirty
gummygunk