Recordava una imatge força premonitòria del que va suposar el meu trànsit holandès, i que alhora puc considerar com una metàfora de la meva manera de treballar a partir d'aleshores. Al cap de pocs dies d'instal·lar-me en un squat al centre d'Amsterdam, em vaig trobar davant de la porta del carrer una pila de coses. Eren d'un artista que, segons em van dir, un bon dia se'n va anar a Nova York i mai més no en van saber res. Jo acabava de fer un pas semblant. Inquietant. Em va recordar les coses que havia deixat enrere a Barcelona… Eren rampoines entre les quals vaig furgar com faria més endavant entre les restes del mercat de segona mà de Waterlooplein, buscant materials de franc per a les meves peces... D'entre les seves coses vaig agafar un llibre que documentava una sèrie d'accions d'artistes dels anys setanta dels quals no havia sentit parlar mai. Marina Abramovic i Ulay eren dos d'aquests artistes. Poc després vaig conèixer Ulay, i les nostres converses van ser determinants per entendre la base conceptual que va néixer en el meu treball. També gràcies a ell vaig poder quedar-me al país, perquè aleshores tenia una tutoria a la Rietveld Akademie. Les reflexions d'Ulay van connectar amb les meves perquè tots dos partíem d'un sentiment de rebel·lia envers l'art-objecte inserit en el sistema mercantil. Crec que també vam simpatitzar pel fet d'haver fugit del nostre lloc natal. Ell insistia en aquest aspecte de la seva biografia, i potser entre aquests dos fets existia una relació de cusa-efecte.