Amics dels Mèdia

Visions personals de la premsa catalana

[amicsdelsmedia-blog]

Vilaweb, el somni de Vicent Partal

I no és en cap to pejoratiu que ho dic: se’l veu a casa seva, orgullós de la línia que ha seguit el mitjà degà de la premsa digital catalana en els últims 18 anys. Un mitjà que mira d'esquitllar-se entre un panorama mediàtic cridaner i embogit per l'actualitat amb una proposta que, per continguda, és trencadora. Ell mateix reconeix que després de la manifestació de l’onze de setembre, i veient el caire que agafaven els esdeveniments, va decidir calmar el diari mitjançant el tractament d’altres notícies o temes que també podien interessar al lector. I les audiències ho avalen. Com també avalaren l’experiència del setmanari Die Ziet que, en ple debat a Alemanya sobre una estació de tren, va decidir obrir la portada a sis columnes amb filosofia, obtenint els millors resultats de vendes dels últims anys. Els lectors de Vilaweb volen un diari català, sí, però també sostingut, tranquil, serè... Un rara avis en el món mediàtic dels últims temps. De fet, parlem d’un diari que va trencar el disseny clàssic dels digitals contractant un dissenyador que va saber implementar la idea de la lectura calmada (i no diagonal) que somniava en Partal.

Ens explica el sistema de la creu en l'organització de la informació dels redactors de Vilaweb, un sistema que divideix els temes entre els reportatges i les hard news catalanes, com ell les defineix. Aquesta creu convergeix de tant en tant, però només un punt la manté unida, mentre la feina avança de manera independent. Això dóna al diari aquest equilibri entre reportatges i notícies que tant agrada als lectors. Al capdavall, entén Vilaweb com un mitjà on principalment s'hi parla de quatre grans temes: política, economia, cultura i tecnologia. I, sobretot, proper al lector.

El factòtum de Vilaweb entén que l'afonia que li tenalla la gola no és un impediment a l'hora de compartir amb nosaltres 3 hores d’un dilluns de desembre al vespre, en una sala del local que fa poc que habiten i que els ha permès guanyar en espai, llibertat i nous plantejaments periodístics, com una botiga de productes de la terra a l’entrada o una sala d’actes on reuneixen periòdicament els col•laboradors del diari, aquells més de 2.200 lectors que paguen una mena de subscripció a canvi d’uns serveis que no són els clàssics d’un subscriptor de diari (un blog, contacte permanent amb la redacció, reunions amb personatges públics, ...). Aquesta estratègia innovadora dins del nostre àmbit ha permès al diari de començar a bastir una estratègia de desconnexió de la que fins ara era la principal font d’ingressos dels diaris: la publicitat, ja fos institucional (commodities i empreses públiques), mitjana empresa i institucions. Vilaweb ha decidit no abaixar els preus de la publicitat, mantenint una imatge que, si bé ha allunyat de manera indefectible alguns anunciants, ha permès quadrar els números. De fa un temps ha provat sort amb un sistema que ha funcionat als EUA i a França, i que ha permès a aquest diari digital d’assolit una xifra de lectors compromesos amb el diari gens menyspreable, oimés si tenim en compte que altres diaris tradicionals tenen menys subscriptors digitals malgrat continguts periodístics en el preu.

L'amfitrió s'interessa per la nostra opinió sobre el seu model, sobre la revista, sobre el panorama mediàtic català, i aplaudeix les crítiques als seus productes, mirant de matisar-nos amb el seu punt de vista i les seves idees de canvi. Somnia en una revista semestral en format llibre que inclogui lectures reposades sobre el que és Vilaweb: Hard News catalanes. El projecte conjuga bé amb el que ell predeia fa anys sobre el futur de la premsa en paper: diaris plens d’anàlisi i a un preu molt més car.

L’Internauta, VilawebTV o un monitor que avalua les notícies més llegides en cada moment i que permet copsar l’interès que està suscitant el diari des de qualsevol part del món gràcies a una aplicació per a smartphone testimonien que és un apassionat de les noves tecnologies i que ningú no el farà combregar amb rodes de molí quan es tracta de debatre si la premsa en paper sobreviurà: sí, però s'assemblarà a l’actual com un ou a una castanya.

Com sense voler-ho, el temps s'ha anat escolant i el parlamentari de moda, en David Fernández de les CUP, espera per ser entrevistat pels lectors-col•laboradors de Vilaweb a la sala d’actes. Acostar el periodisme a la gent, amb un aparador que dóna al carrer Ferlandina, podria se rla definció d’aquest nou local, d’aquesta Vilaweb que es reinventa i que creix cada dia.

[amicsdelsmedia-blog]

Sa Majestat el Joc

Escrit per Guillem Ribera

En el darrer temps s’estar intentant fer conèixer al públic el gran nivell que va assolir el periodisme català els anys 20 i 30. S’han publicat llibres amb biografies i reculls d’articles de periodistes claus d’aquella època i en aquest article voldria destacar un dels millors des del meu punt de vista, l’escriptor i periodista Manuel Brunet i Solà (Vic 1889-Figueres 1956).

Manuel Brunet va estudiar en el seminari de Vic i posteriorment en el de Barcelona que va abandonar al cap de poc temps. Començà la professió de periodista en la redacció del diari Las Noticias, passà pel diari La Publicitat, també va fer col•laboracions en agències de notícies i va arribar a ser director del setmanari Mirador. Home d’educació humanística i conservadora, va entrar de comentarista polític al diari de la Lliga “ La Veu de Catalunya” i també va fer articles en el diari vespertí “La Veu del Vespre”.

De “La Veu del Vespre” he triat un article complet del juny del 1933 que per la seva temàtica, canviant uns petits detalls, podria ser molt actual. Veureu en la forma d’escriure de Manuel Brunet un estil moderat però ferm, molt entenedor i popular.

NOTA: Indico que signifiquen dos mots escrits en argot que actualment ja no són coneguts popularment. Gent del bronze=perdonavides, pinxos i brivalls. Mala gent. Esgarrapa-cristos=Home molt afectat a l’església.

Sa Majestat el Joc

Hi ha nombrosos indicis que fan suposar què es prepara la restauració de Sa Majestat el Joc en el seu tron de Barcelona. I consti, abans d’explicar-me que no anuncio, per un termini llarg o curt, el restabliment del joc. Em limito simplement a afirmar que hi ha personatges i personatgets que accepten diàleg sobre aquesta qüestió.

D’ençà que la dictadura va prohibir el joc , s’ha treballat intensament per a obtenir allò que en diuen una “reglamentació del joc”. I no dubteu: si el joc fos restablert, els responsables d’aquesta baixesa es rentarien les mans untades de lladrocini amb el sabó marca “Reglamentació del joc”.

Els interessats en la reglamentació del joc posen ara en circulació dos arguments que, naturalment són tan vils com la causa que serveixen.

El primer argument ve a dir que el joc és la millor manera de distreure la gana, de dissimular la crisi i àdhuc de desviar l’atenció sobre el malestar públic. Els que més espremen l’argument arriben a assegurar que el joc entretindria als atracadors. En una paraula: el joc seria com una mena d’opi del poble. El joc faria-diuen-la bona obra de dispersar les penyes dels cafès i bars, on no es fa sinó parlar de política. En altres temps, quan es creia necessari que la “gent del bronze” no prestés massa atenció a la política, s’engegava una anticlerical. Avui en plena actuació dels “esgarrapa-cristos” tenim el paladar esmussat per a poder apreuar els efectes sedatius d’una campanya anticlerical ben dirigida. I, fallant aquests ressorts, seria un mitjà adequat per a distreure l’oci i la imaginació de certa gent.

Els segons arguments dels partidaris del joc és una ofensa a la Generalitat de Catalunya. Suposen que la beneficència pública anirà malament fins que el vici s’encarregui dels hospitals i asils.

Repeteixo que no he fet a ningú l’ofensa de dir que el restabliment del joc és imminent Nomès dic que la pressió és cada dia més forta i que hi ha qui s’ha dedicat a revestir Sa Majestat el Joc amb la màxima dignitat i de penjar-li un escut de Catalunya al pit i que aquesta Majestat s’està en un saló d’espera, convençuda que s’acosta l’hora d’una entronització reglamentada i solemnial. Els més engrescats s’imaginen un Montjuïc com una mena de Montecarlo. I amb un casino, unes quotes elevades i gent d’smocking. Montjuïc potser tindria sucursals en platges de bon to. I si tot anés bé, aquest mecanisme ens convertiria en un estat rival de Mònaco, proporcionaria recursos polítics inesgotable. I també hi hauria concessions de Set-i-mig, perquè el poble rosegui.

Aquest és el miratge amb el qual alguns despreocupats es creuen poder tentar la nostra Generalitat.Però seria una ofensa al Govern de Catalunya suposar que creu necessari aquests traspàs de serveis. Seria dubtar del republicanisme dels nostres governants suposar que Catalunya ha de convertir-se en un altre Montecarlo, en un principat sota el ceptre de Sa Majestat el Joc.

[amicsdelsmedia-blog]

L'ARA, el mentrestant i el futur

Escrit pel Gerard Furest

D'aquí encara no cinc mesos farà dos anys de l'aparició de l'ARA. Un diari que, en la seva dosificada però intensa campanya de promoció, es presentava com a renovador, amb una nova concepció del periodisme multiplataforma, amb una clara aposta pels gèneres de la crònica, el reportatge i l'article d'opinió en detriment de la notícia, etc. Propòsits fundacionals que, a simple vista, ha complert amb escreix. Especialment la voluntat d'estar en canvi permanent i de ser porosos als inputs rebuts del lector, a diferència d'altres diaris d'estructura (o identitat?) més anquilosada que triguen anys i panys a redefinir-se. M'estalvio noms perquè no és difícil que vinguin al cap.

Ara bé, amb tot això, n'hi ha prou perquè un diari de nova creació es faci un lloc (viable) en el panorama periodístic del país? Analitzem les dades: un any i mig després, l'ARA ven 16.000 exemplars diaris en paper (auditoria gener-desembre 2011, que pot variar a l'alça quan l'auditoria computi les vendes conjuntes a les Illes amb el Diari de Balears, i les vendes recents a les demarcacions de Castelló i València) i 80.000 lectors segons el darrer EGM, que situa a la baixa la major part de capçaleres (+5.000 per a l'ARA). Per tant, i deixant de banda l'èxit incontrovertible a la xarxa, l'ARA tindria 16.000 compradors i 80.000 lectors en paper. Lluny dels 200.000 lectors i 40.000 compradors en paper que esmentava Vicent Sanchis per assegurar la viabilitat d'un diari en català. No cal dir que és inimaginable pensar que, amb un model de paper periclitant, un diari pugui més que doblar les seves vendes, ni tan sols a llarg termini.

Aleshores, la pregunta és: com fer de l'ARA un producte rendible i, alhora, influent? Ha d'esperar el diari a continuar amb el seu model de negoci actual o, vista amb perspectiva la situació, ha d'apostar per renovar-lo i ser el primer a jugar-se-la, com ja va fer amb un model de pagament al web que, al costat d'El Mundo, porta mesos d'avantatge (i de subscripcions) a la competència? L'ARA, que no havia viscut per raons de cronologia els temps “gloriosos” del paper, va ser dels primers a adonar-se de la decadència (obsolescència d'aquí 20 anys, tirant llarg) del paper.

Al meu parer, un diari que té la insuficient però gens menyspreable xifra de 3.000 subscriptors digitals, ha d'abocar la major part de la seva energia en el camp digital, millorant les seves aplicacions per tauleta i mòbil en l'accés de franc i, sobretot, millorant les prestacions que ofereixen els comptes Premium, que es limiten a oferir en PDF el contingut del diari en paper. La subscripció digital, que és la més rendible en termes de cost-retorn, ha d'esdevenir diferencial. Tot això, sense deixar de fer promocions engrescadores orientades a diferents tipus de target lector i pensant en noves vies de finançament. A tall d'exemple, em semblen molt encertades les darreres que el diari ha adoptat: oferir la possibilitat de comprar per 15 cèntims el Tema del Dia, que acostuma a ser tractat amb solvència i profunditat, o arribar a un acord amb Filmin per tal d'oferir pel·lícules en línia doblades o subtitulades en català a un preu assequible.

Pel que fa al paper, és possible que el més encertat fos sortir exclusivament a internet els dimarts, dimecres, dijous i dissabtes, reservant el paper a aquests dies: els divendres, amb l'oferta cultural i de cap de setmana encartada; els diumenges, el dia amb diferència amb més vendes en paper i publicitat, amb una edició molt potent basada en els reportatges, un bon dominical i informació econòmica que li permetin competir amb La Vanguardia; i, finalment, els dilluns, amb un diari que, més que centrar-se en els esports, tracti des d'una òptica original tant els temes que ha fornit el cap de setmana com alguns dels que es preveu que es produiran els dies següents.

És cert que es podria discutir, i molt, sobre quins dies seria aconsellable sortir al quiosc, o fins i tot si caldria reduir-los i limitar-los a un o dos, però em sembla que només seguint aquesta via, i per molt que el nou accionista majoritari del diari Ferran Rodés sigui vicepresident del hòlding publicitari Havas, es pot imaginar un ARA que tingui un demà entre els diaris de referència del país.

[amicsdelsmedia-blog]

Jaume Clotet: ras i curt

En Jaume Clotet és directe i clar en les seves explicacions, i ho deixa palès de bon principi quan comencem a parlar del Jornalet occità i de la seva experiència pel país veí. Defineix sense por als occitants i aprofita per a mostrar-nos una bona manera de fer en el món de la comunicació: el projecte, l’estratègia i la planificació. Això el porta a dur a creure en projectes que tenen ben assentades les bases i saben què volen i com ho volen, al contrari que d’altres persones dins aquest panorama mediàtic tan nostrat, que avantposen el moviment tàctic a l’estratègic. El Jornalet n’és una bona mostra i el defensa com a l’únic mitjà que es creu Occitània com a quelcom més que un passat gloriós i un present residual, comparant-lo amb l’altre mitjà occità que existeix: La Setmana.

La conversa fa giragonses imprevisibles i igual parlem de la curiosa entrada d’El Punt a l’Avui, tan aviat com ens felicitem com a país per haver aconseguit que La Vanguardia surti en català i d’una manera prou correcta. Una manera que, tot sigui dit, ha tingut una conseqüència palpable: l’evolució editorial de La Vanguardia és un fet, probablement degut a la posada en escena d’un lector que, un cop té el diari en català, vol que no el maltractin.

Es tracta d’una conversa curta però intensa, i farcida de detalls que la fan difícil de traslladar a l’article, però queden idees sobre com podria ser un diari com El Matí amb una mica d’empenta al darrera. Ens fixem en diaris com Il Foglio italià o La Croix francesa, que han aconseguit ser influents i rendibles, amb productes trets al carrer al mateix preu que en digital i que la resta de diaris, malgrat que ofereixen entre 8 i 16 pàgines, això sí, tan farcides, que en Jaume no dubta a afirmar que en tot un trajecte Itàlia-Catalunya d’avió, no té temps a llegir-se’l sencer. Són diaris que busquen la qualitat, la profunditat, el compromís dels lectors (que paguen un preu més elevat per la seva subscripció), ... Són diaris lliures, que es posicionen políticament quan correspon i que no tenen por a mostrar qui són i què pensen, perquè es deuen als seus lectors (clients) i no als governants i les seves ajudes enverinades a la premsa. El Matí podria ser això, pensem tots, però cal que s’ho cregui, com s’ho van creure els seus fundadors als anys vint i trenta del segle passat.

La conclusió és clara: tant en Jaume, com en Toni Piqué o el Joan Carreras fa uns mesos, són gent amb idees al cap, amb projectes comunicatius interessants que només necessiten d’una espurna per a esclatar i fer volar pels aires (en el millor sentit de la paraula) el panorama comunicatiu català, que no dubta a afirmar que està en fallida. Ara bé, no només ens calen idees, sinó també estratègia per a dur-los a terme... però ens ho hem de creure.

[amicsdelsmedia-blog]

La premsa escrita, per l’intel·lectualité

Per Jaume Sanz

En Michel Houellebecq és un escriptor i intel·lectual de referència a França i a una bona part del món occidental. Llegint la seva darrera novel·la El mapa i el territori (Empúries, 2011) no podia deixar de subratllar els pensaments que ens aboca sobre el món de la premsa, sobretot escrita

El protagonista és un artista, un pintor, en Jed. “... en realitat en Jed no recordava haver comprat mai en sa vida un diari o una revista (...) la premsa escrita li semblava una romanalla estranya, probablement condemnada a desaparèixer a curt termini, que en tot cas no veia quin interès tenia".

El narrador, parlant de les modes que els periodistes persegueixen, i que fan néixer de forma espontània, ens diu que "això s'esdevé cada vegada més sovint des de la difusió massiva d'internet i l’esfondrament concomitant dels mitjans escrits". Però d’altra banda, al cap de poc, el narrador ens dóna un diari (Libération) com a creador de titulars de moda, quan adjectiva una tendència. Com si l’adjectivació prengués quan és escrita.

Si seguim, ens trobem una conversa animada entre el propi Houellebeq, que apareix a la novel·la com a actor secundari, i el protagonista de la història, en Jed:

MH: Com vol que em trobi amb algú que treballa per Marianne o Le Parisien libéré sense tenir unes ganes sobtades de vomitar? El cert és que la premsa és d'una estupidesa i un conformisme insuportables, no li sembla?- va insistir

Jed: No ho sé , francament, no la llegeixo.

MH: -No ha fullejat mai cap diari?

Jed- Sí , probablement...-va dir en Jed amb bona voluntat però no en recordava cap record. En tot cas, no havia sentit ‘la necessitat’ (en cursiva a l'original) de comprar cap diari.”

Més endavant, en una gran superfície, que havia visitat abans, en Jed observa "millores" i ens descriu que “ Al costat de la llibreria, un prestatge dedicat a la premsa oferia ara un ventall important de diaris i revistes. L'oferta de pasta fresca s'havia enriquit encara més..."

Referent a una crítica de Le Monde, la responsable de comunicació del marxant d'art que porta l'obra d'en Jed, li diu que:

"- De tota manera la premsa a aquestes altures, se'ns en refot una mica. Ja no és decisiva, va resumir la Marilyn, al final de la vetllada quan en Jed s'inquietava per la falta de la Pepita Burguingnon (la crítica).

Finalment,  és divertit o potser paradoxal,  quan la responsable de comunicació li comunica a en Jed la mort d’en Houellebecq:

"Ella no en sabia més del que publicaven els diaris, però havia considerat oportú trucar-li perquè havia pensat, amb raó, que no hauria llegit la premsa”.

Conclusió ràpida: en Houellebecq ho té clar, la premsa escrita està tocada de mort. Però tot i així, és una realitat encara quotidiana (fins i tot com a obituari seu). El que m’ha resultat més xocant és que un intel·lectual com en Houellebecq escrigui sense embuts d’aquest gran tabú que és l’extinció de la premsa escrita, quan els intel·lectuals catalans no ho fan mai. ¿Potser serà perquè aquests darrers només són llegits precisament en premsa escrita i no pas en llibres? Qui-sap-lo.

[amicsdelsmedia-blog]

El Diari Migdia

Article escrit pel Guillem Ribera

La història de la premsa en català, a vegades, ens pot portar alguna sorpresa que normalment per una sèrie de circumstàncies ha quedat reclosa en algun llibre de memòries o d’història de la premsa. En aquest article, resumiré un projecte de diari que mai es va poder editar a causa de les pegues que, en l’època franquista, van posar les estructures polítiques d’aquella dictadura.

Els fets es remunten al 1966, any que el govern de Franco, per mitjà del seu ministre Manuel Fraga, va promulgar la “(Ley de Prensa e Imprenta)”, coneguda com a “Llei Fraga” que eliminava parcialment el decret regulador de la premsa -dictat el 1938 a Burgos- en el qual s’establia el control per part de l'Estat de tots els mitjans de comunicació. La nova llei, entre altres coses, eliminava la censura prèvia i passava tota la responsabilitat dels articles i les notícies al mitjà que publiqués qualsevol informació que molestés a la dictadura franquista. Una llei de premsa limitada que comportava que els mitjans de comunicació existents s’havien d’autocensurar per por a patir grans multes i fins i tot el tancament. Aquesta llei tenia certes ambigüitats i una d’elles era el fet que no esmentava en quina llengua es podien fer els mitjans de comunicació, cosa que va fer creure a algunes persones que feia temps que volien fer un diari en català, que aquest cop si que podria ser possible.

Els primers que van començar a estudiar la possibilitat de fer un diari en català foren l’industrial Fèlix Millet, antic propietari del diari catòlic El Matí, i en Manuel Ibàñez Escofet, subdirector del diari carlí El Correo Catalán i antic col·laborador d’El Matí. La primera opció va ser intentar treure altre cop El Matí, diari que es va deixar de publicar el 1936 i que acabada la guerra el franquisme no va permetre que hi tornés a sortir al carrer. El fet que El Mati fou un diari fidel a la república i que en Millet no era un home de la confiança del franquisme va comportar el fracàs d’aquest primer intent.

Ibàñez Escofet va començar a treballar en la creació d’un diari que s’anomenaria Migdia i que havia de ser un vespertí, d’opinió i amb tocs literaris, molt similar a El Matí. En aquella època, el gerent del diari El Correo Catalán estava interessat en treure al mercat un setmanari en català i assabentat del projecte d’Ibáñez Escofet va renunciar a fer la revista i va decidir donar suport al diari.

Es va constituïr la societat i posteriorment un consell d’administració format per gent destacada del món de la indústria i de l'economia com en Duran Farell, D. Valls i Taverner, Oleguer Soldevila, J.M. de Porcioles i altres. Abans de prendre cap decisió el consell d’administració va haver de valorar com havien de portar aquest tema. Sabien l’actitud que tenien les altes esferes del franquisme i els sectors funcionarials amb tot allò que era català i en català, i calia saber quin havia de ser el millor camí per a qué al final de la negociació es pogués rebre el vist i plau i poder editar el Migdia. La decisió fou no presentar la documentació al “Registro de Empresas Periodísticas” i negociar directament amb sectors polítics de la dictadura, concretament amb el Ministerio de Información i Turismo presidit per en Manuel Fraga. N’estaven segurs que si anaven al “Registro” això comportaria rebre el silenci per resposta. Les negociacions personals no donaven el fruit esperat, els viatges d’Ibañez Escofet a Madrid i els contactes de la “gent destacada” amb els polítics de la dictadura no van donar la resposta positiva que esperaven. Tot eren copets a l’esquena, que tinguessin paciència o el simple silenci.

El tema fins i tot va arribar a un consell de ministres presidit per Franco on se li va demanar al ministre sense cartera, que era el català Pere Gual Villalví, la seva opinió, la resposta del ministre “català” fou: precisamente porque soy catalán me abstendré de opinar. Desprès de moltes converses i deliberacions el govern espanyol va donar el permís per a poder publicar el Migdia, però volent-se assegurar la fidelitat del diari a la dictadura van comunicar que aquest permís seria factible sempre que el responsable del projecte fos en Josep Maria de Porcioles i que Ibañez Escofet havia de ser substituit. El consell d’administració de Migdia no va acceptar la destitució d’Ibañez Escofet ànima del projecte i propietari de la capçalera. La desmoralització que va comportar la resposta del govern franquista va desmotivar a Ibañez Escofet i a la majoria del consell d’administració, això va comportar l’abandonament del projecte. Mesos desprès va haver algun intent més en poder seguir aquest tema, però al final no es va poder publicar un diari en català fins passats uns anys amb l’aparició del diari AVUI i això és una altra historia que comenta millor en Joan-Anton Benach.

S’ha de reconèixer que els impulsors d’aquest projecte eren gent amb més il·lusió que visió. Volien fer un diari petit, d’opinió, literari, vespertí i en català en una societat poc acostumada a llegir en català i amb el mal vici, que malauradament avui encara patim, de ser molt crítics amb tot allò que fem en la nostra llengua. Només cal llegir l’opinió d’Andreu Avel•lí Artís, director de la revista Tele/Estel, editada en la mateixa època dels fets aquí comentats: “teníem menys lectors que jutges per a qualsevol cosa que fèiem, cosa que condicionava el futur de la revista. El lector català no va tenir res de liberal amb nosaltres, va ser intolerant. Volien una premsa tan pura tan exclusivista que no la van deixar viure”. A tot això cal sumar la poca competitivitat d’un producte d’aquestes característiques que havia de competir, entre altre diaris, amb una Vanguardia pel matí o un Noticiero Universal per la tarda. Amb aquesta competència i els condicionaments polítics que podien marcar el diari, tot fa pensar que Migdia si s’hagués editat no hauria aguantat gaire temps als quioscos.

Molts catalans en aquells moments convulsos de la guerra van haver de fugir de Catalunya per raons ideològiques o simplement per la por de ser assassinats i quan van tornar ho van haver de fer amb l’exèrcit vencedor. Es podien considerar vencedors d’aquella guerra però com a catalans sabien que havien perdut. Aquest és un de tants fets que ens demostra que aquestes persones dedicades a la indústria, als negocis, a la premsa o la cultura, mai van voler renunciar a ser fidels a la seva llengua i menys a renunciar a ser catalans.

[amicsdelsmedia-blog]

Toni Piqué i la segona transició digital

Article escrit pel Gerard Furest de la xerrada del passat dia 16 de desembre de 2011

Toquen les cinc i som al Salambó, aquell bar del rovell de Gràcia de ressonàncies (i propietat) literàries. Ens asseiem, com tantes altres vegades, en una espaiosa taula ovalada, i per primer cop em fixo en les fotografies que hi ha penjades a la paret: Eduardo Mendoza, Vázquez Montalbán, Pedro Zarraluki i la flor i nata de la deixatada gauche divine barcelonina sotgen els Amics dels Mèdia, però no de la comèdia progre. Penso que potser és això, el que ens uneix, l'aversió cutània que tenim pel divisme barceloní més descastat.

Som un grup amb unes sensibilitats, tarannàs i caràcters molt diferents, fins i tot distants, i ben aviat ho comprovem. Mentre esperem en Toni Piqué, periodista, consultor d’empreses informatives, articulista d'El Singular Digital, l'Ara, Paper Papers, i altres mitjans, ens ennaveguem en una acalorada discussió sobre la possible viabilitat de TV3 i, per extensió, de la CCMA. Uns, els tiris, diuen que sí, que és possible fer-la rendible, però amb un model (i mentalitat) diferents. Els altres, els troians, que, tal com està de fragmentat el panorama televisiu, mai no pot ser rendible ni, encara menys, líder sense tenir pèrdues al compte de resultats econòmics. Que no nacionals. Les xifres són aclaparadores: un pressupost de 350 milions, i una facturació publicitària que, en el cas de TV3, no depassa els 80 milions d'euros. És salvable, o si més no reduïble, aquest decalatge?

Aquesta és, precisament, la primera pregunta que li fem al nostre convidat, que ha tingut la deferència de quedar amb nosaltres sense conèixer-nos de res. La resposta d'en Toni Piqué és segura i tallant: “I per què no hauria de poder ser viable?”. Comenta que, això sí, caldria agusar la imaginació dels directius, fer més amb menys i buscar noves àrees de negoci. Poc després, sortirà a la conversa el cas del gratuït Bon Dia d'Andorra, que té una cafeteria amb parc infantil i una terrassa on llegir el diari a la parròquia de la Massana. Potser sí que són àrees de negoci diferent, però no és menys cert que, per a molta gent, el millor moment de la setmana és el del diumenge al matí, amb un bon diari i un cafè.

Si per una cosa sembla interessat en Piqué és per la cerca d'un model de rendibilitat en el periodisme que permeti preservar-ne la independència. Dóna per feta i inexorable la transició del paper (residual, car i de qualitat) al digital, i s'interessa per la segona transició, la del digital rendible i, si pot ser, de qualitat. Això, en el supòsit que una i altre no siguin siamesos indestriables. Poc després de la trobada, llegim amb interès un article a l'Ara en què posa de relleu que un digital francès amb 56.000 abonats pot ser molt més rendible i influent que un diari de lliure accés i amb desenes de milions d'usuaris únics.

Opina que les subvencions (paraula, o concepte, que sembla crear-li una certa incomoditat per les servituds que tragina) han estat una llosa que ha anquilosat la imaginació dels mitjans, acomodant-los a viure més de les administracions que dels seus lectors. Té clar que molts mitjans desapareixeran perquè no sabran adaptar les seves estructures empresarials a l'actual crisi, que no és conjuntural sinó de model, sistèmica. I els que sobreviuran no seran els peixos grossos, sinó els peixos àgils que sàpiguen escapar de la voràgine. No és endebades que ha dedicat bona part de la seva vida professional a la consultoria internacional d'empreses periodístiques, que ara es concentra en assessorar els mitjans sobre la conveniència d'integrar les redaccions de paper i digital per tal de millorar-ne l'eficiència periodística. Aquestes redaccions no han d'anar per lliure, sinó complementar-se com ho fa, de manera aproximada, l'Ara, diari del qual és opinador però sense autocofoismes. Més que opinador, la paraula seria crític en el bon sentit de la paraula. De fet, llegint-lo, de vegades fins i tot sembla que al seu article a l'espai de Comunicació vulgui suggerir, amb exemples generals, idees per millorar el diari.

En Toni és un entusiasta del periodisme digital, i no és una persona a la recerca del paper perdut o decadent. Li interessa el periodisme, el bon periodisme, i no tant el suport, que concep com un accident històric. Tot i això, no és fàcil fer-li un torcebraç sobre les capçaleres històriques que va tenir el país durant el segle XX, i de les quals té un bon coneixement. Preveu que, en un futur, bona part dels espais públics i sales d'espera tinguin tauletes perquè els seus clients hi puguin consultar el que els sembli oportú.

No ens podem estar de preguntar-li sobre la seva etapa com a director del Diari de Tarragona, un diari que monopolitza la informació comarcal de les comarques tarragonines, com El Punt Avui ho ha fet sempre a les gironines. Primer ens fa una anàlisi sociològica del que és la demarcació de Tarragona, i de la ciutat en concret. Una realitat molt diversa, invertebrada i amb zones poc permeables a la catalanització. També ens parla de les peculiaritats que concorren en la seva propietat, i com, en proposar la doble edició en català i en castellà, se li va dir que el diari seria bilingüe el dia que La Vanguardia també ho fos. No sembla, però, que el diari sigui un bullidor en aquest sentit. Cal recordar que el mateix 2011 l'empresa editora va rebre ni més ni menys que una subvenció de 100.000 euros de la Generalitat per catalanitzar parcialment el seu web... Unes subvencions que, com apunta en Piqué, són més aviat una ajuda encoberta que no una partida amb uns objectius de seguiment o compliment específics i seriosos.

En Toni Piqué no és una persona que es limiti a parlar i a explicar les seves opinions. Ho comprovem quan ens pregunta, amb interès, sobre la nostra opinió del model periodístic que representa El Periódico de Catalunya. Respon, però també pregunta. Com els bons professors des de Sòcrates, fent servir el mètode maièutic, penso. I, potser per deformació professional, me l'imagino impartint classes a la universitat, unes classes que no poden ser avorrides, no només pels amplis coneixements i anecdotari, sinó també pel registre col•loquial i distès, gens encarcarat, que ha fet servir. I tot, sense perdre profunditat en el missatge. Transposició didàctica, en diuen.

Les cerveses, els cacauets i les hores passen ràpidament i, tres hores després, sortim del Salambó, cadascú a complir les seves obligacions finisetmanals. No sense emplaçar-nos, però, a repetir la trobada amb en Toni i algun dels interessants mèdiaferits que coneix.

[amicsdelsmedia-blog]

L’hora de la veritat per a la premsa catalana

Deien els economistes de l’escola austríaca que l’excés monetari comporta males inversions que provoquen bombolles destinades a esclatar de manera espectacular. L’explicació és senzilla però sembla que no ho vulguem entendre: el diner barat provoca que no es valorin correctament les inversions (ja siguin públiques o privades). En els últims anys, hem viscut algunes d’aquestes bombolles i mentre érem a l’esclat de la bombolla tecnològica i els atemptats de l’11-S a Nova York, vàrem veure economistes reputats com en Paul Krugman que defensaven la necessitat d’abaixar tipus d’interès i donar diner barat per crear una bombolla immobiliària per sortir d’aquella crisi de principis del segle vint-i-un. De fet, és el mateix argument que el mateix economista utilitza per defensar la conveniència d’una arribada extraterrestre a la terra per sortir de la crisi actual (no faig broma): imprimir bitllets resol els problemes de diners.

I, què té a veure la crisi global i la política monetària dels països amb la premsa catalana?

En els últims deu anys, hem viscut una bombolla monetària particular a les empreses comunicatives que els ha permès de viure per sobre de les seves possibilitats reals: les subvencions directes, les indirectes, les subscripcions massives i la publicitat institucional són potes del mateix monstre. Una bombolla monetària al món mediàtic que ha permès a una llengua com la nostra disposar d’un gruix de diaris digitals als quals no se’ls coneixia més ingressos que els institucionals. De fet, hem hagut d’esperar a la crisi per veure com la internet catalana anava més enllà dels diaris i començava a abraçar a les empreses del món real que, aquestes si, han començat a valorar les inversions en funció del cost-benefici en circumstàncies de crèdit reduït.

Ara ens trobem amb unes empreses periodístiques a les quals el logo del Departament de Cultura ja no els resol els problemes, ja que les retallades, com no podia ser d’una altra manera, han arribat a les subvencions, la publicitat institucional i, temps al temps, les subscripcions massives. Els ciutadans no poden entendre la necessitat d’ajudar als diaris en temps com els actuals. L’argument de la informació lliure ha quedat trencat a internet i algunes iniciatives periodístiques dels últims mesos a casa nostra ens demostren que hi ha vida més enllà de l’amiguisme i neixen sense hipoteques en forma de logo institucional. S’ha acabat l’era en la que qualsevol es feia dir emprenedor per fer quatre projectes digitals a l’administració per un màxim de dotze mil euros, mentre rebia diners suficients com per mantenir una micro-pime productiva durant un any sencer. Ha arribat el moment en què les empreses naixeran, creixeran o moriran en funció del que aportin al ciutadà. Quants coneixeu les tarifes publicitàries dels diaris digitals? Empresaris, heu rebut mai ofertes publicitàries o de subscripció a mitjans? Doncs ara els començarem a rebre i serà bo que així sigui.

Vilaweb ens demana que ens impliquem en el projecte si volem que aquest sigui lliure, i ho fa oferint un servei a canvi d’uns diners, com no podia ser d’una altra manera, l’Ara té gairebé dos mil subscriptors digitals i ha seguit una estratègia comercial ‘agressiva’ amb el lector, com també ho ha fet més tímidament El 9 amb els seus més de 300 lectors que paguen 36 euros l’any, El Temps ha renovat la seva web i ha iniciat una tímida campanya comercial per aconseguir allò que tothom busca: clients.

I qui són els clients d’un diari?

Semblava que alguns mitjans havien oblidat la màxima que qualsevol negoci ha de complir per funcionar: trobar el teu client objectiu i oferir-li uns serveis que li siguin útils. El client objectiu, per tant, deixaran de ser els governs de torn i passaran a ser els lectors, com a qualsevol empresa.

[amicsdelsmedia-blog]

El post-partit de l'Ateneu Barcelonès

Per Jaume Sanz

Si una trobada periodística fos un partit de futbol, potser podríem resumir-la així:

Lloc: Ateneu Barcelonès.

Auditori: ple de goma a gom.

Data: 13 d'octubre de 2011, a 2/4 de 8.

Motiu: Realitats i reptes dels diaris en català

Situats a l’estrada, segons com ens els mirem els assistents, tenim d’esquerra a dreta: Xevi Xirgu (El Punt-Avui), Enric Juliana (La Vanguardia), la moderadora Gemma Calvet, Enric Hernández (El Periodico de Catalunya) i Carles Capdevila (Ara).

L'1x1 dels Amics dels Mèdia

Xevi Xirgu. Escèptic

A tota resposta a les preguntes successives valora la situació actual amb un tel d’escepticisme. Dóna profusió de dades que refermen la caiguda sostinguda. Ve molt ben preparat i és molt contundent. Critica fermament els continguts digitals gratuïts. Reconeix que van peixos amb el digital. Sembla que no hi creguin.

Enric Juliana. Suplent sobrat

No assisteix el Director que estava anunciat (José Antich), que li delega el mateix dia el paper. Ve de Madrid. Uix. Ve acompanyat d'un dossier carregat de dades espectaculars de sortida de la Vanguardia en català, que es barregen amb anècdotes superficials: un irrisori % de subscriptors va desdir-se del canvi al català (ui quina por...). Treu pit del fet que fan diari a cavall de tres segles. Sentant càtedra, sempre. No pensen canviar.

Enric Henández. Tímid

El menys mediàtic (ex-Pais, ex-Avui,...) , però potser el millor orador. Malgrat els excel•lents resultats que de sortida i que de forma mantinguda va tenir la versió catalana d’El Periódico, sembla que no s’ho acabin de creure. Tot i que diu que l’aposta és decidida (“si hi ha un suplement/especial en una sola llengua, sempre és en català”) no s’està de recordar que tenim una realitat (lingüística) que té una perdurabilitat molt i molt llarga.

Carles Capdevila. Natural

“Som com som, no ens agrada mirar al passat.“ Vol donar la imatge que ells s’adapten sempre a la societat d’avui, però no sembla pas que vulguin incidir en que la societat canviï (millori?) gràcies a ells. Només fa casus belli de fets com la immersió lingüística. “Som multiplataforma per procedència (dels impulsors), per convenciment, i per interlocució amb els nostres lectors. Potser volen que passem de lectors a “seguidors” aviat?

Qui vulgui el partit sencer, pot veure'l aquí:

[amicsdelsmedia-blog]

Premsa catalana a València, ara

Per Guillem Ribera

Després d’un temps sense comentaris sobre l’Espai Català de Comunicació, el passat mes de juliol el periodista Xavier Aliaga va tornat a parlar sobre aquest espai comunicatiu centrant-se molt concretament en València i la premsa de paper amb un article titulat, Per què no un diari en valencià. En els dies següents altres blocaires es van afegir al debat aportant la seva opinió. El primer en respondre va ser en Toni Cucarella, preguntant Per què no un diari en català? i posteriorment Ximo Corts també va donar la seva opinió amb l’article, Un periòdic en català?

Els articulistes manifesten que la manca de suport empresarial i institucional, a més de la greu crisi que actualment està patint la premsa de paper, són els principals motius pels quals arriben a la conclusió que avui és impossible fer un diari a València en català. Com podem veure, el resultat a què arriben els blocaires és força pessimista. Tot i així la part positiva d’aquest debat ha estat l’alta participació dels lectors que han aportat comentaris força interessants que fan creure que a València hi ha gent interessada en aquest tema i possiblement voldrien tenir a les seves mans un mitjà de comunicació de paper i en català.

Portem ben bé dues dècades parlant sobre la possibilitat de fer un diari interregional amb edicions per a Catalunya, València i Balears o un de tipus comarcal per a El País Valencià que, com tots sabem, mai s’han pogut realitzar. No només no s’han fet aquests “diaris” sinó que els darrers anys empreses periodístiques catalanes han hagut de tancar projectes que havien posat en funcionament al sud del Sènia. El resultat es decebedor, sobretot per aquells sectors socials valencians preocupats per la llengua que estan demanant que des de Catalunya es col·labori amb ells per a poder bastir algun tipus de projecte periodístic en català.

Avui, tal com diu en Salvador Cot, són temps de confluència, unió i cooperació. Per aquesta raó cal que les editorials de premsa catalana no deixin a la seva sort els valencians i que facin tot el possible per a fer arribar a València un producte que tingui prou qualitat i que serveixi de pal de paller a tots aquells sectors que s’estimen la seva llengua, que és la nostra. També els valencians han de saber que sense la seva col·laboració mai un periòdic fet a Catalunya podrà ser viable a València i haurien d’arromengar-se i crear una xarxa de subcripcions per a assegurar la viabilitat del mitjà de comunicació que se’ls faci arribar des del Principat.

Als valencians els cal un mitjà diari o d’altre periodicitat fet en paper i des de Catalunya cal que hi col·laborem. Algú pot pensar que el futur del periodisme ja no passa pel suport de paper però avui és una de tantes opcions dins del món de la comunicació i és un gran error pensar que el futur nomès passa per internet.

[amicsdelsmedia-blog]

A primer cop d'ull: 440 vs Revista Musical Catalana

Amb les dues revistes a la mà a un li costa decidir-se entre l'oferta consolidada de més de 40 anys dedicats a la divulgació de la música clàssica des del magnífic Palau de la Música Catalana i l'aposta jove del grup Enderrock, que aporta al seu catàleg l'estil que li mancava dins del seu segment (la música feta al nostre país).

La Revista Musical Catalana s'ha renovat i redissenyat, prenent l'orla vermella com a símbol internacional de la qualitat i la voluntat de ser referent d'una determinada temàtica, en aquest cas la música clàssica. Un dossier principal d'onze pàgines per tractar abastament un tema cada dos mesos, una elecció de temes de caràcter internacional, una edició digital a l'alçada i la garantia de la institució editora es resolen amb un producte rigorós i profund, i amb un disseny modern però sobri i poc temerós de la lletra i els lectors espantadissos dels textos llargs. Surt cada dos mesos i té un preu adequat per a no haver de dependre en excés de la publictat, lo qual tranquil·litza veient-ne la poca quantitat que té, sobretot no institucional. L'aposta pel digital és clara i té un preu de subscripció de 10 euros anuals, però no deixa de ser una traslació de la revista a la pantalla de l'ordinador, la tableta o el mòbil, sense haver fet una edició especial per a la lectura digital, com si fan algunes revistes internacionals, com The Economist. La subscripció en paper, en canvi, surt per 20 euros l'any, per 6 revistes de 76 pàgines aproximadament.

La revista 440 del grup Enderrock, en canvi, és trimestral i, en aquest cas, si que s'hi veu la mà dels editors en la quantitat de publicitat de la revista, fent-la un producte amb vistes de ser sostenible econòmicament. Compta amb la col·laboració de l'emissora Catalunya Música (de la CCMA) i això li dóna La garantia d'uns continguts contrastats amb els anys d'experiència de la ràdio catalana i els seus oïdors. És clarament divulgativa en els temes tractats i la seva presentació, però sempre dins dels estàndards de rigorositat i profunditat que se suposa en el seu públic objectiu, que no s'hauria d'espantar fàcilment amb un tamany de lletra petit que fa algunes pàgines atapeïdes. La selecció de CDs, DVDs i altres suports són del nivell dels que trobem en altres revsites del grup i et permeten copçar el treball de recerca, classificació i comercial de l'equip Enderrock. La subscripció només és en paper i té un preu de 24 euros per 4 revistes de més de 120 pàgines. En digital, però, el grup Enderrock ha apostat per crear una web especialitzada i actualitzada que pretén crear una comuñitat de lectors i amants de la música clàssica.

L'única pregunta que només el temps resoldrà és si hi ha lectors suficients per a dues revistes de tàctica similar en la nostra llengua i, sota el meu punt de vista, això només es pot aconseguir si, com sembla de moment, les revistes tenen l'ambició de ser les millors en la seva temàtica i no només en llengua catalana.

Els components dels Amics dels Mèdia no ens fem conèixer als quioscos on comprem el material ni als llocs on el consumim.

[amicsdelsmedia-blog]

A primer cop d'ull: Cotxes

Per Jaume Sanz.

Cotxes és una revista mensual de cotxes en català, que podeu trobar a molts quioscos del país i a altres punts de venda. Concretament el núm. 19 de la revista, de setembre de 2011, que tinc entre les mans, el vaig comprar a una benzinera de Terrassa. L'amable caixera va haver de demanar-me la revista per saber-ne el preu (2 euros). Un indici de poca demanda? Potser no, la vaig triar entre 6 o 7 revistes del mateix gènere, i entre una quarantena de revistes de diversos sectors. Després d'una ràpida ullada, només l'acompanyaven en català a l'expositor Sàpiens, Descobrir Catalunya i Cuina.

Cotxes va néixer al març de 2010 i a la portada ja llueix el Premi APPEC a la Millor nova revista en català. A primer cop d'ull sembla una revista de cotxes com qualsevulla altra. No sé si n'heu comprada o fullejada mai cap. Molt color, reportatges de proves de cotxes a punt d'aparèixer al mercat i comparativa dels existents, esport del motor i la imprescindible taula de preus de cotxes nous, marca per marca i model per model.

Pertany al grup Alesport, un grup liderat per Jaume Alguersuari (pare del pilot de F-1), que porta anys i panys emprenent des de Catalunya activitats relacionades amb l'afició al motor (publicacions, esdeveniments, fires,...) Per fer-vos una idea, la revista Cotxes, és una de les 15 revistes que edita aquest grup, gairebé totes del gènere del motor. Ho sé a partir de la pàgina 4 (taula de redacció), on comprovo qui n'és el Director (Joan Dalmau), la resta de l'staff de la revista, i l'staff del grup empresarial a qual pertany. Hi consta un petitet logo del Departament de Cultura com a col·laborador. No he trobat al DOGC el quantum d'aquesta col·laboració.

Després de fer-ne una ràpida lectura sembla una publicació normal del sector. Amb un punt de normalitat que la fa, de fet, especial pels temps que corren: en diverses seccions te n'adones que està enfocada al lector català: a l'editorial, al reportatge sobre els ràdars de les nostres carreteres, sobre els paisatges per visitar, sobre les presentacions a les nostres ciutats,.. Pel que fa a la llengua, sense que hagi llegit fil per randa el 100% de text que omple les seves 132 pàgines (!!), haig de dir que l' emprada en els reportatges no és un calc del castellà, i diria que no m'erraria molt si crec que s'hi té una especial cura del llenguatge (el director Joan Dalmau signa bona part dels reportatges).

Hi ha una pàgina de proposta de subscripcions on ofereixen un atractiu 20% de descompte sobre el preu de quiosc, però el que més m'ha xocat és que prioritàriament hi apareix l'oferta de subscripció més regal, però a l'inrevés. Consisteix en la venda de gadgets de preu força superior a la subscripció (una càmera d'acció o unes ulleres especials) i s'hi afegeix de regal la revista. Potser seguiria la idea d'ofertes d'Ipad més subscripció digital que han fet alguns diaris.

I parlant de digital: el web de la revista Cotxes (que afegeix un .cat al logo que no hi és al paper) ofereix un tast de la revista. Podeu llegir-hi editorials, proves de cotxes i novetats, i la possibilitat d'aconseguir revistes passades. Hi ha un cercador, però un accés al sumari de cada revista potser milloraria l'oferta de cerca.

A banda de les seccions imprescindibles, recomanaria especialment una secció anomenada Batalletes (entrevista a pioners del motor a Catalunya), i el tractament de la informació sobre vehicles ecològics. Visualment podreu reconèixer molt bé les diverses seccions pel diferent color dels titulars, ja des del sumari, la qual cosa agilita la cerca d'una lectura directa.

La publicitat (sé que alguns estaran esperant especialment aquesta info...) és força abundant, diversa i el que és més valorable, gens institucional: marques de cotxes, models, concessionaris de venda, accessoris, assegurances, esdeveniments i fires. Se suposa que el fet de pertànyer a un grup fort sobre el gènere ha d'afavorir-ne la captació. Cal destacar també alguna publicitat de caràcter molt local en petit format. No s'audita a l'OJD, mentre que al Baròmetre de la Fundacc a la 3a. Onada del 2011 publicada al juliol, apareix amb un modest 0,2 % dels lectors entrevistats (el mateix resultat que el Playboy, per fer-vos una idea).

Conclusió: sense dubte, si m'apassionessin els cotxes la compraria periòdicament, o si n'hagués de comprar un, la compraria ocasionalment. Em subscriuria si tingués un local o consulta obert a un públic amant del motor.

Els components dels Amics dels Mèdia no ens fem conèixer als quioscos on comprem el material ni als llocs on el consumim.

[amicsdelsmedia-blog]

Janquim: un narrador d’històries

Reunió del dia 21 de maig de 2011 amb en Janquim

Quan el veus arribar, ja copses que li agrada parlar i aprendre molt de tot allò que es cou al món digital. Mira l’iPad de sobre la taula amb l’interès d’algú a qui li agrada descobrir noves eines que li permetin fer allò que és la seva vocació: narrar històries.

Ens explica la seva història: de Gràcia, amb 13 anys va viure la sortida del diari Avui baixant en pijama cada matí a recollir-lo per ser el primer de la família en llegir-lo mentre esmorzava.

La seva vida professional ha donat molts tombs: fa d’escriptor, ha fet de periodista de paper durant deu anys, de guionista de programes de ràdio i televisió, de membre del gabinet de campanya d’un polític important, de cap de programes d’un canal de televisió i actualment fa de redactor al 3cat24, a on el reconeixereu per farcir els seus textos de vincles que ens permeten una lectura llarga, profunda i profitosa (horitzontal, en paraules seves). Però en tot cas, tota la seva trajectòria té en comú la voluntat d’explicar coses i fer-ho de la manera que pertoqui a cada moment.

Amb ell parlem del futur de la premsa de paper en un entorn digital i una crisi com la que tenim a sobre, i no veu clar l’interès que pot tenir und iari en paper a on tries les peces més interessants en un espai tancat per la paginació, mentre a la xarxa pots triar entre més de mil fonts que segueix al moment, movent-se per allò més interessant de cada mitjà i aprofundint mitjançant els vincles de cada text, en aquells temes dels quals en vol saber més. De fet, no veu clar el futur dels mitjans en general (paper o no) però si dels periodistes, escriptors o, com diu ell, narradors d’històries.

És inquiet i sempre es mou per les últimes eines informàtiques que apareixen a la xarxa i que li permeten explicar coses de maneres més eficaces, eficients o, simplement, diferents. En contra del que fan altres gurús de tots els àmbits, ha fet impersonal volgudament el seu propi blog, provant noves maneres de fer cròniques d’actualitat en paral·lel a la seva feina al 3cat24; utilitza l’Storify amb l’èxit d’estar en els cinc temes principals durant setmanes, gràcies a una entrevista a gent de tot el món que twittejaven en poques hores der diferència i sense ells saber-ho, tota la canço d’Imagine de John Lennon. Això li ha permès crear un nou blog a on agruparà part de les històries que farà amb l’Storify i que té un títol tan definitori com ambiciós: Interviewing the World. Fins i tot ens presenta l’última eina que ha desocbert i que li permet fer presentacions de manera àgil per internet.

I tot això, explicat amb una llibreta a les mans, a on ha anat apuntant tot elque descobria mentre parlàvem: una web, un diari de diumenge, … Com a bon narrador d’històries, en Janquim ha escoltat i ha apuntat tot allò que li servirà per a seguir movent-se pel món comunicatiu, a on té projectes que no vol explicar encara però que només cal veure-li els ulls per comprovar que l’il·lusió és la d’un emprenedor comunicatiu.

I en tot això, no hem parlat dels seus llibres, que ell ha definit com a una concatenació de paraules que expliquen una història... i el llibre? i el paper? i el suport? Serà elq ue correspongui a la història a narrar i al moment. Però que no n’haguem parlat no vol dir que no siguin el allò que el defineix personal i professionalment: un narrador, el punt en comú de tots els seus moviments.

[amicsdelsmedia-blog]

Hi ha espai per un nou model de premsa de paper?

Sobre la crisi de la premsa de paper i de com seran els diaris en el futur, s’han escrit un munt d’articles. D’una banda, alguns diuen que al paper li queden quatre dies mal comptats, de l’altra , que nomès subsistiran els grans diaris i que la resta hauran de tancar barraca. El moment actual ens indica que els diaris de paper estan en una autèntica cruïlla on no hi ha cap cartell informatiu que indiqui quin serà el camí més correcte per trobar la sortida de la crisi en general i, molt concretament, dels diaris de paper.

En el món de la comunicació dels diaris de paper s’ha entrat en una mena d’espiral on la crisi econòmica està generant una perdua de publicitat i com a conseqüència, una forta baixada d’ingressos en aquests mitjans. Segons les darreres dades, la publicitat en general pot caure a xifres similars a la dels anys 90 i la caiguda d’ingressos en publicitat en els diaris de pagament pot arribar enguany a un deu per cent menys comparant-la amb la de l’any 2010, i encara pot baixar més. Això vol dir que per a quadrar el compte de resultats, les empreses periodístiques hauran de reduïr molt més els costos de producció dels diaris i això comportarà una reducció de personal, un aprimament en el número de pàgines dels diaris i, evidentment una pèrdua de qualitat en la premsa diaria de pagament.

Degut a aixo s’ha de creure que una part, encara que sigui petita, del lector actual s’allunyarà dels diaris, i si a tot això s’afegeix la poca lectura de la premsa escrita de la gran majoria del públic jove -que no se sent atret per la lectura dels diaris de paper i si molt per la d’Internet i les noves tecnologies- es pot confirmar allò que tothom sap: els diaris de paper cada cop tenen i tindran menys vendes.

Davant d’aquesta situació els diaris s’aniran decantant pel format digital encara que, segons els estudis sobre aquests nous mitjans, diuen que un diari on-line no arriba a ingressar en publicitat ni el 10% del que pot facturar un diari fet en paper. La viabilitat d’un diari digital avui és molt dubtosa per no dir inviable i sembla ser que tot el que fan les empreses periodístiques a Internet és traslladar el diari de paper a un suport tecnològic nou. Cal suposar que, encara que perdin diners, ho fan per a no perdre el tren de la nova tecnologia i recuperar un lector que no compra diaris de paper.

De tots els escrits que s’han fet sobre la crisi de la premsa n’hi ha un que dóna una idea de com poden ser en un futur una part dels mitjans de comunicació fets en paper on diu: “Els diaris que sobrevisquin ho faran probablement amb algun tipus de contingut híbrid: anàlisi, interpretació i periodisme d’investigació, dins d’un producte imprès que apareixarà de forma no diària, combinats amb una constant posada al dia i interacció a través de la xarxa.” (Philip Meyer)

Casualment aquests tipus de mitjà fa anys que existeix en països del nostre entorn i en tenim exemples com el SonntagsZeitung o Le Matin du Dimanche de Suïssa, Le Journal du Dimanche de França o L’Expresso de Portugal, entre d’altres.

Aquests periòdics dominicals van sortir al mercat quan Internet no existia o estava en les beceroles però, en el moment que es van decidir a utilitzar aquesta nova tecnologia fent diaris digitals, van saber treure-li el màxim de rendiment. Avui continuen aprofitant amb molta traça les sinèrgies amb el periòdic que venen al quiosc, mantenint els ingressos per publicitat en paper i augmentant-los gràcies als diaris digitals i tot plegat amb un cost mínim.

En el nostre espai comunicacional català no existeix un producte d’aquestes característiques i aquests model de periòdic podria ser una alternativa a la problemàtica que estan patint alguns diaris o la possibilitat per alguna empresa de comunicació que volgués treure un nou producte al mercat.

Mirem els avantatges d’aquest producte:

Un diari dominical és l’únic nínxol de mercat que no ha estat cobert dins del nostre marc comunicacional.

És un producte que funciona perfectament en altres àmbits lingüístics com Suïssa, Portugal, França o Anglaterra.

Surt a la venda el dia que hi ha més demanda de premsa i que s’inserta més publicitat.

El cost de la plantilla per a fer aquest periòdic, comparat amb la premsa diària, és de baix cost.

Es un mitjà que pot arribar a tot l’àmbit lingüístic amb més facilitat, els costos econòmics en distribució son molt més baixos que distribuir un diari. El País Valencià i les Illes són zones majoritàriament orfes de productes fets en català i no tindria cap competència en aquest idioma i menys amb aquest model. Un periòdic d’aquestes característiques podria ser l’única manera d’arribar amb un mitjà en català a tot l’àmbit lingüístic amb una certa garantia d’èxit.

El cost d’una subscripció o la seva compra al quiosc no és elevada, ja que són uns 50 periòdics anuals i la possibilitat d’oferir al lector el diari on-line, més o menys pot costar uns 100 o 125 euros anuals. Un preu força econòmic comparat amb una revista d’informació general o amb un diari de pagament.

Per assegurar que un producte d’aquesta mena fos acceptat pel lector hauria de ser prou potent per a competir al mateix nivell amb els altres mitjans que surten el diumenge analitzant les notícies importants de la setmana i informant de les del dia anterior. Exactament com un diari qualsevol, però que només surt en diumenge.

Cal que sigui un producte que tingui suplements desencartables, ja que aquesta és la millor manera que el periòdic pugui ser compartit al mateix temps amb altres persones. Cosa molt normal en diumenge.

En aquest tipus de periòdic li caldria potenciar la subscripció i encara que s’ha dit abans que en diumenge hi ha més ingressos econòmics en publicitat, cal tenir present que aquesta és molt volàtil, per tant, no s’ha pensar en la publicitat com la part més important dels ingressos del periòdic, sobretot si es vol vendre al País Valencià o les Illes.

Els possibles lectors es poden anar a buscar en gent que no compra mai un diari en dies feiners o que ho fan esporàdicament i els que acostumen a comprar un segon diari en diumenge.

Davant d’aquest problema en el món de la premsa de paper una bona alternativa és la premsa dominical. L’espai existeix, funciona en altres països i té els avantatges d’uns costos més reduïts que la premsa diària. Només cal ser competitius i oferir un producte interessant que atregui a una franja de públic divers que gaudeixi de la premsa de paper en diumenge.

[amicsdelsmedia-blog]

Salvador Cot: la passió pel periodisme nacional i independent

Trobada del dia 15 d'Octubre a la seu del diari Nació Digital a Barcelona.

Apassionat com pocs dels mitjans de comunicació i del seu valor com a transformadors de la societat, en Salvador Cot ens rep a l'acabada d'estrenar seu del Grup Nació Digital a Barcelona, al carrer Dos de Maig. A l'entrada, enganxines de Secundèria i l'Hiperbòlic, que mostren la voluntat del grup de créixer en diferents direccions i temàtiques.

Després de saludar en Miquel Macià, editor del grup ND i responsable del fitxatge d'en Cot després de la desbandada de talent de l'Avui, ens asseiem en forma d'ela al voltant de l'escriptori en què escriu els seus breus però punyents articles editorials. Al principi, no sabem ben bé com entrar en matèria perquè no tenim una ordre del dia fixada, però les inquietuds, idees i observacions dels presents faran que ben aviat la conversa flueixi.

No és difícil percebre que el periodista, també nomenat director del setmanari El Temps, se sent orgullós i satisfet d'haver situat l'Avui digital al capdavant de la premsa en català. De fet, són les discrepàncies amb els nous editors, el Grup Hermes, els que l'han foragitat del diari. En Cot, de fa temps, aposta pel digital com a mitjà del futur, i veu clarament que la recessió del paper és inexorable. Va deixar l'Avui.cat fregant els 400.000 usuaris únics mensuals, i havia parlat amb il·lusió de la fita del milió d'usuaris únics per a un diari en català1. Creu, per tant, en els diaris amb informació permanentment actualitzada i en els periodistes olfactius, que van a cercar la notícia, la contrasten i la publiquen en funció del seu interès (el de la notícia, no del periodista), amb independència que puguin trepitjar ulls de poll o provocar pressions des de determinats cercles. En aquest sentit, ens explica com Nació Digital va ser el primer diari que va treure a la llum la famosa fotografia del presidenciable Sandro Rosell envoltat dels poders fàctics del país. Fotografia que va ser publicada sense arronsaments, amb la convicció, tan anglosaxona, que els mitjans han de ser un contrapès al poder dels governants.

Aquests criteris, és clar, topaven frontalment amb els dels adquirents de l'Avui, que apostaven per aigualir la secció d'esports i fer un diari potser més ambiciós, amb múltiples edicions locals poc actualitzades i menys crític, de tal manera que molestés menys el poder i atragués més publicitat institucional que fes viable el projecte. En el cas del nou Avui digital, que té una audiència estancada, mai no havia estat tan certa la sentència que qui molt abasta poc estreny.

Heus aquí la mare dels ous: la viabilitat del negoci digital. Aquí és on trobem que flaqueja més el seu discurs. En Cot té una gran confiança que “algú” (segurament el magnat Rupert Murdoch, o algú semblant) trobi la fórmula per fer rendible el periodisme internètic, bé sigui a través de la generalització de la informació de pagament, bé sigui a través d'un cànon a les empreses de telecomunicacions. Però què passarà, mentrestant, amb tots els projectes que surten com bolets i que requereixen un capital humà que no és amortitzable amb uns bàners de publicitat a un cost baixíssim i amb una eficiència publicitària per contrastar? Aquesta és la pregunta que ens fem. Com el “mentrestant” ens ha de permetre assolir l'objectiu final. El grup Nació Digital té, però, un mentrestant assegurat, ja que el balanç de comptes anual és positiu, en bona mesura gràcies a la publicació territorial embrionària, Osona.com, que té una penetració espectacular (d'un lector per cada tres ciutadans) a la comarca que li és pròpia.

En tot cas, en Cot no veu massa clar el futur de la premsa impresa (tant és així que ja pensa en com es distribuirà El Temps via tablet), i és per això que veu amb un punt d'escepticisme l'anunciada aparició del tan promocionat diari ARA. El paper té dos enemics titànics al davant: l'un, l'educació tecnològica dels joves, que opten en massa per consumir notícies per pantalla i no a través del paper; l'altre, el relleu demogràfic i generacional, que fa que dia rere dia l'audiència dels diaris en paper estigui més envellida i esdevingui, per tant, més i més minsa. Els qui sí que se'n sortiran, al seu parer, són els del Grup Godó, que ens avança que estan preparant seriosament el llançament de la Vanguardia en català sota la direcció del seu ex-company de l'Avui David Gonzàlez. I és que, quan el grup líder i degà a Catalunya fa una cosa, és perquè trepitja sobre terreny ferm (coses del conservadorisme) i en veu clars l'èxit i la viabilitat.

Malgrat el seu escepticisme, no descarta algun projecte en paper del Grup Nació Digital el dia que l'audiència dels lectors decau més, el diumenge. En aquest punt, la conversa gira a l'entorn de si seria més adequat fer un diari inspirat en els setmanaris i ple d'entrevistes, opinions i reportatges o un diari de diumenge més convencional.

També ens parla de la voluntat del diari d'estendre's per tot Catalunya a través d'edicions locals, bé sigui a través d'un acord amb diaris comarcals o regionals ja implantats, bé sigui amb diaris de nova planta que omplin un buit informatiu. Assessorament tècnic i de maquetació a canvi de major implantació i un paraigües comú, el mateix domini. L'objectiu, créixer a nivell global a partir d'edicions locals, ens recorda l'estancat projecte d'El Punt de fer el mateix però en paper. Li parlem de la incomoditat i escassa navegabilitat que suposa haver de clicar un enllaç que et redirecciona a una altra pàgina, però considera que els mitjans subsumits al projecte tenen a dret a computar les visites i a treure'n un benefici publicitari.

Créixer, créixer i créixer. És el verb més freqüent en la boca d'aquest periodista totterreny, que malda també per incorporar al projecte gent d'opinió solvent i contrastada que ja havia escrit a l'Avui.cat, com en Vicent Sanchis, la Montserrat Nebrera, en Xavier Roig, en Salvador Cardús o l'Alfred Bosch. No és endebades: per a ell, el futur del periodisme rau en tres puntals gens contradictoris: la immediatesa, l'anàlisi i una opinió potent i compromesa. Una opinió que no té pensat pouar mitjançant cap acord d'un diari bàsicament d'opinió com ho és El Singular Digital. El seu diari, el que té al cap, ha posat la directa i en pocs mesos ja els ha superat. Ara, l'objectiu és deixar de mirar el retrovisar i fixar la mirada en el canvi de rasant, allà on hi ha els diaris grans.

Per últim, la conversa té com a eix un tema que ens preocupa, i que en bona mesura ha estat el leitmotiv de la trobada: l'excessiva presència de notícies anecdòtiques, luctuoses o “sensacionalistes” al diari mare, NacióDigital.cat, i que al nostre parer haurien de quedar circumscrites a les seccions locals. El director n'és conscient, i sospitem que potser fins i tot ho comparteix, però possiblement és un ròssec que cal comportar a causa dels orígens locals del projecte. D'altra banda, la vida és així, feta de coses grans i petites, i no són sempre les primeres les que conciten més interès dels lectors. L'etern binomi (ai las!) entre qualitat i viabilitat, i els difícils equilibris que cal fer per mantenir-los...

Després de gairebé tres hores de conversa hospitalària entre cinc apassionats de la comunicació, arriba l'hora del comiat. Nosaltres, amb una idea més clara de per on poden anar els trets de la comunicació a casa nostra, i ell, com ens verbalitza, havent pogut parlar de temes que també l'encaparren però amb pocs prosèlits.

Els autors d'aquest blog sortim al carrer Dos de Maig i ens disseminem, cadascú fent el seu camí i, tal vegada, immersos tots en els nostres pensaments, processant el contingut de la trobada. Sigui com sigui, un servidor se'n va amb un esperit optimista pel que fa al futur de la comunicació en català, i convençut que l'ambició i independència (es pot interpretar en un sentit polisèmic) que transmetia en Salvador Cot trobaran el seu lloc (qui sap si algun dia capdavanter) en la internet catalana.

El comentari del Gerard Furest: Els meus companys s'estimen el periodisme i els mitjans en si, d'una manera finalista. Un servidor, però, els veu més aviat com la punta de llança en la construcció nacional (els mitjans, el camp de batalla dels nostres dies, que deia aquell), tant per la seva funció prestigiadora de la llengua com per la seva capacitat per crear un marc autoreferencial, per descolonitzar la ment. I la sensació que tinc és que en Salvador Cot, sense necessitat de fer cap mena d'exaltació nacional, és d'aquests darrers. Fa la sensació de tenir en tot moment el país al cap, però sense els acomplexaments ni les servituds pujolianes, i sap com assolir els objectius que es marca. Tots, epifenòmens de l'Objectiu final, de la Idea, com en deia l'Arcadi Makaròvitx de l'Adolescent de Dostoievski.