[Entrevista al diputat Joan Garriga publicada a l’Eco de Sitges del 15 de setembre del 2017, poc després de la convocatòria del referèndum de l’1 d’octubre i en l’inici de l’onada repressiva de l’estat].
http://lecodesitges.cat/joan-garriga-ens-ha-tocat-fer-daccelerador
[Versió complerta sense editar –pot contenir algunes errades tipogràfiques:]
El mateix dia que la Fiscalia general de l’estat demana la compareixença dels alcaldes catalans que han donat suport a la convocatòria del referèndum de l’1-O, ens apropem a la seu d’UM-9, a Ribes. Allà hi trobem el Joan Garriga (Nana), que demana anar a buscar un cafè abans de començar l’entrevista per fer front a una altra jornada plena de reunions.
Ha costat molt d’arribar fins aquí. Fa uns anys que des de la CUP-CC vau presentar-vos a eleccions al Parlament per estirar cap a la independència. Què suposa per a tu la convocatòria del referèndum?
A nivell personal, em sento satisfet. La convocatòria del referèndum i l’aprovació de la llei de transitorietat i fundacional de la República Catalana és una fita a la qual costava arribar i, per tant, em sento molt content d’haver format part d’aquest procés, que ha estat difícil. Com és normal en tot procés polític d’un calibre com aquest, el procés ha estat ple de tensions que han fet perillar la consecució dels objectius. A hores d’ara, que podem dir que la convocatòria està feta i la llei aprovada, realment és un plaer haver-hi participat. Però més que personal, sobretot tracta d’un sentiment col·lectiu. Des de la CUP-CC com a grup parlamentari i com a organització política, durant tot aquest procés ens ha tocat fer el paper d’accelerador i, sense posar-nos medalles, crec que el paper de la CUP dins les forces sobiranistes ha estat d’una dignitat important. Encara que no exempta de grans tensions.
Sí. El pressing CUP ha mostrat com una força política pot veure’s pressionada d’una manera brutal des dels mitjans de comunicació, des d’altres forces polítiques, des de sectors socials amb interessos concrets en la política d’aquest país... a qui els hagués agradat capgirar la nostra manera de fer dins les institucions. Nosaltres vam entrar i vam dir que hi seríem “amb un peu dins i amb un peu a fora”, i crec que ho hem fet bé, i cal reivindicar que hem sabut posar a l’agenda política del país el referèndum. Ara bé, els que hem estat a les institucions el que hem fet és posar-nos darrere del que una majoria social a Catalunya vol. Entenem que això és un manera d’entendre la representativitat política que ens diferencia de les maneres del règim del 78 que han estructurat la política fins ara. Hi ha una majoria social en aquest país que aposta per un canvi, i no hem fet altra cosa que ser garants d’aquesta voluntat majoritària.
En aquest sentit, part del vostre compromís és que aquest ‘sí’ fos un sí republicà. Que no fos un ‘sí’ només de redibuixar les fronteres sinó també un canvi de model d’estat.
Sí, quan es proposa això es veu l’oportunitat de fundar la reconstrucció nacional en unes noves bases. La República Catalana, que caldrà establir des d’un procés constituent, està radicalment enfrontada al model monàrquic parlamentari que hem viscut fins ara.
Per tant en la vostra perspectiva tenir l’oportunitat de votar per una nova república vol arribar més enllà que les persones que poden desitjar la independència per identificació nacional.
Evidentment. La idea és que a les bases del que ha de ser la nova república hi hem de saber incorporar les voluntats de majories socials, estiguin o no ara a favor del referèndum. Moltíssimes voluntats, encara que ara no estan en el sector pel referèndum. A més implicarà moviments socials i sectors que s’han mogut els darrers anys i que tenen propostes que posaran les bases per la nova república. Això, en un procés normal, s’hauria pogut fer tranquil·lament, però no estem en un procés normal; estem tirant endavant la voluntat de l’autodeterminació malgrat la ferma voluntat de no deixar-nos-la exercir. Aquí rauen molts dels problemes que ara patim. Si haguéssim estat en un país normal, s’hauria acceptat que hi ha una convocatòria de referèndum legal d’un govern legal que respon a una majoria social, i hauríem pogut parlar tota la resta. Però tenim l’estat en contra, i a més anem en contra de l’estat perquè estem proposant la creació d’una nova república catalana independent. I això és el referèndum: el dret a autodeterminar-se. La legalitat és una altra cosa.
Abans de l’aprovació de la convocatòria del referèndum i la llei de transitorietat jurídica, el govern espanyol ja havia anunciat que no deixaria que se celebrés el referèndum sota cap concepte. Però hi havia qui s’esperava algun pla B o cessió. A aquestes altures, vosaltres esperàveu...?
És que no estem en un conflicte de legalitat, estem en un conflicte d’exercici del poder. I l’estat té tota una sèrie de prerrogatives a mà que nosaltres pensem que executarà, i hem d’estar preparats. No podem ser contemplatius. Sabem que tenim un estat en contra, i que l’estat jugarà totes les cartes contra aquest referèndum perquè aquest referèndum és una prova d’insubordinació a tota la legalitat que emana del règim 1978 i que sustenta tot el poder actual de l’estat. I alhora que obre grans oportunitats de canvi i transformacions socials, econòmiques i polítiques, és evident que està qüestionant el model d’estat. Per tant, Puigdemont i tothom ho diu, independentment de com acabi tot això, res no serà igual, evidentment. Nosaltres participem d’aquesta idea: res no tornarà a ser igual. I allà cal anar-hi amb tota l’acumulació de forces possible. S’ha d’arribar a aquest punt, encara que ja veurem com es resol, amb la millor acumulació de forces. I en aquest moment, la força que està desbordant, que està superant legitimitats –i a més no pot ser d’altra manera– és el poble. La mobilització.
I la desobediència, per tant?
La desobediència que nosaltres hem proposat no es pot aplicar per llei. La desobediència ens l’apliquem nosaltres –és una cosa molt personal. Nosaltres la proposem als companys, però no es pot imposar. Ara bé, la força de la gent és l’únic que pot desbordar tots els marcs de legalitat opressora que en aquests moments es manifesta brutalment. I a més és una opressió que s’escamparà per tot arreu. Si guanyen ells, la brutalitat s’escamparà. Avui, mentre estem fent aquesta entrevista, 700 alcaldes són amenaçats al BOE amb noms i cognoms. Fins quan aguantarà la façana democràtica del govern espanyol tot això? Fins quan ho aguantaran els pobles d’Espanya? A part del nostre context català, que aquí ja tenim un combat obert, un escenari conegut, però a banda aquí se sacsejaran moltes coses a Espanya i a tota la zona del Sud d’Europa. Quan la CUP parlem del marc europeu, pensem que tot això sacseja el Sud d’Europa. Recordem que Europa no va dubtar a deixar caure Grècia, o es nomenaven presidents d’acord amb el Fons Monetari Internacional... no cal mirar gaire enrere. Les esquerres no poden obviar el compromís de posar-se al costat del poble i de posar-se davant quan calgui, ja sigui des dels càrrecs electes o des de les institucions. I és bo haver arribat on hem arribat perquè, no ens enganyem, això podia petar abans.
En aquesta lluita per l’exercici del poder, els mitjans de comunicació en són un puntal. No sé com percebeu el discurs de la por emès pels mitjans. És el fre més gran?
És l’enemic número 1. La por no ve d’un conflicte real sinó que aquí hi ha una campanya molt ben orquestrada pel govern de generar por. I aquest és l’obstacle més important que ens podem trobar a nivell col·lectiu com a poble i a nivell individual cadascú. L’estat està utilitzant la por. Els mitjans de comunicació fan de “vocero mayor” d’aquesta por com mai l’havia jugat, i no des d’avui. És difícil trobar aquells intel·lectuals espanyols que se surtin del pensament únic... no hi són, fora d’alguns com el Jaime Pastor o el Suso del Toro, però ara estan fins i tot amenaçats i els prohibeixen celebrar actes com a Madrid. La premsa majoritària generalista ha estat en contra de les institucions catalanes. Ara, s’han trobat amb un poble mobilitzat almenys des de la Transició. Un poble mobilitzat i això no ve de dos dies. Aquí hi ha hagut una autoorganització que també explica que el 15-M aquí es manifestés de manera diferent que a d’altres llocs. Pensem en el nivell d’autoorganització de moltes manifestacions a Catalunya; aquí hi ha una ciutadania organitzada transversal que fa que hi hagi un moviment independentista fort i transversal. Aquí quan comença el 15-M ja hi havia els Ateneus, ja hi havia una xarxa. Pensem en els moviments contra la guerra a Catalunya.
Un company de Móstoles amb qui vaig coincidir en una taula rodona dels moviments socials de Madrid, quan havia sorgit Podemos, m’explicava com feien xarxa entre moviments socials i s’organitzaven en espais de contrapoder horitzontals. Anàvem teixint, em deia, i “de golpe y porrazo, cae una piedra, de arriba a abajo, y esta piedra es Podemos”. I ho va dir tres vegades, “de arriba a abajo”. És a dir, una pedra generada a dalt que cau a baix i ho destrossa tot. I què ha passat aquí? Perquè ens ha destrossat.
I això aquí no ha passat...
No, això aquí no ha passat. I jo no deslegitimo el 15-M que ha fet aportacions molt bones, i que ha guanyat carrers, ha qüestionat les institucions i certes maneres de l’acció política... però nosaltres pensem que aquí ja hi hagués un teixit previ sobre el que es posaran en marxa les mobilitzacions del 15-M, i que fa que aquí l’independentisme pugui ser transversal. I que després també la gent se sorprèn i es pregunta, davant les mobilitzacions massives: “de cop i volta s’ha fet la gent independentista?”. Però la política no és de laboratori –o no només, encara que hi hagi algunes persones pensant com fer mal a través de la política–, però també és una realitat palpable a les places, als carrers i als municipis. I aquesta crec que és una de les baules més importants que té l’independentisme. La vàlua de l’independentisme va ser aguantar el que es va aguantar, el “no era això, companys, no era això” i ara reprendre-ho. Ara s’ha entès que era cert que “no era això, companys, no era això”. Conservar el llegat. I crec que això també explica el despertar el País Valencià. També ho deia el Ferran Torrent, que s’estan notant canvis malgrat els trenta anys d’operació d’estat i la barbaritat del trossejament dels Països Catalans. Una operació que també va costar sang, perquè quan va fer falta també van posar bombes, aquesta gent de la Ultradreta, i parlem des de l’època del Fernando Abril Martorell fins avui.
Bé, en síntesi, que el pitjor que li pot passar a una societat és que et facin trencaments històrics, com va passar amb la Guerra Civil i la Dictadura. Es va perdre la memòria, la força republicana. Però hi ha coses que persisteixen, i l’encert dels grups és haver conservat aquest lligam que, quan té un espai per florir, pot reeixir perquè és una alternativa per a la gent. La vàlua de l’independentisme va ser aguantar el que es va aguantar, el “no era això, companys, no era això” i ara reprendre-ho. Conservar el llegat.
És clar que el capital social i històric de Catalunya i els seus moviments socials és l’actiu més gran amb què compta el suport el referèndum. Però no sé confiàveu que les institucions europees es mullarien una mica més?
Nosaltres, no (riu). I tant de bo no haguéssim tingut raó. Però nosaltres no hi tenim cap confiança. Després de veure el que ha fet la Unió Europea amb la crisi de la immigració, amb el conflicte dels Balcans... la UE és d’una covardia i d’una submissió als criteris del Fons Monetari Internacional i de la Troika... que no ens esperàvem res de l’Europa regida per aquesta gent. No esperàvem que fos no ja un còmplice, sinó ni tan sols un aliat democràtic. Avui el Terricabras ha demanat com és que la Comissió Europea no actua en defensa de la democràcia a l’estat espanyol, i el senyor Jean-Claude Junker li ha dit que tenia ciàtica i que se n’anava. Nosaltres no hi teníem confiança. No ens alegra tenir raó, però mai no hi hem confiat. Sempre hem dit que era un procés sustentat en el poble mobilitzat de Catalunya, i que hem de mirar la nostra pròpia societat però no mirar a Europa, perquè fins que no sigui un conflicte per a ells no intervindran. Deixem convencions de Venècia que estan molt bé però no les faran servir. I això és el que hem fet, i el que convé: mirar-nos una mica a nosaltres. Nosaltres hem de posar les garanties que no ens vol donar l’estat espanyol. L’estat espanyol no vol posar garanties per un referèndum perquè no vol haver d’avalar un resultat que el perjudica. Per tant, ens toca a nosaltres fer-ho, i això és el que ens ha portat a treballar conjuntament amb el govern. En la qüestió del referèndum, els hem dit: “el nostre suport el tindreu tot”. Què és una contradicció fer accions comunes amb un govern que no és d’esquerres? Sí. Què és una contradicció tirar endavant un procés d’alliberament a una part trossejada del nostre marc de referència que són els països catalans? Sí. Però aquesta oportunitat, avalada per convocatòria i llei, supera el marc partidista, supera el marc regional, supera l’element autonomista... i esdevé una oportunitat de reconstrucció nacional avui per Catalunya i demà a la resta de Països Catalans. A 15 dies del referèndum, nosaltres el que volem és garantir-lo. Una consellera inhabilitada, amb qui estic a les antípodes ideològicament, va dir-me una cosa en la que estic d’acord quan vaig preguntar-li com portava la inhabilitació. Em va respondre que “tot dependrà de com s’acabi: si s’acaba bé, no hi haurà cap problema, però si s’acaba malament, hi haurà problemes”. I és veritat. L’objectiu de les forces socials i polítiques de Catalunya és aguantar l’envestida de l’estat i tirar endavant això. Ja sabem que no només tenim l’estat en contra, sinó que anem en contra d’un estat. I jo crec que hi haurà sortides de guió importants, com avui. La criminalització de 700 alcaldes com si fossin delinqüents és la pitjor amenaça de l’estat contra els municipis. Escolta, són ¾ parts dels alcaldes catalans, és una criminalització del municipalisme. La pitjor amenaça del municipalisme ve del propi estat, i és brutal.
Hi ha una estratègia discursiva que sí que ha mantingut l’unionisme des de la discussió parlamentària de la convocatòria del referèndum i que es basa en la victimització i l’acusació que l’independentisme vulnera drets.
Ells segueixen un guió perfectament dibuixat però evidentment han d’improvisar perquè no havien calibrat bé la resposta de la gent. Al Parlament van intentar impedir per via reglament una votació, després ridiculitzar el parlament de Catalunya –i això no s’atreveixen a fer-ho en una instància espanyola–, i després fer veure que hi ha una realitat de violència que fa anys que van dient i ells es representen com, pobrets, com si els trepitgessin els drets.
I és curiós perquè això del reglament no han gosat fer-ho amb totes les trepitjades i retallades de drets d’ensenyament, de sanitat, d’habitatge... res de garanties estatutàries amb 27 lleis aprovades que es tomben. Des que jo sóc al Parlament, cap de les lleis que s’han aprovat no és efectiva. El TC ha tombat unes 30 lleis, com la de l’habitatge, la 30/2015 que fins i tot va votar el PP i que responien a una necessitat majoritària. Amb una realitat d’emergència habitacional terrible, la pobresa... i fins així han tombat aquestes lleis; per ells, això no és el problema del país. Aquestes lleis formaven part de necessitats àmplies en una realitat de pobresa i precarietat que portat moltes famílies a desnonaments... però es veu que això per ells no és el problema del país.
Ara trobes a faltar no tenir una llei electoral pròpia, però vaja, ara el que hem de fer és posar totes les garanties per fer possible el referèndum. Perquè compte, que si llegim La Vanguardia i el senyor Juliana, ara podria haver-hi una temptació de negociació a última hora, que nosaltres pensem que és un error i ja ho hem fet arribar al govern. Ara plantejar un diàleg, amb la conflictivitat que tenim, a última hora... o bé ens afebleix a nosaltres o bé estàs posant una carta és que no es donarà. És que és impossible, no hi ha cap indicador, des de l’estat espanyol que hi hagi voluntat de negociar. I si negocies sense referèndum has perdut. No pots fer-ho, a aquestes alçades. Hi ha qui ens ha preguntat si tot això és una estratègia de certs grups polítics. A nosaltres, de debò, ens agradaria pensar que no. Que encara que potser hi ha grups que abans pactaven amb l’estat i ara no ho poden fer, i que segur que han fet els seus càlculs, però encara així... estem compromesos. Ara el que ha de sentir el poble de Catalunya és que les forces polítiques i les institucions estem compromesos amb el que es va decidir al Parlament i això ho durem a terme amb totes les conseqüències. Una altra cosa és que ens deixin o no.
Així com em deies que hi han hagut aliances que es podien llegir com a antinaturals, potser també hi hauria hagut aliances més naturals que no s’han donat. És el cas de CSQEP...
Nosaltres des de la CUP hem fet un treball en aquest sentit, no només d’apropament, sinó que també hem condicionat el calendari de manera que aquests sectors poguessin incorporar-se al debat. No ho hem aconseguit. Segurament per moltes raons. De la mateixa manera que no hem aconseguit, tot i la voluntat, resoldre necessitats socials. Tot i la voluntat... som el que som i tenim la força que tenim. I nosaltres admetem que hem quedat una mica decebuts de no haver pogut donar resposta a tots els reptes socials i econòmics. La llei de l’habitatge és una, que no es va voler tirar endavant perquè implicava desobeir el TC, però nosaltres ho hauríem fet.
Però vist ara com està tot, si aquesta gent [CSQEP] hagués participat, l’acumulació de forces i la perspectiva i força de l’esquerra en el procés hauria estat brutal. La responsabilitat que tenen, aquesta equidistància fins a última hora, aquest no veure que les coses han canviat i no veure que Convergència ja no és l’hegemonia en el país... haver fet aquests errors de càlcul, l’esquerra els pagarà cars. Sí que m’atreveixo a dir que totes les forces polítiques tret de la CUP han fet càlculs electorals al marge del referèndum. La senyora Colau, que és el màxim actiu que tenen CSQEP, si ara la inhabiliten tenen un problema.
Però sí que hi ha sectors de CSQEP que s’han mostrat propers al referèndum, des del ‘no’ i fins i tot des del ‘sí’.
Jo crec que s’hi veuran obligats. Als sectors que ens estan a favor, però, els diria que això no és només una mobilització, és un referèndum de veritat, és una oportunitat política que l’agafem o no l’agafem. Si no hi ha voluntat aquesta oportunitat de l’esquerra es perd. I serà un referèndum que haurem de defensar al carrer perquè siguin efectius; no ens podrem esperar a veure els resultats a la tele. No demanem només el suport a una mobilització, demanem suport a un procés d’autodeterminació política que pot ser una porta a transformacions com feia anys que no veia. I això no mama d’acords amb la resta de l’estat ni de processos que dilatin en el temps l’oportunitat. O hi som o no hi som. O incidim o no incidim.
Valedors importants entenc que són també els qui defensen el referèndum des de fora de Catalunya...
Clar, però és que no són gairebé ningú. El Podemos de l’Iglesias només defensa el tema de Catalunya com a element que li va bé per fer fora el PP. Però, el problema no era només el PP; no eren també les bases del 78? Aquest és el que qüestiona el procés, obertament, de manera potent i única. No hi ha cap altra força que no qüestioni d’aquesta manera. La resta és continuisme. Si tu creus que aquestes bases les vols canviar, hauries d’estar a favor del referèndum.
Ara, jo també crec que hi ha honroses excepcions, com el SAT. Ahir Marinaleda va alçar la bandera independentista al màstil de l’ajuntament. Però clar, tot això se sap molt poc; són poques iniciatives de suport però se’ls dóna poca difusió.
L’espot que va llençar la CUP-CC amb el lema del mambo dóna a entendre que potser us traieu un pes de sobre en acabar-se el procés. El doneu per acabat amb la convocatòria del referèndum?
Sí, evidentment. Quan se celebri el referèndum, ha de començar el procés constituent. La capacitat de forces que tinguem, ja veurem, però s’han de fer efectius, aquests resultats. Podíem morir, al procés, eh? De vegades sents la gent, aquesta gent que es fa dir “gent d’ordre” però que són defensors del desordre actual, defensen l’ordre que permet les misèries socials que veiem... però aquesta gent et diu, ara, a aquestes altures, que això es podria haver fet a poc a poc... i no.
El procés, a més, te l’ha marcat la gent amb les mobilitzacions, i ja ha estat prou respectuosa, la gent. Manifestacions majoritàries sostingudes any rere any... això ja s’hauria d’haver traduït en la política abans. Sort que s’ha acabat, i sort que hem decidit acabar-ho. I el resultat el valorem com molt important: la convocatòria del referèndum i la llei de transitorietat és un compromís, i tots els actors en són responsables... però és l’acte del Parlament de Catalunya d’assumir la veu d’un poble, com diria el poeta Estellés. És un dels actes més sobirans que s’han fet.
Hi ha suspensió del TC de la convocatòria del referèndum i de la llei de transitorietat jurídica però entenem que per la CUP-CC això no les invalida.
Nosaltres pensem que en aquest moment hi ha un xoc de legitimitats i que tenim la legitimitat democràtica de tirar-ho endavant. La legalitat és un conjunt d’estris al servei del poder, no són res més que això. Nosaltres no devem obediència a qui ens nega uns drets que considerem que són inapel·lables... no ens els ha de donar ningú, ens els hem de reconèixer nosaltres. Ara bé, evidentment això comportarà un xoc.
Què diries a les persones que, des de qualsevol postura ideològica o identificació nacional, no saben si anar a votar? Per què creus que s’haurien de sentir interpel·lats? Quina és la raó última per votar?
Anar a votar és l’acte de dignitat i sobirania més important que ningú farà en molt temps. Anar a votar és un acte que fas individualment però que és col·lectiu del poble català, i una resposta a les institucions catalanes que han estat a l’altura. Les garanties en les haurem de posar nosaltres. El que tindrem davant, ja ho trobarem, però la por que hem de tenir és que res no ens impedeixi anar a votar.
#Referèndum #1O #1Octubre #JoanGarriga #Nana #CUP #Diputat #Vote #Catalonia #Catalunya #República
