Naixem i ja de ben petits ens porten en braços la mama i el papa. Anem menjant papilles i traient moquets. Cagant-nos fins a les orelles i recitant dolces melodies a les quatre de la matinada. Els papis estàn molt contents de nosaltres. Com menja! Mira què maco que és! Ai el meu reietó!... fins que passem a menjar l'entrecot. Ja podem parlar! i tant, tant, que no parem de fer preguntes. És l'època de les fades i les bruixes, de les princeses i els cavallers, dels dimonis escuats i dels àngels beneïts. I mentides; el pare Nöel, els tres reis mags d'Orient...Fins que diem prou i ens arriba la primera decepció, l'entrada al món dels adults.
Ens anem fent forats a les camises i traus al cap, dient foteses i enviant a pastar fang a qui se'ns creui pel camí. Ja no tenim pèls a la llengua, volem dominar el món. Portem sempre les butxaques buides, ja que tot el diner que entra surt en menys de tres segons. Volem revolucionar el món, tenim mil i un projectes i idees. Tot ens sembla antic, forà, no ens sentim identificats amb el que la societat i els pares esperen de nosaltres. I ja per fi fem els 18! Déu ni dó! L'edat esperada i desitjada durant anys i anys de fatiga i tedi. I tot just bufant les espelmes que un àngel negre apareix pel cantó esquerre i et sentencia: "Ja ets graaaaaaan". I tu, de cop i volta, sents un aireig espès que inunda tota la sala. Ets tan feliç i alhora et sents insegur....
Cada any és una pedra que se't clava a la panxa. Arribes als vint i sents que tot se t'aixafa, la perspectiva del món com tu ho veies, un miratge. La vida adulta no és tan fantàstica al cap i a la fi. Molts esforços i treballs i constància, exigències que si no abarques t'afonen. Busques solucions als conflictes, mil i una des de diversos punts de vista. Ja sents els pas dels anys i te'n recordes del Carpe diem, però finalment et costa trobar la felicitat perquè veus que el món està tan trencat, dividit, amb manca de valors, desigual, brut, lleig. No tens ganes de sortir al carrer, vols que tot sigui més fàcil, però no ho és. Cada dia és un nou repte.
I en aquests moments és quan trobes el refugi en la soledat dels versos, en la misericòrdia de les paraules, en la fragilitat dels sentiments, en la mirada del nen, en la música del piano, en la brisa de la nit, en el piu piu del rossinyol, en tot el que no segueix una regla, que és pur, que està viu, tot el que resideix al cor i a la ment, que no té matèria. Allà trobes l'esperit, la teva ànima ferida, el cor reduït que encara batega i amb un sospir l'omples de la joia estimada i volguda. Sents, ara sí, que "tot està per fer i tot és possible".
La soledat, bonica soledat, que de tant en tant és fa insuportable...
pixelskylines
dailybridgerton
snowghoul
janainaart
