I, a vegades, ens en sortim. (però com sempre, tornem a caure)
Va ser al 2008, Jordi Garrigós tenia un blog, com treball de carrera, on penjava les seues primeres crítiques musicals per internet.
Un any abans ja començàvem a seguir-los arran del Sona9 en el qual van participar quedant trobe que en segon lloc. Va ser l'any següent amb l'eixida del disc quan els Manel van esclatar, i en un dels seus posts, Jordi, qualificava “Captatio benevolentiae” com una de les millors cançons mai escrites en català,de la història. Jo era més de “Pla Quinquennal” on els millors professors europeus ens ensenyaven a fer nusos de corbata.
Des d’eixe moment, han passat moltes cançons què hem titllat així.
Per aquell temps, jo no volia escoltar Antonia Font, els tenia vetats per mi mateix. Inútil que és un, encara sort que el temps i llegir a Valero Sanmartí ho va posar tot més o menys en el seu lloc.
Avui he tornat escoltar eixe disc, “Els Millors Professors Europeus”. Crec que des de la meva primera visita a Marxuquera a provar les coquetes de dacsa, que no l’havia tornat a posar. La culpa de tornar-lo a escoltar va venir d'una xerrada fa dos caps de setmana amb Andreu de “El Diluvi” (de pus), gaudint d'uns dies “Al Mar”, on comentàvem l'escena musical actual.
La veritat és que dels Manel, tot el que va esdevenir després, salvat de “Flor Groga” ja se’m va entravessar bastant i les principals cares visibles de hipsters i ukuleles del panorama musical en català, em van deixar d'interessar.
Avui primer ha sonat “Pla Quinquennal” i després “Captatio Benavolentiae”, i pot ser, l'arranjament amb clarinet (picada d'ullet per a tu -Piruleta), o la lletra “in crescendo” què ens diu com: “a vegades, una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim” em fa donar-li la raó al Jordi, almenys al què, en aquell moment va escriure. Pot ser sí que fóra una de les millors cançons mai escrites en català.
Que cada dia ens llevem amb moltes més i diferents.
