What I saw from the cheap seats

En aquest blog trobaràs les reflexions d'un jove aspirant a escriptor que ha volgut perseguir el seu somni. Parlaré de literatura, de música, presentaré algunes reflexions o cròniques que puguin sorgir envers als grans vicis de la vida. Les paraules són les protagonistes.

[domingobonnin]

18 de Maig de 2014.

Hola!

La setmana passada vaig publicar aquest vídeo que vàrem fer a l’aula d’Iniciació de l’Escola de Música d’Alcúdia versionant “Dins Aquest Iglú” d’Antònia Font. Així mateix ja fa temps que tenc aquest blog obert, però fins fa ben pocs dies no havia trobat l’excusa perfecta per estrenar-lo, i és que l’èxit que hem tengut bé ho mereix.

Si sóc sincer, imaginava que aquest projecte aniria bé i que ho veuria molta gent. La raó? Antònia Font són un grup molt popular, molt estimat, un grup que per un motiu o un altre ha deixat marca. No és precisament poca la gent que per aquí té algun record relacionat amb ells, i tampoc són pocs els que també n’han seguit la trajectoria durant tota la seva carrera, des dels temps en que feien verbenes fins a la darrera etapa, per dir-ho d’alguna manera, més sibarita, més adulta. Una etapa en que les pomades granissades enmig d’una plaça ja havien estat substituïdes per un gintònic dins una copa de globus amb un poc de pell de taronja i un bossinet de branca de canyella. T’agradin o no els gintònics, aquest és el concepte, segur que entens a què em referesc.

El nostre vídeo ha arribat a pocs mesos de la seva penjada d’instruments i amb una cançó prou emblemàtica, cantada per quaranta-quatre nins i nines d’entre cinc i vuit anys. Tot això són factors que l’afavoreixen, però el que no m’imaginava és el nivell de viralitat al que vàrem arribar, superant les 4.000 visites en només dos dies -i segueixen pujant!-, cosa que he de dir que m’omple el cos d’orgull.

I aquí és on volia arribar, a la paraula orgull. Una paraula directament relacionada amb uns ideals i una visió concreta del que pens que ha de ser l’Educació Musical i el seu paper dins l’Educació en general -Hola, senyor Wert!-, del qual se’n podria parlar durant hores.

Sí, he dit ideals i visió concreta; i no, no em consider cap tipus d’il·luminat, cap revolucionari ni ningú que hagi inventat res, ni prou fer-s’hi. Tampoc vull intentar agafar cap rol estrany ni estic parlant de cap norma absoluta, no pretenc donar lliçons a ningú, només expòs una mica el meu parer en concret aquí que puc, el qual també és discutible si algú ho veu convenient.

A part de tots els conceptes que s’han d’assolir per necessitat així com es va avançant en matèria, em sembla molt interessant el fet d’aprofitar en la mesura possible l’oferta musical que tenim avui en dia. Crec que s’ha de tenir en compte que a classe de música som a classe de música, no concretament a classe de música infantil, i per tant no veig el perquè de centrar-se només en aquesta. No ho dic per renegar de res, sinó més bé complementar, i l’explicació que veig és senzilla: en general les cançons tradicionals infantils és segur que arribaran als alumnes mitjançant altres canals -si no fos així ja faríem alguna cosa-, van lligades a nosaltres per qüestions d’arrels i, per tant, millor obrir-los de mira i cercar material nou -dins un filtre-, incentivant el fet que puguin escoltar-ho també a casa gràcies a internet. Provar de despertar curiositat en material de diferents estils musicals, d’artistes en actiu i que fins i tot algun dia podran veure en directe, qui sap.

I així és com hem anat fent audicions de temes des de Pixies fins a Antònia Font, passant per exemple entre Beach Beach, Arcade Fire, The Black Keys i Manel; i el resultat de moment el valor com a bo; hem interpretat als típics concerts de l’escola cançons de Manel (la nadala “Un Camell d’Orient”) i Antònia Font (“Alegria” i “Dins Aquest Iglú”), així com l’adaptació de la cançó “Gasoline” de La Maravillosa Orquesta del Alcohol per convertir-la en la “Nadala Folkie” pel darrer concert de Nadal -disponible a Youtube, tot i que a baixa qualitat-; el vídeo del curs passat del tema “Quantes Milles ha de Caminar es Mamut?” de Beach Beach per Minimúsica -també disponible a Youtube- i l’adaptació que si tot va bé farem del tema “Plage” de Crystal Fighters per despedir aquest curs.

Moltes gràcies per llegir-ho, ara mateix no tenc res més a dir. :)

Salut!

Domingo Bonnín Oliver

[manelbarjacoba]

FANTÀSTIC!

[manelbarjacoba]

#Milestones de Donallop

Hi ha dies que són mel, així ho canta Donallop al seu nou disc #Milestones i ahir ens ho va fer entendre al seu concert del Teatre Principal.

Efectivament, hi ha dies i sobretot vespres que se't guarden a la memòria per llarg temps. El primer pic que vaig trobar-me amb Donallop, actuaven a la barra del Pdal a Binissalem, sense micròfons ni amplificadors, tot just amb la seva veu potent. Aquell vespre vaig presenciar com dos joves silenciaven un espai on sol predominar el renou de les converses i de gent que va i ve, gent que aplaudeix però no escolta. Des d'aquella primera "estona" fins a la nit d'ahir, Donallop s'ha situat en un dels meus referents musicals.

No és d'estranyar que no sigui l'únic que s'ha sentit atrapat per la seva màgia; ahir al Principal van confirmar una evolució pròpia de qui té talent, humilitat i passió. Aquest darrer terme és especialment important. A vegades, ens costa trobar l'essència i ens quedam sols amb l'aparença d'alguns acords, melodies o ritmes. Joana es va menjar l'escenari amb la seva veu i Pere va cobrir l'estança amb melodies veu i guitarra tan maques com les recollides a Corsaris. Amb convidats excel·lents, a nivell personal destacaria sobretot la figura de Joan Colomar i el seu violí, Donallop es van envoltar de grans músics per interpretar totes les seves cançons. Fins i tot van versionar Setembre, la versió que més m'agrada juntament amb Turista de Roig.

Seré breu, però necessito explicar l'experiència personal que vaig viure ahir vespre. Tal com al primer concert, al qual escoltava a Donallop sense saber res d'ells, vaig presentar-me al teatre sense haver escoltat les noves cançons. Tot i que Clorofil·la em va semblar una temptació irresistible i Corsaris va sonar per la ràdio quan conduïa, els altres temes arribaren inèdits a les meves orelles. Buscava repetir aquella sensació increïble, la grata sorpresa d'aquell primer concert que també va ser en dijous. Però els músics apassionats tenen aquesta qualitat, mai et fan sentir el mateix. Suposo que ahir no va ser sorpresa, al cap i a la fi ja coneixia a Donallop i n'era conscient de les seves virtuts, anit va ser més emoció a flor de pell; pels de punta. Trobo dificultats per expressar allò viscut i és aquesta dificultat la que ho diu tot. Sense paraules...

Pirates que lluiten sota el lema "vencerem!"; una espina que desemboca en febres; acords que semblen no haver sonat mai; aquell que veloçment recorre el no-res; el somni que recorda aromes de clorofil·la quan la primavera marxa i la nina espera; i plora.

#Milestones que et deixen un regust d'art i vida.

eet

[manelbarjacoba]

La resposta a la crida

Avui em trobo participant en una crida fantàstic a VullEscriure.cat i ens han proposat el següent tema: Estar enamorat. He aprofitat tres minuts de la meva vida per participar en caquesta iniciativa amb el següent text. Estau convidats a la seva lectura.

"De lletres, de paraules i d'espais; de justificats, de negretes i cursives; de majúscules i minúscules, d'inicis i finals. De títols i també de capítols, de personatges principals i secundaris; de protagonistes, antagonistes, heroïnes i herois; dracs, monstres i pors. Del realisme màgic, romanticisme alemany o Shakespeare; de crims i misteris, de fantasia i ciència-ficció; de narradors en primera, segona o tercera persona, fins i tot omniscients. D'autores i d'autors, de portades i contraportades; de sentiments, experiències, bogeries i universos; d'infinitud i felicitat; si parlo d'amor, et parlo a tu; si parlo d'estimar, em refereixo a tu; si parlo d'estar enamorat, és evident que és gràcies a tu. Penso, visc i estimo per tu, literatura..." Manel Barjacoba eet Twitter: @ManelBarjacoba

[manelbarjacoba]

La llibertat de les paraules

Avui reconec en el sol mallorquí una lluentor que promet. Són promeses d'estiu, de platja i de calor, de colors vius, alegres i sense sospites. És l'inici dels matins a fora vila, els capvespres a la plaça i els vespres de copes a la mà i somriures al rostre. Avui he reconegut un optimisme propi de l'abraçada càlida de l'astre rei, que ens ha saludat per sobre de la nostra Tramuntana, un darrer cop abans de visitar als de l'altra banda de l'horitzó.

Escoltava el What a wonderful world, versionat per un Michael Bublé d'allò més elegant, de veu pausada que recorda al Sinatra més descarat i amb aires seductors, al més pur estil "gentleman". Veureu doncs que aquest ha estat el marc que ha motivat el present escrit. La il·lusió de dies nous m'ha transportat a imatges desitjades que han visitat el meu pensament amb aires de llibertat. La llibertat m'atreu, molt; On si no hi ha més llibertat que no pas en la literatura?

Manquen pocs dies per viure una de les jornades més especials per a un servidor, la diada de Sant Jordi. Alguns pensaran que és l'equivalent dels llibres al Sant Valentí d'enamorats, al Sant Patrici dels amants de la cervesa o al dia de la mare i el seu respectiu dels pares. Alguns pensaran que aquesta celebració no va més enllà d'interessos comercials, de comerços que busquen fer "match" o de campanyes de màrqueting que han de trobar sentit en un dia com aquest. No puc negar la seva raó perquè potser la tenen, no obstant això, puc aportar la meva visió d'aquest dia.

Dia 23 celebraré l'amor als llibres, a autores i autors que m'han portat a somiar, viure, tenir por i nodrir-me del goig únic que aporta una bona lectura. Sant Jordi simbolitza per mi un amor etern, sincer i fort, aquell que m'uneix a les paraules. Es tracta de nexes forts que mereixen ser reconeguts, celebrats i aplaudits. Jo seré un d'aquells "culturetas" que visitarà les llibreries i les firetes de ciutat per comprar llibres, gastar-me els diners en el dia assenyalat, tal com faig molts dies al llarg de l'any. Perquè no? Gastar els dinersen un llibre esdevé un acte de lleialtat a un món al qual sempre m'hi he sentit identificat i on hi vull participar.

Recordar la llegenda de Sant Jordi, molt maca i colpidora per a petits i grans, per aquells que la conten i per aquells que escolten, per aquells que s'imaginen finals distints on el drac no mor sinó que torna al llibre del qual s'havia escapat o la princesa és qui salva al cavaller amb versos improvisats. Recordo el dia de Sant Jordi a l'escola, on em meravellava escoltar la llegenda, dibuixar el meu drac i la meva rosa, les visites a les paradetes amb els meus pares i l'aroma dels llibres agraïts a mi per haver-los escollit.

No veig mal en concedir un dia a la literatura, en reviure els dracs que han aparegut a la nostra vida i que els llibres han ajudat a batre. No veig mal en defensar la llibertat que les paraules ens han atorgat i reconèixer que amb tanta sort, cada un de nosaltres va trobar una part de si mateix en una d'aquelles lectures.

No veig mal en voler ser lliure, per aquesta raó deixo l'escrit per seguir amb la meva lectura.

eet

[manelbarjacoba]

Després de llegir Antígona...

M'agradaria no avorrir als meus lectors habituals donat que tot just ahir, fou el darrer dia en què vaig publicar. Heu de saber que no és altra cosa que el foc causat per una lectura que acabo de realitzar, el culpable de trobar-me redactant aquestes paraules. Així és, doncs, com he arribat a veure'm davant la pantalla del meu ordinador per expressar un seguit de reflexions envers una de les tragèdies gregues més considerades al llarg de la història.

Antígona, tragèdia escrita per Sòfocles (495 aC – 406 aC) ha esdevingut l'objecte del meu goig en la lectura d'aquesta nit. Ens trobam davant un dels textos més colpidors de la literatura universal que, tot i la seva notable antiguitat, pareix adaptar-se a la perfecció a la realitat dels nostres dies. En aquesta obra ens parlen dels doblers, del valor de les lleis, de les relacions familiars, dels mitjans de comunicació o el tractament de la vida i la mort en actes com el suïcidi. I no és pas imprudent afirmar que la connexió entre els textos de l'Antiga Grècia i l'actualitat és prou clara. La literatura neix en les seves paraules, arrel de la mitologia i el tractament de la mateixa sobre els textos literaris. Molts dels textos parlen de la situació política del moment i s'atreveixen a reflexionar envers les grans qüestions que han pertorbat el son dels éssers humans, la mort, l'amor, el poder...

No ens trobem avui en dia en un moment on totes les bases socials han perdut tanta força que aquestes preguntes cobren més força que mai? Com si haguessin predit el futur o bé com si la humanitat no hagués sabut aprendre de les lectures dels savis grecs, avui, la lectura d'Antígona és font de reflexió de la situació actual. No obstant això, no vull anar més enllà que destacar el fet d'haver trobat semblances entre la situació actual i la tragèdia de Sòfocles sinó més bé analitzar l'obra en el seu conjunt.

Antígona és en si mateixa la història d'un seguit de fatalitats que tenen el seu origen en l'home. Són els homes qui evoquen les desgràcies, atribuïdes al judici dels Déus que han jutjat els actes dels humans. Antígona, personatge principal donat el seu paper com a centre de tota acció, és el reflex de la puresa i valentia pròpia dels herois romàntics. Troba en la injustícia una raó per anar en contra de la llei establerta i arriscar-se de manera conscient a perdre la vida per honrar el cos del seu germà Polinices. La seva germana, Ismene, parla en nom de la cordura i decideix no donar suport a allò que la seva germana vol fer, donar enterrament digne al cos difunt del seu germà. Un cop Antígona es vegi obligada a pagar pels seus actes, Ismene se sentirà penedida i voldrà sofrir el mateix càstig que la seva germana qui refusarà aquesta idea. Decepció entre les dues germanes i distància són elements tràgics que s'associen a aquests dos personatges i la seva relació.

Per altra banda, el drama es veu exemplificat en les diferents morts que es produeixen. En un primer moment, dos germans firmen la seva entrada a l'Hades de manera conjunta. Cada un s'encarrega de donar mort a l'altre, fet tràgic si consideram que es tracta de dos germans. Seguidament cal parlar de la mort d'Antígona, personatge principal que, no obstant, deixa un gran protagonista a la figura de Creont, tirà de Tebes i pare de d'Hèmon promès d'Antígona. La noia mor al costat del seu promès, després d'haver-se penjat ella mateixa. Hèmon que resta al seu costat, intenta sense èxit donar mort al seu pare, Creont, que ha sentenciat la vida de la seva estimada. Fruit del deliri que provoca la ira que ha sorgit del seu cor, decideix posar fi a la seva vida clavant-se l'espasa al pit. En aquestes dues morts podem sentir el sofriment que respon al fet d'haver mort en proclama d'una justícia robada. El lector és conscient de les bones intencions d'Antígona que vol honrar el cos del seu germà difunt al qual, Creont ha negat sepultura. Tot just Creont s'assabenta del seu error, córrer per salvar la vida d'Antígona i arriba tard, deixant al lector amb la sensació d'haver estat molt a prop de salvar al personatge que s'havia guanyat la seva estima.

Finalment, tractaré el capítol de les morts. No em centraré en la mort d'Eurídice que, al cap i a la fi no troba altra raó que denotar més fatalitat en els actes i conseqüències del seu marit, Creont. Vull parlar de la mort d'Hèmon. En el seu cas, la tragèdia respira una tensió i una crueltat molt fortes. Troba la mort a mans del seu germà i és castigat a restar sense sepultura, a la vista de tota gent i a l'abast de tota fera. Així doncs, tot i que Sòfocles no ens dóna molts detalls, el lector compren que aquell cos es descompon al llarg de la història, que és devorat per cans i aus i tractat com si d'una escombraria es tractés. Sota el meu punt de vista personal, considero aquesta escena d'una crueltat extrema. Amb la subtilesa dels grans escriptors, l'autor aconsegueix camuflar una escena molt dura, que, a mesura que llegeixes la tragèdia, et fa eriçar la pell.

L'anàlisi que he intentat oferir dels personatges en relació a la tragèdia que els envolta no pot deixar de costat alguns dels punts que m'han cridat més l'atenció. El primer de tots és quan Creont parla dels doblers i afirma “El diner destrueix ciutats, treu els homes de les seves cases, altera les ments honestes dels mortals i ensenya a dedicar-se a actes vergonyosos. També ha ensenyat als homes a tenir malícia”. Què podem pensar d'aquestes paraules, al segle XXI? Pot ser sonen tan certes ara com el dia en què Sòfocles les va escriure i això, senyores i senyors, també glaça la sang.

Un altra referència necessària és la que parla d'un dels grans temes de la literatura universal, l'amor. El Cor anuncia el següent quan parla de l'amor “i no hi ha ningú capaç d'evitar-te ni dels immortals ni dels homes mortals, i el qui et té està boig.” No puc evitar trobar en paraules com aquestes les bases amb les quals els romàntics alemanys englobaran la figura del seu heroi. L'amor entès com una bogeria que és en si mateixa un acte de cordura.

Per acabar aquestes reflexions, em referiré a un personatge com Tirèsias, endeví de Tebes. Aquest home, capaç d'aconsellar als governants millor que ningú, coneixedor de la terra, dels éssers humans i de la voluntat dels Déus té una particularitat notable, és cec. Aquest fet és destacable donat que a l'Antiga Grècia, els millors poetes eren considerats cecs donat que es comprenia la falta de visió com una sort per a ells que podien anar més enllà de la realitat banal i les distraccions del món superficial. Aquell qui no veu les distraccions del seu voltant podrà anar més enllà. Així doncs, no podia ser d'altra manera que el vident de la ciutat fos cec. Un joc increïble, amb una força i una màgia pròpia d'una tradició que ha esdevingut mare de tota la literatura posterior.

A Sòfocles agraeixo aquest vespre de lectura i escriptura, de reflexió i de goig per la vida, més enllà de les notícies, la lluita de poder, els diners, les injustícies i les desigualtats socials del dia a dia. Davant el meu escriptori, una obra magnífica i jo mateix, els dos sols.

eet

(Les cites d'aquesta publicació formen part de la traducció realitzada per Venegas García, Natividad i Valle Fernández M. José  per Festivales de teatro grecolatino)

[manelbarjacoba]

Valenta

Havia estat ferida, ferida de veritat. Ferida per les paraules crues que ell havia pronunciat com un regal inesperat. Al cap i a la fi, sempre deia que li agradaven les sorpreses. Uns minuts havia trigat a armar-se de valor i uns segons per fer del coratge una acció. Ell, gentil i generós, benèvol i misericordiós, lent. La ferida era profunda, d'aquelles que fan mal i triguen a cicatritzar. Així doncs, tenia temps de reaccionar i fer d'aquell darrer patiment que ell li havia volgut concedir, una victòria gloriosa. Ella també volia participar d'aquella mena de festa on els regals volaven de banda a banda de l'habitació. La sang seguia deixant la marca sincera d'una realitat que prest, seria efímera. No ho podia acceptar. Ella, armada de venjança i maldat, ira i sentència, encara més lenta i més profunda. L'escena final, tràgica. Les flors que el primer dia ell li va regalar sota la promesa d'un amor etern i que mai es va dignar a regar, presents en els ulls ardents de la noia. Va observar-lo amb valentia abans d'apagar el llum, ella també sabia fer regals i gaudia de fer sorpreses... Va somriure un cop més que ell. Ja no tornaria a sentir la seva mà impactant sobre el seu cos, de fet, ja no tornaria a sentir, però ell tampoc viuria pas per tornar a fer mal a un ésser tan sa d'esperit. L'ocellet alegre i delicat que havia estimat a qui no ho mereixia, va volar en una llibertat forçada deixant enrere dos anys de maltractaments. "Si jo marxo, tu també. Si jo pateixo, tu patiràs més. Si aquest és el meu final, que també sigui el teu." Si la vida havia estat injusta, que la mort impartís justícia.

eet

[manelbarjacoba]

Divagacions en clau de son

Cau la son, com cauen les fulles dels arbres a la tardor. Cau la nit, com cauen els fruits que han restat oblidats. Cauen els sons, com cauen les cartes després d’un cop de vent. Què cau al teu costat?

Un cop has pensat en ella, la teva estimada, res més ha pogut caure. S’ha despertat l’imsomni, més profund que l’abisme al qual hi enviaven als contradictoris; neix el dia, com la llum que ilumina la valentia i aparca les pors nocturnes per una estona; ascendeixen les paraules que pronuncies amb la suavitat de la mel, com les melodies més dolces. Què neix al teu costat?

Al teu costat no hi pot caure ni néixer, ni argument ni raó. Solitud, si és que ho vals, que el teu preu ha minvat des que vas prometre en va, estimar a algú tant que no poguessis respirar. Has respirat, just ara, ho entens?

eet

[manelbarjacoba]

L'error

Ella. Ella parlava de la vida com si d'una fotografia es tractés. Jo. Jo parlava de la vida com si no fos res més que un conjunt de paraules. Nosaltres. Nosaltres hauríem apostat la felicitat a tot o res per fer-nos companyia. Tu. Tu vas arribar per convertir la pau del dia a dia en el caos que em faria tornar boig. Jo. Jo vaig oblidar-la a ella, que era la cordura. Per apropar-me a tu, que eres un error atractiu. Nosaltres. Nosaltres ja no érem ella i jo, sinó tu i jo, com si els papers s'haguessin girat. Ella... Ella s'havia convertit en punts suspensius i tan prest tu formares el nosaltres, esdevingué punt final. Ara ja no apostaria la darrera mà, a tot o res, si fos la seva companyia la que estigués en joc. Per no apostar no apostaria ni per mi mateix, que he deixat que tu ho hagis espenyat tot sense haver dit res i he venut la felicitat que ella em brindava per tu. Tu que aparegueres aquell vespre maleït, quan les flors dormien caigudes i la música atordia el pensament. Tu, que simplement ets tan teva que mai comprendré com em vaig poder vendre, perquè fossis meva, en va. Quan només em queda el record i la solitud resultant del meu error, lluny d'allà on hauria apostat voler estar-hi tota la vida i ara que ja és tard, només sé una cosa certa. Tu que ets tu, mai seràs ella. eet

[manelbarjacoba]

Diàleg

Encara record aquell primer contacte, el dolç enigma de la il·lusió que naixia, l'espurna que despertava el seu tacte, les ganes de somiar que sempre hi seria. No vulguis dolor, amic. No ho vulguis. Lluny queden els Déus que dictaven la caiguda de la nit i la renaixença del dia, a qui imploraves perdó per haver estimat i a qui maldigueres amb odi, sense ella. Saps que encara record el passat, present. En cada imatge que dibuixava, en blanc i negre, que eren les mans d'una artista, amb sentiment. Capaç, molt capaç de morir d'allò que un sent. Neci series de creure allò que dius. No veus que ella mai es fixaria en la teva persona? L'únic déu a qui li deus etern servici ets tu mateix, per somriures robats i les llàgrimes que has deixat. Esborra doncs el seu rostre i els seus ulls. Viu! Si en ma raó resideix la tria, sempre recordaré que ella ha esdevingut sobtada inspiració. Inspiració, dius? Així moren en aquest moment les teves darreres paraules, que s'apaguen. Quan l'únic contacte ha estat el dels vostres ulls, travat per la distància notòria que us envolta. Ha inspirat el teu final. Amic, has errat. Cada un tria les seves muses, savi. Tornaria a equivocar-me altra vegada si així pogués somiar que algun dia el silenci, donaria pas a la nostra melodia. Prest deixaràs de recordar. Amic.

eet

[manelbarjacoba]

La mirada

S'havia aturat al centre d'aquell pas de vianants. La gent evitava el seu contacte i dirigia la mirada a altres excuses. El ninot del semàfor havia arrancat a ballar en una mena de dansa tribal, en bots regulars per després transformar-se en una llum vermella. Cridava l'atenció la seva passivitat. Els cotxes feien sonar els clàxons i els seus conductors competien per pronunciar l'insult més contundent. Ningú havia reparat en la veritat d'aquella escena, en el dramatisme real que caracteritzava una ànima morta. Allà parat amb els ulls clavats en un punt concret de l'altra banda del carrer va recórrer la derrota de qui recorda victòries perdudes. Poc importaven els cotxes, l'exaltació de la gent o aquells dits que l'assenyalàvem al seu darrere, com si es tractés d'un monstre desconegut. Aquell era el moment i el lloc que havia de proporcionar la transició, el viatge.

Els cotxes van esquivar el seu cos al mateix temps que seguien propinant els insults més greus que una persona podia arribar a rebre. Quan el semàfor va presentar un altre cop al ninot verd, ell va donar la primera passa i va marxar. Ningú va entendre per quina raó havia actuat de manera tan estranya llevat d'aquella vella dóna que havia restat tan quieta com ell a l'altre costat. --Volies tornar a començar veritat? T'has mantingut ferm una bona estona en la zona prohibida on tots aquells que t'han vist, han rigut, t'han observat i assenyalat, t'han tractat de boig i han deixat alliberar la seva ira durant uns segons a sobre del teu cos. Avui en dia és poca la gent que s'atreveix a exposar-se davant tot i tots aquells que esperen a menjar-te.-- --M'havia despistat. He vist un dibuix intens a l'altre costat que m'observava.-- --Has creuat en verd.-- -- Ell també tenia verd.-- --Ara ets a l'altre costat, saps?-- --Sí, això és cert. Vols dir que torno a començar?-- --Si ets valent, pensaràs que res té més sentit que el fet d'haver embogit, si ets temorós d'allò que has fet, afirmaràs haver-te marejat.-- --Tinc clar que el dibuix era aquí on som ara, entre la tonalitat marró i verda de les fulles d'aquests arbres.-- --De ben segur que el trobes, aquí tot és possible fins que et tornes a perdre.-- --Vols dir que tu creuaràs en l'altra direcció després d'haver estat aquí?-- --Així és.-- --No et fa por el record?-- --Fa estona que jo estic de tornada, jove, el record és l'únic que em queda. Tots aquells que han rigut en veure't són a l'altre costat, no temis pel teu futur, has creuat en verd...-- --Mai havia conegut ningú que anés a morir.-- --Mai havia conegut ningú que s'alegrés tan poc d'haver tornat a la vida.-- El jove va restar en silenci acceptant que res d'allò que pogués dir seria adient per aquella situació complicada. Ara només calia perseguir la mà que havia esbossat aquell dibuix intens entre les fulles lliures d'aquell nou món meravellós. --La teva ànima és ella, la mirada.-- I amb aquestes paraules la vella dona va creuar el pas de vianants. Tenia clar que a l'altre costat no hi hauria cap llum verda. No queda esperança per aquells que es troben de tornada.

eet

[manelbarjacoba]

Check out @ManelBarjacoba's Tweet:

[manelbarjacoba]

Literatura ciega

"Ella leía sus historias mientras él soñaba en ser leído. En silencio y sin ser vista; era uno de sus personajes pero él no lo sabía." eet

[manelbarjacoba]

"Aquest cop sí, m'atreveixo a mirar-te"

Era una d'aquelles situacions que anticipava una contradicció amb final poc desitjable. Ella apareixia del no res i quasi sense fer-se notar, però destacant de manera inevitable per davant de qualsevol altre estímul. La gent ballava, bevia i cantava mentre ell, ell dirigia la mirada a cap punt concret perquè d'haver pogut fer-ho, l'hauria mirada als seus ulls clars un darrer cop. Ella no estaria al seu costat perquè els precedents així ho havien advertit. Per molt que esperés el seu encontre amb il·lusió, la contradicció vendria de la realitat, menys densa que el fum de les cigarretes i més efímera que l'instant en què havien estat molt a prop de coincidir. S'havia acabat la nit i marxaven, però de camí al pis havia endevinat un final distint, aquest cop, tard o d'hora, ell ho faria real. Rompre els precedents, les contradiccions i les pors per veure néixer una nova imatge al seu costat.

eet

[manelbarjacoba]

Juguem amb les paraules

Una amiga em va enviar quatre paraules, sol, piano, paraula i platja. Disposava d'un o dos minuts i jo els vaig emprar d'aquesta manera:

Va evocar l'abraçada càlida del sol amb el so del seu piano. Com si d'una paraula màgica es tractés, esborrava tot el dol. Havia establert la raó del somni en la foscor per viatjar fins a una platja, alliberada de temor. Va cercar la cordura on no hi havia acció i la desventura va acabar tot just tancà la porta d'aquella habitació. No hi havia so, però sí solitud. eet

[manelbarjacoba]

Apaga el llum que arriba Lights...

Avui no esperava publicar però ha aparegut la veu de Lights per trastocar els meus plans. Si som sincer he de dir que no conec gaire a l'artista de la qual parlaré avui però em nodriré de tot allò que m'ha transmès mentre escoltava la seva música. Si realment vols comprendre les reflexions que exposaré a continuació et recomano que deixis posat l'àlbum que he deixat enllaçat i entris en la mateixa sintonia que m'ha guiat aquesta estona d'escriptura.

Lights és el nom artístic de Valerie Anne Poxleitner, cantautora canadenca nascuda ara fa vint-i-sis anys. Coneguda per haver col·laborat especialment en algunes de les gravacions del grup Bring me the horizon, ha començat la seva carrera en solitari gràcies en part a l'èxit dels seus dos àlbums “The listening” i “Siberia”.

Un cop hem conegut algunes dades de l'artista, parlaré breument de les dues facetes que caracteritzen a la jove canadenca. La primera de les dues cares és la d'una Lights amb influències més electròniques. tot i que aquesta no és la que més m'agrada. És cert que el tema Second go en aquesta faceta més electrònica és tota una càrrega d'energia però avui prefereixo parlar d'un altre Lights.

La Lights en acústic és senzillament un regal per a l'oïda. Una veu delicada, dolça i extremadament subtil que, acompanyada d'una simple guitarra acústica o un piano, aconsegueix crear una atmosfera de tranquil·litat i serenitat. Aquesta és la sensació que em transmet, pau. Un diumenge vespre a mitja llum, escoltant el seu disc Siberia, en acústic, et porta a imaginar-te escenes a la Califòrnia dels films, la Nova York de les postals o els paisatges de Canadà.

La cançó que ha inspirat aquest escrit ha estat Cactus in the valley que canta de forma conjunta amb Adam Young (Owl city) conegut per utilitzar sintetitzadors al més pur estil The postal service. Tot i que la resta de cançons del disc són totes dignes de ser mencionades, destacaré Siberia, Flux and Flow i Banner. Aquest disc es mereix arribar a la part alta de les llistes de ventes i convertir-se en un complet referent del gènere acústic.

Si vols gaudir d'una artista jove, amb talent i sensibilitat, Lights és una aposta segura per passar una estona sota la manta complint la teva comanda. Jo ho he fet mentre escrivia aquesta petita recomanació i de tant en tant m'he vist immers en els meus pensaments, en escenes personals que apareixen quan la banda sonora és l'adient. Siguem sincers, qui reflexiona escoltant a Daddy Yankee? No és per criticar, però baix el meu punt de vista, des de Banner fins a And Counting, el disc Siberia Acoustic de Lights és una lliçó de sensibilitat i reflexió.

Això si, si acabes de sortir d'una relació, no escoltis aquest disc. Si necessites plorar una mica perquè tens el moment sentimental jas saps que has de fer. Si ets una persona com jo que simplement busques gaudir de bona música una estona i deixar-te endur pel que pugui passar, Lights, Lights...

eet

[manelbarjacoba]

Notificacions vitals

Imagina que et despertes, segurament tens el mòbil a baix del coixí, a la tauleta de devora el llit o, amb tanta sort l'has deixat a sobre de l'escriptori. És inconscient però el més probable és que el primer que facis sigui mirar si hi ha novetats. No et demanis per què ni intentis determinar quan vas convertir-ho en rutina, has enviat tants missatges que podries acabar perdent el cap. Direm que, si algú ha pensat en tu, trobaràs algun missatge de WhatsApp, alguna notificació del Facebook o, si ets molt hipster i te les dones de blogger com jo, algun senyal del Tumblr. Revisaràs cada una de les notificacions i sentiràs que has complert el límit d'interaccions per considerar que ets algú dintre de la xarxa social.

Si algun dia et despertes i el teu mòbil no presenta cap icona d'aquestes xarxes socials, potser pensaràs que t'has llevat massa prest o que et vares anar a dormir el darrer de tots, això explicaria la mancança de notificacions. En cas de no tenir-ne, el més segur és que entris a Facebook i revisis les novetats dels altres, perquè has d'assumir-ho, llegeixes l'actualització d'una amiga que ha publicat fa dos minuts i ja que hi ets pegues una ullada a la següent que és de fa vuit minuts, i així fins arribar on t'havies quedat ahir vespre.

Si et trobes entre setmana, hauràs d'anar a classe o a la feina i els quinze minuts que has perdut visitant les xarxes socials es convertiran en un vertader mal de cap pel fet d'haver d'arreglar-te de pressa i corrent. En cas de trobar-te en cap de setmana, dedicaràs una bona estona a la revisió de les xarxes, pensa que has sortit de festa i podrien haver penjat fotografies tan indignes com gracioses.

Un cop has acabat el ritual de les xarxes socials i has contestat els missatges de WhatsApp, pots començar el teu dia. Segurament hauràs d'estudiar, més ara que els universitaris ens trobam en plena època d'exàmens i treballs, la data d'entrega dels quals pareix haver aparegut del no res quan fa només tres mesos semblava estar encara molt enfora. Mentre estudies et proposes deixar el mòbil a un costat i els primers vint minuts funciona. Ja t'has estudiat la primera pàgina d'apunts i penses això d'estic 'on fire', i aquí vius el punt més crític de la jornada.

Agafes el mòbil per mirar l'hora, segurament reforça la imatge que tens d'haver estat estudiant sense pausa ara ja fa vint minuts, i tot seguit descobreixes uns 45 missatges. En aquest moment maldius el grup on no aturen de parlar i decideixes entrar-hi per silenciar-ho, però clar, ja t'has connectat... Ara hauràs de respondre a la teva amiga que es preocupa per saber com dus l'estudi i a la teva mare que demana mem què fas. Si aconsegueixes deixar de banda el mòbil intentaràs centrar-te en l'estudi però no ho dubtis, trobaràs altres distraccions.

Un cop marxis cap a casa, és probable que et toquis la butxaca on sempre portes el mòbil per revisar que no ha volgut emprendre un viatge a objectes perduts. En cas de notar-lo proper a la teva pell seguiràs el teu camí com si res, però si al identificar les butxaques no notes el tacte característic del teu aparell començaràs a sentir una mena de nerviosisme molt gratuït. No tardaràs a adonar-te que amb les presses, donat que volies partir aviat de la biblioteca i ja t'has vist amb prou feines per dissimular els teus moviments tot i que has fet un renouer, l'has ficat a dintre de la teva motxilla.

Amb el mòbil localitzat et dirigiràs al cotxe o en cas de no fer-ho així, segurament hauràs d'esperar que arribi el bus o que l'amic amb qui has vengut acabi d'estudiar. En aquest moment i donat que esperar és una de les coses que més ens incomoden, agrairàs tenir el teu mòbil. El desbloquejaràs decidit a contestar a notificacions, Tweets i tota menta d'interaccions i així poder passar l'estona de l'espera, però no. Coses inexplicables en aquesta vida, quan vols parlar, ningú et fa cas. Segurament et desesperis al veure que l'únic que t'ha arribat és una d'aquelles invitacions a jocs del Facebook als quals mai hi vols jugar però que sempre hi insisteixen. Donada la falta d'atenció per part de les teves amistats, aquelles amb les quals t'agradaria parlar, fa més d'una hora que no es connecten. Per aquesta raó, decideixes escoltar música.

En aquest punt poden passar dues coses fatals. La primera és que amb les presses per haver estat revisant les xarxes socials abans de sortir de casa, t'has deixat els auriculars. Pots optar per montar una rave a la parada del bus o al costat del cotxe del teu amic (molt més adient) però en realitat seria una falta d'educació per aquells que, com tu, també esperen. La segona fatalitat és que de sobte, el mòbil s'hagi proposat menjar-se tota la bateria, fet que provoca encara més mal de caps. Necessites estar atent per si hi ha algun canvi i el teu amic no pot venir o has de partir amb algú altre.

Quan arribis a casa segurament deixaràs de banda el mòbil, avui ja l'has emprat massa i no és bo, diuen que pot afectar a la salut així que millor agafar el portàtil. Obres Internet i acte seguit, quasi de forma inconscient obres el Facebook... Tornem a començar.

De ben segur que més d'una i més d'un heu viscut situacions semblants a aquesta, jo el primer. Si pensem per un moment en totes les hores que haurem perdut revisant una vegada i una altra les notícies del perfil de Facebook o Twitter ens adonarem de tots els minuts que podríem haver dedicat a una altra cosa. És cert que potser la majoria hi passam estones massa llargues connectats a la xarxa però al cap i a la fi allò important és que tot i això siguem aquelles persones que realment volem ser i tinguem molts de “Me gusta” a la foto de perfil.

No sé pas vosaltres, després d'haver-ho pensat, millor agafar un llibre una estona i consultar les novetats dels personatges de la novel·la, ja hi haurà temps per contestar.

eet

[manelbarjacoba]

El meu somni

De ben segur que quan eres petit algun amic dels teus pares, algun mestre o qualsevol altre adult et va plantejar la següent pregunta: Què vols ser de gran? Algunes de les respostes més populars són futbolista, veterinària, astronauta, model… entre moltes opcions considerades “grans professions”. Doncs bé, jo segurament vaig respondre alguna de les professions esmentades abans però no és aquesta la resposta que va marcar el meu creixement. Un dia qualsevol, quan algú em va preguntar què volia ser de gran, jo vaig contestar: Vull ser escriptor.

Hi ha somnis a la vida que pareixen quimeres llunyanes, quasi impossibles. L’escriptura era per a mi un d’aquells somnis que un es planteja només pel fet de somiar però que no creu que ho pugui aconseguir. A l’escola no hi havia altra cosa que m’agradés més que poder escriure. Quan ens deien que havíem d’escriure una redacció, un conte o qualsevol tipus de text, a mi em recorria una emoció tan gran que sentia fins i tot tremolor a les mans de les ganes que tenia de començar. Ja no vos cont allò que sentia si el mestre o la mestra afegia aquesta frase “la temàtica és lliure”, aquí hauria pogut morir d’un infart. Pensareu que som exagerat però de veritat que l’emoció arriba fins aquests límits i encara ara, cada cop que escric o algú llegeix alguns dels meus escrits una part de mi reneix amb més vida després d’un petit infart temporal.

Veureu, amb els anys vaig créixer i vaig seguir escrivint però jo veia que a l’escola i sobretot a l’institut, quasi ningú m’impulsava a fer-ho. Allà dintre no tenia sentit pensar en les meves històries. Era important que estudiés les taules de multiplicar, els mamífers i l’escala de Do, després la història d’Espanya, les fórmules de química i les connexions a tecnologia, però per res semblava ser important aprendre a escriure una novel·la. On aprendria jo allò que realment a mi m’interessava?Així doncs, van sorgir les ganes de seguir el meu altre somni, el de ser mestre.

Tenia present que l’escriptura seria part de mi, que me l’estimaria tant com sempre i més, que sentiria enveja de la capacitat literària del meu pare i a la vegada agraïment etern per haver-me transmès l’amor per les paraules, però jo havia acceptat que amb l’escriptura mai arribaria a cap banda. És trist veure que als centres educatius ningú em va agafar i em va dir “escolta, lo teu no són les matemàtiques ni l’economia, tu has de formar-te per ser escriptor”, simplement em posaven bona nota als treballs d’expressió escrita o en alguns casos es limitaven a dir-me que no hauria de cometre tantes faltes d’ortografia (consell que agraeixo).

Així doncs, el somni de ser escriptor va quedar relegat a un segon pla, perquè així ho vaig voler. Moltes han estat les vegades que els meus pares i germans m’han animat a escriure però jo, jo havia acceptat que ser escriptor no era una opció viable. Els escriptors no tenen feina, potser no et publiquen, millor estudiar i a més, sempre he volgut ser mestre… Vaig decidir seguir el somni de la docència per intentar no cometre els mateixos errors que es van cometre amb mi i fomentar la creativitat de cada un dels meus alumnes. Però al cap i a la fi, allò que has somiat de veritat mai desapareixerà de la teva ment.

No podia deixar de banda el somni que des de petit havia rondat el meu cap, no podia deixar de banda a qui m’havia ajudat en la més profunda soledat quan a l’adolescència no tenia ni un amic, no podia oblidar a qui m’havia fet viatjar sense haver d’anar més enllà del meu escriptori, no… No podia oblidar el somni que em definia…

Amb disset anys vaig voler aventurar-me un altre cop en l’escriptura i vaig començar a escriure la meva primera novel·la. El resultat no va ser gran cosa però escoltau, ho havia aconseguit, havia escrit una història. Millor o pitjor, aquella era la primera passa en la consecució del meu somni, l’inici d’un recorregut que no voldria tornar a deixar mai. Avui tenc vint-i-un anys, he millorat la meva escriptura i ara, aquella primera història és tan sols un bon record. He començat una nova novel·la que espero sigui oficialment la primera de moltes i em sento capaç de qualsevol cosa.

Recordo l’exposició del Goletart juntament amb Maria Cano. Veure la gent llegint els meus relats breus, deixant comentaris a la meva llibreta o aportant-me la seva opinió, em va fer molt feliç. Gràcies a les crítiques rebudes aquell dia, vaig saber que volia seguir escrivint i què havia de millorar molt per fer de les meves històries paratges que la gent volgués visitar.

He tengut la sort d’adonar-me a temps de la veritat, si tens un somni, per molt que la gent ho vulgui trepitjar, segueix-lo. Estim la literatura, els llibres, les paraules, estim a cada un dels autors que m’han fet plorar, riure, viatjar, viure històries irrepetibles, que m’han ensenyat a ser millor escriptor i que m’han concedit el plaer d’imaginar. Estim cada frase que s’ha quedat gravada als meus ulls i estim cada paraula que he escrit jo. Perquè ja no es tracta de ser bo o dolent, simplement es tracta de ser jo mateix. Cada història que he creat és una gran part de la meva essència, la meva llum, els meus colors i la meva felicitat. Estim a cada una de les persones que m’han animat a seguir endavant, que han llegit les meves històries i que m’han criticat per poder millorar. Estim a la vida per haver-me concedit la il·lusió i la passió per la literatura i estim a la meva família que sempre m’ha ajudat a no abandonar aquest somni.

Estim a cada una de les persones que em van voler allunyar de l’escriptura perquè m’hi han acostat encara més. Somio en arribar a ser escriptor, somio en compartir les meves paraules amb tots els lectors possibles, somio en pujar a un tren i sentir que parlen dels meus personatges, somio en ser capaç de no deixar d’estimar-me mai i somio que algun dia ho aconseguiré.

He decidit seguir el camí de la literatura i no rendir-me mai. Encara que no publiqui res, tot i què no arribi a tenir mai cap lector, ningú em podrà llevar el dret a imaginar i viure amb tanta passió aquest art. Vull donar les gràcies especialment a Marta Salom, qui comparteix amb mi aquesta aventura i m’anima cada dia a seguir escrivint. També animar a les joves escriptores que segueixo al Twitter i que de ben segur comprenen cada una d’aquestes paraules, voltros sou literatura.

Estimau els vostres somnis i no les deixeu mai a un costat, mai és tard per tornar a començar. Ens veurem en alguna nova història i, si no tenim aquesta sort, que sàpigues que almenys jo t’hi estaré esperant.

eet