Som massa croupiers aixĂ que enlloc de donar el relleu mâenvien a seure a una taula buida. Ja sĂ© el que mâespera: tres quarts dâhora de no fer res, fins que un altre croupier es posi al meu lloc i jo pugui anar a descansar uns minutets. Si avui fos un dia normal tindria un atac dâavorriment extrem, perquĂš estar tanta estona asseguda sense fer res Ă©s desesperant. Normalment començo a picar ritmes amb els dits, dissimuladament, o a practicar el doble bombo sota la taula. PerĂČ avui Ă©s un dia excepcional, perquĂš ahir vaig firmar la baixa voluntĂ ria i nomĂ©s em queden dos dies mĂ©s treballant aquĂ.Â
Ja que he de matar el temps, passejo la mirada per la sala, escoltant la remor de les fitxes, clic clic. Hi ha una cosa que mai mâha agradat dâaquest espai: els ulls sâacostumen a una foscor estranya, contraposada amb la llum enlluernadora que il·lumina les taules. Molts companys de feina mâhan comentat diverses vegades que des que treballen aquĂ, veuen pitjor. TambĂ© hi ha una altra cosa estranya en lâambient, i estic convençuda de que estĂ relacionada amb el fet de que no hi ha finestres, el sostre Ă©s molt baix i per sobre estĂ tot ple de cables, cĂ meres i uns ventiladors que provoquen corrents dâaire. Recordo que a lâestiu em feia sempre mal la gola a causa del vent fred que hi havia. De vegades feia tant de fred que semblava que estiguĂ©ssim a un congelador i havia de repartir cartes amb mans tremoloses, llavors em tocava canviar de taula i de sobte feia una calor horrible i les fitxes em relliscaven dels dits suats. Els canvis abruptes de temperatura, el contrast de la llum, lâaire fred: tot en conjunt em fa pensar que Ă©s un edifici malalt, i que venir aquĂ no deu ser bo per la meva salut.
Recordo que lâUnai, que va fer els 2 mesos de formaciĂł amb mi, va dimitir desprĂ©s del primer dia de treball. NingĂș no ho entenia. Li vaig preguntar per quĂš, i em va dir lâambient estĂ malalt, i he agafat febre per culpa dâaquest lloc, no hi vull tornar mai mĂ©s. I jo el vaig entendre perquĂš sabia quĂš volia dir amb aixĂČ, perquĂš cada dia que hi anava a treballar sortia amb un mal de cap de cavall. PerĂČ jo em deia que els horaris estaven molt bĂ©, que pagaven millor que als altres llocs on havia treballat, que si estava forta lâedifici no podria posar-me malalta. El meu cos es va acostumar i vaig deixar de tenir aquests mals de cap.
SĂ© que lâexcusa no eren nomĂ©s els horaris i els diners: quan vaig entrar a treballar estava il·lusionada. La formaciĂł va ser com tornar a lâescola. Mâagradava aprendre a tallar les fitxes, a contar molt rĂ pid, a identificar la jugada guanyadora en fraccions de segon, a manipular les cartes com una professional. Mâagradava xerrar amb els companys, fer broma amb els professors⊠Fins i tot mâestava agradant el poker i estava expectant i emocionada amb la perspectiva dâentrar a treballar al casino. Ăs increĂŻble com tota aquella emociĂł ha anat mutant en la profunda dessĂdia i desassossec que mâenvaiex ara, cada vegada que he dâanar a treballar. Reparteixo, obro fitxes, canto les jugades, porto la partida amb la mateixa motivaciĂł que tindria un cadĂ ver. I Ă©s que Ă©s aixĂ com em sento: em sento mortalment avorrida, cada segon seâm fa un segle i el joc Ă©s tan banal i sempre tan igualâŠ
Tinc bastant clar quins sĂłn els factors que han intervingut en transformar la meva percepciĂł dâaquesta feina. Al principi cada taula Ă©s diferent, cada jugador Ă©s nou, perĂČ quan portes uns mesos ja has conegut a tots els clients. Cada dia Ă©s una rĂšplica de lâanterior, sempre juguen les mateixes persones, i sâestableix una mena de jerarquia entre tu i ells: vens a treballar per ells. Tu ets la criada i ells sĂłn els reis. SĂłn els veritables propietaris del casino: si sâenfaden amb tu et poden insultar i tu has dâabaixar el cap. Minuts desprĂ©s els convidaran a una hamburguesa, o rebran un massatge, convida la casa: la casa tractarĂ dâaplacar-los fent el que sigui. PerquĂš els seus diners sĂłn lâĂșnica cosa que importa. I com no sentir-se morta, si a cada mĂ que juguen aposten cent, quatre-cents, dos mil, deu mil euros. Les meves mans han tocat fitxes i plaques amb valor superior al que mai tindrĂ©. Potser perden centenars dâeuros en una mĂ , perĂČ els Ă©s igual, perquĂš sâho poden permetre i a la prĂČxima mĂ treuran set bitllets de cent de la cartera, com si res.
De vegades, quan vaig afegint les apostes al pot, mâimagino a quĂš equivalen per a mi. El tres aposta un viatge per dues persones al JapĂł. El cinc li fa call amb un ordinador dâĂșltima generaciĂł. El vuit puja apostant tota la meva carrera. Afegeixo al pot el mĂ ster. A la segĂŒent mĂ , passo tots els meus gastos en un any sencer al jugador dos. I aixĂ seguim, a sang freda, construint pots a cada minut que podrien salvar vides als paĂŻsos mĂ©s necessitats. Quina malaltia mĂ©s terrible, aquesta de tenir tants diners i no saber quĂš fer-ne i nomĂ©s utilitzar-los per guanyar-ne de mĂ©s, apostant a la borsa, canviant criptomonedes, apostant als partits de futbol i carreres de cavalls, jugant sense parar. Gastar, gastar, gastar i guanyar, guanyar, guanyar.
Si es limitessin a fer aixĂČ els tindria tĂrria perĂČ probablement no els odiaria tant com ho faig. El problema Ă©s que mentre juguen tambĂ© parlen i nomĂ©s surt merda de les seves boques. He dâescoltar autĂšntiques barbaritats. Les miradetes a les cambreres sempre van acompanyades de comentaris, per suposat. Un jugador en concret -que tĂ© antecedents penals de violaciĂł, segons mâhan dit, i a sobre era proxeneta- va i li diu a un altre: sĂ© cuĂĄnto dinero tendrĂas que ofrecerle a esa para que se fuera contigo a la cama. PerquĂš clar, el tio tĂ© experiĂšncia, sap quĂš vol cadascuna, ell no hi veu persones, ell hi veu etiquetes amb diferents preus. Fins i tot els jugadors que em cauen bĂ© deixen anar autĂšntiques perles, quan parlen de la mujer. Uf, me tengo que ir ya, que la mujer ha hecho la cena y si llego tarde se enfada. O sona el mĂČbil i diuen, ay, no lo cojo que es la mujer y si oye el clic clic de las fichas sabrĂĄ que he venido y se enfadarĂĄ. I els altres pero cĂłgelo, que si no se pensarĂĄ que estĂĄs con otra, ja ja ja.
I jo penso ja ja ja, i començo a repartir les cartes amb força i violĂšncia, intentant clavar-se-les a les mans, com si fossin espases. PerĂČ Ă©s clar, segueixo callada i somrient, com una bona nena, com una bona professional, ben morta per dins, convertida en una mĂ quina, que aixĂ ens volen, com a mĂ quines. Ai i si fos nomĂ©s aixĂČ, perĂČ ahir mateix vaig seure a omaha i dos tios ja em miraven amb ulls de llop i em saludaven amb un hola guapa. I a cada mĂ el mĂ©s jove de tots, que era el pitjor, em deia flopĂ©ame la escalera, cariño, flopĂ©amela. I jo havia de menjar-me la rĂ bia i lâodi quan veia que li havia repartit asos, o quan efectivament li havia flopeao la escalera. Quina merda, lâatzar.
Mentre penso tot aixĂČ observo la Irina, que estĂ repartint cartes a la taula de davant meu. Sâequivoca i riu tĂmidament, ay, lo siento, i els jugadors li diuen que no passa res, encantats amb la seva actitud sol·lĂcita i submissa, lâactitud mĂ©s ideal per aquesta feina.
Tant de bo fossin masclistes nomĂ©s els clients. PerĂČ quĂš curiĂłs que tinguem mĂ©s de 20 cambreres i nomĂ©s 3 o 4 cambrers, quĂš curiĂłs que siguem 30 noies croupiers i 100 nois croupiers, quĂš curios que tots els meus superiors siguin homes i quĂš curiĂłs que les Ășniques dues dones que he vist que tenen un cĂ rrec important vagin amb uniforme dâhome. O que totes les massatgistes siguin dones i hagin de portar una faldeta curta.
Just ara sâapropa una cambrera a la taula de lâesquerra i amb prou feines puc contenir un esbufec dâindignaciĂł en veure el seu vestuari. Totes han de portar un vestit negre, escotat i curtet, ben arrapat, per a que es marquin bĂ© les corbes i el cul, a veure si aixĂ els clients deixen anar propina.
La cambrera li porta una hamburguesa gegant a un dels jugadors i li diu que no cal que pagui res, que convida la casa, com no. Em venen al cap imatges de totes les vegades que he hagut dâaguantar jugadors menjant mentre reparteixo. La pudor de fregit i greix, cadĂ vers entre pa i pa amb extra de secrecions de vaca, que es foten en dues mossegades. I desprĂ©s, el massatget, amb tota lâesquena a lâaire, oleaginosa i amb replecs de pell sacsejats per una noieta maca.
Quin fĂ stic de lloc, no sĂ© com vaig trigar tant en veure totes aquestes coses. Alguna cosa em vaig ensumar quan, per Nadal, amb el kit de regal de lâempresa (caves i torrons) vaig veure una targeta que em desitjava bones festes, de part de la famĂlia SuquĂ© i Mateu. Vaig sentir que estava fent quelcom terriblement malament, treballant per una famĂlia. Dies desprĂ©s vaig veure un full penjat a la sala de descans amb el total de propines recaptades aquell any i el total de diners de paga extra a repartir pels treballadors. Molta transparĂšncia, estĂ molt bĂ©, perĂČ aquesta transparĂšncia mâestĂ dient que hi ha 3 milions dâeuros que no sĂłn per nosaltres, que sĂłn per a que aquesta famĂlia sâenriqueixi mĂ©s i mĂ©s.
Un client interromp els meus pensaments, sâha girat des de la taula de lâesquerra i mâha somrigut. QuĂš dura Ă©s la vida, eh? em comenta, i jo li dic que sĂ i li retorno el somriure, odiant-lo internament perquĂš Ă©s el client que em va començar a seguir les xarxes socials i em va dir que volia quedar amb mi i no entenia el meu no.
Em donen el relleu i travesso el tĂșnel que porta a la sala de descans. AllĂ em comencen a preguntar si era jo la que havia tingut un problema amb el xinĂšs. Se mâhavia oblidat. SĂ, responc, fa un parell de relleus. El tio estava molt borratxo, es notava perquĂš tenia la cara molt vermella, i sâha quedat pelat, tenia un stack com de quatre-cents. Ha tret diners i els ha posat sobre la taula i li he dit amablement que vagi a canviar-los per fitxes a la caixa, cosa que ja sap que ha de fer, perĂČ no ha fet res. I com que ha seguit aixĂ durant sis mans, he cridat al superior i sâha liat parda. Mâha insultat en xinĂšs i ha començat a escridassar a tot dĂ©u, fins i tot als meus caps, i desprĂ©s als inspectors, i lâhan hagut de fer fora.
Ja estic acostumada a aquestes escenes i tot i que els crits i els cops forts a la taula em segueixen espantant, avui ha sigut deliciĂłs. Tenia moltes ganes de riure mentre el xinĂšs mâinsultava, tenia ganes de fer-li la botifarra o de treure-li la llengua, perquĂš sĂ© que no haurĂ© dâaguantar mĂ©s aixĂČ. Quin canvi respecte aquest agost! Vaig estar treballant entre dotze i catorze hores diĂ ries durant dues setmanes, estava extremadament cansada i un dia em va tocar una taula plena de finesos borratxos que em van començar a faltar el respecte, a riure grollerament, a dir paraules que no entenia perĂČ que sonaven molt i molt malament. En un moment donat em vaig equivocar calculant el pot (era omaha) i em van cridar tant que vaig esclatar a plorar, no veia ni les cartes, em tremolaven les mans i fins i tot seâm sortien els mocs del nas. En realitat plorava perquĂš estava infinitament cansada, com mai ho havia estat. Em feia mal lâesquena i tenia llagues a les mans, i a sobre els odiava tant que no podia mĂ©s. Va venir el meu jefe i em va ajudar a acabar la mĂ i desprĂ©s vaig poder pujar a descansar deu minutets, perĂČ ja vaig seguir tot el dia tremolosa.
Ara nomĂ©s sento joia quan em criden, perquĂš els he fet enfadar i de fet vull fer-los enfadar. Sâha acabat aixĂČ de ser sol·lĂcita, encantadora i obedient.
Sâacaba el descans i torno a baixar a lâinfern, i aquesta vegada em toca repartir. Tinc el cap a un altre lloc i la lio tota lâestona, perĂČ mâĂ©s igual, tant me fa el que em diguin. De fet, tant de bo sâenfadin i els facin fora, com el xinĂšs i un dels habituals, que el van fer fora per dir-li a una cambrera si li feia una felaciĂł per vint euros (entre altres coses). I no mâestranya que el tio pensĂ©s que podia dir aixĂČ, si fins i tot els meus superiors de vegades comenten en veu alta el cul que tĂ© tal o qual cambrera, o mira aquella jugadora quĂš bona que estĂ .
Tinc una mica de gana perĂČ avui no mâhe dut sopar, i encara sort, perquĂš si ho haguĂ©s fet tots els meus companys haurien examinat el contingut del meu tĂ per amb cares de fĂ stic. Ja es va encarregar el meu jefe (el que cada vegada que em veu, em diu que ahora mismo me comerĂa una vaca) de que tots sâassabentessin el primer dia de que sĂłc vegana. En realitat no tenen mala intenciĂł, de fet tots els meus companys sĂłn persones molt agradables. I el jefe Ă©s tot un personatge, tĂ© moltes virtuts perĂČ peca de masclista i especista. De vegades hem tingut converses molt interessants i hem fet molta broma.
Torno a pujar pel descans i quan baixo un dels jefes em diu que sap que marxarĂ©. Mâho comenta dâuna manera que em provoca tristesa i penso que a ell sĂ que el trobarĂ© a faltar. Mâagrada com Ă©s. Em desitja molta sort i em dĂłna la bona nit, crec que potser es pensa que avui Ă©s el meu Ășltim dia.
Al vestuari em poso la roba de carrer i em poso una mica melancĂČlica. He tornat als dies de la formaciĂł mentalment i penso que trobarĂ© a faltar tallar fitxes i contar rĂ pid. Hi ha alguns jugadors als que he agafat una espĂšcie dâafecte, que em provoquen tendresa, tot i que encara aixĂ els vegi com ludĂČpates malalts que es comporten com a nens. TambĂ© trobarĂ© a faltar la sensaciĂł que tenĂem tots els croupiers a lâagost, la de ser espartans lluitant colze a colze, treballant moltĂssimes hores i saludant a lâarribar a la mateixa gent que havia arribat quan marxaves a casa. TrobarĂ© a faltar la complicitat que tinc amb alguns dels companys, la relaciĂł cordial, lâelegĂ ncia de tots ells.
Arriba el meu bus. Marxo i no sĂ© quĂš estic sentint exactament, se mâhumitegen els ulls i tinc un nus a la gola. Estic trista perĂČ potser perquĂš estic molt cansada, Ă©s molt tard, aviat sortirĂĄ el sol i la son em tanca els ulls.
PerĂČ tambĂ© sĂłc mĂ©s lleugera.