the green fig tree

Núria

[ninuksuk]

Morta

Em fa por escriure perquè les paraules donen forma a coses que m’esforço a ignorar. A dins meu hi ha molta humitat i les paraules que he anat guardant porten tant de temps allà que s’estan ennegrint i florint. Cada dia fan més pudor, cada dia em fan més por. Cada dia fan més mal. M’estan podrint per dins.

No estic bé. Les coses maques esdevenen mesquines. Jo esdevinc mesquina.

[ninuksuk]

Coincidències

Aquesta tarda al sortir de casa m’he posat els cascos i una llista de reproducció d’Spotify que vaig fer quan tenia quinze anys. Ha començat a ploure i m’ha semblat una coincidència molt maca que comencés a sonar “Raindrops keep falling on my head”. M’he afanyat cap al metro, distreta, pensant en el dibuix que tinc a mitges a casa i amb unes ganes horribles de fer mitja volta per seguir dibuixant i poder acabar-lo. He pensat que gaudeixo molt, dibuixant, i que potser hauria de dedicar-li més temps. I llavors he pensat que se m’està acabant la carrera i no sé què faré amb la meva vida. Vull fer tantes coses i n’he fet de tan poques! Ara que es tancarà una etapa veig molts camins possibles i no em sento capaç, de cap manera, d’escollir-ne un. He pensat, com faig sovint, en el conte de la Sylvia Plath. Una gran figuera verda se m’ha aparegut i cada una de les figues contenia una història diferent. He vist una Núria dedicada a la física, estudiant un màster a l’estranger i fent doctorats, postdoctorats, d’universitat en universitat, saciant una mica les ànsies d’entendre el món. He vist una Núria entregada a l’art, dibuixant i retrobant-se amb el piano. He vist una Núria estudiant matemàtiques i filosofia, llegint moltíssim, escrivint totes les seves reflexions i cultivant la ment. He vist una Núria fent càstings i audicions per sèries o pel·lícules, confiada davant la càmera. He vist una Núria deixant-ho tot i viatjant pel món, amb una motxilla, fent autostop, aprenent idiomes i formes de viure. He vist una Núria emprenedora, programant amb l’ordinador per alguna empresa. He vist una Núria a una reserva plena d’animals diferents, gaudint de la naturalesa amb altres éssers vius. I he pensat en el final d’aquest conte: una a una, les figues van caient, podrides, mentre una se les mira. Tant projectar cap al futur, quan el present se’m podria acabar en qualsevol moment...!

Llavors la Tracy Chapman m’ha dit a cau d’orella: if you knew that you would die today - i la música s’ha parat. M’he quedat glaçada, mirant el mòbil, sense trobar cap explicació plausible per aquesta pausa. Li he donat al play i la Tracy ha continuat: would you change?

[ninuksuk]

el nus

de la boca fins al pit

com un drap retorçat

que ha escorregut les paraules

cap endins.

cap consol

quan veig l’abisme entre tu i jo.

[ninuksuk]

Aquests dies una part de mi s’avergonyeix de la persona que sóc. S’ha adonat (m’he adonat) de que sóc la persona més egoïsta que conec. Oblido les coses que no m’afecten directament o que no trobo interessants. Oblido dates importants per les persones que m’estimo i sóc poc considerada. Sóc manipuladora. Narcisista. Sempre redirigeixo les conversacions cap al que jo vull dir. No escolto, o m’avorreix escoltar, als altres. Només parlo de mi i de les meves circumstàncies. Només escric sobre mi i les meves circumstàncies. Sembla que tot el que faci estigui destinat a inflar encara més el meu ego. I el pitjor de tot, sempre gaudeixo d’aquesta expansió de l’ego. Avui m’intento deconstruir i em veig odiosa.

Sóc una egoïsta i estic trista.

[ninuksuk]

Sobre la identidad

Hay ciertas preguntas que afloran a mi mente con recurrencia. La mayoría de ellas son de carácter ontológico y conciernen al ego: qué soy, quién soy, cómo soy y por qué soy. No supero mi desagrado al cartesiano “pienso, luego existo” y a causa de mi inclinación existencialista, me aferro a la última afirmación:  “existo”. Qué tipo de ente encarna ese “existo” es la cuestión a la que que concierne este texto. Me observo en todos los ambientes y situaciones: observo mis estados de ánimo, mi manera de hablar, mi postura. Después, analizo todos los datos recopilados. Siempre llego a una verdad aplastante: no puedo responder a ninguna de mis preguntas. Hay demasiadas versiones de mí misma, aparentemente inconexas, que se despliegan según las personas que me rodean, el número de individuos que haya, el idioma que se esté hablando, el contexto de la situación… A veces me descubro miedosa e insegura, retraída, tartamuda y torpe con las palabras, abrumada e inocente. Otras veces, sin embargo, me sorprendo con una férrea confianza en mí misma, hablando sin tapujos y con soltura, afianzada. Me sorprendo cómoda siendo el centro de atención, conduciendo las conversaciones con carisma y picardía, pavoneándome y bromeando con una espontaneidad y naturalidad inusitadas. Los roles que adopto son tan variados que en los tests de personalidad tardo un buen rato en decidirme entre la casilla de introvertida y la de extrovertida. En ocasiones necesito desesperadamente tener compañía y otras no soporto ver a otro ser humano cerca de mí. Entre otras cosas, he observado que ciertas personas son anclajes a ciertos aspectos de mi comportamiento social. En un reencuentro con compañeros del instituto, volveré a sentirme incómoda con mi cuerpo, insegura con mis palabras, tozuda con mis opiniones y temerosa de ser atacada. Pasaré a un silencioso segundo plano y no me identificaré en absoluto con este rol, pero aun así, no podré romper con él. Es más: si un subgrupo de esas personas se juntaran en otro contexto, seguiría anclada a ese rol y no podría salir de él. Soy tan consciente de cómo me están viendo esas personas (¡yo misma me estoy observando en todo momento!) que no puedo romper el papel: debo seguir interpretando y darle continuidad a la función. Con mis amigos de la uni, sin embargo, tomaré un rol de liderazgo, una actitud desafiante, siempre bromista y chinchando a los demás. Pero tampoco me identifico con ese rol.

Identificar: esta palabra me remueve algo por dentro. La busco en el diccionario y leo que significa “establecer, demostrar o reconocer la identidad de una cosa o persona”. La identidad: eso es lo que busco. Mi identidad. Pero cuantas más vueltas le doy, más extraño y oscuro se me antoja este concepto. Tengo que echar mano del diccionario de nuevo.

1. Circunstancia de ser una persona o cosa en concreto y no otra, determinada por un conjunto de rasgos o características que la diferencian de otras.

Estoy de acuerdo en que soy alguien en concreto y no otra persona. Pero la circunstancia de ser, ¿es realmente determinada por el conjunto de rasgos que me diferencian de otras personas? Así pues, el diccionario le da la razón a Sartre: la apariencia no oculta la esencia, si no que la revela. La apariencia es la esencia. El fenómeno es absolutamente indicativo de sí mismo. Me siento contrariada, porque tal y como ya he mencionado antes, el fenómeno de ser “yo”, la manifestación de mi ser (que según este diccionario y Sartre, es el mismo ser) es un amplio espectro de posibilidades. Las características que en teoría deberían definir mi identidad, son dinámicas. ¡Qué de-sartre!  ¿Cómo demonios puedo definirme, entonces? Sigo leyendo, con la esperanza de que otras acepciones arrojen un poco de luz a este embrollo. Me llaman la atención las siguientes:

6. filosofía: Igualdad de una cosa con ella misma.

8. matemáticas: Igualdad que se verifica siempre, cualquiera que sea el valor de verdad de las variables que lo componen.

Esto me suena más a un ideal platónico inmutable y eterno. Recuperamos la terrible dualidad del ser y la apariencia, la esencia y la ilusión. Si consideráramos mi carácter como una serie de variables, podríamos decir que soy algo así como una identidad matemática. Sonrío. Me causa cierto regocijo compararme con la identidad de Euler o con la suma de los cuadrados del seno y el coseno. Tiene elegancia y me lleva a un pensamiento realmente interesante: Puestos a ser entidades matemáticas, lo más coherente sería ser un tensor. Covariante (esencia), con diferentes componentes según la métrica (apariencia), cuya forma es dada por las personas que me rodean, la relación que tengo con ellas, el ambiente que hay (el espacio topológico). De hecho, si consultamos la definición de tensor, encontraremos (entre muchos intentos fallidos de explicarlo con palabras sencillas): un tensor es aquello que se transforma como un tensor. No me parece una definición tan alejada del concepto de identidad: debe de ser por eso que me gusta tanto la geometría diferencial. Solo hará falta decidir cuál es el espacio vectorial que estoy generando y qué sentido tiene que yo sea una aplicación multilineal. Mis pensamientos pisan el acelerador a tope y se embarcan en un hilarante viaje de metáforas absurdas. He perdido el hilo y hoy ya no sacaré nada en claro. Creo que es hora de meterse en la cama…, ya definiré mi identidad mañana.

[ninuksuk]

Els suïcides

Tornava cap a casa després d’un matí avorrit a l’institut. Estava totalment absorta en els meus pensaments, abandonant les cames a l’automatisme d’una ruta programada diàriament. No recordo en què pensava exactament, només sé que vaig creuar el pas de zebra i vaig arribar al portal. Ja estava a punt d’obrir la porta verda quan, de sobte, quelcom va captar la meva atenció. La meva ment va entrar dins del cos violentament, alerta, esglaiada: quasi havia trepitjat una figura fosca i peluda que hi havia als meus peus. Vaig fer un salt enrere, amb el cor desbocat, i els ulls oberts de bat a bat. Era un gos gros, el gos dels veïns del primer pis, que de dia proferia lladrucs llastimosos i de nit udolava a la lluna. Passava moltes hores sol i la meva mare sempre es queixava de l’enrenou que feia. Estava tirat al terra, com si dormís, però la vorera estava tacada de sang seca i les mosques voletejaven al seu voltant. Em vaig quedar allí quieta, amb els ulls clavats en l’animal, incapaç de deixar-lo enrere. Minuts més tard un home se’m va apropar i em va dir que ja havien avisat a la policia i que en una estona retirarien el cadàver, que podia marxar, que era una pena que un gos tan maco hagués caigut des del balcó. I jo, autòmata, vaig dir que sí i vaig deixar que les cames entressin al portal i pugessin les escales, mentre pensava, atònita, que el gos no havia pogut caure des del balcó, no des dels nostres balcons que tenen una barana molt alta, que el gos havia saltat i que ho havia fet expressament, perquè volia acabar amb la seva vida trista i solitària, perquè volia acabar amb el seu patiment horrible, perquè estava cansat de la seva penosa existència. Des de llavors, tornar cap a casa implicava veure el gos suïcida a la vorera, dormint per sempre, invisible per a tothom excepte per a mi.

Ara, cada dia que vaig a treballar penso en el M. Quan arribo a l’encreuament en qüestió, miro atentament la vorera, miro les terrasses dels edificis més alts i quasi puc imaginar-me’l allà dalt, contemplant el terra que estic trepitjant. Instants després, el cervell esclafat contra el terra, la sang formant un bassal, el líquid viscós circulant pels canals de les rajoles. El cos abandonat en una posició estranya i grotesca. M’imagino també els crits d’horror. El soroll de l’ambulància. Per suposat, no queda rastre de tot això. És una vorera normal. Però jo, igual que amb el gos suïcida, cada dia hi veig les restes del M.

[ninuksuk]

Showdown

Som massa croupiers així que enlloc de donar el relleu m’envien a seure a una taula buida. Ja sé el que m’espera: tres quarts d’hora de no fer res, fins que un altre croupier es posi al meu lloc i jo pugui anar a descansar uns minutets. Si avui fos un dia normal tindria un atac d’avorriment extrem, perquè estar tanta estona asseguda sense fer res és desesperant. Normalment començo a picar ritmes amb els dits, dissimuladament, o a practicar el doble bombo sota la taula. Però avui és un dia excepcional, perquè ahir vaig firmar la baixa voluntària i només em queden dos dies més treballant aquí. 

Ja que he de matar el temps, passejo la mirada per la sala, escoltant la remor de les fitxes, clic clic. Hi ha una cosa que mai m’ha agradat d’aquest espai: els ulls s’acostumen a una foscor estranya, contraposada amb la llum enlluernadora que il·lumina les taules. Molts companys de feina m’han comentat diverses vegades que des que treballen aquí, veuen pitjor. També hi ha una altra cosa estranya en l’ambient, i estic convençuda de que està relacionada amb el fet de que no hi ha finestres, el sostre és molt baix i per sobre està tot ple de cables, càmeres i uns ventiladors que provoquen corrents d’aire. Recordo que a l’estiu em feia sempre mal la gola a causa del vent fred que hi havia. De vegades feia tant de fred que semblava que estiguéssim a un congelador i havia de repartir cartes amb mans tremoloses, llavors em tocava canviar de taula i de sobte feia una calor horrible i les fitxes em relliscaven dels dits suats. Els canvis abruptes de temperatura, el contrast de la llum, l’aire fred: tot en conjunt em fa pensar que és un edifici malalt, i que venir aquí no deu ser bo per la meva salut.

Recordo que l’Unai, que va fer els 2 mesos de formació amb mi, va dimitir després del primer dia de treball. Ningú no ho entenia. Li vaig preguntar per què, i em va dir l’ambient està malalt, i he agafat febre per culpa d’aquest lloc, no hi vull tornar mai més. I jo el vaig entendre perquè sabia què volia dir amb això, perquè cada dia que hi anava a treballar sortia amb un mal de cap de cavall. Però jo em deia que els horaris estaven molt bé, que pagaven millor que als altres llocs on havia treballat, que si estava forta l’edifici no podria posar-me malalta. El meu cos es va acostumar i vaig deixar de tenir aquests mals de cap.

Sé que l’excusa no eren només els horaris i els diners: quan vaig entrar a treballar estava il·lusionada. La formació va ser com tornar a l’escola. M’agradava aprendre a tallar les fitxes, a contar molt ràpid, a identificar la jugada guanyadora en fraccions de segon, a manipular les cartes com una professional. M’agradava xerrar amb els companys, fer broma amb els professors… Fins i tot m’estava agradant el poker i estava expectant i emocionada amb la perspectiva d’entrar a treballar al casino. És increïble com tota aquella emoció ha anat mutant en la profunda dessídia i desassossec que m’envaiex ara, cada vegada que he d’anar a treballar. Reparteixo, obro fitxes, canto les jugades, porto la partida amb la mateixa motivació que tindria un cadàver. I és que és així com em sento: em sento mortalment avorrida, cada segon se’m fa un segle i el joc és tan banal i sempre tan igual…

Tinc bastant clar quins són els factors que han intervingut en transformar la meva percepció d’aquesta feina. Al principi cada taula és diferent, cada jugador és nou, però quan portes uns mesos ja has conegut a tots els clients. Cada dia és una rèplica de l’anterior, sempre juguen les mateixes persones, i s’estableix una mena de jerarquia entre tu i ells: vens a treballar per ells. Tu ets la criada i ells són els reis. Són els veritables propietaris del casino: si s’enfaden amb tu et poden insultar i tu has d’abaixar el cap. Minuts després els convidaran a una hamburguesa, o rebran un massatge, convida la casa: la casa tractarà d’aplacar-los fent el que sigui. Perquè els seus diners són l’única cosa que importa. I com no sentir-se morta, si a cada mà que juguen aposten cent, quatre-cents, dos mil, deu mil euros. Les meves mans han tocat fitxes i plaques amb valor superior al que mai tindré. Potser perden centenars d’euros en una mà, però els és igual, perquè s’ho poden permetre i a la pròxima mà treuran set bitllets de cent de la cartera, com si res.

De vegades, quan vaig afegint les apostes al pot, m’imagino a què equivalen per a mi. El tres aposta un viatge per dues persones al Japó. El cinc li fa call amb un ordinador d’última generació. El vuit puja apostant tota la meva carrera. Afegeixo al pot el màster. A la següent mà, passo tots els meus gastos en un any sencer al jugador dos. I així seguim, a sang freda, construint pots a cada minut que podrien salvar vides als països més necessitats. Quina malaltia més terrible, aquesta de tenir tants diners i no saber què fer-ne i només utilitzar-los per guanyar-ne de més, apostant a la borsa, canviant criptomonedes, apostant als partits de futbol i carreres de cavalls, jugant sense parar. Gastar, gastar, gastar i guanyar, guanyar, guanyar.

Si es limitessin a fer això els tindria tírria però probablement no els odiaria tant com ho faig. El problema és que mentre juguen també parlen i només surt merda de les seves boques. He d’escoltar autèntiques barbaritats. Les miradetes a les cambreres sempre van acompanyades de comentaris, per suposat. Un jugador en concret -que té antecedents penals de violació, segons m’han dit, i a sobre era proxeneta- va i li diu a un altre: sé cuánto dinero tendrías que ofrecerle a esa para que se fuera contigo a la cama. Perquè clar, el tio té experiència, sap què vol cadascuna, ell no hi veu persones, ell hi veu etiquetes amb diferents preus. Fins i tot els jugadors que em cauen bé deixen anar autèntiques perles, quan parlen de la mujer. Uf, me tengo que ir ya, que la mujer ha hecho la cena y si llego tarde se enfada. O sona el mòbil i diuen, ay, no lo cojo que es la mujer y si oye el clic clic de las fichas sabrá que he venido y se enfadará. I els altres pero cógelo, que si no se pensará que estás con otra, ja ja ja.

I jo penso ja ja ja, i començo a repartir les cartes amb força i violència, intentant clavar-se-les a les mans, com si fossin espases. Però és clar, segueixo callada i somrient, com una bona nena, com una bona professional, ben morta per dins, convertida en una màquina, que així ens volen, com a màquines. Ai i si fos només això, però ahir mateix vaig seure a omaha i dos tios ja em miraven amb ulls de llop i em saludaven amb un hola guapa. I a cada mà el més jove de tots, que era el pitjor, em deia flopéame la escalera, cariño, flopéamela. I jo havia de menjar-me la ràbia i l’odi quan veia que li havia repartit asos, o quan efectivament li havia flopeao la escalera. Quina merda, l’atzar.

Mentre penso tot això observo la Irina, que està repartint cartes a la taula de davant meu. S’equivoca i riu tímidament, ay, lo siento, i els jugadors li diuen que no passa res, encantats amb la seva actitud sol·lícita i submissa, l’actitud més ideal per aquesta feina.

Tant de bo fossin masclistes només els clients. Però què curiós que tinguem més de 20 cambreres i només 3 o 4 cambrers, què curiós que siguem 30 noies croupiers i 100 nois croupiers, què curios que tots els meus superiors siguin homes i què curiós que les úniques dues dones que he vist que tenen un càrrec important vagin amb uniforme d’home. O que totes les massatgistes siguin dones i hagin de portar una faldeta curta. Just ara s’apropa una cambrera a la taula de l’esquerra i amb prou feines puc contenir un esbufec d’indignació en veure el seu vestuari. Totes han de portar un vestit negre, escotat i curtet, ben arrapat, per a que es marquin bé les corbes i el cul, a veure si així els clients deixen anar propina. La cambrera li porta una hamburguesa gegant a un dels jugadors i li diu que no cal que pagui res, que convida la casa, com no. Em venen al cap imatges de totes les vegades que he hagut d’aguantar jugadors menjant mentre reparteixo. La pudor de fregit i greix, cadàvers entre pa i pa amb extra de secrecions de vaca, que es foten en dues mossegades. I després, el massatget, amb tota l’esquena a l’aire, oleaginosa i amb replecs de pell sacsejats per una noieta maca.

Quin fàstic de lloc, no sé com vaig trigar tant en veure totes aquestes coses. Alguna cosa em vaig ensumar quan, per Nadal, amb el kit de regal de l’empresa (caves i torrons) vaig veure una targeta que em desitjava bones festes, de part de la família Suqué i Mateu. Vaig sentir que estava fent quelcom terriblement malament, treballant per una família. Dies després vaig veure un full penjat a la sala de descans amb el total de propines recaptades aquell any i el total de diners de paga extra a repartir pels treballadors. Molta transparència, està molt bé, però aquesta transparència m’està dient que hi ha 3 milions d’euros que no són per nosaltres, que són per a que aquesta família s’enriqueixi més i més.

Un client interromp els meus pensaments, s’ha girat des de la taula de l’esquerra i m’ha somrigut. Què dura és la vida, eh? em comenta, i jo li dic que sí i li retorno el somriure, odiant-lo internament perquè és el client que em va començar a seguir les xarxes socials i em va dir que volia quedar amb mi i no entenia el meu no.

Em donen el relleu i travesso el túnel que porta a la sala de descans. Allà em comencen a preguntar si era jo la que havia tingut un problema amb el xinès. Se m’havia oblidat. Sí, responc, fa un parell de relleus. El tio estava molt borratxo, es notava perquè tenia la cara molt vermella, i s’ha quedat pelat, tenia un stack com de quatre-cents. Ha tret diners i els ha posat sobre la taula i li he dit amablement que vagi a canviar-los per fitxes a la caixa, cosa que ja sap que ha de fer, però no ha fet res. I com que ha seguit així durant sis mans, he cridat al superior i s’ha liat parda. M’ha insultat en xinès i ha començat a escridassar a tot déu, fins i tot als meus caps, i després als inspectors, i l’han hagut de fer fora.

Ja estic acostumada a aquestes escenes i tot i que els crits i els cops forts a la taula em segueixen espantant, avui ha sigut deliciós. Tenia moltes ganes de riure mentre el xinès m’insultava, tenia ganes de fer-li la botifarra o de treure-li la llengua, perquè sé que no hauré d’aguantar més això. Quin canvi respecte aquest agost! Vaig estar treballant entre dotze i catorze hores diàries durant dues setmanes, estava extremadament cansada i un dia em va tocar una taula plena de finesos borratxos que em van començar a faltar el respecte, a riure grollerament, a dir paraules que no entenia però que sonaven molt i molt malament. En un moment donat em vaig equivocar calculant el pot (era omaha) i em van cridar tant que vaig esclatar a plorar, no veia ni les cartes, em tremolaven les mans i fins i tot se’m sortien els mocs del nas. En realitat plorava perquè estava infinitament cansada, com mai ho havia estat. Em feia mal l’esquena i tenia llagues a les mans, i a sobre els odiava tant que no podia més. Va venir el meu jefe i em va ajudar a acabar la mà i després vaig poder pujar a descansar deu minutets, però ja vaig seguir tot el dia tremolosa. Ara només sento joia quan em criden, perquè els he fet enfadar i de fet vull fer-los enfadar. S’ha acabat això de ser sol·lícita, encantadora i obedient.

S’acaba el descans i torno a baixar a l’infern, i aquesta vegada em toca repartir. Tinc el cap a un altre lloc i la lio tota l’estona, però m’és igual, tant me fa el que em diguin. De fet, tant de bo s’enfadin i els facin fora, com el xinès i un dels habituals, que el van fer fora per dir-li a una cambrera si li feia una felació per vint euros (entre altres coses). I no m’estranya que el tio pensés que podia dir això, si fins i tot els meus superiors de vegades comenten en veu alta el cul que té tal o qual cambrera, o mira aquella jugadora què bona que està.

Tinc una mica de gana però avui no m’he dut sopar, i encara sort, perquè si ho hagués fet tots els meus companys haurien examinat el contingut del meu tàper amb cares de fàstic. Ja es va encarregar el meu jefe (el que cada vegada que em veu, em diu que ahora mismo me comería una vaca) de que tots s’assabentessin el primer dia de que sóc vegana. En realitat no tenen mala intenció, de fet tots els meus companys són persones molt agradables. I el jefe és tot un personatge, té moltes virtuts però peca de masclista i especista. De vegades hem tingut converses molt interessants i hem fet molta broma.

Torno a pujar pel descans i quan baixo un dels jefes em diu que sap que marxaré. M’ho comenta d’una manera que em provoca tristesa i penso que a ell sí que el trobaré a faltar. M’agrada com és. Em desitja molta sort i em dóna la bona nit, crec que potser es pensa que avui és el meu últim dia.

Al vestuari em poso la roba de carrer i em poso una mica melancòlica. He tornat als dies de la formació mentalment i penso que trobaré a faltar tallar fitxes i contar ràpid. Hi ha alguns jugadors als que he agafat una espècie d’afecte, que em provoquen tendresa, tot i que encara així els vegi com ludòpates malalts que es comporten com a nens. També trobaré a faltar la sensació que teníem tots els croupiers a l’agost, la de ser espartans lluitant colze a colze, treballant moltíssimes hores i saludant a l’arribar a la mateixa gent que havia arribat quan marxaves a casa. Trobaré a faltar la complicitat que tinc amb alguns dels companys, la relació cordial, l’elegància de tots ells.

Arriba el meu bus. Marxo i no sé què estic sentint exactament, se m’humitegen els ulls i tinc un nus a la gola. Estic trista però potser perquè estic molt cansada, és molt tard, aviat sortirá el sol i la son em tanca els ulls.

Però també sóc més lleugera.

[ninuksuk]

Feminitat i sexe

De petita sentia enveja quan me n’adonava de que algunes de les noies de la classe ja tenien els mugrons inflats i els pits se’ls començaven a desenvolupar. M’agradava ser la primera en tot, la primera en entendre les coses, la primera en pensar això o allò, la millor. Però amb la pubertat no era la primera i em sentia atrassada, esperant un canvi que mai no arribava. Recordo -ara, amb horror- que dins meu suplicava que el noi que m’agradava tingués la paciència suficient d’esperar-me, d’esperar a que el meu desenvolupament donés els seus fruits i em convertís en una dona atractiva, de cintura petita i malucs amples, de pits generosos i proporcionats amb una figura esbelta i prima.

Tenia tanta expectació amb la meva imatge final, per agradar als altres i per agradar-me a mi mateixa, que seguia esperant i esperant, sense entendre per què no arribava al meu esplendor. I així, em vaig acabar de desenvolupar i seguia pensant que encara no ho havia fet. Cos més aviat recte, amb poques corbes, pits petits, cames escarransides, massa primes, i la cara esquitxada de granets, vaig entrar en l’edat adulta sense saber molt bé què fer-ne, d’aquest cos.

Aquests complexes em feien sentir terriblement incòmoda. Vestia amb roba ampla per camuflar les inseguretats. No podia posar-me faldilles o vestits perquè em preocupava massa la pinta que feia i no sabia com moure’m, com seure, com posar les cames… No em sentia femenina. La única cosa que m’unia amb la feminitat era la regla, que em provocava un fàstic inmens, m’horroritzava i em feia sentir fatal, com si hagués fet quelcom terrible i brut, igual que el flux vaginal que tacava les calcetes.  El rebuig al meu gènere em portava a pensar, fins i tot, que mai aconseguiria ser famosa (publicar un llibre, ser actriu, astronauta,  dibuixant…) perquè era una dona i les dones, per alguna raó desconeguda, mai arribaven suficientment lluny.

Tot aquest còctel seguia dins meu quan vaig tenir les meves primeres relacions sexuals. No sabia ben bé què havia de fer amb el meu cos, o com havia de fer-ho. Em sentia tremendament ridícula si tractava de ser sensual, així que adoptava una actitud totalment passiva. No sabia si havia de dir alguna cosa o havia d’estar callada, ni quina mena de sorolls havia de fer, ni quins moviments eren els adequats. Només pensava en satisfer i mai en la meva propia satisfacció, era incapaç de gaudir el sexe tot i que podia tenir orgasmes -per “complir”- sense estar excitada. El sexe es va convertir en un acte inevitable, tediós i de vegades tens, en el qual em pressionava a mi mateixa per estar humida i per arribar al clímax només per a que l’altra persona gaudís. Sovint em sentia com un objecte amb les cames obertes, esperant a que s’acabés la pantomima i pogués fer el que em venia de gust: abraçar i fer petons. Només sentia plaer real quan estava sola amb els meus dits i podia oblidar-me dels complexes, de les cares i els sorolls, dels moviments.

Crec que allò que m’ha fet avançar més durant aquests anys ha sigut el ball. He après a moure parts del cos que abans anaven en bloc, a mirar-me al mirall i veure’m sexi. Gràcies al ball vaig començar a sentir-me més còmoda amb roba estreta i amb els meus pits, les meves cames, el meu cul. He començat a confiar en els meus moviments i en cada part del meu cos. També he reconnectat amb el meu cicle menstrual; la regla ara és una amiga que em neteja i em recorda que sóc fèrtil com la terra, i sensible, i forta, molt forta. M’agrada pintar-me de tant en tant i veure’m guapa, m’agrada veure’m guapa també sense pintar-me. I potser és per això que últimament em faig tantes i tantes fotos: he de compensar tots aquests anys de rebuig al meu físic i a la meva feminitat i què collons, he de celebrar que de vegades aconsegueixo veure’m sensual i atractiva.

Encara falta molta feina per fer. Segueixo amb moltes de les inseguretats que van créixer amb mi, i encara que les reconegui i les pugui anomenar, em costa superar-les. Encara em costa deixar-me endur durant el sexe i no sentir-me ridícula. Però poc a poc vaig avançant i millorant, i ara sí que puc dir que m’agrada ser dona i que em sento dona, que sóc femenina i que ho celebro.

[ninuksuk]

Qué fácil es dejarse seducir por las historias de un mundo diferente cuando aborreces tu día a día y todo se antoja perverso y mezquino. Qué fácil dejarse llevar, soñar despierta y evadirse, imaginar una realidad paralela y utópica al alcance de la mano. Qué fácil arder bajo la piel ante locas promesas de un desconocido entre las sábanas.

Mi odio hacia la sociedad me hizo, por unas horas, creer que quería dejarlo todo para vivir de un modo distinto. Pero un relámpago de lucidez despertó mi raciocinio y entonces recordé por qué estoy aquí. Recordé mis deseos más profundos, las raíces de mi existencia. Recordé qué me hace arder el alma y no sólo la piel.

[ninuksuk]

Principi

M’agrada la llum taronja que il·lumina l’habitació i el sorollet que fa el rellotge de la tauleta de nit. La remor llunyana d’una televisió encesa em tranquil·litza i m’agraden els grinyols del meu llit. Els prestatges estan plens de llibres, els calaixos plens de projectes i l’escriptori de ganes de fer coses. A deu passes m’espera un piano preciós que crec que està desitjant conèixer-me i un caballet expectant, imaginant possibles pintures. 

Les acabo de conèixer però ja m’he enamorat de les meves companyes: l’Araceli i l’Elia. Sé que les estimaré molt, ja he començat a fer-ho. 

Mentre escric aquestes paraules penso que potser és la primera vegada en (4? 5? 6?) anys que em sento com a casa. I això em fa molt feliç.

[ninuksuk]

物理

Avui tinc ganes de plorar com un bebé perquè em sé viva i no sé què vol dir. No acabo d’entendre per què el món és així. Vull dir que no sé per què no existeix res més petit que la longitud de Planck, ni per què la mètrica de Schwarschild que descriu un espai-temps pla és com és, o per què hi ha un zero absolut de temperatura. L’Univers obeeix lleis i encara que poguem reconèixer-les, escriure-les i fins i tot replicar-les, la realitat és que no sabem res. 

Sempre he pensat que la pregunta està malament formulada, però ara penso que sempre serà inútil qualsevol tipus de formulació. Mai s’arriba enlloc. I jo m’atrapo imaginant un vast infinit inimaginable, se’m fa un nus a la gola, noto un mur quasi tangible al meu cervell que m’impedeix pensar més enllà. No puc desfer-me de l’angoixa, el dessassossec, el neguit de ser conscient, que sé molt bé que estic aquí i que no entenc res. Cada dia m’ho repeteixo i llavors tot adquireix una banalitat esfereïdora.

Li dono voltes als mateixos temes: m’estic movent constantment, encara que no vulgui, en el temps. El Big Bang és una teoria de merda i està malament. És una extrapolació clàssica absurda que no té en compte coses importants. El model estàndard de partícules és una merda i està malament. Per què la naturalesa hauria de ser tan capritxosa i tenir una col·lecció de partícules concretes amb constants concretes? Tenim teories que funcionen bé però el seu esquelet, la seva essència, no té cap sentit.

No puc entendre com la gent que m’envolta pot viure sense donar voltes a tot això. No entenc per què tothom no es dedica a tractar d’entendre com i per què estem aquí. El temps que tenim és tan limitat, som tan petits i tan efímers, que hauríem de concentrar tots els esforços en esbrinar quelcom.

Ja sé que és en va. Per molts avenços científics que es facin, teories o descobriments, al final sempre està la pregunta sense resposta. El famós abisme. Caminem de la mà. 

[ninuksuk]

Grande famiglia

Quantes vegades he tancat els ulls i m’he mirat per dins! 

He recorregut totes les habitacions incontables vegades. Fins i tot aquelles que estaven fortament tancades des de feia anys, fins i tot aquelles que no tenien pany i es confonien amb la paret. Vaig caminar pels meus trasters i vaig trencar totes les teranyines, vaig obrir les persianes i vaig fer que l’aire i la llum del sol entressin amb força. Vaig escombrar i vaig netejar cada cambra a consciència, em vaig reordenar i amb tanta reforma, vaig deixar de ser un pis a punt d’esfondrar-se.

De tant en tant, però, encara tenia fiblades. Punxades curtes i llargues que deien quelcom en morse, que demanaven companyia. Em convertia una altra vegada en una nena petita que cridava als seus pares, perquè no hi eren i es sentia sola i perduda. Tanta neteja...!, i no havia aconseguit desfer-me d’aquesta sensació d’estar abandonada, d’haver estat llençada a un món molt exigent massa aviat. Fer-me cada dia el menjar, posar rentadores i canviar els llençols, buscar pis, mudar-me infinites vegades, demanar diners als amics i a la parella perquè no arribava a final de mes, haver de treballar tantes, tantes hores enlloc d’estudiar, treure males notes, suspendre, pagar-m’ho tot. Se’m queia tot a sobre i el pitjor de tot és que no hi havia sortida, no hi havia alternativa, era la única opció. Una mare a 200 km, un pare amb la seva pròpia família, una germana veient món com a estil de vida. Em veia i em veig penjada, sense contacte amb ningú, sense família.

Després de tres nadals a casa menjant macarrons amb tomàquet, pensava que no tornarien les reunions familiars, ni les sobretaules, ni el cinema ben acompanyada. Però la vida dóna moltes voltes i m’ha regalat allò que més enyorava: m’ha regalat un avi, uns pares, uns tiets, una germana, uns cosins. 

Al principi quan anava a dormir a casa del K. era una mica estrany. La seva mare és com un gat i al principi callava bastant, era una mica esquerpa o desconfiada i li deia en secret les coses que li molestaven de mi. La seva germana també ho feia, i es queixava de que li robés temps amb el seu germà. Em sentia fora de lloc, per molt que el pare em tractés amb tanta amabilitat i calidesa, per molt que em digués que la germana “està gelosa perquè ara hi ha una persona més a la família”, incloent-me des del primer moment.

Però diuen que el roce hace el cariño i en l’últim any hem tingut molt, de roce. Al novembre passat ja se’m va encongir el cor quan els pares van entrar a la cuina, cantant-me el cumpleaños feliz amb unes espelmes sobre un alvocat, perquè no podia menjar pastís i no sabien què regalar-me. Per reis quasi vaig plorar quan vaig veure una capsa per a mi, com la del K. i la germana, amb el meu nom escrit i tot de globus i regalets ben encertats (més del que van encertar mai els meus pares), com si fos una més. 

I és que poc a poc he acabat essent una més. Passo més temps amb ells que sola. Ara tinc un pare que també pinta i em pregunta coses sobre les tècniques, segueix les mateixes sèries que jo i comentem els capítols, m’acarona el cap quan passa pel costat tal i com fa amb els seus fills. Tinc una mare que em pica l’ullet amb complicitat quan algú fa un comentari estrambòtic, que em porta de compres, em cus els forats dels pantalons i em renya quan no estudio suficient. Tinc una germana amb la que fer sessions de fotos, anar a classes de ball juntes i sortir a córrer. Tinc un avi meravellós, que sempre m’explica anècdotes divertidíssimes, intenta que begui whisky i sap molt bé que m’encanten les crispetes i les patates fregides. Tinc un tiet que vol anar amb mi a un concurs de tv3 per adivinar totes les cançons, una tieta que sempre m’envia missatges amb receptes i tallers vegans, una cosina que m’envia vídeos aleatoris per instagram, un cosí amb qui parlar de videojocs i saltar colze a colze als concerts.

Ja puc tornar a dir que tinc reunió familiar perquè sempre compten amb mi. I em sento, molt, molt afortunada de formar part d’aquesta família, de que em coneguin i s’interessin per mi, de que es preocupin i pensin en mi. I uau, quina família tens, K., quina sort haver-te conegut a tu i a ells, quina sort poder créixer amb vosaltres i estimar-vos tant. 

[ninuksuk]

Experta en el sutil arte de desligarse, dícese de deshacer las costuras del tejido del propio ser hasta desunirse completamente de la realidad. Desentenderse del mundo a la par que el mundo se desentiende de una y verse ajena, extranjera. Sinónimo de arrancarse el corazón y verlo palpitar en la mano, dejarse resbalar la sangre sin sentirla propia.

[ninuksuk]

M’he fet gran però m’he fet petita

De petita estava molt orgullosa de la meva creativitat i sovint pensava que les meves aficions em definien. Si m’havia de descriure, de seguida pensava en allò que m’agradava fer, allò que m’omplia. Potser per això em sento incompleta i trencada des de fa tant de temps. Sento que a mesura que em faig gran em vaig fent petita, vaig perdent trossets de mi mateixa, parts fonamentals de la meva essència. No sóc més que un reflexe pàl·lid de la nena espabilada i emprenedora que era, no sóc més que una Núria mediocre d’entre totes les possibles. Un vi aigualit.

M’atrapo més sovint del que m’agradaria en un pensament recurrent: no era una nena normal. Em dic una vegada i una altra: tant de bo algú, qualsevol persona, hagués intervingut. Tothom s’admirava de la meva precocitat, reien sorpresos i encantats davant la meva sagacitat. Quina gràcia, quina nena més llesta. I aquí s’acabava tot. No puc evitar perdre’m en les elucubracions. Què hauria passat si algú hagués posat les cartes sobre la taula amb seriositat? Si algú hagués proposat quelcom. Un canvi d’escola o d’institut, o un canvi de curs, qualsevol cosa. Què hauria passat? Què hauria passat…?

Necessitava desesperadament estimulació i ningú me la va brindar. I per això vaig anar perdent l’interès, la motivació. Tot era massa fàcil… Em van malacostumar. Podria haver estat brillant, si hagués après a estudiar o a exigir-me. Podria haver aprofitat la meva intel·ligència i cuidar-la, mantenir-la, explotar-la. Però les meves peculiaritats es van reduir a anècdotes i tot el meu potencial es va anar desgastant. I ara, ara em sento víctima d’un sistema educatiu que no em va fer justícia. Em sento una fracassada, incapaç i estúpida, lenta. Tinc una por irracional cap als exàmens i un pànic terrible davant dels problemes, perquè no sé fer res, mai he après a fer res, simplement me n’ensortia molt bé, anava fent i prou…, però això ja no funciona. Quina ràbia, quina frustració, quina impotència…! Em tortura. Ja és massa tard per aprendre a aprendre. Les meves notes són una merda i podrien haver estat excel·lents, i jo podria haver estat brillant, i podria, i podria…

He perdut la capacitat i també he perdut la música. Em van educar amb una música rígida i clàssica, estricta, plena de normes. Però els seus límits m’ajudaven a entendre-la, a acotar-la, i dins d’ells havia après a expressar-me. Els meus dits desapareixien i el piano i jo ens convertíem en un sol ésser, vibrant junts amb cada nota, teixint sentiments amb cura i dedicació. Em sumergia en la melodia i em convertia en ella: acompanyava el pianissimo amb el cor estremit i lleuger, caminant de puntetes sobre les tecles, fent-me petita dins meu. Recollia tot el meu neguit i el deixava anar amb el crescendo, generant tensió i expectació, ànsia, desig, fins que esclatava en un mar de colors, amb un forte que de vegades era joia, de vegades ràbia i odi, de vegades eufòria.

Era un viatge cap a la meva ànima. Acabava extasiada i exhausta, un xic desorientada, però sempre satisfeta i desfogada. Quan em fallaven les llàgrimes o les paraules, el piano sempre estava allà. Era l’amic més íntim i fidel que podia tenir.

Però el vaig abandonar.

Em fa un mal terrible pensar-hi. M’encongeixo cada vegada que sento un piano, em fa tant de mal que quasi no puc dissimular la tensió. Vaig coixa pel món, amb muletes, intentant que no es noti que em falta una extremitat. Però no em puc enganyar a mi mateixa, sóc molt conscient de la seva absència, i cada any que passa és un any més d’oblit pels meus dits…, que ja tenen por de les tecles, perquè saben que s’han ressentit, i es senten tan culpables…

Sense les dues extremitats senceres no es pot caminar bé. Potser per això el llapis a la meva mà no sap fer altra cosa que copiar, copiar i copiar. No puc sortir de la mostra. No em puc imaginar res més enllà. M’aterroritza intentar plasmar quelcom del meu cap, m’agafa un pànic estrany que em paral·litza, que em deixa en blanc, com el paper, i només puc pensar que no en sé, que no puc, que no en sé.

Però això no és el pitjor de tot. El trosset més important de mi mateixa, el que pensava que em definia completament, és el que es va trencar fa més temps. Quan les companyes de classe deien que volien ser perruqueres, o metgesses, o mares, jo ja deia què volia ser. Volia ser escriptora, i vaig fer-me gran amb aquest desig ben arrelat al meu interior, que va créixer i va donar els seus fruits.

Però es va cremar. I ara és allò que més pànic em fa de tot plegat. La pàgina en blanc, muda com jo, que em mira enfadada i amb retret. Busco melodies per escriure i tot el que trobo són reminiscències d’algunes notes. No sé per on començar, no sé què vull començar, no sé res. No sé com ho feia. Em sento incapaç i aclaparada.

He empassat tantes paraules en els últims anys que ara s’acumulen totes a la gola i m’ennuego. Vaig escopint poc a poc el que puc, però no és suficient, necessito escriure hores i hores, perdre’m entre les lletres, com feia abans, com feia quan era petita…

És molt trist veure’m així. Tan incapaç i insegura, tan poruga amb el que abans era inherent a la meva naturalesa. M’he fet gran però m’he fet petita.

La gent es meravella quan s’assabenta de tot el que faig. Jo no puc evitar somriure amargament, i secretament em lamento, em lamento perquè em sé trencada i perduda, perquè m’he tornat tonta i coixa i simple i buida.

Això sí, sembla que hi ha una cosa que encara conservo: sempre he estat un pèl melodramàtica. Potser és perquè el meu cor és tendre i fràgil, i la tristesa l’ha acompanyat tants anys que s’han fet bons amics. Ara ja no m’abandona mai.

[ninuksuk]

Terror davant la pàgina en blanc

serà perquè els meus dits han oblidat la dansa del teclat

o perquè els meus peus ja no es saben enlairar?

[ninuksuk]

Assassins

Que es necessita per estar sa, que és el procés natural, que els peixos són estúpids, que els lleons maten els animals, que ahora mismo me comería una vaca, jajaja, que si un dia em fa mal el cap és perquè no menjo carn, que si estigués a una illa deserta què faria, que fem un favor menjant carn perquè hi hauria sobrepoblació animal, que les plantes també senten, que una persona no fa la diferència, que si he de prendre suplements, que la carn està molt bona, que necessitem la llet pels ossos, que si em crec millor que la resta del món, que si m’han adoctrinat, que si uns pares van matar a un bebé perquè eren vegans, que els ous no són pollets, que si la carn és ecològica, que si la B12, que si…

Merda, merda i més merda . No teniu ni puta idea. Per començar, no teniu ni idea de com de difícil i meditada va ser aquesta decisió, de la quantitat d’informació que vaig contrastar, del gran canvi que vaig fer. Sembla que us penseu que vaig néixer vegana. No teniu ni idea de quantes vegades, ni de quantes persones, m’han dit exactament el mateix que vosaltres, dia rere dia, any rere any. No teniu ni idea de com de difícil és aguantar-me les ganes de cridar de ràbia, per la vostra injustícia, i de plorar per saber-me incompresa, i de sacsejar-vos perquè no enteneu res. Sou tan, tan estúpids, i no pareu de riure, i no escolteu, i parleu més alt perquè penseu que teniu raó. Crec que us deu semblar divertit anar explorant els límits, anar pressionant, intentant que es trenqui la meva serenitat. Que no enteneu una merda i ni tan sols us ho plantegeu, que teniu el cap rentat i no penseu i només mengeu i esteu bruts, ben bruts, per dins i per fora.

[ninuksuk]

···  -  ·-  -·--

És la súplica que no van pronunciar els meus llavis quan el papa va marxar i la màgia del meu món de fades es va esquerdar. És la paraula que em vaig empassar quan la meva germana em va cedir l’habitació, buidant-la de la seva presència, i quan, més endavant, va decidir ser lliure i viatjar pel món, esborrant-se del meu dia a dia. És el prec desesperat que tothom fa quan sap que algú el deixarà, el prec que no em vaig atrevir a fer quan el yayo es moria, ni quan la iaia es consumia dia rere dia. És el desig que no vaig expressar quan la mama es va mudar i em va deixar en aquesta delicada situació. És el mot que em ve a la ment cada vegada que em dius que te n’has d’anar i m’agafa aquest pànic de saber-me sola i trista i abandonada. 

Només són punts i ratlles. Només és una idea, un símbol, un codi, un conjunt de senyals de socors que mai han esdevingut lletres, que mai han format la paraula adequada perquè era conscient de que si la deia, la meva necessitat es faria més real i insuportable. És el crit desesperat que mai sóc capaç de fer, el crit que he reprimit dins del cos tota la vida i que ara deixo que em travessi la pell en forma de tatuatge: dolor, sang i llàgrimes per netejar.