Era de nit i començava el viatge tan desitjat. Amb les aigües caient lentament, els teus moviments suaus durant les últimes hores dins meu, i l'emoció de sentir l'inici d'aquell acte tant anhelat. Em brillaven els ulls i em preparava pel què havia de ser un dels moments més trascendentals d'una mare: el part.
Em sentia empoderada i sense por, amb moltes ganes de començar a sentir les onades que ens portarien fins a trobar-nos i mirar-nos per primera vegada als ulls. Volia gaudir de tot el procés, perquè creia fermament en què el part no havia de ser un mer tràmit per fer-te néixer, sinó un acte d'intensitat i amor que tota dona mereix viure com desitgi. Jo, desitjava viure la meva sexualitat des d'un alliberament profund, però sobretot desitjava conèixer la meva capacitat mamífera de parir sense masses intervencions.
Les hores passaven i mica en mica començava a sentir les primeres contraccions, molt suaus, fins i tot plaents. Estava tant confiada en la vida, que m'hagués quedat a casa fent tot el treball de part, però vàrem preferir anar a l'hospital per no haver de correr a última hora.
A l'arribar, ens van dir que no havia dilatat i que tècnicament no estava de part. Primer intent de bofetada, però no, no vaig fer cas al comentari, perquè la bossa estava trencada i jo sabia que s'activaria de seguida. Ens van deixar tranquils en una habitació i va ser el millor regal. Calma, nit, dutxa calenta, massatges, ho tenia tot, fins i tot les primeres onades intenses, on el cos em demanava posar-me de genolls a terra recolzada sobre la pilota. Van passar hores, i em sentia en calma, sense presses i inmersa en un vaivé de sensacions que s'intensificaven lentament. Fins que, a trenc d'alba, sentia la necessitat d'empentar. Vam avisar a les llevadores i ens van portar a la sala de parts naturals. Allà vaig sentir com entrava en un altre món, el planeta part li diuen. Seguia amb la necessitat d'estar de genolls demanant al Dani que em presionés les lumbars a cada contracció. Quin alleujament! Les llums apagades, ningú dient-me el què havia de fer, perquè tant el Dani com la llevadora, confiaven plenament en mi. Només va aparèixer el segon intent de bofetada quan una altra llevadora em va preguntar si volia l'epidural. No vaig respondre, ningú va respondre.
El meu cos començava a obrir-se literalment, la llevadora que em va acompanyar en l'última fase del part, em va proposar grunyir en cada contracció i em va semblar una bona idea per a alliberar la tensió. I quan va veure que el rugit s'intensificava, em va proposar de seure a la cadireta de parts i així el teu cap podria encaixar-se en la meva pelvis. També em va semblar una bona idea i vaig pensar que s'apropava el moment del naixement. Vaig sentir com t'encaixaves, com descendies per les meves entranyes, quedava poc, i això em va donar molta força.
Massatges suaus per l'esquena amb tovalloles mullades, em cuidaven i jo em sentia en un núvol. Quan ja es podia veure el teu cap per la meva vulva, va arribar la ginecòloga, que al sentir-me va entendre que havia d'afanyar-se si volia assistir-me, doncs en aquell moment em sentia perfectament capaç d'empentar i treure jo mateixa la meva filla. Tercer intent de bofetada, la ginecòloga em demana de pujar a la llitera. Li responc, entre contracció i contracció, que de la cadireta no em moc, i ella, respectuosa, s'agenolla per guiar-me amb els espoderaments. I així, en un ball de tres, on ella em demana parar i empentar, empentar i parar, et fas pas per la meva vagina, sento que estic donant vida i el que menys sento és dolor. La sensació més salvatge de la meva vida!
I així és com vaig donar a llum, Ari, tant senzill i tant grandiós a la vegada. La vida ens donava de nou una lliçó: amb confiança, pots arribar a fer realitat el teu desig.
Allà asseguda et tenia entre els meus braços, nues les dues, amb el cordó bategant i amb l'explosió d'oxitocina natural.
Fent broma vaig dir que ara si, aniria a estirar-me al llit. Havia de descansar i deixar que el cos respongués un cop més de forma natural per l'enllumenament de la placenta. Llavors el teu pare, entre plors, va tallar el cordó blanquinós, mentre tu ja mamaves del meu pit esquerre, de seguida em va venir l'última contracció que va fer sortir la placenta. Quin moment! En una estona que es va fer molt curta, la ginecòloga em va fer 2 punts de sutura per un petit esquinçament provocat per la sortida del teu brasset en un espoderament. Amb anestèsia local no vaig sentir res i de seguida va acabar i vam continuar gaudint del moment viscut amb les emocions a flor de pell.
L'últim intent de bofetada va ser quan sento que em volien injectar oxitocina sintètica per protocol. Vaig dir que no ho volia i se'm va respectar, però vaig acceptar que em poséssin la via per si de cas hi havia hemorràgia. No em podia creure que fessin falta més hormones d'amor en aquella habitació per evitar contratemps que, en un part on s'ha cuidat la intimitat i s'han respectat els tempos, no se sol donar a no ser que la dona sigui de risc moderat o alt. Així que si, correría el risc amb tota la informació a la mà, per demostrar-me que el meu cos funcionaria un cop més, igual que havia funcionat per parir.
Aquest ha estat un relat per concienciar, empoderar i venerar a totes les dones, les ancestres i les futures mares. És el llegat que et vull deixar, filla meva, perquè creguis i confiïs en el teu cos. Perquè SOM PODEROSES. El patriarcat ens ha volgut robar el part, i penso que escrivint relats de parts humanitzats i no medicalitzats, ajudarem a les noves generacions a confiar i no deixar-se portar per la por i la desconnexió dels nostres cossos. Podem parir, sabem parir.