Indonèsia - Vida de surfer
Un cop visitada la major part de Bali em quedava menys d’una setmana a Indonèsia, al principi tenia la intenció d’anar a les illes Gili a fer una última immersió o a visitar la menys turística Lombok, però ja no tenia ganes de perdre dos dies més amb vaixells amunt i avall, i en canvi si que en tenia d’aprendre a surfejar.
Vam arribar amb l’Elena a Kuta, un lloc massificat, petat de botigues de records, restaurants per guiris, cases de canvi, etc; Un lloc on en un altre moment no m’hi hauria quedat ni cinc minuts. Però el cert és que la platja de Kuta, amb les seves onades blanques, és de les millors per aprendre a surfejar des de zero, i jo estava en un moment on fins i tot em venia de gust fer turisme del clàssic: aixecar-me tard, practicar surf fins acabar cansat, provar batuts de fruita espectaculars, sortir de festa...
Ja era el segon any que l’Elena anava a Bali, ella havia après a surfejar en una escola de Kuta i es va oferir a ensenyar-me els quatre principis bàsics molt millor que l’alemany que casi fa que em mati. Ella ja portava un mes a la illa i només havia anat a Singapur per renovar el visat, fins llavors havia estat en un bungalow bastant car una mica més al nord de Kuta, a l’anomenada Eco Beach, però allà era massa perillós per un novell i al final vam decidir llogar una habitació junts durant aquells dies.
Vam trobar un hotel espectacular, estava al rovell de l’ou però al mateix temps es trobava en un carrer sense sortida i això feia que per allà no hi passés ningú. L’hotel tenia una jardinet molt ben cuidat, amb una piscineta i constava de varis barracons petits d’obra de puta mare. Quan sorties al jardí en prou feines t’arribava cap soroll del molest batibull de Kuta i la sensació era d’estar apartat de tot però lluny de res. Evidentment no era el lloc més barat que m’he allotjat mai però el preu era genial i pels pocs dies que em quedaven no em feia res gastar-me 15$ entre dues persones. De fet, al principi només ens hi volíem quedar un o dos dies per recuperar-nos de la volta en moto i tot seguit anar a les platges del sud, però el cert és que ens hi vam quedar fins a la meva última nit.
Un cop situats no hi va haver molta història a explicar, els dos primers dies em vaig llogar una planxa de surf gegant per principiants i ella em va explicar les nocions perfectament: el moviment per aixecar-se a la planxa, com evitar que les onades et facin retrocedir quan vas cap al fons, com girar, com anar amb compte amb els corrents de l’oceà i vàries coses més.
S’ho va currar moltíssim, però tot i això el primer dia hi havia unes onades que trencaven de cop i massa tard i tot i que vaig començar a aprendre coses, bàsicament vaig acabar rebentat en menys de dos hores.
El segon dia les onades eren perfectes per aprendre. Vaig aguantar sense cansar-me molta més estona i ja vaig començar a dominar les dòcils onades blanques i fins i tot a poder girar una mica cap als costats.
A part del surf, durant aquells dies ens vam dedicar a cruspir-nos uns bons esmorzars Indonèsis (arròs o fideus) combinats amb amanida de fruita tropical, iogurt o altes coses que vam provar. Als migdies anàvem a menjar a la “Food Court” més propera, unes àrees molt habituals a Indonèsia on hi ha taules comunes al mig i la gent s’agafa el menjar de la parada que vol. El millor d’allà eren els batuts de fruita tropical, sobretot recomano el meu preferit, la guanàbana (sirsak en indonesi, soursop en anglès) amb maduixes, insuperable.
El segon dia vam sortir de festa a la discoteca més famosa de Kuta, l’Sky Garden. Un local multi sala, a rebentar de guiris suats, borratxos i alguna cosa més i amb música súper comercial de tots els tipus al màxim volum. No hi vaig aguantar molta estona però de un cop de tan en tan en un local així tampoc em fa mal.
Després de la festa i dels dos dies surfejant estava totalment destrossat com per seguir fent exercici. Com que jo volia veure les platges del sud on els experts es jugaven la pell contra el mar, vam agafar les motos i ens vam dirigir cap allà aturant-nos pel camí per esmorzar/dinar en un warung bastant ben parit. El primer lloc que vam visitar va ser Dreamland, una platja que almenys aquell dia no era gaire bona per surfejar i en canvi hi havia molt de turisme familiar indonesi. Allà vaig fer un banyet per refrescar-me i vam anar a la següent parada, Padang-Padang, una caleta amagada entre roques també amb forces turistes on ens vam estirar una estona a l’ombra de les pedres.
Finalment vam anar a la mítica Uluwatu, famosa pel temple que hi ha a dalt de les roques al límit del penya-segat que acaba en el mar i encara coneguda perquè és un punt per surfejar brutal però al mateix temps molt perillós degut a la poca profunditat i el fons de roca i corall. Vam haver de passar de visitar el temple perquè se’ns feia tard i almenys volíem veure els surfers. Un cop allà vam baixar a la cala d’Uluwatu que en prou feines té sorra i a la mica que puja la marea ja queda coberta, i ens vam quedar una estona a veure com els pros es debatien amb les onades.
L’endemà d’aquesta excursió vaig tornar a surfejar. Ja començava a necessitar alguna cosa més que les onades petites de Kuta, però tenia una ferida al peu des de feia més de 10 dies (me l’havia fet el dia que havia surfejat amb l’alemany) que cada cop em feia més mal i no em deixava ni caminar bé. Cada dia la desinfectava i l’embenava però cada cop tenia més pus i començava a fer mala pinta. Finalment vaig anar al metge que me la va netejar bé i em va dir que sobretot no anés més a l’aigua perquè si no podia ser pitjor.
Li vaig haver de fer cas perquè no volia agafar gangrena o alguna cosa així, o sigui que els últims 2 dies van ser ja de calma total, menjant bé, dormint molt i fent poc o res.
tangentwithtanner
2087
andulkaphoto
theartofmadeline
prguitarman