Abril 2018. Mig any després, no semblava que Barcelona hagués passat aquell octubre tan tumultuós. I això que, al final, s’havia aconseguit fer la declaració d’independència el desè dia d’aquell mateix mes. Hi havia hagut respostes negatives per part del govern central, però les institucions catalanes van anar fent i, a poc a poc, havien aconseguit funcionar com aquell país independent que sempre havien anhelat.
Tot aquell procés no va costar vides, com alguns havien especulat, però sí que va comportar altres pèrdues, refredaments, enfrontaments, baralles. En Joan ho sabia bé. Estava a una de les sales de la Generalitat, ara seu del Govern del país, intentant treballar amb l’ordinador portàtil mentre el seu fill, ara d’un any, jugava amb una cinquantena de peces de Lego. En Joan sabia perfectament que aquelles joguines no eren recomanables per menors de 3 anys, però aquell matí a primera hora, en anar a cercar l’infant a casa de la seva ex-dona encara mig adormit, havia comès l’error d’equivocar-se de maletí de jocs i agafar aquell que pertanyia al seu fill més gran.
Al llarg del matí havia anat fent petites aturades de feina per anar a asseure’s al costat del seu fill i donar-li menjar o, simplement, jugar amb ell. El tedi era tant que fins i tot ell mateix s’havia engrescat i havia fet les seves pròpies construccions amb aquells blocs de colors, les quals, per cert, no estaven gens malament. Realment, en Joan havia de reconèixer que muntar figures així tenia la seva complexitat, però per què havia de patir si ell havia participat en la construcció d’un país amb totes les lletres? En aquell cas també hi havia hagut moltes peces amb les quals treballar, i no totes encaixaven tan fàcilment!
S’hauria mentit a sí mateix, però, si hagués negat que d’altres peces s’havien perdut pel camí. Tristament, era així, i el primer que li venia al cap quan ho pensava era la imatge de la seva dona quan el va deixar, al•legant que ell s’havia obsessionat amb la independència i amb la seva feina i assegurant que el mal ja estava fet i que ja no podien tornar enrere. En Joan va intentar que ella l’entengués: Catalunya no es podia fer en un dia! Necessitava una dedicació màxima, aquell país nounat era gairebé com un dels seus fills per a ell. Ella, però, no el va escoltar i se’n va anar, i en Joan bé que va haver de lluitar amb advocats per aconseguir la custòdia compartida dels nens. Ara, però, mesos després, tot allò era un record, com si hagués estat un malson. La veia constantment quan havia d’anar a buscar els fills o a portar-los-hi, però era tot momentani i havia acabat sent un protocol inevitable.
La rialla del seu fill el va tornar a la realitat, i quan es va girar cap a ell es va sobresaltar: el nen s’estava intentant ficar a la boca un grapat de quatre o cinc peces de Lego, totes aquelles que havia pogut agafar amb una mà. L’infant mirava el seu pare desafiant, com si ja sabés que allò que estava fent no era el correcte. En Joan es va angoixar encara més, sense saber realment com aturar-lo sense que hi hagués risc d’ennuegament, i no va poder evitar alçar el to de veu, deixant anar algun gall, i renyar-lo:
– No! Això no, eh!? Deixa-ho a terra! Ja! – deia, estirant exageradament el braç i assenyalant l’estora on estaven asseguts.
Era difícil veure en Joan enfadat. De fet, l’infant potser no l’havia vist mai tan exaltat, i és per això que va amollar les peces al terra a l’acte i, gairebé instantàniament, es va posar a somicar. En Joan es va aixecar, visiblement nerviós, i el nen cada vegada plorava més. El pare el va agafar, intentant calmar el nen amb petits copets a l’espatlla i parlant-li amb una veu dolça, que li sortia trencada a causa dels nervis del moment.
– Ei, ja està... Perdona, el papa estava preocupat... No ho tornis a fer, d’acord? Calma’t, si us plau...
El nen es va anar tranquil•litzant progressivament i, veient que eren les sis de la tarda, en Joan va decidir acabar la jornada laboral i tornar a casa amb el seu fill, on estarien més tranquils. Mentre recollia, es va adonar que trobava a faltar arribar al pis i trobar-hi algú amb qui parlar del dia, algú amb qui donar-se suport mútuament, algú a qui poder abraçar i acaronar. Estava bé amb ell mateix, creia en la seva causa, però sabia que seria molt més feliç si trobava una persona especial que encaixés amb una peça tan complicada com el bloc de Lego estrany que ell havia arribat a ser.
Acabava de travessar la porta que unia l’antiga Generalitat amb Plaça Sant Jaume. Portava el seu fill al braç dret i una bandolera penjada amb l’ordinador portàtil i alguns documents. No s’havia oblidat el maletí de jocs, que portava a la mà esquerra, però sí que es va oblidar de tancar-lo, o almenys això li va passar pel cap quan, de cop, la maleteta es va obrir, deixant caure peces i construccions de Lego al terra d’aquella plaça tan transitada. En Joan es va maleir a ell mateix, deixant anar algun “Merda!” i algun “Hòstia!” entre dents, mentre s’acotava per anar recollint blocs i figuretes.
– Maleït maletí...! Quin dia que porto, avui... Casum...!
– Espera, que t’ajud –va dir-li una veu desconeguda, la presència de la qual no va tardar a sentir.
– No fa...! –va intentar dir aixecant el cap, però quan va mirar la noia que ja s’havia ajupit a ajudar-lo la va deixar fer. – Bé, gràcies.
– De res, en un moment ja ho tendrem.
En Joan no volia entretenir aquella pobra noia, així que va mirar de recollir-ho tot tan ràpid com va poder. Només quedava una construcció de Lego de les seves, que era un piano senzill. De jove havia après a tocar aquell instrument, però ara rarament tenia temps per tornar-s’hi a posar. El va voler agafar, una mica pres per la nostàlgia, però quan anava a tocar-lo es va trobar amb la mà d’aquella noia, que s’hi havia avançat. Es van mirar als ulls tots dos i ell no va poder evitar acariciar aquella mà que li era nova, visiblement més petita que la seva. Va veure que ella es tornava vermella, i intuïa que ell també s’estava ruboritzant. De nou, va ser un gemec del seu nen allò que el va fer tornar a la realitat d’enmig de la plaça.
– Bé... –va murmurar, aixecant-se mentre la seva veu interior el renyava: qui es pensava que era, ara, un adolescent?
– A-aquí el tens... –va dir ella, allargant-li el piano de Lego.
– Moltes gràcies, de veritat –va respondre, ara sí, aconseguint somriure.– Com et dius?
– Lara.
– Encantat, jo sóc en Joan –va presentar-se, fent-li dos petons.
– Ho sé... –va dir ella, mentre se li escapava una mica el riure.
– Com?
– A veure... –deia ella, intentant trobar unes paraules que ja eren evidents. – Ets en Joan Aiguadé, una de les cares més representatives del país, com no t’hauria de conèixer?
– També és veritat, és que no m’hi acostumo... Són coses que passen.
– Bé, jo...
La noia va mirar als costats, una mica avergonyida. Se la veia una mica tímida, va pensar en Joan, però era maca: si no, no s’hauria ofert a ajudar-lo. Es va passar alguns cabells rere l’orella, i ell no va poder evitar fixar-se un cop més amb les seves mans. Tenia ganes d’acariciar-les de nou. De fet, no recordava quan s’havia sentit així per darrera vegada. I si ella era la peça que últimament havia estat buscant? I si aquelles peces, que no eren més que un joc de nens, l’havien ajudat a trobar-ne una altra de molt més especial? Era probable que s’equivoqués, però una persona tenaç com ell no podia deixar-ho estar. Ho havia d’intentar:
– Escolta, et podria demanar el número? M’agradaria convidar-te a prendre alguna cosa, has estat l’única que s’ha apropat a ajudar-me i t’ho voldria agrair...
– És clar! –va exclamar ella, que, veient que potser s’havia emocionat massa, es va reprimir una mica–. Bé, vull dir... Sí, per què no?
– Molt bé... –va dir ell, traient-se el seu mòbil de la butxaca, accedint a l’aplicació de contactes i allargant-lo cap a ella. –Apunta’l aquí i et faig una perduda.
Mentre ella escrivia el número al mòbil d’ell, en Joan s’adonà que el nen gairebé no havia dit res en tota l’estona, i no era pas perquè estàs espantat: semblava sentir-se còmode amb aquella noia a prop. Aleshores, ell encara va estar més content d’haver-li demanat el número: si una cosa havia après dels seus fills, era que els sentits dels nadons no enganyaven.
– Ja està –va concloure ella, allargant-li el mòbil.
– Gràcies. T’escriuré un dia d’aquesta setmana. Ara he de marxar, que se’m fa tard.
– D’acord, que vagi bé –va respondre ella, amb un lleu somriure.
– Fins aviat, guapa.
No va poder reprimir-se i li va fer dos petons més a la galta, aquest cop una mica més propers. Volia deixar clar per on anava: el temps passava cada cop més ràpid i ell s’estava fent gran. Quan en Joan va seguir caminant per anar a buscar el cotxe, va intuir com ella el mirava amb una barreja de desconcert i esperança, com si ell no hagués estat l’únic tocat per aquella trobada.
–Tant de bo sigui així... –va dir-se a sí mateix, després de fermar el seu fill a la cadireta del cotxe, mirant fixament el piano de Lego que ella havia recollit feia uns minuts.– Tant de bo sigui així.
prguitarman
origamiaround
vaporwave
blakekathryn
2087
baratheonpilled
snowghoul
dededos
areudirty
