Yukio Mishima (cat.)
La recerca de la bellesa total
El nas recte i els llavis serens de Yukio Mishima. Les pupil·les directes com el forat circular del canó d'una escopeta. Quan la càmera s'allunya observo el conjunt armònic del polo negre, la veu serena i els ulls com bales que mai no deixen d'apuntar no només a l'interlocutor sinó a una realitat interior que ell amablement accedeix a compartir. La naturalitat en expressar-se fa que la mirada tensa perdi el protagonisme. Em sedueix l'amabilitat no gens afectada de tot el conjunt. L'afamat escriptor podria ben bé estar en una terrassa mediterrània a punt de donar un glop al vermut. Yukio Mishima és un home modern. S'explica amb claredat, vol fer-se entendre i de fet ho logra però queda en l'aire un regust d'ombra. Una ànsia. El mateix desig absolut que va tenir Adam quan mossegà la poma que li allargà Eva. Yukio Mishima sempre parla en sèrio.
Què li va passar a Mishima? Buscava la unitat transcendental i creia que la trobaria en una mort bella. Acaronava aquesta idea des que era un nen, quan es va enamorar d'una pintura de Sant Sebastià agonitzant ferit per les fletxes. La bellesa de l'agonia va perdurar com un baix continu fins que en complir 40 anys va passar a ser una obsessió. Mishima va planejar la seva mort curosament durant 4 anys fins que va executar-la el 25 de novembre de 1970.
Primer va crear un exèrcit de 80 soldats destinat a preservar els valors que segons ell conformaven l'adn de la societat nipona. Mishima personalment s'encarregà de reclutar els soldats d'entre estudiants universitaris que no combregaven amb les idees d'esquerres predominants a la facultat. Va embellir el mite i, alienat, va seduir als estudiants que va reclutar. Mishima explica en una entrevista que l'harakiri, el suïcidi dels samurais, és una mort gloriosa no un acte de derrota o una fuga com s'interpreta el suïcidi occidental. Per això va crear un petit exèrcit de 80 homes primer i 800 soldats després anomenat "La Societat de l'Escut". La funció de la milícia era ser la guàrdia personal de l'Emperador del Japó, custodiar les tradicions que havien conformat aquell imperi i morir per elles si calia. Mishima va dissenyar uns uniformes especials per a aquells samurais del segle XX que no duien armes de foc sinó katana i ganivets. Segons Mishima eren soldats espirituals. L'escriptor sabia que la resta de l'exèrcit es mofava d'ells i els anomenava "toy soldiers" però malgrat la ràbia que li produïa l'escarni ell responia amb calma: "aviat veureu qui són els valents de veritat." Al final l'Emperador va dir que no necessitava una guàrdia personal i el sentit de la Societat es diluïa fins que el mateix exèrcit oficial va prohibir la milicia de Mishima. Era impensable que l'escriptor i militar assistís a la desaparició de la Societat de l'Escut per anacronisme. Mishima havia d'aprofitar la petita credibilitat que encara li quedava a la Societat perquè l'acte fos el cent per cent estètic. La dissolució en la bellesa, que la ploma i l'espasa esdevinguessin un a través de la mort eren l'objectiu transcendental de Mishima. Els uniformes, el ritual, els soldats fidels, l'hara-kiri seguit de la decapitació (dit sepukku, o sigui l'hara-kiri dels samurais) eren l'atrezzo o el pretext que donaven sentit a l'acte.
La tarda del 25 de novembre de 1970 Yukio Mishima se suicidà. Més enllà que hores abans de morir Mishima entregués la seva darrera novel·la a l'editor, que hagués cancel·lat totes les cites programades a partir d'aquell dia, que hagués enviat un manifest als mitjans de comunicació explicant que moria per la lleialtat a l'Emperador i el rebuig al Japó decadent que albirava, més enllà que hagués citat als periodistes perquè estiguessin presents davant l'edifici militar a l'hora concreta del seu "cop d'estat", més enllà que el vespre abans, acompanyat dels soldats escollits, anés a la farmàcia a comprar cotó per col·locar-se a l'anus i evitar que l'evacuació al moment de la mort taqués l'escena. Més enllà d’aquests detalls m'inquieta que no se sentís la veu de l'escriptor vestit de soldat guerriller, amb la cinta al cap, mentre feia el darrer discurs damunt el balcó, que l'hagués hagut d'acabar de qualsevol manera, amb un crit incomprensible, perquè els 100 soldats i escaig reunits a baix no només no escoltaven la veu abrandada del guerriller sinó que el tractaven de pallasso i el xiulaven. I encara més m'esgarrifa un altre detall: les mans tremoloses de Mishima a l'hora d'agafar la daga per fer-se l'harakiri. Què devia pensar en aquells segons? Una vegada es va perforar l'estòmac, què li devia passar pel cap quan a causa del dolor no va poder escriure el signe de l'espasa amb la seva sang com havia programat? Què devia pensar quan va veure els budells escampats damunt l'estora, la sang esquitxant-ho tot? Estava inconscient Mishima quan el soldat amant de l'escriptor, encarregat de decapitar-lo, no se'n va sortir després de dos intents i un altre soldat va haver de rematar la feina?